Salta al contingut

Formació i Orientació Personal i Professional · 4t d'ESO · Segon trimestre

Unitat 4 · Decidir amb els altres

Explicació interactiva · Llibre de l'alumnat, pàgs. 65–82

Situació de partida

Llibre, pàgs. 65–66

Una sala de treball amb una taula compartida, un tauler de notes adhesives i el grup decidint plegat.

És desembre a 4t B de l'Institut Ribera Nord. La cap d'estudis reparteix un sondeig: què farà cadascú el curs vinent i quina optativa voldria. Al pati circula una resposta: «Tothom agafarà el mateix». La Lucía ho apunta, però no sap si això diu res del que vol ella. Quant del que triem ho triem sols?

En aquesta unitat aprendràs a…

  • Explicar què és la socialització i què s'aprèn de cada agent, també de les plataformes
  • Distingir normes explícites i implícites, rols, estereotips i prejudicis, i reconèixer-los en l'elecció d'estudis
  • Explicar per què ens ajustem al grup i com es pot dissentir sense trencar-hi
  • Comparar pràctiques de cultures diferents sense jutjar-les amb els criteris de la pròpia
  • Separar en una decisió el que vols, el que s'espera de tu, el que et limita i amb què comptes
  • Analitzar què mesura una recomanació per popularitat i quina informació li falta per servir-te a tu

Per començar

  1. Pensa en alguna cosa que fas perquè la fan els teus amics. La faries igual si ningú més no la fes? No cal que ho expliquis.
  2. Quines normes de la teva classe no estan escrites enlloc? Escriu-ne dues.
  3. Si una web et diu que una opció és «la més triada», et sembla una bona raó per triar-la? Per què?
  4. Has sentit mai que uns estudis són «de nois» o «de noies»? Què creus que hi ha al darrere d'aquesta idea?

Mapa de la unitat

4.1Som éssers socials: la socialització

Llibre, pàgs. 67–69

Ningú no neix sabent com saludar, què s'espera d'un alumne o quins estudis «toquen». Tot això s'aprèn amb els altres. La socialització és el procés pel qual una persona aprèn la llengua, les normes, els valors, els costums i les formes de comportar-se del grup i de la societat on viu. Gràcies a ella arribem a ser membres d'una comunitat: sabem què s'espera de nosaltres, què està ben vist i què no, i com relacionar-nos amb els altres. No passa una vegada i s'acaba: dura tota la vida, perquè sempre entrem en grups nous, com un institut, un equip, una feina o una ciutat diferent. Per exemple, parles de manera diferent amb una persona gran que amb un amic, sense que ningú t'ho hagi explicat. Se solen distingir dues etapes. La socialització primària té lloc a la primera infància, sobretot amb la família o les persones que cuiden l'infant. S'hi aprèn el més bàsic: la primera llengua, els hàbits diaris, els afectes i una primera idea de qui és un mateix. La socialització secundària comença quan la persona entra en altres grups i institucions, com l'escola bressol, un grup d'amics, un club o, més endavant, la feina. La família continua influint després de la primera infància. A la secundària s'aprenen normes i rols més concrets, com els d'alumne o jugadora. Les dues etapes se solapen: no hi ha una edat exacta en què una acabi i l'altra comenci.

Els agents de socialització

Els agents de socialització són les persones, grups i institucions que ens transmeten aquests aprenentatges. La família transmet la llengua, els hàbits i moltes expectatives sobre el futur, de vegades sense dir-les en veu alta. L'escola ensenya coneixements, però també a respectar torns, complir horaris o treballar amb qui no has triat. El grup d'iguals, els amics i companys d'edat semblant, guanya pes a l'adolescència: amb ell s'aprèn què està de moda, com es parla i què dona prestigi al grup. Els mitjans de comunicació i les plataformes digitals mostren models de vida, de cos, d'èxit i de professió. Les plataformes tenen una particularitat: no mostren el mateix a tothom. Un sistema de recomanació tria quins vídeos, cançons o publicacions veus segons el que has mirat abans i el que miren persones semblants a tu. Així, cada persona veu una part del món, diferent de la que veu el seu company de taula, i pot pensar que aquesta part és «el normal». Si algú només veu vídeos de gent que estudia una mateixa carrera, pot creure que això ho fa quasi tothom. Hi ha més agents: el club, l'escola de música, el barri o el voluntariat. El seu pes canvia amb l'edat: sovint, a la infància influeixen sobretot les persones cuidadores; a l'adolescència solen guanyar pes les amistats i els entorns digitals; a l'edat adulta poden influir la feina, les relacions i altres grups. I no sempre van en la mateixa direcció: la família pot valorar una cosa, els amics una altra i les xarxes una tercera. Aprendre a moure's entre missatges diferents també forma part de socialitzar-se.

El que s'aprèn sense que ningú ho ensenyi

Molt del que aprenem no és en cap temari. S'aprèn observant i imitant els altres, veient quines conductes es premien i quines es critiquen, i escoltant el que es diu a casa o al grup. És l'aprenentatge informal que vas veure a la unitat 1. A l'escola, per exemple, s'aprèn a aixecar la mà, a no interrompre o quines assignatures importen més, tot i que ningú ho expliqui. Un mecanisme important és l'aprenentatge per observació: aprenem mirant altres persones, sobretot les que admirem o sentim semblants, i veient què els passa. Per això importen els referents. Si mai no veus ningú com tu en una professió, costa més imaginar-t'hi, encara que ningú no et digui que no pots. Socialitzar-se no és rebre un motlle. Cada persona interpreta el que li arriba, ho compara amb altres experiències, ho discuteix i, amb els anys, tria què conserva i què canvia. Per això dos germans criats a la mateixa casa poden pensar de manera molt diferent, i per això pots qüestionar un costum que has après.

Figura 4.1. Els agents de socialització i el que transmet cadascun. Centre: «La persona (socialització durant tota la vida)». Cinc nodes al voltant: «Família · llengua, hàbits, expectatives»; «Escola · coneixements, horaris, torns»; «Grup d'iguals · modes, manera de parlar, prestigi»; «Mitjans · models de vida i de professió»; «Plataformes · el que et recomanen segons el que mires». Fletxes de doble sentit. Família marcada «primària i també després», la resta «sobretot secundària».
Figura 4.1. Els agents de socialització i el que transmet cadascun

Cas · El que en Hugo va aprendre al bar

Cas fictici.

En Hugo passa molts caps de setmana al bar de la seva família i de vegades hi dona un cop de mà puntual, sense torns ni feina assignada. No ha rebut cap formació específica, però, mirant, ha après a prendre una comanda de memòria, a calcular el canvi de cap i a saludar pel nom els clients habituals. També ha après altres coses menys visibles. A casa seva, quan es parla del futur, es diu «quan facis Batxillerat», no «si fas Batxillerat». Ningú no li ha prohibit res: l'expectativa és en la manera de parlar. La família li ha transmès habilitats i també una idea del que «toca» després de l'ESO.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

1. Indica quin agent intervé en cada cas i què s'aprèn: a) la Martina aprèn a escalfar abans d'un partit; b) l'Iker descobreix un estil de música perquè li surt en una llista de reproducció; c) la Lucía sent a casa que «els idiomes sempre serveixen»; d) un alumne de 1r aprèn en quin banc del pati no seure. N'hi ha algun que mostri un aprenentatge de la primera infància o l'entrada en un grup nou? Justifica-ho.

Solució: a) club o grup esportiu: rutines i normes de l'esport; b) plataforma digital o mitjans: gustos i models; c) família: valors i expectatives sobre els estudis (ho sent ara, a l'adolescència: és la família com a agent, no necessàriament socialització primària); d) grup d'iguals: normes implícites del pati, en entrar en un grup nou (secundària). Cap no mostra amb claredat un aprenentatge de la primera infància; es valora la justificació.

2. Una plataforma de vídeos mostra a en Dani, durant un mes, gairebé només vídeos de joves que estudien programació i expliquen que «és el que té sortida». Explica quin efecte pot tenir en el que en Dani considera «normal» i quina informació no apareix en aquests vídeos. Proposa dues maneres de comprovar el que ha vist sense dependre de la plataforma.

Solució: Pot creure que «tothom» estudia programació o que és l'única opció amb sortida (la plataforma mostra una part seleccionada per les seves visualitzacions). No apareixen: qui ho va deixar, requisits, altres opcions, dades oficials. Comprovacions: preguntar a orientació, consultar fonts oficials d'estudis, parlar amb persones de branques diferents.

4.2Normes, rols i estereotips

Llibre, pàgs. 69–71

Les normes ajuden a conviure. Els estereotips, en canvi, simplifiquen les persones i els poden tancar portes. Una norma social és una regla compartida per un grup sobre com comportar-se. Les normes explícites estan formulades, gairebé sempre per escrit: les normes de convivència de l'institut, les d'un club o les de trànsit, que a més són normes jurídiques. Les normes implícites no estan escrites, però gairebé tothom les coneix: no seure al lloc d'un altre o no mirar el mòbil si algú et parla. Qui incompleix una norma pot rebre una sanció, formal, com un advertiment o una multa, o informal, com una mirada, una broma o quedar fora del grup. Les normes fan previsible la conducta dels altres i faciliten la convivència. Però canvien amb el temps i entre grups, i no totes són justes. Una norma es pot complir, discutir o intentar canviar per les vies que ofereix cada grup.

Rols

Un rol és el conjunt de conductes que s'esperen de qui ocupa una posició en un grup: alumne, delegada, capitana d'un equip, germà gran o cambrer. Cada persona té diversos rols alhora, i de vegades xoquen entre ells. En Hugo és alumne de 4t i també el fill a qui agrada donar un cop de mà al bar familiar. Si dissabte el bar s'omple i dilluns té examen, les expectatives dels dos rols estiren en direccions diferents. És un conflicte de rols: no indica que en Hugo ho faci malament, sinó que ha d'ordenar expectatives que competeixen. Alguns rols es trien, com ser delegada; d'altres s'assignen sense triar-los, per l'edat, el sexe o el lloc a la família. Els rols de gènere són les conductes que una societat espera de les persones segons el seu gènere: qui cuida, qui arregla coses, qui parla en públic. Canvien amb les èpoques i entre societats: s'aprenen, no estan determinats per la biologia.

Estereotips i prejudicis

Un estereotip és una creença simplificada i generalitzada sobre com són les persones d'un grup: «els nois són millors en tecnologia», «les noies són més curoses», «els de lletres no saben de números». Funciona com una drecera: estalvia pensar en cada persona, però la redueix a una etiqueta i es fixa més en els casos que el confirmen, per això resisteix encara que coneguis moltes persones que no hi encaixen. Un prejudici és un judici previ, gairebé sempre negatiu, sobre algú només per pertànyer a un grup. Un tracte desigual per pertànyer a un grup és discriminació. Els tres poden anar junts, però no sempre en aquest ordre: hi ha prejudicis sense conducta i discriminació per costum, sense intenció. En l'elecció d'estudis, els estereotips de gènere actuen de manera poc visible. No cal que ningú digui «no ho facis»: n'hi ha prou que quasi totes les persones que veus en una professió siguin del mateix sexe, que un comentari es repeteixi o que algú se senti «el rar» de la seva classe. Per això les normes educatives demanen als centres que orientin sense estereotips i que afavoreixin una presència equilibrada de noies i nois en les diferents branques.

Cas · «Això és de noies»

Cas fictici.

En Nico, un alumne de 3r de l'Institut Ribera Nord, explica a tutoria que li interessa un cicle d'Atenció a Persones en Situació de Dependència, perquè li agrada cuidar el seu avi. Al passadís, un company riu: «Això és de noies». El comentari no li prohibeix res, però en Nico no torna a parlar del tema. La frase conté un estereotip (cuidar és «de noies») i funciona com una sanció informal: avisa que s'ha sortit de la norma del grup. Hauria bastat que algú no li rigués la gràcia, o que la tutoria li informés del cicle.

Figura 4.2. Percentatge de dones a Batxillerat i a FP, curs 2025-2026. % de dones, curs 2025-2026, ensenyament presencial: Batxillerat 54,1 · FP grau superior 45,8 · FP grau mitjà 42,7 · FP grau bàsic 30,3. Línia vertical discontínua al 50 % «paritat». Sense peu de font dins del gràfic (és a la caixa «Dada»). Dada estatal mantinguda: no s'ha pogut comprovar una xifra catalana equivalent (vegeu Datos comprobados).
Figura 4.2. Percentatge de dones a Batxillerat i a FP, curs 2025-2026

Les dades descriuen com es reparteixen noies i nois; no expliquen per què. Al darrere hi pot haver preferències, expectatives familiars i del grup, manca de referents i estereotips.

Classifica

Norma explícita o implícita?

Classifica cada norma segons si està formulada o no.

Les normes de convivència de l'institut.

No seure al lloc d'un altre.

Portar el dorsal en un partit.

No mirar el mòbil si algú et parla.

No explicar al grup el que t'ha confiat un amic.

Les normes de trànsit.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

3. Classifica com a norma explícita o implícita i proposa una possible sanció o reacció si s'incompleix, dient de quina norma depèn: a) arribar puntual a classe; b) no explicar al grup el que t'ha confiat un amic; c) portar el dorsal en un partit; d) no posar-se la caputxa a classe. Després, descriu un conflicte de rols de la Martina o de l'Iker.

Solució: Les sancions depenen de les normes de cada centre o club; s'accepten propostes raonades. a) explícita (sanció formal possible: retard, advertiment); b) implícita (informal: perdre la confiança); c) explícita, reglament de l'esport (formal: no poder jugar); d) depèn del centre: explícita si és a les normes de convivència, implícita si no. Conflicte de rols: la Martina, capitana de pràctica i jugadora lesionada; l'Iker, alumne amb un treball de grup i productor de música amb un lliurament a casa. Es valora que les dues expectatives competeixin.

4. Observa la figura 4.2. a) En quin ensenyament és més gran el percentatge de dones i en quin és menor? b) Calcula el percentatge d'homes al grau bàsic. c) Explica per què aquestes dades no proven per si soles que cada estudiant triï per un estereotip i quina dada afegiries per saber-ne més.

Solució: a) Major percentatge a Batxillerat (54,1 %); menor al grau bàsic (30,3 %). La figura dona percentatges, no quantitats: no diu on hi ha més dones en nombre. b) 100 − 30,3 = 69,7 %. c) Mostren el repartiment, no les causes; hi poden influir preferències, oferta de cicles, expectatives. Dades útils: per família professional, enquestes sobre motius d'elecció, evolució en diversos anys.

4.3La influència del grup: conformitat

Llibre, pàgs. 71–73

Ajustar-se al grup no sempre és un error: de vegades és una manera raonable d'aprendre dels altres. El problema és no adonar-se'n. La conformitat és el canvi de conducta o d'opinió d'una persona per ajustar-se al que fa o pensa el seu grup. La psicologia social distingeix dos motius. En la conformitat informativa, seguim el grup perquè pensem que sap més que nosaltres: si no coneixes una ciutat i veus que tothom baixa del tren en una estació, hi baixes també. És una drecera raonable quan els altres tenen informació que tu no tens. En la conformitat normativa, seguim el grup per ser acceptats o per no quedar malament, tot i que per dins pensem una altra cosa: et rius d'un acudit que no et fa gràcia perquè s'hi riuen tots. La diferència importa. En la informativa, la persona sol canviar també el que pensa. En la normativa, canvia el que fa o diu en públic, però no el que pensa en privat. Per això una mateixa persona pot contestar una cosa davant del grup i una altra de diferent en un paper que ningú no llegirà. I per això, quan es vol saber què pensa de debò un grup, es pregunta a cadascú per separat. Per això les respostes anònimes sovint difereixen de les que es diuen en públic. A l'adolescència, el grup d'iguals pesa molt: pertànyer a un grup dona seguretat i ajuda a construir la pròpia identitat. No és un defecte adolescent: els adults també s'ajusten als seus grups. L'útil és reconèixer quan segueixes el grup perquè t'informa i quan només per no quedar-te fora.

Pressió del grup i pertinença

La pressió del grup pot ser explícita, com insistir, burlar-se o amenaçar de deixar fora algú, o implícita, com un silenci, una mirada o una broma que tothom entén. No tota pressió és negativa: un grup que estudia junt o que rebutja una burla també pressiona, però cap a alguna cosa que ajuda. La pregunta no és si el grup influeix, perquè sempre ho fa, sinó cap a on empeny i si pots dir que no sense perdre el teu lloc. Dir-ho amb calma i amb una raó sol ser més eficaç que enfadar-se.

Figura 4.3. La tasca d'Asch: una línia de referència i tres per comparar. Dues targetes: «Línia de referència» i «Línies per comparar» (A, B i C, B igual a la de referència). Sota, una fila de set siluetes: les altres diuen «A»; la sisena, en el color del llibre, és el «participant: B o A?». Text lateral: «En algunes rondes, les altres persones, d'acord amb l'investigador, responen abans, i totes igual de malament».
Figura 4.3. La tasca d'Asch: una línia de referència i tres per comparar

Dissentir sense trencar amb el grup

Per dissentir ajuden algunes estratègies: dir el que penses amb una raó; parlar de la idea, no de la persona; buscar algú que pensi de manera semblant, perquè un sol aliat redueix molt la pressió; demanar temps abans de decidir. Un altre clàssic és el de Stanley Milgram (anys seixanta) sobre l'obediència: molts voluntaris van obeir un investigador que els demanava administrar descàrregues simulades. Però era un laboratori amb engany, i no prova que l'obediència sigui inevitable.

Cas · Ningú no volia anar

Cas fictici.

Quatre amics passen dissabte a la tarda en un centre comercial llunyà. En tornar, un confessa que hauria preferit quedar-se al barri. «Jo també», diu un altre. «I jo». Almenys tres no volien anar-hi: cadascú creia que els altres sí que volien i no va dir res per no espatllar el pla. És una norma mal percebuda. S'hauria evitat amb una pregunta senzilla abans de sortir: «Què preferiu de debò?».

Classifica

Conformitat informativa o normativa?

Per a cada cas, digues per què segueix el grup la persona.

La Salma no coneix la carta del restaurant i demana el plat que les seves companyes diuen que és bo.

En Dani diu que li agrada una sèrie que no ha vist perquè la comenta tot el grup.

La Martina copia l'escalfament que fan les jugadores amb més experiència.

Et ries d'un acudit que no et fa gràcia perquè s'hi riuen tots.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

5. Indica si cada cas és conformitat informativa o normativa i justifica-ho: a) la Salma no coneix la carta d'un restaurant i demana el plat de les seves companyes, que ja hi han menjat i diuen que és bo; b) en Dani diu que li agrada una sèrie que no ha vist perquè la comenta tot el grup; c) la Martina copia l'escalfament que fan les jugadores amb més experiència. Tria el cas normatiu i escriu què podria dir aquesta persona per dissentir sense trencar amb el grup.

Solució: a) informativa (no coneix la carta i creu que les seves companyes saben què és bo); si es raona que també busca no quedar fora, s'admet amb justificació; b) normativa (vol encaixar; no té informació); c) informativa (les veteranes en saben més). Per a b): «Encara no l'he vista; quan la vegi us ho dic», sense fingir ni atacar.

4.4Cultures, pràctiques i diversitat cultural

Llibre, pàgs. 73–74

El que en un lloc és normal, en un altre pot ser estrany. Comparar cultures serveix per entendre-les, no per ordenar-les. Les cultures organitzen de maneres diferents coses que totes les persones fan. El calendari canvia: l'any nou i els dies de festa i de descans no coincideixen a tot arreu. Els àpats canvien en horaris, ingredients i normes de taula. Les salutacions també: dos besos, una encaixada de mans, una inclinació o una paraula sense contacte físic. Cap d'aquestes formes no és més educada que una altra; cadascuna és educada en el seu context, i la mateixa persona en pot fer servir diverses segons amb qui sigui. I canvien les llengües, que no són només vocabulari: cadascuna organitza a la seva manera el tracte, la cortesia o l'humor. Costums que semblen òbvis per a un grup no ho són per a un altre. Davant d'una pràctica diferent apareix la temptació de l'etnocentrisme, que ja coneixes: jutjar-la amb els criteris de la pròpia cultura, com si la pròpia fos la normal. L'alternativa és descriure la pràctica, preguntar què significa per a qui la segueix i només després comparar. Entendre no obliga a estar-hi d'acord en tot: els drets humans serveixen de referència comuna. Les cultures, a més, no són blocs tancats. Canvien amb el temps i es barregen: menjars que fa trenta anys quasi ningú no coneixia aquí avui es venen a qualsevol barri, i festes nascudes en altres llocs se celebren també al nostre.

Diversitat dins del grup

Dins de cada cultura hi ha molta diversitat: no totes les persones d'un país mengen el mateix, celebren el mateix ni pensen igual. Per això no convé demanar a un company que «expliqui com és al seu país», com si representés milions de persones. Si algú vol explicar alguna cosa de la seva família o dels seus costums, se l'escolta; si no vol, no se li demana. Ningú no és l'exemple de res. Entendre una cultura és escoltar persones concretes, no repetir tòpics sobre el grup.

Llengües i traduccions

A Catalunya i a Espanya conviuen diverses llengües: a més del català i el castellà, hi ha altres llengües oficials en les seves comunitats, i en moltes aules es parlen a casa llengües d'altres llocs. Saber més d'una llengua permet fer de pont entre persones, el que s'anomena mediar. Traduir no és canviar paraula per paraula: «fer pont» o «posar-se les piles» no s'entenen traduïdes al peu de la lletra. Un traductor automàtic ajuda, però pot perdre el to, el doble sentit o el grau de cortesia, i convé que ho revisi algú que conegui les dues llengües.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

6. Una nota per a les famílies diu: «Dijous és festiu i divendres no hi ha classe perquè fem pont». a) Explica per què una traducció paraula per paraula no s'entendria en una altra llengua. b) Reescriu-la en català perquè s'entengui sense conèixer l'expressió. c) Indica què hauria de revisar una persona abans d'enviar una traducció automàtica de la nota.

Solució: a) «Fer pont» és una expressió: unir un festiu amb el cap de setmana; literalment s'entendria «construir un pont». b) «Dijous és festiu. Divendres tampoc no hi ha classe: és no lectiu, i així s'uneixen el festiu i el cap de setmana». c) Que s'entengui la idea, el to adequat per a famílies, dates i noms correctes; millor que ho revisi algú que conegui les dues llengües.

4.5Preferències, normes, restriccions i recursos

Llibre, pàgs. 74–75

Gairebé cap decisió no la prenem sols. Separar les influències permet veure quines acceptes i quines vols revisar. Quan una decisió importa, convé ordenar tot el que hi influeix. Una eina senzilla és una fitxa de quatre columnes. A la primera hi van les preferències: el que vols, el que t'interessa i el que valores. A la segona, les normes: el que s'espera de tu, a casa, al grup o a la societat, estigui dit o no. A la tercera, les restriccions: el que et limita i no depèn només de tu, com un horari, un termini, un requisit, la distància o les places disponibles. A la quarta, els recursos: amb què comptes, com el que saps fer, el temps, la informació o les persones que et poden ajudar. La fitxa s'omple amb frases concretes, no amb etiquetes. «M'agrada preparar un personatge» és una preferència útil; «soc creativa» diu poc. Un cop escrita, es revisa cada frase amb tres preguntes: d'on ve?, és una dada o una suposició?, quina informació em falta? De vegades una frase canvia de columna: «no se'm donen bé els números» pot semblar un límit, però potser és un estereotip que algú et va repetir. No tota influència és dolenta. Una norma familiar pot reflectir cura i experiència; una restricció, com un termini, protegeix tothom; i el que fan els altres pot ser un recurs d'informació. La fitxa no serveix per treure's de sobre les influències, sinó per decidir quines s'accepten, quines es negocien i quines es revisen, i quina informació falta.

Cas · La Lucía revisa la seva activitat de tarda

Cas fictici.

A l'octubre, la Lucía es va apuntar al taller de teatre del Centre Cívic Les Eres, els dimarts i dijous de 18.00 a 19.30, i es va posar una data per revisar-ho: desembre. Ha arribat el moment. Les seves dues amigues van a una altra activitat i li diuen que canviï amb elles. La Lucía escriu la seva fitxa.

Figura 4.4. La fitxa de quatre columnes de la Lucía. Títol: «Decisió: continuo al taller de teatre o canvio?». Preferències: «M'agrada preparar un personatge» · «Llegir en veu alta em diverteix» · «M'agradaria continuar amb les meves amigues». Normes: «A casa: si t'apuntes, acabes el trimestre» · «Les meves amigues esperen que canviï amb elles» · «"És per a gent decidida" (creença per revisar)». Restriccions: «Dimarts i dijous, 18.00-19.30» · «L'autobús de tornada passa a les 19.40» · «Exàmens al març». Recursos: «La monitora m'ofereix un paper curt» · «La meva agenda» · «Una companya del taller viu a prop».
Figura 4.4. La fitxa de quatre columnes de la Lucía

La Lucía conclou: accepta la norma de la seva família d'acabar el trimestre, perquè li sembla raonable; revisa la idea que el teatre és «per a gent decidida», perquè és una creença i no una dada; i demana a la monitora el paper curt que li va oferir. Decideix quedar-se fins al març i revisar-ho llavors. Fixa't que la fitxa no li ha dit què fer: li ha mostrat d'on venia cada raó. En fer servir la fitxa hi ha tres errors freqüents. El primer és escriure etiquetes («soc tímida») en lloc de fets («em costa sortir a escena»). El segon, oblidar els recursos: quasi tothom compta amb més suports i informació dels que anota al principi. El tercer, confondre normes i restriccions: «a casa no em deixen» pot ser una restricció real o una norma de la qual es pot parlar.

Classifica

Cas · La fitxa de la Lucía

Col·loca cada frase a la seva columna de la fitxa.

M'agradaria continuar amb les meves amigues.

A casa: si t'apuntes, acabes el trimestre.

L'autobús de tornada passa a les 19.40.

La monitora m'ofereix un paper curt.

«És per a gent decidida.»

La inscripció del taller es tanca divendres.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

7. Col·loca cada frase a la seva columna (preferència, norma, restricció o recurs); si una frase té dos factors, separa'ls i classifica cada part. Explica'n una que t'hagi costat: a) «L'Iker s'impulsa sol a la seva cadira, però abans d'apuntar-se necessita confirmar que l'escenari del taller és accessible»; b) «A la Salma l'interessa com s'organitza un centre de salut»; c) «A l'equip de la Martina s'espera que les lesionades continuïn anant als partits»; d) «En Dani sap muntar vídeos»; e) «La inscripció del taller es tanca divendres»; f) «A casa d'en Hugo es dona per fet el Batxillerat».

Solució: a) dos factors: recurs (s'impulsa sol) i restricció possible de l'entorn, que no depèn de l'Iker (accessibilitat de l'escenari, encara per confirmar: informació que falta); b) preferència; c) norma (implícita de l'equip, «s'espera»); d) recurs; e) restricció; f) norma (prescriptiva, familiar). Es valora la justificació d'a) o f).

4.6«El més triat»: recomanacions per popularitat

Llibre, pàg. 76

Que alguna cosa sigui la més triada diu molt sobre els altres i poc sobre tu. Moltes webs i apps ordenen opcions amb un sistema de recomanació. Els més senzills recomanen per popularitat: compten quantes persones van triar cada opció i posen a dalt la més triada. Altres recomanen per similitud: busquen persones que s'assemblen a tu en algunes dades, com l'edat, el curs o el que has mirat abans, i et proposen el que van triar elles. Això sol voler dir «estudiants com tu»: persones que coincideixen amb tu en algunes variables del sistema, cosa que no garanteix que comparteixin els teus interessos ni la teva situació. Es pot produir un efecte de reforç: si sortir a dalt dona més visibilitat i part de la gent tria per aquesta visibilitat, l'opció es manté a dalt. La llista no només reflecteix el que es prefereix: també contribueix a produir-ho. Per llegir una recomanació cal preguntar què es compta, qui hi entra i què en queda fora. La popularitat d'una opció no és el mateix que la seva adequació, que depèn del que vols, del que necessites i dels requisits de cada camí. El mateix val per a «el més venut», «tendències» o «el més vist»: són llistes útils per saber què fan altres, no per saber què et convé.

LlocOptativa de BatxilleratEstudiants que la van marcar
1Programació i Robòtica412
2Psicologia198
3Francès (segona llengua estrangera)121
4Comunicació audiovisual93

Llistat d'un portal d'orientació inventat («El més triat per estudiants com tu»); «Programació i Robòtica» és una optativa pròpia del relat. Una sola marca per participant; les optatives reals depenen del centre i de la normativa.

Comprova la teva revisió de la resposta de la IA

Solució: El comú és només haver vist una pàgina; no sap interessos, horaris ni si li agraden els videojocs. Necessitaria saber què t'interessa i què busques; tot i així, seria un suggeriment, no una decisió.

Simulador

Llistat · Quin pes té cada optativa?

Posa les marques d'una optativa i mira quin percentatge de les 824 marques reuneix.

marques
Percentatge de les marques50,0 %
Marques de les altres optatives412 marques

Llistat d'un portal inventat: 412 + 198 + 121 + 93 = 824 marques, una per participant. La primera té just la meitat.

Vertader o fals

Vertader o fals? El més triat

Una recomanació per popularitat posa a dalt l'opció que més persones han triat.

La popularitat d'una opció és el mateix que la seva adequació per a tu.

«Estudiants com tu» vol dir que comparteixen els teus interessos.

Una opció pot continuar a dalt encara que ningú no la prefereixi més.

412 marques de 824 són la majoria absoluta.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

8. Analitza el llistat imprès. a) Quin percentatge de les 824 marques reuneix la primera optativa? b) Què mesura la llista i què no mesura? c) Explica amb l'efecte de reforç per què la primera podria continuar a dalt l'any que ve encara que ningú no la prefereixi més.

Solució: a) 412 / 824 = 50,0 %: just la meitat, no la majoria. b) Mesura quants «estudiants com tu» la van marcar; no mesura si els va agradar, si els va servir, ni per què la van triar, ni si s'assembla a la Lucía. c) Si sortir primera li dona més visibilitat i part de qui tria es deixa portar per aquesta visibilitat, es pot mantenir a dalt (reforç), encara que no sigui la preferida.

9. Si poguessis canviar una variable d'«estudiants com tu» (per exemple, «interès pels idiomes» en lloc de «4t ESO, Valldelana»), quina canviaries perquè la llista servís millor la Lucía? Formula una hipòtesi sobre com podria canviar la llista, quines dades caldrien per comprovar-la i per què continuaria sense decidir per ella.

Solució: Exemple: «interès pels idiomes». Hipòtesi: podria guanyar pes Francès, però sense el desglossament de les 824 seleccions per interessos no sabem quina posició ocuparia; caldria registrar els interessos de qui marca cada optativa. Continuaria sense decidir: la llista explica altres; la decisió depèn de les preferències, restriccions i requisits de la Lucía.

El que costa triar · Tothom s'apunta al mateix

Llibre, pàgs. 77–78

Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.

El paper de la cap d'estudis va arribar a primera hora: «Sondeig orientatiu d'intencions. 4t ESO. Lliurar a tutoria com a molt tard el divendres 18 de desembre». A sota, quatre caselles: Batxillerat, cicle formatiu de grau mitjà, una altra opció, no ho sé. I, si Batxillerat, la modalitat i una optativa.

A l'esbarjo, en Hugo va marcar la primera casella sense mirar-ne més.

—Fet.

—Ja? —La Lucía va alçar la vista de la seva agenda—. Segur?

—A casa ho donen per fet. Si marco FP, la meva mare em fa rentar gots fins al juny. —Va fer veure que n'eixugava un—. I el meu pare, a eixugar-los.

Es van riure tots. En Hugo es va riure una mica menys i va doblegar el paper. La Lucía duia el compte a l'agenda, amb el bolígraf de quatre colors: una ratlla verda, sense nom, per cada persona que havia dit Ciències i Tecnologia amb Programació i Robòtica.

—A veure, per parts. Tretze de vint-i-quatre. Més de la meitat de la classe.

—A ull, mitja classe i jo em quedo amb l'altra mitja —va dir en Hugo.

A FOPP, en Hugo es posa dret per comptar les mans alçades; la Lucía, amb el seu paper, dubta.
A FOPP, en Hugo es posa dret per comptar les mans alçades; la Lucía, amb el seu paper, dubta.

—Mira, mira —en Dani va treure el mòbil—. Fins i tot el portal ho posa primer.

A la pantalla de CamíClar, sota un títol gran, es llegia: «El més triat per estudiants com tu: 1. Programació i Robòtica».

—Estudiants com tu? —la Salma es va inclinar—. I això com ho sap?

—Perquè… ho sap, no? —en Dani va arronsar les espatlles—. Sona bé, oi?

La Lucía va mirar la pantalla i després la seva llista. Li agradaven el francès, la història i llegir. Al full d'optatives, hi havia una optativa de Francès i una modalitat d'Humanitats i Ciències Socials. Les havia envoltat aquell dia amb un cercle, a llapis, i dimarts havia esborrat el cercle.

—I si agafo Humanitats i després vull Ciències? I si em tanco portes? I si soc l'única d'aquí que se'n va a l'altra classe?

Ningú no va contestar. La Martina va arribar amb les crosses, es va asseure al banc amb la cama de la genollera estirada.

—Sense embuts, Lucía: tu què vols?

—No ho sé.

—Jo em vaig apuntar a handbol als nou anys perquè hi anava la meva cosina —va dir la Martina, al cap d'una estona—. Ella ho va deixar l'any següent. Jo continuo. —Es va mirar la genollera—. Bé, continuaré.

—I això és bo o dolent? —va preguntar la Lucía.

—Ni idea. Però el que em va fer continuar no va ser la meva cosina.

A FOPP, la Inés va esperar al final. Va repartir quartilles en blanc.

—Una pregunta, sense noms. Alceu la mà si creieu que la majoria d'aquesta classe vol de debò Programació i Robòtica.

Es van alçar moltes mans. En Hugo es va posar dret per comptar-les i va preguntar si allò era una votació, perquè ell votava per sortir abans.

—Asseu-te, Hugo. Ara, a la quartilla, escriviu si la voleu vosaltres. No la recolliré. És vostra.

Hi va haver un silenci estrany. En Hugo va deixar de somriure. La Lucía va escriure «sí», ho va ratllar i va escriure «no sé».

—Com sabeu el que volen els altres? —va preguntar la Inés—. Com ho comprovaríeu?

—Preguntant-los individualment —va dir la Salma.

—O mirant qui l'ha triada perquè li agrada i qui perquè la tria tothom —va dir l'Iker—. Depèn de per a qui.

—Per divendres —va dir la Inés—, separeu el que voleu i el que s'espera de vosaltres. I apunteu què us limita i amb què compteu.

En sortir, la Lucía va obrir l'agenda. Sota les tretze ratlles verdes va escriure, en blau: «El que vull:». Va deixar la resta de la línia en blanc.

En Hugo va desdoblegar el seu paper vora la porta. La creu seguia a la primera casella. Va passar el dit per la del cicle de grau mitjà, sense marcar res.

—Hi ha fins divendres, no? —va dir a la Lucía, i el va tornar a doblegar.

No va fer cap acudit. La Lucía se'n va adonar. Faltaven dos dies.

Situació d'aprenentatge: El que vull i el que s'espera

Llibre, pàg. 79

Activitats individuals

  • Subratlla al relat preferències, normes, restriccions i recursos, un color per tipus.
  • Omple la fitxa de la Lucía o d'en Hugo sense inventar dades de la seva família.

Activitats en grup

  • Analitzeu «El més triat» i el recompte sense noms de la Lucía: què compta cadascun.
  • Acordeu tres preguntes per al personatge abans de marcar.

Dades. 4t B té 24 alumnes; 13 diuen que marcaran Batxillerat de Ciències i Tecnologia amb Programació i Robòtica. El sondeig es reparteix dimecres 16 de desembre i es lliura com a molt tard divendres 18. CamíClar: «El més triat per estudiants com tu: 1. Programació i Robòtica», sense explicar qui són «estudiants com tu». Lucía: li agraden el francès, la història i llegir; tem tancar-se portes i quedar-se sola en una altra classe. Hugo: de vegades dona un cop de mà al bar familiar, sense torns; a casa «ho donen per fet». Ho pots fer tot amb el relat; no cal explicar res teu. Comprovació individual. Sense ajuda: per al viatge de fi de curs quasi tots volen piragüisme. Inventa un alumne que dubta, omple la seva fitxa i digues quina influència acceptaria i quina revisaria.

Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge. Repte → individual (subratllar frases per tipus; fitxa de la Lucía o d'en Hugo) → grup (analitzar «El més triat» i el recompte sense noms; tres preguntes abans de marcar) → producte (fitxa E4 + conclusió) → comprovació (viatge de fi de curs)
Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge

Informe: El que fan els altres

Llibre, pàg. 80

Abans de decidir, quasi tothom mira al seu voltant. La psicologia social distingeix dos tipus de normes socials. Les descriptives diuen el que fa la majoria: «tretze de vint-i-quatre triaran aquesta optativa». Les prescriptives diuen el que s'aprova o es desaprova: «el normal és fer Batxillerat». Totes dues influeixen, però de manera diferent. La primera funciona com a informació; la segona, com una expectativa que es pot complir o defraudar. Seguir el que fan els altres no és sempre irracional. Quan no tenim informació, l'elecció de moltes persones és una pista raonable: si un restaurant és ple, probablement s'hi menja bé. I pertànyer a un grup té valor per si mateix. El problema apareix quan la pista no val per al nostre cas, o quan ni tan sols és certa. De vegades moltes persones segueixen una norma que, en privat, quasi cap no comparteix, perquè cadascuna creu que les altres sí que la comparteixen. L'experiment clàssic de Solomon Asch, als anys cinquanta, es cita sovint per mostrar com és de fàcil cedir. Però els seus resultats diuen també el contrari: gairebé dues de cada tres respostes van ser independents, i un sol aliat bastava per reduir molt la pressió. Les rèpliques posteriors van trobar diferències entre èpoques i països. La conformitat no és un tret fix de les persones: depèn de la situació, del grup i de la cultura. Les normes pesen especialment en l'elecció d'estudis. Al curs 2025-2026, a Espanya, les dones eren una mica més de la meitat de l'alumnat de Batxillerat i menys d'un terç del de FP de grau bàsic. Aquestes dades no diuen per què cada persona va triar el que va triar. Però quan una opció s'associa a un sol sexe, qui la tria sent de l'altre ha de pagar un petit preu: explicar-se, aguantar comentaris o sentir-se fora de lloc. Per això l'orientació acadèmica ha d'oferir informació completa i sense estereotips. Res d'això no vol dir que calgui decidir contra el grup per demostrar independència. Triar el mateix que els altres pot ser una bona decisió si respon al que vols i a la informació que tens. La pregunta útil no és «ho fan altres?», sinó «per què ho trio jo?». I convé recordar els límits de l'evidència: molts estudis sobre conformitat es van fer en laboratori, amb tasques sense conseqüències i amb universitaris de pocs països.

Font: Ministeri d'Educació, Formació Professional i Esports, Estadística dels Ensenyaments no universitaris, dades avanç 2025-2026; Bond i Smith, «Culture and conformity», Psychological Bulletin, 1996; Griggs, Teaching of Psychology, 2015 (consulta: 10/2026).

Activitats

Llibre, pàg. 81

8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.

Activitats

10. Què fa cada personatge amb el sondeig durant l'episodi? Copia i completa una taula de tres columnes (personatge, què fa o diu, quina influència es nota) per a en Hugo, la Lucía, en Dani, la Salma, la Martina i l'Iker.

Solució: En Hugo marca sense mirar (norma familiar, humor per tapar); la Lucía compta i dubta (norma descriptiva, por de quedar-se sola); en Dani confia en el portal (popularitat); la Salma pregunta com ho sap (demana evidència); la Martina explica el de la seva cosina (influència del grup i preferència pròpia); l'Iker fa ironia i pregunta per a qui (qüestiona la norma).

11. Explica quin tipus de conformitat podria haver-hi al darrere de cada cas i per què: a) els tretze que diuen que marcaran Programació i Robòtica; b) la creu d'en Hugo a Batxillerat. Per què la Inés demana respondre en una quartilla que no recollirà?

Solució: a) Pot haver-hi informativa (creuen que l'optativa és bona perquè la tria molta gent o la recomana el portal) i normativa (no quedar-se fora del grup); no se sap sense preguntar a cadascun. b) Més normativa: respon al que s'espera a casa. La quartilla privada separa la conducta pública del que es pensa en privat.

12. La Martina diu que es va apuntar a handbol perquè hi anava la seva cosina, però que «el que em va fer continuar no va ser la meva cosina». Explica quina diferència hi ha entre començar una cosa per influència del grup i mantenir-la per preferència pròpia. Posa un exemple inventat de cada cas.

Solució: Començar pel grup és habitual i no és dolent; mantenir-ho depèn que trobis raons pròpies (gust, progrés). Exemples inventats correctes.

13. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «Et recomanem Programació i Robòtica: la trien el 54 % d'estudiants com tu». a) Què significa aquest 54 % i què no diu? b) És la mateixa dada que el «tretze de vint-i-quatre» del recompte de la Lucía? Calcula aquest percentatge i explica per què coincidir en la xifra no vol dir mesurar el mateix. c) Quina informació faltaria perquè fos una recomanació per a la Lucía?

Solució: a) Que el 54 % d'un grup que el portal anomena «com tu» la va triar; no diu qui són, quants, quines dades fa servir, ni si els va anar bé. b) 13 / 24 = 54,2 % ≈ 54 %; coincideix la xifra, però el portal compta els seus usuaris i la Lucía la seva classe; són grups diferents. c) Els seus interessos (idiomes, història), requisits, horaris i places, i què vol estudiar després.

14. La Lucía pensa demanar a un assistent d'IA que li digui quina optativa triar. Indica quina part de la seva decisió podria delegar (per exemple, reunir els requisits i horaris de cada optativa) i quina no, i justifica-ho amb el que saps dels sistemes de recomanació.

Solució: Delegable: reunir requisits, horaris i continguts de cada optativa, o preparar preguntes per a orientació (per exemple: «Quines matèries, ponderacions i requisits demanen els estudis que m'interessen i quins canvis de modalitat es permeten?», per comprovar en fonts oficials). No delegable: què li interessa i l'elecció final; el sistema no coneix les seves preferències i, si recomana per popularitat, repeteix el que fan altres.

15. Si tres dels tretze alumnes només marcaven Programació i Robòtica perquè la marcaven els altres i canvien d'opinió, quants en quedarien i quin percentatge de la classe serien? Conservaria la majoria absoluta? Podria continuar sent l'opció més triada? Què t'ensenya el càlcul sobre la força d'un «tothom»?

Solució: 13 − 3 = 10; 10 / 24 = 41,7 %. Ja no tindria majoria absoluta (calen 13 de 24), però podria continuar sent l'opció més triada si els altres 14 es reparteixen entre diverses. La resposta és condicional: ho seguirà sent si cap altra opció no reuneix més de 10; el llibre no dona aquest repartiment, així que s'accepta «depèn» ben justificat. «Tothom» pot ser una majoria fràgil, sostinguda en part per la pròpia norma.

16. Cas nou, sense ajuda: al teu grup d'amics quasi tots s'han apuntat al taller de teatre del centre i una amiga, la Carla, no sap si fer-ho. Escriu una frase de cada columna de la fitxa (preferències, normes, restriccions i recursos) per a la Carla, inventada, i acaba amb dues línies: quina influència acceptaria i quina revisaria, i per què.

Solució: Oberta; es valora una frase coherent a cadascuna de les quatre columnes, que la conclusió distingeixi una influència acceptada i una altra revisada amb motiu i que no es qualifiqui l'opció.

17. En Hugo escriu a la seva quartilla: «M'agrada el pràctic i tractar amb gent; a casa diuen “quan facis Batxillerat”; el CIFP em queda més lluny que l'institut; puc preguntar a l'Andrés, l'orientador, i conec el bar per dins». a) Classifica cada part com a preferència, norma, restricció o recurs. b) La norma és explícita o implícita? Justifica-ho. c) Escriu una pregunta que en Hugo podria fer a casa per parlar d'aquesta norma sense trencar amb la seva família.

Solució: a) Preferència: el pràctic i tractar amb gent. Norma: «quan facis Batxillerat». Restricció: la distància al CIFP. Recursos: l'orientador i el que sap del bar. b) Implícita: ningú no li prohibeix res ni ho diu com a regla, però es dona per fet. c) Exemple: «Què us preocupa del cicle? Si us ensenyo les dades i les sortides, ho mirem junts?». Es valora que la pregunta demani informació i no acusi.

Esquema i resum

Llibre, pàg. 82

Decidir amb els altres

  • Socialització
    • Primària i secundària
    • Família, escola, iguals, mitjans i plataformes
    • El que s'aprèn sense ensenyar-ho
  • Normes, rols i estereotips
    • Normes explícites i implícites
    • Rols i conflicte de rols
    • Estereotip, prejudici, discriminació
  • Influència del grup
    • Conformitat informativa i normativa
    • Asch: context, resultats i límits
    • Milgram i l'obediència
    • Dissentir sense trencar
    • Un aliat redueix la pressió
  • Cultures i decisions
    • Diversitat cultural sense etnocentrisme
    • Llengües i mediació
    • Fitxa de quatre columnes
  • Recomanacions
    • Popularitat i similitud
    • Efecte de reforç
    • Popularitat no és adequació
    • Preguntar què compta i què no

Resum

Som éssers socials: amb la socialització aprenem la llengua, les normes i els valors del nostre grup durant tota la vida. La família, l'escola, el grup d'iguals, els mitjans i les plataformes són agents de socialització que transmeten expectatives, moltes vegades sense dir-les. Les normes socials poden ser explícites o implícites; els rols són el que s'espera de qui ocupa una posició, i de vegades xoquen. Un estereotip simplifica les persones d'un grup, un prejudici les jutja per endavant i la discriminació les tracta de manera desigual; en l'elecció d'estudis, els estereotips de gènere actuen encara que ningú no prohibeixi res. La conformitat pot ser informativa, quan el grup ens informa, o normativa, quan busquem ser acceptats; ajustar-se al grup no és sempre un error, i es pot dissentir sense trencar. Comparar cultures exigeix descriure i entendre abans de jutjar. Per decidir amb altres serveix separar preferències, normes, restriccions i recursos, i triar quines influències s'accepten i quines es revisen. Un sistema de recomanació per popularitat compta el que van triar altres i pot reforçar el que ja és a dalt: el més triat no és per això el més adequat per a tu. Decidir amb altres no és decidir com els altres: escoltar el grup i la família i demanar informació és compatible amb tenir l'última paraula.

Vés al test →