Situació de partida
Llibre, pàgs. 137–138

És abril a 4t B de l'Institut Ribera Nord. Després de les dessuadores, la Inés proposa que el projecte del curs sigui una iniciativa d'equip: una setmana per formar el grup, signar un acord i quedar-se amb tres idees. Els sis arriben amb una idea cadascun i ningú no cedeix; quan voten a mà alçada, quasi tothom segueix qui aixeca la mà primer.
En aquesta unitat aprendràs a…
- Descriure el perfil emprenedor i distingir-lo dels mites sobre qui emprèn
- Reconèixer les emocions i la incertesa i fer servir l'error com a informació
- Generar idees amb tècniques escrites i triar amb criteris
- Formar un equip equitatiu, amb metes comunes i rols rotatoris
- Decidir en equip amb una matriu ponderada, sense seguir la majoria
- Negociar interessos, repartir el lideratge per tasques i comunicar-te amb l'equip
- Construir l'acord d'equip i la teva autoanàlisi basada en tasques (E8)
Per començar
- A les dessuadores cadascú va fer una cosa. Què hauria canviat amb un acord de tasques per escrit?
- Quines qualitats ajuden a tirar endavant un projecte en equip? Es neix amb elles o s'entrenen?
- Quan es decideix a mà alçada, per què la primera persona que aixeca la mà influeix en les altres?
- Si una eina reparteix les tasques «en un segon», què comprovaries abans de fer-li cas?
Mapa de la unitat
Perfil emprenedor8.1
Emocions i error8.2
Creativitat8.3
Equips equitatius8.4
Decidir en equip8.5
Lideratge i comunicació8.6

8.1El perfil emprenedor, sense mites
Llibre, pàgs. 139–141
Emprendre no és tenir un caràcter especial: és posar en marxa una idea que crea valor per a altres persones assumint riscos que s'intenten acotar. I això s'entrena. Emprendre és convertir una idea en una acció que respon a una necessitat i aporta valor a altres persones, assumint una incertesa i uns riscos que s'intenta conèixer, limitar i gestionar. No és només muntar una empresa.
—Emprendre en l'àmbit social és respondre a una necessitat de la comunitat; en el cultural, posar en marxa una activitat artística o cultural; i intraemprendre és proposar i tirar endavant una millora dins d'una organització que ja existeix, com l'institut o una associació. En els tres casos hi ha una idea, persones a les quals serveix i un risc que s'assumeix; canvia la finalitat (el benefici econòmic no sempre és l'objectiu), no la manera de treballar. El cicle de microconcerts accessibles que apareixerà en les properes unitats és un exemple d'iniciativa social i cultural: no busca guanyar diners, sinó resoldre alguna cosa del barri.
—Assumir un risc mesurat no és arriscar-se sense pensar. Convé preguntar-se què pot sortir malament, quant es pot perdre com a màxim i com reduir-ho amb una prova petita. Qui emprèn no busca el risc: el calcula i l'acota.
—Per emprendre se solen esmentar algunes qualitats: autoconfiança (creure que ho pots intentar), autoconeixement (saber en què ets bo i en què no), empatia (entendre el que necessiten els altres), perseverança (continuar quan costa), iniciativa (començar sense que t'ho manin) i resiliència (recuperar-te d'un error). No són qualitats fixes: s'entrenen i, sobretot, es demostren amb tasques. Dir «soc perseverant» val poc; mostrar què vas fer, quan i quin resultat va tenir, val molt.
—Fixa't com apareixen aquestes qualitats en tasques del curs. La iniciativa de la Salma, que va proposar preguntar a gent del barri. La perseverança de la Lucía, que va refer la taula de costos fins que va quadrar. L'empatia de l'Iker, que va pensar en qui podria pujar a un escenari sense rampa. L'autoconfiança d'en Hugo en proposar les dessuadores, i la resiliència del grup per tornar-ho a intentar després de perdre diners amb elles. L'autoconeixement és el que més costa: saber en què ets bo i en què no, sense exagerar ni rebaixar-te.
—Que les qualitats s'entrenin té una conseqüència: ningú no és «fora» de l'emprenedoria per no haver nascut amb un caràcter concret. El que defineix qui emprèn no és un tret de personalitat, sinó un hàbit: detectar una necessitat, provar una resposta i aprendre del que passa.
—Proposar una millora al centre és intraemprendre; organitzar una activitat per al barri és emprendre en l'àmbit social. Les dues creen valor per a altres persones i parteixen d'una necessitat real.
—Sobre qui emprèn circulen mites: que «neix», que és «només muntar empreses», que és «arriscar-ho tot». La figura 8.1 els contrasta amb les tasques reals.

—La visió emprenedora és la mirada que distingeix tres coses en qualsevol idea: l'oportunitat (hi ha una necessitat real), el valor per a altres persones (a qui serveix i per a què) i el risc assumit (què pot sortir malament i fins on arrisques). Un cicle de concerts al barri té oportunitat si hi ha gent que hi voldria anar, valor si a més és accessible, i un risc que es pot mesurar i acotar. Una idea bonica, sense necessitat ni persones a les quals serveixi, encara no és una oportunitat, com veuràs a la unitat 9.
—Conèixer-se no es fa amb un test que t'etiqueta. Es fa mirant les teves tasques: què se't va donar bé, què et va costar, què tornaries a fer. Aquesta és l'autoanàlisi que faràs servir en el teu projecte, i la teva carpeta d'aprenentatge, amb evidències, t'ajuda a construir la marca personal.
—Ningú no es coneix del tot d'una vegada: l'autoanàlisi es repeteix al final de cada fase.
—Com es demostra una qualitat amb una tasca? En lloc de «soc creatiu», s'escriu què vas fer, quan i quin resultat va tenir: «vaig proposar tres cartells diferents per a la fira; el grup va triar el meu». Aquesta evidència serveix per triar el teu paper en un equip i per a l'autoanàlisi del teu projecte, en el qual anotaràs una fortalesa i un aspecte per millorar (teus o d'un personatge), cadascun amb la tasca que el mostra. Una etiqueta («soc molt llançat») no es pot comprovar; una tasca, sí.
—Triar bé el teu paper en un equip comença per aquesta autoanàlisi honesta: si saps que se't dona bé ordenar i et costa parlar en públic, pots portar el registre o els comptes i entrenar la comunicació a poc a poc, sense amagar-t'hi.
Classifica
Activitat 1 · Mite o realitat?
Classifica cada frase sobre qui emprèn.
Qui emprèn és perquè ha nascut amb una pasta especial
Muntar una associació cultural també és emprendre
Si no arrisques tots els teus diners, no estàs emprenent de debò
Una bona idea ja és una oportunitat
Proposar una millora al teu institut no és emprendre
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
1. Classifica cada frase com a mite o com a realitat i corregeix els mites amb una frase: a) «Qui emprèn és perquè ha nascut amb una pasta especial»; b) «Muntar una associació cultural també és emprendre»; c) «Si no arrisques tots els teus diners, no estàs emprenent de debò»; d) «Una bona idea ja és una oportunitat»; e) «Proposar una millora al teu institut no és emprendre».
Solució: a) Mite: les qualitats s'entrenen. b) Realitat: emprendre també és social, cultural o intraemprenedoria. c) Mite: emprendre és assumir un risc mesurat, no arriscar-ho tot. d) Mite: una idea és oportunitat només si hi ha necessitat, valor i recursos (U9). e) Mite: proposar i dur a terme una millora útil dins de l'institut és intraemprendre; no cal crear una empresa.
2. Tria una qualitat del perfil emprenedor i descriu-la amb una tasca concreta (teva o d'un personatge de la unitat): què es va fer, quan i com es va notar. Explica per què aquesta tasca la demostra millor que dir «soc així». A continuació, identifica un aspecte que vulguis millorar i escriu una tasca petita i concreta per treballar-lo.
Solució: Es valora que la qualitat es recolzi en una tasca concreta (què, quan, qui ho va veure) i no en una etiqueta. Exemple: perseverança = «vaig refer la taula de costos de les dessuadores tres vegades fins que va quadrar».

8.2Emocions, incertesa i error
Llibre, pàgs. 141–142
Començar un projecte fa il·lusió i també por. No es tracta de no sentir aquestes emocions, sinó que no decideixin per tu. I un error, ben llegit, és informació. Un projecte nou barreja emocions: il·lusió pel que podria sortir, por de fer el ridícul o d'equivocar-se i frustració quan alguna cosa no funciona a la primera. Les tres són normals. La frustració, a més, és útil: avisa que hi ha un obstacle. El problema no és sentir-la, sinó deixar que decideixi per tu i abandonar just quan perseverar o fer un canvi encara serviria.
—Un projecte es mou sempre en la incertesa: no saps quanta gent vindrà, si el material arribarà a temps ni si la idea agradarà. Decidir en contextos canviants no és endevinar: és prendre la millor decisió amb el que saps, deixar clar de què no estàs segur i preveure com ho comprovaràs.
—Per això l'error i la validació són part del mètode, no un fracàs. Validar és posar una idea a prova per veure si funciona de debò. Un error aviat i petit, en una prova segura i ben preparada, costa poc i pot ensenyar molt; un de tard i gran costa car. Perquè un error ensenyi, convé deixar-lo per escrit en un registre de decisions revisades: què esperava, què ha passat i què canviaré. Així l'equip aprèn en lloc de buscar culpables.
—Un exemple. L'equip no sap quanta gent vindrà a la primera activitat. Pot quedar-se paralitzat («i si no ve ningú?») o decidir amb el que sap: fer una prova petita, amb poques despeses, i fer servir el que passi per ajustar. Decidir amb incertesa no és llançar-se a cegues ni esperar a tenir-ho tot clar: és avançar en passos que es puguin corregir.
—La por d'equivocar-se frena els equips: per no fallar, no proven, i una idea sense provar no millora. Convé distingir l'error que ensenya (una prova que surt malament i et diu què canviar) de l'error evitable (no comprovar una cosa que es podia comprovar): el primer és part del mètode; el segon, un descuit.
—Així es veu una línia del registre de decisions revisades. Què esperava: que amb un cartell a la porta de l'institut vingués força gent. Què ha passat: ha vingut menys gent de la prevista i gairebé tota era coneguda. Què canviaré: avisar també en les entitats del barri. Escriure-ho costa dos minuts i evita repetir l'error.
—Els estudis d'Amy Edmondson sobre equips troben que els grups solen aprendre i funcionar millor quan els seus membres se senten segurs per admetre un error, preguntar un dubte o dir que alguna cosa no saben, sense témer quedar malament. Aquest clima s'anomena seguretat psicològica, i s'associa amb el fet que els errors surtin a la llum aviat, quan encara es poden corregir. Això sí, sentir-se segur per parlar ajuda, però no substitueix tenir bona informació, temps i recursos. No tot depèn de l'«ambient».
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
3. Llegeix aquesta situació: a mitja feina del projecte, l'equip descobreix que la data triada xoca amb una altra activitat del barri. Indica quina emoció pot aparèixer, quina decisió prendria un equip que es deixa dur per ella i quina en prendria un que la fa servir com a informació. Escriu una línia del registre de decisions revisades per a aquest cas (què esperava / què ha passat / què canviaré).
Solució: Emoció probable: agobi o frustració. Equip que es deixa dur: abandona o amaga el problema. Equip que la fa servir: canvia la data o ho comprova. Línia del registre: «Esperava la sala lliure el divendres / xoca amb una altra activitat / moc la sessió i ho confirmo».
4. Amplia. Explica per què «equivocar-se aviat» pot sortir més barat que «equivocar-se tard» en un projecte, amb un exemple inventat en què un error detectat a temps eviti una despesa més gran. Després, assenyala un límit: en quina situació convé no precipitar-se i comprovar més abans de decidir?
Solució: Amplia. Equivocar-se aviat costa poc (una prova petita) i evita una despesa més gran més tard (p. ex., detectar que la data no funciona abans d'imprimir 100 cartells). Límit: quan l'error seria greu o irreversible, convé comprovar més abans de decidir.

8.3Creativitat: generar i triar idees
Llibre, pàgs. 142–143
Tenir moltes idees i quedar-te amb les bones són dues tasques diferents. Primer s'obre; després es tria. La creativitat té dos moments. En el pensament divergent es generen moltes idees diferents sense jutjar-les encara: com més i més variades, millor. En el pensament convergent es trien, es combinen i es milloren amb criteris. Barrejar els dos alhora apaga la creativitat: si critiques cada idea tot just dita, deixen de sortir.
—Per generar hi ha tècniques senzilles i per escrit. La pluja d'idees individual per escrit (cada persona anota les seves idees sola abans de posar-les en comú) sol generar més idees i més variades que cridar-les en grup, on pesa qui parla primer. La pregunta «i si…?» força a canviar una condició («i si fos gratis?», «i si ho féssim al pati?»). I combinar i adaptar parteix d'idees que ja existeixen per barrejar-les o portar-les a un altre lloc.
—Convé posar un límit de temps a cada moment: uns minuts per generar i una altra estona breu, a part, per triar. Sense aquest rellotge, el grup salta a criticar de seguida i es queda amb les dues o tres idees de sempre.
—Un exemple de les dues fases. En la primera, l'equip apunta deu maneres de donar a conèixer la seva activitat sense jutjar-ne cap; en la segona, les ordena pel que costen i per la gent a què arriben. Si algú hagués dit «això no val» a la tercera idea, potser s'haurien quedat sense la millor. Separar els dos moments és el que fa que la gent s'atreveixi a proposar coses que encara no té clares.
—Generar idees no és esperar la inspiració: és una feina que es pot provocar. Després es tria amb criteris, com veuràs a l'apartat 8.5.
—Però una idea que convenç el grup encara no és una oportunitat: això es decideix fora, preguntant a les persones a les quals serviria. La creativitat no s'acaba en triar, sinó en comprovar-la amb dades reals.
Classifica
Creativitat · Divergent o convergent?
Classifica cada acció segons el moment de la creativitat.
Apuntar deu maneres de donar a conèixer l'activitat sense jutjar-ne cap
Preguntar-se «i si fos gratis?»
Ordenar les idees pel que costen i per la gent a què arriben
Combinar dues idees i quedar-se amb la millor
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
5. Amb la tècnica «i si…?», genera cinc idees diferents per millorar els patis de l'institut. No les jutgis mentre les escrius. Després, en una segona passada, marca les dues que et semblin més útils i explica amb quin criteri les has triades. Assenyala en quin moment has fet servir el pensament divergent i en quin el convergent.
Solució: Es valora la quantitat i la varietat en la primera passada (sense jutjar) i un criteri explícit en la segona (utilitat, cost, temps…). No es qualifica la «originalitat».
6. Amplia. Explica per què anotar les idees de manera individual abans de parlar sol donar més idees i més variades que dir-les directament en grup. Relaciona-ho amb el que passa quan una persona parla primer i assenyala un cas en què el grup sí que ajudi a millorar una idea ja anotada.
Solució: Amplia. Anotar primer evita l'arrossegament de qui parla abans i que es perdin idees per vergonya; en grup solen sortir menys idees i més semblants (depèn del temps, de la mida i de com es posin en comú; s'accepten contraexemples raonats). El grup sí que ajuda després, en combinar i millorar idees ja anotades.

8.4Formar equips equitatius
Llibre, pàgs. 143–145
Un equip no és un grup de gent junta: és un grup amb metes comunes, rols clars i un repartiment just. I això s'escriu en un acord. Un equip funciona quan comparteix metes comunes (tothom sap què vol aconseguir), reparteix la feina amb rols clars i ho fa amb equitat: que la càrrega i les oportunitats estiguin repartides de manera justa.
—Perquè ningú no es quedi sempre amb el mateix, els rols són rotatoris. En aquest projecte hi ha cinc funcions que van rotant (en un equip de quatre, algú en porta dues de petites; en un de sis, una es comparteix; tothom en té alguna): coordinació (calendari), comptes (costos i ingressos), comunicació (missatges i actes), materials (recursos) i registre (decisions i versions).
—Equitat no és només repartir hores: és repartir sense estereotips. La coeducació i la igualtat entre noies i nois volen dir que els comptes, la part tècnica, la cura del grup i el lideratge no «toquen» a uns per ser noies o a uns altres per ser nois. Suposar que algú farà menys «per mobilitat», sense preguntar-li, també és un repartiment injust; una adaptació acordada amb la mateixa persona, en canvi, pot ser justa. I repartir amb equitat inclou les oportunitats, no només les càrregues: que qui acostuma a fer sempre les mateixes tasques pugui aquesta vegada portar els comptes o coordinar.
—Tot això es recull en un acord d'equip: metes, rols rotatoris amb calendari, normes, com es decideix i què es fa si algú no compleix.
Comprova la teva revisió de la resposta de la IA
Solució: La càrrega va de 9 a 2 h (7 de diferència; mitjana 5). «Per mobilitat» és una suposició no preguntada. No es pot imprimir un cartell abans de dissenyar-lo. Un pla ordenat pot ser injust i impossible.
Cas · Un repartiment que no quadra
Cas fictici.
L'assistent proposa repartir les 30 h de la primera fase entre els sis com s'ha vist a la caixa anterior, de 9 h a 2 h per persona.
| Concepte | Càlcul | Resultat |
|---|---|---|
| Suma d'hores | 9 + 6 + 5 + 4 + 4 + 2 | 30 h |
| Mitjana per persona | 30 / 6 | 5 h |
| Diferència màxim − mínim | 9 − 2 | 7 h |
| Repartiment igualitari (referència) | 30 / 6 a cadascun | 5 h per persona |
- El pla suma bé les 30 hores, però va de 9 a 2 per persona: hi ha 7 hores de diferència entre qui més càrrega té i qui menys. A més, dona 2 h a l'Iker «per mobilitat» sense preguntar-li-ho, i posa «imprimir cartells» abans de «dissenyar-los», cosa impossible. Un repartiment igualitari de referència serien 5 h per a cadascun; un d'equitatiu s'acorda amb cada persona, pot tenir diferències justificades, cobreix totes les tasques i respecta l'ordre de les que depenen unes d'altres. Què significa: un pla automàtic pot estar ordenat i ser injust o inviable; qui decideix el repartiment continua sent l'equip. La mitjana serveix per detectar desequilibris, no per imposar un repartiment.

Simulador
Cas · Un repartiment que no quadra
Escriu les hores que l'assistent assigna a cada persona. Comprova si la suma quadra i com s'allunyen les càrregues de la mitjana.
La suma quadra (30 h), però de 9 a 2 hi ha 7 hores de diferència. Una suma correcta no vol dir un repartiment just.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
7. Reparteix els cinc rols de l'equip (coordinació, comptes, comunicació, materials, registre) entre els sis personatges de la unitat (un es comparteix) i justifica cada elecció amb una tasca que ja hagin fet. Després explica per què convé que els rols siguin rotatoris i no fixos, què aprèn cada persona en passar per diversos rols i quin problema apareix si dues persones es queden sense saber qui porta cada rol.
Solució: Repartiment raonat entre els sis (un rol compartit, o una funció de suport); cada rol amb una tasca prèvia (p. ex., Lucía → comptes per la taula de costos; Iker → materials/so; Salma → registre/observació). Rotatoris perquè ningú no es quedi sempre amb el mateix i tothom aprengui cada funció.
8. Revisa el pla de la caixa «Revisa la IA» d'aquest apartat. Assenyala: a) si la suma és correcta, la càrrega més gran i la més petita, quant se separen i quant s'allunya cadascuna de la mitjana; b) quina dependència entre tasques trenca; c) què suposa sobre una persona sense preguntar-li. Reescriu el repartiment perquè sigui equitatiu i possible i digues qui hauria de prendre la decisió final del repartiment.
Solució: a) La suma és correcta (30 h; mitjana 5 h). Càrrega més gran, Lucía 9 h (+4); més petita, Iker 2 h (−3); diferència 7 h. Desviacions: Lucía +4, Hugo +1, Salma 0, Dani −1, Martina −1, Iker −3. El defecte no és el compte, sinó el repartiment. b) «Imprimir cartells» no pot anar abans de «dissenyar-los». c) Suposa que l'Iker farà menys «per mobilitat» sense preguntar-li. Repartiment corregit: 5 h per persona com a referència, o diferències acordades i justificades amb cada persona, amb tasques triades i dependències en ordre. Faltava preguntar a cada persona quines tasques pot i vol fer.

8.5Decidir en equip sense seguir la majoria
Llibre, pàgs. 145–147
Que quasi tothom aixequi la mà no vol dir que la idea sigui la millor. Hi ha maneres de decidir que eviten seguir qui parla primer. Quan un grup decideix, apareix un mecanisme que convé conèixer. El treballem a la caixa «Com decidim».
—Decidir en grup té un avantatge i un risc. L'avantatge és que entre diverses persones es veuen més coses que una de sola. El risc és que, per no discutir o per no quedar malament, el grup acabi triant el que va dir la primera persona o la que parla amb més seguretat, encara que no sigui el millor. Això és conformitat: adaptar-se al grup sense valorar els arguments, i és el contrari de decidir bé en equip. Passa tant en grups d'amics com en empreses grans.
—Una bona decisió col·lectiva no és la que guanya per més mans alçades, sinó la que l'equip pot explicar: amb quins criteris es va triar i per què aquesta opció compleix millor les metes comunes. Si falta informació per decidir, ho diu obertament i fixa com aconseguir-la.
—Una manera de triar amb criteris és la matriu de decisió ponderada: es trien uns criteris, se'ls dona un pes segons la seva importància (els pesos sumen el 100 %), es puntua cada idea en cada criteri (per exemple d'1 a 5) i es multiplica. La puntuació de cada idea és la suma de les seves puntuacions pels pesos. La matriu ordena les opcions, però no decideix sola: si falten dades, dona una pista, no una sentència.
—Triar els pesos és una decisió de l'equip, no un detall tècnic: qui decideix que la utilitat pesa el 40 % i no el 20 % està orientant el resultat. Per això els pesos s'acorden abans de puntuar i entre tots, no després de veure quina idea guanya. Convé escriure en una línia per què es va triar cada pes, per poder revisar-lo si la decisió surt malament.
Cas · Sis idees, una matriu
Cas fictici.
L'equip puntua les seves sis idees d'1 a 5, primer cada persona pel seu compte; després, s'arrodoneix la mitjana. Criteris i pesos: utilitat 40 %, recursos 30 %, temps 30 %. En tots, 5 és el millor: recursos = facilitat per aconseguir-los; temps = facilitat per fer-la aquest curs. Abans de puntuar, l'equip va acordar estudiar només tres idees, per falta de temps per a més.
| Idea | Puntuacions (u/r/t) | Ponderada |
|---|---|---|
| Préstec de material esportiu | 4 / 4 / 4 | 4,0 |
| Mercat de segona mà | 3 / 4 / 5 | 3,9 |
| Microconcerts accessibles | 5 / 3 / 3 | 3,8 |
| Tutories d'aplicacions per a gent gran | 4 / 4 / 3 | 3,7 |
| Cafeteria solidària al pati | 3 / 2 / 3 | 2,7 |
| Hort amb reg automàtic | 3 / 2 / 2 | 2,4 |
- El càlcul de la primera fila és 4 × 0,40 + 4 × 0,30 + 4 × 0,30 = 4,0. Les quatre idees de dalt van de 4,0 a 3,7: caben en tres dècimes, quasi empatades. La matriu descarta amb claredat les dues de baix i ordena les altres, però no diu quina triar entre les que quasi empaten: les tres primeres passen a candidates i les tutories queden en reserva, per si les dades canvien. Què significa: la matriu ajuda a decidir amb criteris en lloc de fer-ho a mà alçada; per separar les que empaten cal evidència, que l'equip buscarà a la unitat 9. Puntuar amb dades, i no només amb impressions, fa la matriu més fiable, i apuntar d'on surt cada puntuació permet revisar-la després.

—Decidir en equip inclou respectar les decisions col·lectives encara que no siguin les teves, i alhora deixar constància del desacord per escrit: s'anoten les objeccions i les seves raons, sense noms tret que la persona ho vulgui, per poder revisar-les si la decisió surt malament.
—Un avantatge de la matriu és que deixa clar per què es va triar, no només què: si la decisió surt malament, l'equip hi torna i mira quin criteri ha fallat. La mà alçada no deixa aquest rastre. Per això convé guardar la matriu, amb els seus pesos i puntuacions, juntament amb l'acord d'equip.
Simulador
Cas · Sis idees, una matriu
Acorda els pesos (han de sumar 100 %) i puntua una idea d'1 a 5 en cada criteri. Prova amb les idees del cas.
El préstec de material esportiu (4 / 4 / 4) suma 4,0. Els pesos s'acorden abans de puntuar.
Ordena
Activitat 14 · Ordena les sis idees
Ordena les idees de més a menys puntuació ponderada (utilitat 40 %, recursos 30 %, temps 30 %).
- Préstec de material esportiu (4,0)
- Mercat de segona mà (3,9)
- Microconcerts accessibles (3,8)
- Tutories d'aplicacions per a gent gran (3,7)
- Cafeteria solidària al pati (2,7)
- Hort amb reg automàtic (2,4)
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
9. Explica amb les teves paraules què és la conformitat i per què votar a mà alçada afavoreix que aparegui. Proposa dos canvis en la manera de decidir del grup per reduir-la i assenyala un cas en què sumar-se a la majoria no sigui conformitat, sinó una bona decisió. Després, digues què significa «deixar constància del desacord» i per a què serveix si la decisió surt malament.
Solució: Conformitat: ajustar l'opinió a la del grup, sobretot a qui parla primer. La mà alçada ho afavoreix perquè es veu qui vota abans. Canvis: puntuar per escrit abans de parlar; vot secret. Cas en què no és conformitat: sumar-se perquè la majoria té bons arguments i dades.
10. Un equip demana a un assistent que «planifiqui tot el projecte». Decideix quina part de la planificació delegaries en l'eina i quina no, i justifica cada decisió: què pot fer bé (ordenar tasques, calcular dates a partir de dades donades) i què no hauria de decidir sola (el repartiment entre persones, qui fa què)? Explica, a més, com comprovaries el que et lliuri abans d'acceptar-ho i quines dades fictícies i no identificatives (hores disponibles, preferències de tasques) necessitaria perquè el repartiment sigui just. No hi posis noms reals, dades de salut ni informació privada.
Solució: Delegable: ordenar tasques i calcular dates a partir de dades donades. No delegable: el repartiment entre persones i qui fa què (depèn de preferències i disponibilitat que l'eina no coneix). Comprovació: revisar dependències, càrregues per persona i supòsits abans d'acceptar. Dades: només fictícies i no identificatives (hores disponibles, preferències de tasques), mai noms reals, salut o discapacitat.
11. Amplia. Torna a la matriu del cas «Sis idees, una matriu» (8.5) i canvia els pesos a utilitat 50 %, recursos 25 % i temps 25 %. Recalcula el préstec i els microconcerts i explica com canvia la seva posició i per què. Què et diu això sobre la responsabilitat de qui tria els pesos? Proposa una regla perquè l'equip acordi els pesos abans de puntuar i no després de veure els resultats.
Solució: Amplia. Amb utilitat 50 %, recursos 25 %, temps 25 %: microconcerts 5 × 0,5 + 3 × 0,25 + 3 × 0,25 = 4,0; préstec 4 × 0,5 + 4 × 0,25 + 4 × 0,25 = 4,0. En pesar més la utilitat, els microconcerts empaten amb el préstec i avancen el mercat. Ordre complet: préstec i microconcerts 4,00; mercat i tutories 3,75; cafeteria 2,75; hort 2,50. Qui tria els pesos influeix en el resultat, per això els pesos es justifiquen i s'acorden.

8.6Lideratge, negociació i comunicació
Llibre, pàgs. 147–148
El lideratge no és manar: és que cada tasca tingui qui l'impulsi. I negociar no és guanyar, sinó trobar el que a cadascú li importa de debò. En un equip equitatiu el lideratge no és d'una sola persona que mana: és compartit i per tasques. Cadascú impulsa la part que millor coneix —el so, els comptes, la relació amb el barri— i en rendeix comptes a l'equip: diu què ha fet, què li falta i en què necessita ajuda. Així la responsabilitat es reparteix: no hi ha un únic «cap» que ho carregui tot ni a qui culpar si alguna cosa surt malament. I qui impulsa una tasca explica com va sense esperar que surti malament, perquè l'equip pugui ajudar a temps.
—Hi ha maneres de liderar que es combinen: el lideratge per tasques dona el comandament de cada part a qui en sap més; el rotatori va canviant qui coordina en cada fase. El contrari, que una sola persona ho decideixi tot, cansa aquesta persona i apaga la resta, que deixen de proposar i acaben esperant ordres. Liderar és impulsar, coordinar i motivar, no decidir pels altres: qui coordina convoca, recorda els terminis i ordena la feina acordada. Aquest repartiment del comandament fa que el lideratge sigui de l'equip, i no de qui parla més fort.
—Negociar bé consisteix a atendre els interessos, no les posicions. Una posició és el que algú demana («vull el divendres»); un interès és per què ho demana («em va millor perquè treballo el dissabte»). Quan dues posicions xoquen, preguntar per què cadascú ho prefereix sol obrir una solució que serveix als dos: de vegades un tercer dia, de vegades comprovar amb dades qui té raó.
—No tota negociació acaba en un acord perfecte. De vegades s'aconsegueix un acord parcial («provem el dissabte i, si no funciona, canviem») i d'altres cal acceptar que decideix l'equip encara que algú no estigui convençut. L'important és que qui no hi estava d'acord ho hagi pogut dir i que quedi anotat, perquè l'equip pugui tornar-hi si la decisió no funciona.
—La comunicació de l'equip pot ser presencial o a distància. En les dues convé acordar els canals (on es parla de què), escriure actes breus (què es va decidir i qui fa què) i fixar terminis. A distància és fàcil que una decisió es perdi en una conversa llarga.
—Una acta breu cap en tres línies: «Decidit: provem el dissabte. Ho fa: la Salma avisa les entitats; en Dani prepara el cartell. Per quan: dimarts». Amb això, qui va faltar a la reunió sap què va passar i què li toca, sense llegir una conversa sencera, i ningú no discuteix després el que es va acordar.
—Comunicar bé no és només informar: és fer-ho de manera respectuosa. Dins de l'equip, vol dir criticar les idees, no les persones («aquest repartiment no quadra», no «ets un desastre»). Cap a fora, vol dir explicar l'activitat amb informació clara i veraç, sense exagerar per atreure gent: l'objectiu és que qui vingui sàpiga a què ve, no enganyar-lo.
—I si algú no compleix la seva part? L'acord d'equip ho va preveure: primer es parla amb aquesta persona en privat i se li recorda què es va comprometre a fer; si continua sense complir, l'equip redistribueix aquesta tasca i ho anota. No es tracta de castigar ni de fer la feina callant, sinó de protegir les metes comunes sense trencar el grup. Deixar que una persona arrossegui la resta, sense dir res, acaba sent més injust que reclamar a temps.
—Motivar l'equip no és animar sense més: és que cada persona vegi que la seva part importa i que es reconeix el que aporta. I quan es demani, l'equip farà una exposició breu en directe del seu acord o la seva idea: explicar en pocs minuts què voleu fer, per a qui i com us heu organitzat, amb claredat i sense llegir de corregut. No és un debat ni una competició: és que els altres entenguin i puguin ajudar, per això convé acabar amb una petició concreta, com ara qui necessiteu que us doni un cop de mà i per a quan.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
12. Amplia. Dos membres de l'equip discuteixen: un vol fer l'activitat un divendres a la tarda i l'altre un dissabte al matí. Escriu un diàleg breu en què cadascun exposi primer la seva posició (el dia que demana) i després l'interès (per què li va millor), fins a arribar a un acord o a una manera de comprovar-ho. Assenyala quina pregunta ha obert la solució i escriu l'acta breu (què es decideix, qui fa què i per a quan).
Solució: Amplia. Es valora distingir posició (el dia demanat) d'interès (el motiu), i arribar a un acord o a una comprovació (p. ex., preguntar als futurs assistents quin dia prefereixen, cosa que anticipa la U9). El que ajuda: preguntar «per què et va millor?».
El que costa triar · Sis idees i una setmana
Llibre, pàgs. 149–150
Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.
Dilluns, la Inés havia deixat una targeta sobre cada taula: «Formeu un equip, signeu un acord i porteu tres idees. Teniu una setmana». Divendres, les sis taules estaven juntes i a sobre hi havia sis papers doblegats, un per cap. La Martina va proposar obrir-los tots alhora, per deixar de donar voltes, i així ho van fer. L'Iker: microconcerts accessibles. La Martina: préstec de material esportiu. La Lucía: mercat de segona mà. La Salma: tutories d'aplicacions per a gent gran. En Hugo: cafeteria solidària al pati. En Dani: un hort amb reg automàtic.
—La meva idea és donar menjar a la gent —va dir en Hugo, molt segur—. A ull, guanya.
—La meva la fa servir tot l'equip d'handbol —va respondre la Martina.
—I la meva, música al barri —va dir l'Iker—. Depèn de per a qui sigui millor.
Ningú no cedia, com dimecres: una hora sense avançar.
—Votem el meu préstec a mà alçada i au —havia dit la Martina llavors, i havia aixecat la seva la primera. La Lucía la va seguir. Després en Hugo, la Salma i en Dani, un darrere l'altre, com fitxes. L'Iker es va quedar amb els braços creuats.
—Interessant elecció —va dir, mirant les cinc mans alçades.
—Te'l faig en un moment —va dir en Dani, i va obrir el portàtil per desencallar-ho—. Que reparteixi les tasques l'assistent.
Va sortir una taula amb colors: trenta hores repartides entre els sis. La Lucía, nou. En Hugo, sis. I, al final, una línia: «Iker: 2 h (per mobilitat)».
—Dues? —L'Iker no va alçar la veu—. I això qui ho ha decidit?
—Ho ha calculat ell sol —va dir en Dani—. Sona bé, no? I és ràpid.
—D'on surt això? —L'Iker va girar la pantalla—. Produeixo música, puc portar el so sencer. Però em dona menys hores que ningú i decideix per mi.
—A veure, per parts —va dir la Lucía, que s'havia quedat mirant el seu número—. Nou i dos. La mitjana són cinc. Això suma bé, però no quadra.
—I posa imprimir els cartells abans de dissenyar-los —va afegir la Salma, que ho havia llegit tot—. Està ordenat i és impossible.
—Que ho calculi una eina no treu que algú miri si és just —va insistir la Lucía—. Nou i dos no és un repartiment; és un desastre amb colors.
—No és per les hores —va dir l'Iker, i per una vegada no va sonar irònic—. És que decideix per mi sense preguntar-me. Jo trio què faig.
Ningú no va signar l'acord aquell dia. El van deixar en blanc, amb la primera línia sense omplir. Quan van tornar a trobar-se, el divendres, la Inés no els va deixar seguir discutint.
—Abans de parlar, cadascú puntua per escrit d'un a cinc si és útil, si hi ha recursos i si dona temps aquest curs. Primer, acordeu el pes de cadascuna.
Van donar un 40 % a la utilitat i un 30 % a cadascuna de les altres dues. Van escriure en silenci. Després, la Lucía va anar traient les mitjanes i aplicant els pesos a la pissarra. Quan va acabar, hi havia quatre idees molt juntes: el préstec amb un quatre just, el mercat una mica per sota, els microconcerts darrere i les tutories enganxades. La cafeteria i l'hort quedaven lluny.
—Quatre quasi empatades —va dir la Lucía, mirant la pissarra—. Segur que triem ja?
—No ho sé —va dir la Inés—. Què us diria la mà alçada que no us digui aquesta llista?
—Que guanya la que va aixecar la mà primera —va deixar anar l'Iker, sense mirar ningú.
—Preguntant a gent de fora, potser també —va dir la Salma—. Nosaltres només som sis, i les sis idees les hem portat nosaltres.
—I això com ho saps, que voldran venir? —va preguntar en Dani.
—No ho sé —va dir la Salma—. Per això dic de preguntar.
—Ja, però… —En Hugo va mirar la seva cafeteria, al darrere de tot, i per una vegada no va fer broma—. Aquestes quatre són tan a prop que no sé com se'n tria una.
—Potser no cal triar avui —va dir la Lucía—. Potser cal mirar quina aguanta quan preguntes fora.
La Martina va agafar l'acord en blanc que els havia donat la Inés. A la primera línia hi deia «Com decidim si no estem d'acord».
—Això és el que ens falta escriure —va dir en veu alta—. Quin és el pla?
Ningú no va contestar. A la pissarra, les quatre idees continuaven quasi empatades.
Situació d'aprenentatge: Un acord que funcioni
Llibre, pàg. 151
Activitats individuals
- Puntua per escrit les sis idees abans de posar-les en comú.
- Escriu la teva autoanàlisi basada en dues tasques teves o del personatge triat.
- Explica, sense ajuda, quin repartiment de tasques seria just i per què.
Activitats en grup
- Analitzeu en el relat la votació a mà alçada i el pla automàtic de tasques.
- Acordeu els pesos, calculeu la vostra matriu i compareu-ne l'ordre amb el del cas; trieu tres candidates i una reserva.
- Acordeu rols rotatoris amb calendari.
Dades. Idees del cas de 8.5 i, per comparar, les seves puntuacions (utilitat 40 %, recursos 30 %, temps 30 %): préstec 4,0; mercat 3,9; microconcerts 3,8; tutories 3,7; cafeteria 2,7; hort 2,4. Repartiment de l'assistent (30 h): 9, 6, 5, 4, 4, 2; mitjana 5. Rols: coordinació, comptes, comunicació, materials, registre. Comprovació individual. Sense ajuda, proposa un repartiment igualitari provisional de les 30 h, digues què preguntaries a cada persona per fer-lo equitatiu, posa en ordre dissenyar i imprimir els cartells i escriu una norma per a quan l'equip no es posa d'acord.

Informe: Ningú no emprèn sol
Llibre, pàg. 152
La imatge de l'emprenedor solitari i genial que s'ho carrega tot al damunt és un mite còmode, però fals. Gairebé qualsevol iniciativa necessita altres persones: socis, companys d'equip, proveïdors, entitats del barri, famílies i, sobretot, les persones a les quals la idea pretén servir. Emprendre és, quasi sempre, una tasca compartida.
—Que un equip funcioni no depèn d'ajuntar els més llestos, sinó de quatre coses que es poden treballar. La primera, metes clares: tothom sap què vol aconseguir i per a qui. La segona, un repartiment equitatiu: la càrrega i les decisions estan repartides de manera justa, sense que ningú acumuli la feina ni es quedi fora «per costum» o per una suposició sobre el que pot fer. La tercera, comunicació: canals acordats, actes breus i terminis, de manera presencial o a distància. I la quarta, revisió: mirar el que surt, reconèixer els errors aviat i canviar a temps.
—Hi ha un enemic silenciós de les bones decisions en grup: la conformitat. Sovint tendim a sumar-nos al que diu la majoria, i especialment a qui parla primer, encara que per dins no hi estiguem d'acord. No és covardia: és un mecanisme molt humà. La manera més senzilla de reduir-lo és demanar que cada persona escrigui la seva opinió abans de parlar; així les idees diferents no es perden i la decisió final és més rica. Anotar les objeccions i les seves raons, sense assenyalar ningú, no divideix l'equip: li permet revisar la decisió si surt malament.
—L'equitat inclou la igualtat entre noies i nois. En molts grups, sense que ningú ho decideixi, els comptes i la part tècnica acaben en unes mans i la cura del grup en unes altres, segons estereotips. Fer rotar els rols i tenir en compte les tasques que cada persona ja ha fet, i no el seu gènere ni el seu aspecte, és part de fer bé les coses.
—Convé recordar una dada del teixit productiu: la majoria d'empreses d'Espanya són molt petites. A començament de 2025 hi havia 3.310.824 empreses actives; el 54,4 % no tenia cap assalariat i el 81,6 % en tenia dos o menys. Que moltes siguin petites no vol dir que s'emprengui en solitud: fins i tot un projecte d'una sola persona depèn de clients, proveïdors i suports. Emprendre bé comença per saber amb qui comptes i com us organitzareu.
Font: INE, Directorio Central de Empresas (DIRCE), dades a l'1 de gener de 2025 (consulta: 10/2026).
Activitats
Llibre, pàg. 153
8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.
Activitats
13. Quines dues maneres de decidir apareixen a l'episodi i què recull cadascuna? Explica, amb una frase del relat, per què la votació a mà alçada no demostrava que la idea triada fos la millor. Què canvia quan la Inés demana puntuar per escrit abans de parlar?
Solució: Votació a mà alçada (recull vots visibles, que es poden veure influïts per qui vota abans) i puntuació per escrit amb criteris (organitza valoracions individuals, que cal contrastar amb informació externa). Frase: «guanya la que va aixecar la mà primera» / «quatre quasi empatades». Puntuar abans de parlar evita l'arrossegament i treu a la llum les discrepàncies.
14. Amb les dades del cas de 8.5, ordena les sis idees de més a menys puntuació i indica quines passen a candidates, quina queda en reserva i quines es descarten. Explica per què la matriu «no decideix sola» quan quatre idees queden quasi empatades i què caldria per separar-les.
Solució: Ordre: préstec 4,0 > mercat 3,9 > microconcerts 3,8 > tutories 3,7 > cafeteria 2,7 > hort 2,4. Candidates: les tres primeres (l'equip va acordar estudiar-ne tres per temps); tutories, en reserva (0,1 per sota: el tall no prova que sigui inviable); es descarten cafeteria i hort. No decideix sola perquè les quatre de dalt caben en tres dècimes; per separar-les cal evidència de l'entorn (U9).
15. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «Repartiment òptim: Lucía 9 h, Iker 2 h per mobilitat. Imprimir cartells el dilluns, dissenyar-los el dimecres». Indica tres problemes (una càrrega injusta, una suposició sobre una persona i una dependència impossible) i reescriu el pla perquè sigui equitatiu i realitzable.
Solució: Problemes: càrrega injusta (9 h davant de 2 h; mitjana 5); suposició «per mobilitat» sense preguntar a l'Iker; dependència impossible (imprimir abans de dissenyar). Reescriptura: 5 h per persona com a referència (o diferències acordades amb cada persona), cadascú tria tasques, i «dissenyar cartells» abans d'«imprimir cartells».
16. Un equip vol saber si «un pla automàtic és executable». Escriu una llista de quatre comprovacions que faries a qualsevol pla generat per una eina abans d'acceptar-lo (per exemple, sobre l'ordre de les tasques o el repartiment entre persones). Aplica'n dues al pla de l'activitat 15 i digues en què falla.
Solució: Comprovacions possibles: l'ordre de les tasques respecta les dependències; la càrrega per persona està equilibrada; els supòsits sobre les persones estan preguntats; les dates caben en el termini. Aplicades al pla de la 15: falla l'ordre (imprimir abans de dissenyar) i l'equilibri (9 davant de 2 h).
17. A l'episodi, cinc persones aixequen la mà una darrere l'altra i l'Iker no. Explica quin mecanisme de la unitat descriu el que va passar i per què la primera mà influeix en les següents. Proposa com podria haver decidit el grup perquè cada veu comptés des del principi.
Solució: Conformitat: sembla que la primera mà (la Martina) arrossega les següents (per saber-ho caldria preguntar-los què pensaven abans); es veu qui vota i costa dissentir. Alternativa: puntuar per escrit o votar en secret perquè cada veu comptés des del principi.
18. El pla reparteix les tasques sense preguntar i dona menys hores a una persona «per mobilitat». Explica per què això és un repartiment injust i no una adaptació, relaciona-ho amb la igualtat i l'equitat de l'apartat 8.4, i escriu una norma per a l'acord d'equip que impedeixi que torni a passar.
Solució: És injust perquè decideix per l'Iker sense preguntar-li i li assigna menys feina suposant el que pot fer; una adaptació s'acorda amb la persona. Es relaciona amb l'equitat (repartiment just) i la igualtat (no suposar segons trets). Norma: «Les tasques es trien i s'acorden amb cada persona; ningú no decideix per una altra el que pot fer».
19. Sense consultar el llibre, fes la teva autoanàlisi basada en tasques: escriu una fortalesa i un aspecte per millorar, teus o del personatge que triïs, cadascun amb una tasca concreta que el demostri (què es va fer, quan i quin resultat va tenir). Explica per què una tasca ho demostra millor que una etiqueta i quin rol de l'equip demanaries a partir de la teva anàlisi.
Solució: Autoanàlisi individual, pròpia o d'un personatge: fortalesa i aspecte per millorar, cadascun amb una tasca (què, quan, quin resultat). No s'exigeix explicar res íntim ni nomenar testimonis. Es valora que l'evidència sigui una tasca, no una etiqueta, i que el rol demanat es justifiqui amb ella. No es qualifiquen els trets.
20. Amplia. A la matriu del cas de 8.5 (pesos 40/30/30), el préstec suma 4,0 i el mercat 3,9. a) Quant els separa? b) Si la puntuació del mercat en recursos pugés de 4 a 5, quant sumaria i quin quedaria davant? c) Explica per què una diferència tan petita no n'hi ha prou per decidir i quina evidència buscaries, i on, abans de triar.
Solució: Amplia. a) 4,0 − 3,9 = 0,1 punts. b) Recursos de 4 a 5 (pes 30 %) suma 1 × 0,30 = 0,3: 3 × 0,40 + 5 × 0,30 + 5 × 0,30 = 4,2, davant del préstec (4,0). És l'únic criteri del 30 % que pot pujar: el temps ja és a 5, el màxim. c) N'hi ha prou amb canviar una puntuació per capgirar l'ordre; abans de triar cal evidència de l'entorn (preguntar a possibles usuaris, mirar si algú ja ho fa al barri), que és el que es farà a la unitat 9.
Esquema i resum
Llibre, pàg. 154
Iniciativa, creativitat i equips
- Perfil i iniciativa
- emprendre: idea amb valor i risc mesurat
- qualitats que s'entrenen i es demostren amb tasques
- mites de l'emprenedor
- visió: oportunitat, valor, risc
- Emocions, error i creativitat
- il·lusió, por, frustració
- incertesa i error com a informació
- divergent i convergent
- primer quantitat; després criteris
- Equips equitatius
- metes comunes i rols rotatoris
- equitat, coeducació i igualtat
- acord d'equip
- Decidir i comunicar
- conformitat i elecció individual prèvia
- matriu de decisió ponderada
- lideratge per tasques i negociar interessos
Resum
Emprendre és convertir una idea en valor per a altres persones assumint riscos que s'intenten acotar; no és només muntar empreses ni un do de naixement: les qualitats s'entrenen i es demostren amb tasques. La visió emprenedora distingeix oportunitat, valor i risc. Un projecte porta emocions i molta incertesa; l'error i la validació són informació, no un fracàs, si la prova està ben preparada i es registra. La creativitat separa dos moments: generar moltes idees (divergent) i després triar amb criteris (convergent). Un equip necessita metes comunes, rols rotatoris i un repartiment equitatiu, sense estereotips de gènere ni suposicions sobre les persones, recollit en un acord d'equip. Quan es decideix pot aparèixer la conformitat: ens sumem a qui parla primer; demanar que cadascú escrigui la seva elecció abans de parlar la redueix. La matriu de decisió ponderada ordena les opcions amb criteris i pesos, però no decideix sola quan diverses queden quasi empatades: cal evidència. El lideratge es reparteix per tasques i negociar és atendre els interessos, no les posicions, amb canals, actes i terminis clars. Al final, triar en equip és repartir amb justícia i decidir amb criteris, no per qui parla més alt.