Salta al contingut

Formació i Orientació Personal i Professional · 4t d'ESO · Segon trimestre

Unitat 6 · Comunicar-se i cooperar

Explicació interactiva · Llibre de l'alumnat, pàgs. 101–118

Situació de partida

Llibre, pàgs. 101–102

Una aula lluminosa amb finestrals que donen al pati, les taules juntes en grups de quatre amb fulls i estoigs a sobre, alumnes que parlen i escriuen en equip; al fons, una noia amb cua de cavall enganxa una nota rosa a una pissarra blanca dividida en quatre columnes sense text, i un noi en cadira de rodes treballa amb el seu grup.

És març a 4t B de l'Institut Ribera Nord. La Martina coordina la jornada d'acollida de l'alumnat de 6è d'una escola del barri, però hi ha tasques que ningú no ha triat. En Dani té una eina que «millora el to» d'un text amb un clic. N'hi ha prou que un missatge estigui ben escrit perquè els altres vulguin col·laborar?

En aquesta unitat aprendràs a…

  • Explicar els elements de la comunicació i per què sorgeixen els malentesos
  • Distingir els estils passiu, agressiu i assertiu i parlar en primera persona
  • Triar el canal, el registre i el to dels missatges escrits, i revisar el que signes si has fet servir IA
  • Explicar la reciprocitat i el polissó amb el dilema del presoner repetit
  • Organitzar un equip amb objectiu, rols, repartiment, calendari i registre
  • Distingir posicions i interessos en un conflicte i reparar un missatge
  • Elaborar en equip un dossier cooperatiu i revisar pel teu compte els teus missatges

Per començar

  1. Què sol faltar quan un missatge escrit s'entén al revés: informació, to, context? No cal que expliquis cap cas.
  2. En un treball en grup, què es pot fer si algú no fa la seva part? Escriu-ne dues opcions.
  3. Enviaries amb el teu nom un missatge reescrit per una eina sense llegir-lo sencer? Per què?
  4. Al Saló de la FP, la mateixa porta no servia igual per a tothom. Què caldria escriure, i a qui, perquè no torni a passar?

Mapa de la unitat

6.1Comunicar: més que enviar un missatge

Llibre, pàgs. 103–104

Enviar un missatge és fàcil. Comunicar és compartir significats i comprovar com s'ha entès el missatge, i això depèn de molt més que de les paraules. La comunicació és el procés pel qual una persona transmet informació, idees o emocions a una altra, i aquesta les interpreta. En tota comunicació hi ha uns elements que convé distingir. L'emissor és qui produeix el missatge i el receptor, qui el rep. El missatge és el que es transmet, i es construeix amb un codi, com una llengua, uns gestos o uns símbols que tots dos han de compartir. Viatja per un canal: la veu, un paper, una trucada o un grup de missatgeria. I sempre passa en un context: un lloc, un moment i una relació entre les persones que canvien el sentit del que es diu. «Després en parlem» no vol dir el mateix dit per una amiga que per una professora després d'un examen: el receptor interpreta, amb el que sap, espera i sent. Dos elements més decideixen si la comunicació funciona. El soroll és tot el que dificulta que el missatge arribi com es pensava. Pot ser físic (el xivarri del pati), tècnic (un missatge que es talla), semàntic (una paraula que cada persona entén diferent) o psicològic (el cansament, l'enuig o un prejudici sobre qui parla). La retroalimentació és la resposta del receptor, que permet a l'emissor saber què ha arribat: una pregunta, un gest, un «d'acord» o un silenci.

Figura 6.1. Els elements de la comunicació. Esquerra «Emissor · codifica»; dreta «Receptor · interpreta»; al mig «Missatge · amb un codi» sobre una fletxa rotulada «Canal: veu, paper, grup…»; fletxa de tornada a baix «Retroalimentació: una pregunta, un gest, una resposta, un silenci». Ovals de «Soroll» a dalt: físic, tècnic, semàntic, psicològic. Marc que ho embolcalla: «Context: lloc, moment i relació entre les persones».
Figura 6.1. Els elements de la comunicació

Verbal, no verbal i paraverbal

Quan parlem cara a cara, comuniquem per tres vies alhora. La comunicació verbal són les paraules. La comunicació no verbal és el que transmet el cos: la mirada, els gestos, la postura, l'expressió de la cara i la distància. La comunicació paraverbal és com sona el que diem: el to, el volum, el ritme i les pauses. Un «molt bé» pot ser un elogi o una burla segons com es digui. Les tres vies funcionen millor quan van en la mateixa direcció. Si algú diu «no estic enfadat» amb els braços creuats i sense mirar, el receptor dubta. Circula la idea, amb percentatges exactes, que gairebé tot el que comuniquem és no verbal: ve d'experiments dels anys seixanta amb paraules soltes, i no val per a una conversa normal.

Escolta activa

Escoltar no és esperar el teu torn per parlar. L'escolta activa consisteix a atendre l'altra persona i demostrar-li que l'entens: mostrar atenció d'una manera còmoda per a tots dos, no interrompre, preguntar el que no queda clar i resumir amb les teves paraules el que has entès. Aquest resum, la paràfrasi, és retroalimentació: si has entès malament, l'altra persona et corregeix abans que el malentès creixi.

Malentesos

Un malentès apareix quan el receptor interpreta una altra cosa que la que l'emissor volia dir: falta informació (qui, què, quan), una paraula admet dos sentits o no es comparteix el context.

Cas · El «després» d'en Hugo

Cas fictici.

La Lucía escriu a en Hugo: «Has mirat ja la teva part del treball d'Història?». En Hugo respon: «Després ho miro». La Lucía entén «aquesta tarda» i espera la seva part pel vespre. En Hugo pensava en el diumenge, després del bar. Cap dels dos no ha mentit: «després» té sentits diferents per a cadascú. El soroll és semàntic, i s'hauria evitat amb una data («El diumenge a les vuit») o amb una pregunta de la Lucía («El després és avui?»).

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

1. Identifica emissor, receptor, missatge, codi, canal, context, soroll i retroalimentació en aquesta escena: al pati, amb molt de xivarri, la Salma diu a l'Iker en veu alta que la reunió s'ha canviat a la biblioteca; l'Iker no sent l'última paraula, aixeca el polze i se'n va a l'aula. On falla i quina retroalimentació ho hauria evitat?

Solució: Emissor: la Salma; receptor: l'Iker; missatge: la reunió passa a la biblioteca; codi: la llengua oral; canal: la veu; context: pati, esbarjo; soroll: el xivarri (físic), que tapa la paraula clau. El polze no confirma què va entendre: hauria ajudat que l'Iker repetís el destí («A la biblioteca?») o confirmar-ho per escrit.

2. Reescriu la resposta d'en Hugo «Després ho miro» perquè no admeti dues interpretacions. Després escriu què podria fer la Lucía amb escolta activa en rebre el missatge original: una pregunta i una paràfrasi.

Solució: «Ho miro diumenge a les vuit i t'ho envio» o similar, amb data i hora. Pregunta: «El després és avui?»; paràfrasi: «Llavors, me'l passes abans de demà?».

6.2Assertivitat i habilitats socials

Llibre, pàgs. 104–106

Dir el que penses sense trepitjar ningú i sense deixar que et trepitgin s'aprèn, com qualsevol altra habilitat. Les habilitats socials són les conductes que ens permeten relacionar-nos bé amb els altres: saludar, presentar-se, demanar ajuda, donar les gràcies, fer una crítica i rebre-la, demanar disculpes, demanar, rebutjar o discrepar. No són el mateix que ser extravertit: una persona callada pot ser molt hàbil escoltant i negociant. S'aprenen observant, practicant i revisant el que funciona, i depenen del context: no es demana igual un favor a un amic que a la conserge.

Tres estils de comunicació

Davant d'una situació que ens incomoda, com demanar alguna cosa, dir que no o expressar un desacord, solem respondre amb un de tres estils. En l'estil passiu, la persona no diu el que pensa ni el que necessita, cedeix per evitar el conflicte i es guarda el malestar. A curt termini sembla tranquil·la; a llarg termini pot acumular malestar, i els altres no saben què li passa. En l'estil agressiu, la persona imposa el que vol, ataca l'altra («ets un desastre»), culpa o amenaça. De vegades aconsegueix el que demana, però fa mal a la relació i pot provocar respostes defensives o igual de dures. En l'estil assertiu, la persona expressa amb claredat el que pensa, sent i necessita, i respecta alhora els drets i els sentiments de l'altra. Els estils descriuen conductes en una situació, no tipus de persones. Ningú no «és una persona passiva»: la mateixa persona pot ser assertiva a casa i passiva en un grup nou, o agressiva quan està exhausta. Per això es poden canviar.

Figura 6.2. La mateixa petició en tres estils. Dalt: «Situació: la part d'en Dani havia d'estar ahir». Columnes: Passiu «Res, no passa res, ja ho faig jo aquesta nit» · què passa: «La Lucía carrega amb més feina; en Dani no sap que passa alguna cosa». Agressiu «Sempre igual. Ets un desastre i per culpa teva anem tard» · «En Dani es defensa; la relació empitjora». Assertiu «Dani, la teva part havia d'estar ahir i em preocupa arribar tard. Pots enviar-la avui abans de les vuit?» · «En Dani sap què s'espera i pot respondre».
Figura 6.2. La mateixa petició en tres estils

Missatges en primera persona

Una eina útil per ser assertiu és el missatge en primera persona, que parla del que tu observes i necessites en lloc de jutjar l'altra persona. Té tres parts: el fet, descrit sense adjectius («la part d'en Dani havia d'estar ahir»); l'efecte que té en tu («em preocupa arribar tard»); i una petició concreta («pots enviar-la avui abans de les vuit?»). Davant d'aquest missatge, un retret en segona persona, com «tu sempre arribes tard», acusa, i qui el rep sol defensar-se en lloc d'escoltar.

Demanar, rebutjar i discrepar

Per demanar, digues què necessites, a qui i per a quan; una petició vaga («a veure si algú m'ajuda») sovint no té cap responsable clar. Per rebutjar, n'hi ha prou amb un «no» breu i amable; pots donar una raó si vols i, si t'ho sembla, oferir una alternativa. Dir que no a una petició no és rebutjar la persona. Per discrepar, comença per allò que compartiu i explica després en què no estàs d'acord i per què: «Estic d'acord que cal repartir millor, però no a sorteig, perquè cada tasca demana coses diferents».

Empatia

L'empatia és la capacitat d'entendre com veu la situació una altra persona i com se sent, encara que no hi estiguis d'acord. No vol dir donar-li la raó, sinó tenir en compte el seu punt de vista abans de respondre. Un missatge assertiu i empàtic reconeix el que li passa a l'altre («Sé que aquesta setmana tens molts exàmens») sense renunciar al que tu necessites. L'assertivitat té límits. No garanteix que l'altre accepti el que demanes, i no és una tècnica per guanyar discussions. Davant d'algú que amenaça, assetja o humilia, no es tracta de negociar millor: cal demanar ajuda a un adult de confiança. I el grau de franquesa que es considera respectuós canvia entre persones i cultures.

Cas · L'Iker diu que no

Cas fictici.

El dimecres a la nit, la Lucía demana a l'Iker que posi música al vídeo de la classe per al dijous. L'Iker respon: «Avui no puc, he d'acabar una mescla. Si me'l passes el divendres, el dilluns el tens». És un rebuig assertiu: diu que no, dona una raó breu i ofereix una alternativa amb data.

Classifica

Passiu, agressiu o assertiu?

Digues quin estil de comunicació mostra cada frase.

«Bé, bé, el que digueu.»

«Si no t'agrada la meva idea, fes tu el treball.»

«Avui prefereixo no deixar-te els apunts; demà te'ls passo.»

«Tant se me'n dona, trieu vosaltres.»

«Avui no puc, he d'acabar una mescla. Si me'l passes el divendres, el dilluns el tens.»

«Ets un desastre.»

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

3. Suposa que qui respon té una preferència que no gosa dir (llevat d'a i c). És passiva, agressiva o assertiva cada resposta? Justifica-ho i reescriu en estil assertiu les que no ho siguin: a) «Bé, bé, el que digueu»; b) «Si no t'agrada la meva idea, fes tu el treball»; c) «Avui prefereixo no deixar-te els apunts; demà te'ls passo»; d) «Tant se me'n dona, trieu vosaltres».

Solució: a) passiva (cedeix sense dir el que pensa; versió assertiva: «Prefereixo sentir les opcions abans de decidir; jo proposo…»); b) agressiva (ataca i amenaça; «No estic d'acord amb la teva crítica; digues què canviaries i ho veiem»); c) assertiva (rebutja amb alternativa); d) passiva («Prefereixo la segona opció perquè…»). Amb el supòsit de l'enunciat (té una preferència i no gosa dir-la), a) i d) són passives; sense aquest context, «Tant se me'n dona» o delegar pot ser una elecció legítima o assertiva, i s'accepta si l'alumne ho raona.

4. Un company de grup ha arribat tard a les tres últimes reunions. Escriu un missatge en primera persona amb les tres parts (fet, efecte i petició). Després escriu la seva resposta assertiva, si tenia un motiu que no havia dit.

Solució: Exemple: «Has arribat tard a les tres últimes reunions (fet); hem començat sense tu i després hem repetit el que havíem parlat (efecte). Pots avisar abans si arribaràs tard, o canviem l'hora? (petició)». Resposta assertiva: «Tens raó que arribo tard. Els dimarts surto a les 17.30 del conservatori; podem començar a les 17.45?».

6.3Missatges escrits i digitals

Llibre, pàgs. 106–107

Per escrit no hi ha gestos ni to de veu que ajudin: el que escrius és tot el que l'altre té per entendre't. Abans d'escriure convé triar bé el canal. Un afer delicat, com una queixa o una disculpa, es tracta millor en persona o en privat; un acord amb dates, millor per escrit, perquè quedi clar. Abans d'escriure, pensa a qui va el missatge i què vols aconseguir. El registre s'ajusta al receptor: no s'escriu igual a la Inés que al grup de classe o a l'escola del barri. I el to és el més fràgil: sense cara ni veu, qui llegeix posa el to que s'imagina, de vegades el pitjor. Les majúscules sonen a crit, la ironia es perd i una emoticona pot entendre's de dues maneres.

Grups de missatgeria

En un grup hi ha molts receptors, cadascun amb el seu context. Un missatge pensat per a «alguns» el llegeixen tots, i cadascú es pregunta si va per ell. Per això les crítiques a algú es fan en privat, i al grup es diu què cal, no qui ho fa malament. El que escrius deixa empremta: es pot reenviar, copiar o capturar i llegir-se fora de context molt després. Abans d'enviar, dues preguntes: ho diria així en persona? M'importaria que ho llegís algú de fora del grup?

Ús i abús dels recursos digitals

Els recursos digitals (el grup de classe, el document compartit, el calendari) fan l'equip més àgil: això és fer-ne ús. En parlem d'abús quan l'eina mana sobre la persona: contestar a l'instant a qualsevol hora, mirar el grup mentre estudies o dorms, o discutir en un xat el que costaria cinc minuts de dir en persona. Un senyal clar: si la connexió permanent et pren son, estudi o relacions, convé posar límits (horaris acordats, silenciar avisos) i parlar-ne amb algú de confiança.

Missatges reescrits per IA: qui respon

Moltes aplicacions ofereixen botons per «millorar el to» o «escurçar». Un sistema d'IA respon amb patrons apresos de moltíssims textos i amb el que li escrius: sol sonar correcte, però pot desconèixer la relació entre qui escriu i qui llegeix, la història del grup o què volies aconseguir. Pot canviar el significat sense que es noti: treure una dada, afegir un retret, convertir un «nosaltres» en «alguns». El missatge és de qui l'envia. Si el signes tu, ets l'emissor i en respons, l'hagi escrit qui l'hagi escrit: llegeix-lo sencer i conserva només el que diu el que volies dir.

Comprova la teva revisió de la resposta de la IA

Solució: Desapareixen la pregunta («pots…?»), el motiu (projector), l'opció de dir que no i el pla B (consergeria); el tracte passa de petició a ordre. Probablement no s'enviaria així.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

5. Compara el missatge de la Lucía i la versió escurçada de la caixa «Revisa la IA». a) Fes una taula amb el que es conserva, el que es perd i el que canvia de to. b) Explica quina resposta podria provocar cada versió en Hugo. c) Escriu la versió que signaries i explica què en conserves de cadascuna.

Solució: a) Es conserva: allargador, dijous. Es perd: projector, pregunta, opció d'avisar avui, alternativa. Canvia el to: de petició amable a ordre. b) Original: resposta «sí» o «no puc, demana-ho tu»; escurçat: pot molestar o no respondre, i si no pot portar-lo no ho dirà a temps. c) Exemple: «Hugo, portes dijous l'allargador del projector? Si no pots, avisa'm avui». Es valora justificar el que es conserva (brevetat) i el que es recupera (pregunta i pla B).

6.4Cooperar i repartir: la reciprocitat

Llibre, pàgs. 108–110

Per què ajudem qui ens ajuda i deixem de col·laborar quan creiem que altres se n'aprofiten? La reciprocitat explica bona part de com funcionen els grups. Cooperar sol tenir un cost immediat per a qui coopera i un benefici que es reparteix entre tots. Per això els grups s'enfronten a un problema conegut: si el resultat comú arriba igual encara que jo no hi aporti, hi ha la temptació de deixar que treballin altres. Qui es beneficia de l'esforç comú sense contribuir-hi s'anomena polissó, com qui viatja en un vaixell sense pagar el bitllet. Però aportar menys no basta per dir-ho de ningú: pot haver-hi impediments o tasques que no es veuen. Si molts pensen «ja ho faran altres», el treball comú no es fa i hi perden tots, també el polissó. Allò que sosté la cooperació no és només la bondat. La reciprocitat és la tendència a respondre a com ens tracten: tornem els favors i cooperem amb qui coopera, però també deixem de col·laborar, o castiguem, quan sentim que algú se n'aprofita o ens tracta de manera injusta, encara que ens costi. La confiança és l'expectativa que l'altre cooperarà. Es construeix a poc a poc, amb fets que es repeteixen, i es trenca de pressa.

El dilema del presoner

L'economia i la psicologia estudien aquestes situacions amb jocs senzills. En el dilema del presoner, dues persones decideixen alhora i sense parlar-se si cooperen o no. Si totes dues cooperen, guanyen 3 punts cadascuna. Si una no coopera i l'altra sí, la que no coopera guanya 5 i l'altra, 0. Si cap no coopera, guanyen 1 punt cadascuna. Pensant només en si mateixa, a cadascuna li convé no cooperar, faci el que faci l'altra: 5 és més que 3, i 1 és més que 0. Però si totes dues raonen així, acaben amb 1 punt en lloc de 3: el millor per a cadascuna per separat és pitjor per a totes dues. El nom ve d'una història de dos detinguts als quals s'interroga per separat.

Figura 6.3. El dilema del presoner amb punts fictius. Files: Persona A coopera / no coopera; columnes: Persona B coopera / no coopera. Cel·les (A, B): (3, 3) · (0, 5) · (5, 0) · (1, 1). Destacada en el color del llibre la cel·la (3, 3) «el millor per a totes dues juntes»; rotulada (1, 1) «a on porta pensar només en un mateix». Nota: «Punts fictius. Es decideix alhora i sense parlar».
Figura 6.3. El dilema del presoner amb punts fictius

Jocs repetits

A la vida real quasi mai no decidim una sola vegada: els companys de classe es tornen a trobar demà, i el que avui fas influeix en el que faran amb tu. Quan el joc es repeteix, aprofitar-se'n una vegada pot sortir car, perquè l'altre respondrà. Costa més aprofitar-se d'algú amb qui continuaràs veient-te que d'un desconegut. Aquesta «ombra del futur» fa que la cooperació sigui més fàcil entre persones que continuaran tractant-se, i per això pesen tant la reputació i els acords que es compleixen. En un joc d'una sola ronda no hi ha futur; en un de repetit, cada decisió pesa en les següents, i les regles que premien la confiança duren més.

Laboratori · Punts de temps

En grups de quatre, cada persona té 10 punts de temps fictius. En secret i per escrit, decideix quants en posa en un projecte comú i quants es guarda. Els punts del projecte comú es multipliquen per 2 i es reparteixen a parts iguals entre els quatre. Després de la primera ronda només s'anuncia el total del grup. El grup escriu una regla comuna i juga una segona ronda. Al final, cada persona explica per escrit, només per al professor, què va fer i per què. Ningú no diu què va posar cadascú i els punts no compten per a la nota. Qui prefereixi no jugar pot portar el compte dels totals.

Cas · Una ronda de punts de temps

Cas fictici.

En un grup, a la primera ronda, posen 10, 6, 4 i 0 punts. El projecte comú reuneix 20, que es converteixen en 40: 10 per a cadascú. Qui en va posar 10 acaba amb 10 punts; qui no en va posar cap, amb 20. El grup suma 60. Per a la segona ronda acorden una regla: «Proposem posar-ne 8 cadascú». Si tots la segueixen, el projecte reuneix 32, que es converteixen en 64: 16 per a cadascú, més 2 guardats, 18. El grup passa de 60 a 72, però qui no en va posar cap baixa de 20 a 18: cooperar millora el grup, no tothom en cada ronda. Per això la temptació continua allà.

Simulador

Laboratori · Punts de temps

Cada persona té 10 punts. Els que van al projecte comú es multipliquen per 2 i es reparteixen entre els quatre. Canvia el que poses tu i el que posen les altres tres.

punts
punts
Part que et toca del projecte comú10 punts
Punts que acabes tenint tu10 punts
Punts del grup60 punts

Cas de la primera ronda: posen 10, 6, 4 i 0 punts. Tu, amb 10, acabes amb 10; el grup suma 60.

Vertader o fals

Vertader o fals? Reciprocitat i cooperació

Al dilema del presoner, si cap persona no coopera, cadascuna guanya 1 punt.

Si totes dues raonen només per a elles mateixes, acaben amb 3 punts cadascuna.

La regla guanyadora d'Axelrod coopera a la primera jugada i després fa el que va fer l'altre.

Axelrod va demostrar que aquesta regla és la millor manera de tractar les persones.

Aportar menys prova que algú és un polissó.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

6. Amb la figura 6.3: a) Quants punts guanya cada persona si totes dues cooperen? I si cap no coopera? b) Per què cadascuna sent la temptació de no cooperar? c) Si el joc es repeteix deu vegades i totes dues fan servir «tal faràs, tal trobaràs», quants punts obté cadascuna? I si cap no coopera mai?

Solució: a) 3 i 3; 1 i 1. b) Faci el que faci l'altra, no cooperar dona més (5 > 3 i 1 > 0). c) 10 × 3 = 30 cadascuna; 10 × 1 = 10 cadascuna.

7. Amb les regles del laboratori: a) Quants punts obté cada persona si totes en posen 5? b) Quants en obté qui en posa 0 si les altres tres en posen 10? I cadascuna de les altres tres? c) Escriu un acord de dues línies per a la segona ronda que redueixi la temptació del polissó sense assenyalar ningú.

Solució: a) 4 × 5 = 20 → 40 → 10 cadascuna + 5 guardats = 15. b) 3 × 10 = 30 → 60 → 15 cadascuna: qui posa 0 té 10 + 15 = 25; les altres, 0 + 15 = 15. c) Exemple: «Proposem posar-ne almenys 8 cadascú; només s'anuncia el total, i si baixa, en parlem abans de la ronda següent». Es valora que no assenyali ningú ni demani revelar aportacions individuals.

6.5Organitzar el treball en equip

Llibre, pàgs. 110–112

Un equip no és un grup de persones que treballen alhora: és un grup que comparteix un objectiu i sap qui fa què i per a quan. Un grup és un conjunt de persones que coincideixen en un lloc o en una tasca. Un equip és un grup que comparteix un objectiu, es reparteix el treball i respon en comú del resultat.

Objectiu, rols i repartiment

L'objectiu diu què es vol aconseguir, per a qui i per a quan: «una visita de tres hores per a 48 alumnes de 6è el divendres 12» s'entén millor que «organitzar l'acollida». Els rols (unitat 4) són funcions que es poden rotar: coordinar, portar el registre, revisar els missatges o parlar amb altres. Coordinar no és fer-ho tot, sinó ajudar que cadascú sàpiga què li toca. El repartiment divideix el treball en tasques petites, cadascuna amb un responsable i una data, i es fa amb criteris explícits: el que sap fer cada persona, el que vol aprendre i el temps de què disposa. Per a cada tasca convé escriure també què compta com a «acabada».

Calendari i dependències

El calendari col·loca les tasques en el temps i marca les fites, els moments en què alguna cosa ha d'estar acabada. Algunes tasques depenen d'altres: no es poden imprimir cartells que encara no s'han dissenyat. Són les que cal vigilar més, perquè un retard arrossega les següents; per això un bon calendari deixa marge.

Registre de contribució

El registre de contribució anota què ha fet cada persona, quan i amb quina evidència: un document, un missatge enviat, una llista acabada. Serveix per coordinar, perquè el treball de ningú no quedi invisible i per revisar al final què ha funcionat. No és una eina per vigilar ni per castigar, sinó perquè el repartiment sigui transparent i la reciprocitat es recolzi en fets, no en impressions. Un bon registre és breu: una línia per tasca acabada, amb la data i on és l'evidència.

Eines digitals compartides i acords

Un document, un full de tasques o un calendari compartits ajuden si l'equip acorda com fer-los servir: un sol canal per a cada cosa, qui pot editar què i qui escriu en nom de l'equip quan cal parlar amb altres. Feu servir les eines que autoritzi el centre i no pugeu dades personals de ningú. L'historial de canvis mostra qui edita, però no el que algú va pensar, buscar o fer fora del document; per això el registre continua fent falta. Els acords de l'equip, com l'horari dels missatges o què fer si algú falla, s'escriuen amb una data per revisar-los: són revisables, no lleis. Per exemple: «Si algú no pot fer la seva tasca, avisa tan bon punt ho sàpiga i l'equip la reorganitza; revisem aquest acord divendres». Així és, un dimecres, el full del racó de lectura que la Lucía, la Salma, l'Iker i en Hugo preparen a la biblioteca per a la setmana del llibre.

Figura 6.4. El full de tasques del racó de lectura amb el seu registre de contribució. Títol: «Racó de lectura · setmana del llibre». Columnes: Tasca · Responsable · Per a quan · Estat · Registre de contribució. Files: 1) Triar 15 llibres amb una frase · Lucía i Salma · dilluns · Fet · «llista al document»; 2) Demanar l'espai a la biblioteca · Hugo · dimarts · Fet · «resposta guardada»; 3) Dissenyar cartells accessibles (lletra gran, contrast) · Iker i Salma · dimecres · En curs · «esborrany de 2 cartells»; 4) Imprimir i penjar els cartells · Iker · dijous · Per fer · —; 5) Col·locar llibres i coixins al prestatge de la biblioteca (ja instal·
Figura 6.4. El full de tasques del racó de lectura amb el seu registre de contribució

Simulador

Cas · Les tasques de la jornada

La jornada d'acollida té 12 tasques i cal que hi hagi 2 persones a cadascuna. Posa quantes tasques tenen almenys una persona apuntada i mira quants llocs queden lliures.

tasques
Percentatge de tasques amb algú83,3 %
Llocs lliures, amb una persona a cada tasca14 llocs

Abans del missatge, set persones figuraven en 10 tasques, amb un sol nom a cadascuna. Després de dues baixes, cinc persones en 8 tasques.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

8. Observa el full de tasques de la figura 6.4. a) Quina tasca depèn d'una altra? Quina queda en risc si el disseny dels cartells es retarda? b) Afegeix-hi una fila amb una tasca que falti i assigna-la amb un criteri explícit. c) Inventa què anotaria el registre quan l'Iker i la Salma acabin el disseny dels cartells i per a què serviria.

Solució: a) «Col·locar llibres i coixins» i «Revisió final» depenen d'altres; «Imprimir i penjar els cartells» depèn del disseny de cartells, que està en curs: si es retarda, l'Iker no pot imprimir i penjar dijous (i això arrossega la revisió de divendres). b) Exemple: «Avisar 1r i 2n del racó · Salma · dijous · criteri: parla amb el delegat de 1r». c) Exemple inventat (dada simulada): «Iker i Salma: dos cartells acabats, arxiu final al document, dijous. L'Iker va preparar contrast i tipografia; la Salma, el text; revisat junts». Es valora que l'evidència sigui plausible i reconegui el treball compartit. Serveix per veure què es va fer, reconèixer-ho i revisar el repartiment.

6.6Conflictes: entendre'ls i resoldre'ls

Llibre, pàg. 112

El conflicte no és estrany ni sempre dolent: apareix quan xoquen interessos, necessitats o opinions. El que importa és com es gestiona. Hi ha conflictes de recursos, quan dues persones volen el mateix temps, espai o material; d'informació, quan cadascuna maneja dades diferents; de valors o opinions; i de relació, quan el que fa mal és el tracte. Molts conflictes passen per unes fases: un desacord que ningú no anomena, alguna cosa que el fa esclatar i, si no es tracta, una escalada en què es passa del problema a la persona («sempre fas el mateix»), fins que es resol o s'enquista.

Posicions i interessos

La posició és el que demana cada part; l'interès és per què ho demana. En Dani vol presentar el treball en vídeo i la Lucía, en un pòster: són posicions. En Dani vol aportar el que sap fer i la Lucía, acabar a temps i que participin tots: són interessos, i no s'exclouen. Un pòster amb un vídeo d'un minut que en Dani lliura el dimarts pot servir a tots dos.

Negociar i mediar

En la negociació, les parts parlen directament per arribar a un acord. En la mediació, una tercera persona imparcial les ajuda a escoltar-se i a buscar opcions, però no decideix per elles. Només es fa mediació si les dues parts ho accepten lliurement i poden parlar amb seguretat i en condicions equilibrades; davant d'assetjament, amenaces o violència, no: es demana ajuda i s'activa el protocol del centre. Un acord útil diu què farà cadascú, quan i quan es revisarà.

Reparar un missatge

Si un missatge ha fet mal, reparar-lo té quatre passos: reconèixer el que ha passat sense excuses; assumir la part pròpia, encara que els altres també en tinguin; reparar amb alguna cosa concreta; i preguntar com ho veuen els altres. Una disculpa amb «però» («ho sento, però tu…») sol reobrir el conflicte.

Ordena

Reparar un missatge

Ordena els quatre passos per reparar un missatge que ha fet mal.

  1. Reconèixer el que ha passat, sense excuses
  2. Assumir la part pròpia, encara que els altres també en tinguin
  3. Reparar amb alguna cosa concreta
  4. Preguntar com ho veuen els altres

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

9. Una companya es va queixar al grup perquè el vídeo encara no estava acabat. En Dani va respondre amb aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «Lamento qualsevol inconvenient ocasionat. El material serà lliurat en temps i forma». Escriu un missatge de reparació amb els quatre passos (reconèixer, assumir, reparar i preguntar) i anota a sota tres decisions d'autoria: què en conserves de la versió de l'assistent, què canvies i què hi afegeixes tu, cadascuna amb el seu motiu.

Solució: Exemple: «Tens raó: el vídeo havia d'estar ahir i no hi és (reconèixer). Va ser cosa meva, em vaig embolicar amb un altre lliurament (assumir). El pujo avui abans de les nou al document (reparar). Us va bé així o necessiteu alguna cosa abans? (preguntar)». Decisions: conservo la disculpa, però en primera persona; canvio «en temps i forma» per una hora concreta; afegeixo la pregunta, perquè el grup ha de poder respondre. Es valora que cada decisió tingui motiu.

El que costa triar · El missatge que ningú no va entendre

Llibre, pàgs. 113–114

Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.

El dilluns 1 de març, en començar el pati, la Martina va enganxar el full de tasques a la pissarra amb dos imants. L'havia imprès a casa: dotze files, una per tasca, i dos buits a cadascuna. La jornada d'acollida era el divendres 12. Vindrien 48 alumnes de 6è de l'escola del barri.

—Va, mireu això —va dir—. Set persones apuntades, algunes a més d'una tasca, i deu tasques amb algun nom. La resta, res. I dues files buides.

—A veure, per parts. —La Lucía es va acostar amb l'agenda—. Qui en té més d'una?

—Jo en tinc tres —va dir la Martina—. I no em queixo. Bé, sí que em queixo.

—Jo estic en una —va dir en Hugo, buscant el seu nom a la fila de les visites guiades—. Fet. A ull, si cadascú en pren una, sobra gent.

—Ja, però no la prenen. I són dos per tasca, Hugo: no sobra ningú.

La Martina, dreta a la pissarra, mira el mòbil; en Dani arronsa les espatlles amb el portàtil.
La Martina, dreta a la pissarra, mira el mòbil; en Dani arronsa les espatlles amb el portàtil.

La Martina va escriure al grup de 4t B i ho va llegir en veu alta:

—«Va, gent. Falten onze dies per a l'acollida i set persones tenim deu tasques. N'hi ha dotze. Sense floritures: necessito que la resta s'apunti avui al full de la pissarra. Si no, el divendres 12 em clono. I una Martina ja és molt».

—Això de clonar-te gairebé em convenç —va dir l'Iker, i la Salma va riure.

—Sona una mica brusc, no? —En Dani es va inclinar sobre l'espatlla de la Martina—. Això de «necessito», això d'«avui»… Mira, mira. Te'l faig en un moment.

Va copiar el text al portàtil i va prémer «Millorar to». Va trigar dos segons.

—Ja està. Més seriós —va dir en Dani, i va girar la pantalla cap a ella.

—Sona bé, no? —va insistir en Dani.

—Bé. Passa-me'l ara. —El va enganxar al grup i el va enviar sense baixar fins al final. Deia:

«Lamentablement, alguns membres del grup no compleixen amb les seves responsabilitats en l'organització de la jornada d'acollida. Es prega a qui encara no s'hagi inscrit que ho faci com més aviat millor. Gràcies per la vostra col·laboració».

El mòbil va vibrar de seguida, i després una altra vegada, i una altra. En deu minuts hi havia catorze missatges. «Responsabilitats? Ningú no m'ha dit que en tingués cap». «Doncs si no compleixo, me'n vaig i així compleixo menys». «Això ho envia direcció?».

En Rubén i l'Aitana van entrar del pati, van anar directes a la pissarra i van ratllar el seu nom amb el retolador.

—Si es prega, que ho pregui un altre.

—Aquí pregunten qui prega —va dir l'Iker—. Interessant elecció de verb.

—A ull —va dir en Hugo, sense somriure—, si em dius gandul davant de tothom, em vénen unes ganes enormes de ser gandul.

—Jo no he dit que sigueu ganduls! —La Martina es va alçar—. Jo no he escrit això. L'ha escrit el teu assistent.

—Jo te'l vaig millorar. —En Dani va arronsar les espatlles—. L'has enviat tu.

—Bé, però digues-ho clar —va dir la Salma—. Qui no compleix? Si són disset, que hi posi disset.

—Ho apunto —va murmurar la Lucía—. Abans, deu tasques amb algú. Ara, vuit.

Quan la Inés va entrar a fer classe, el full continuava a la pissarra, amb dos noms ratllats. La Martina s'ho va explicar de pressa i va acabar assenyalant el portàtil d'en Dani.

—La culpa és de l'eina.

—L'eina no té mòbil —va dir en Dani.

La Inés no va donar la raó a cap dels dos.

—No sé qui té raó. Però sé què necessitaria per saber-ho: el full de tasques i els dos missatges, el teu i el que es va enviar. Impresos, un al costat de l'altre.

—Per a què? Ja està enviat.

—Per això. Què deia cadascun? Què va entendre qui el va llegir? Com ho saps?

La Martina no va contestar. Va obrir el grup. L'últim missatge era de l'Aitana: «Quan algú expliqui què cal fer, m'ho penso». Va escriure «Va» i ho va esborrar. Va escriure «Perdó» i també ho va esborrar.

Faltaven onze dies, dotze tasques i, a la pissarra, només vuit de les dotze files amb algun nom. I algú havia d'escriure, i signar, el missatge següent.

Situació d'aprenentatge: Reparar el missatge i repartir la jornada

Llibre, pàg. 115

Activitats individuals

  • Analitza els dos missatges: to, emissor, receptors i efecte.
  • Escriu i signa un missatge nou (fet, efecte i petició), sense enviar-lo.

Activitats en grup

  • Repartiu les dotze tasques amb criteris i un calendari.
  • Trieu el missatge i prepareu el registre de contribució.

Dades. Jornada: dv. 12-3, de 9.30 a 12.30, per a 48 alumnes de 6è en quatre grups. 4t B: 24 persones i 12 tasques de dues persones cadascuna (24 llocs): benvinguda; quatre visites guiades; taller al laboratori; joc de pistes a la biblioteca; partit mixt; esmorzar; recorregut accessible i ascensor; mural de comiat; missatges a l'escola i a les famílies. Abans del missatge, set persones figuraven en deu tasques, amb un sol nom a cadascuna; després de les dues baixes, cinc persones en vuit tasques. No cal explicar res teu. Comprovació individual. Cas nou, sense ajuda: un assistent ha «millorat» l'avís «Si teniu llibres que ja no llegiu, porteu-los dijous; ens serveixen tots» i ara diu «Es recorda que el lliurament és obligatori per a tothom». Explica què canvia, escriu la versió que signaries i justifica una decisió d'autoria.

Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge. Repte (reorganitzar la jornada i reparar la comunicació) → individual (analitzar els dos missatges; proposta de missatge nou amb autoria) → grup (repartiment de les 12 tasques amb criteris i calendari; missatge triat i registre de contribució) → producte (dossier E6 + revisió individual) → comprovació (avís de la recollida de llibres).
Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge

Informe: Cooperar quan convé no fer-ho

Llibre, pàg. 116

En molts treballs en grup hi ha una temptació coneguda: si el resultat serà de tots, per què esforçar-se més que els altres? L'economia anomena aquest problema el del polissó, i la psicologia social l'estudia des de fa dècades. El sorprenent no és que hi hagi gent que se n'aprofiti, sinó que, en general, cooperem tant. Una explicació és la reciprocitat. Les persones tendim a respondre a com ens tracten: tornem els favors i cooperem amb qui coopera, però també retirem la col·laboració, o castiguem, quan sentim que algú se n'aprofita o ens tracta injustament, fins i tot si això ens costa. La reciprocitat és una de les bases de la confiança en un grup, i també la raó per la qual un retret pot provocar una cadena de respostes igual de dures. Per estudiar aquestes situacions es fan servir jocs senzills, com el dilema del presoner: dues persones trien alhora si cooperen o no; a cadascuna li convé no cooperar, però si cap no coopera, totes dues surten pitjor que si ho haguessin fet. El 1980, el politòleg Robert Axelrod va convidar especialistes de diverses disciplines a enviar regles per jugar a aquest dilema moltes vegades seguides, en un torneig per ordinador. Va guanyar una de les regles més senzilles: cooperar al principi i després fer el que va fer l'altre a la jugada anterior. Va tornar a guanyar en una segona ronda amb 62 programes. Axelrod va resumir les regles que funcionaven millor: no ser el primer a deixar de cooperar, respondre quan l'altre no coopera i tornar a cooperar tan bon punt l'altre ho fa. L'any següent, amb el biòleg William Hamilton, va mostrar en un model com la cooperació basada en la reciprocitat pot aparèixer i mantenir-se quan les trobades es repeteixen. La lliçó no és que s'hagi de tractar els altres com en un joc. Els grups reals tenen història, emocions, malentesos i una cosa que els programes no podien fer: parlar. Les normes del grup, els acords escrits i el registre de qui fa què sostenen la cooperació perquè fan visible el que cadascú aporta i redueixen les sospites. I no tota cooperació és un intercanvi: molta gent ajuda sense esperar res a canvi. Aquests models tenen límits clars. Simplifiquen relacions complexes en unes poques regles i uns punts, i mostren quines estratègies funcionen en un entorn concret, no com han de comportar-se les persones. Serveixen per fer-se una pregunta útil abans d'escriure a un grup: allò que enviaré convida a cooperar o a respondre amb la mateixa moneda?

Font: Axelrod, R., «Effective Choice in the Prisoner's Dilemma» i «More Effective Choice in the Prisoner's Dilemma», Journal of Conflict Resolution, 1980; Axelrod, R. i Hamilton, W. D., «The Evolution of Cooperation», Science, 1981 (consulta: 10/2026).

Activitats

Llibre, pàg. 117

8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.

Activitats

10. Què fa cada personatge després que la Martina envia el missatge? Copia i completa una taula de tres columnes (personatge, què fa o diu, què entén del missatge) per a en Rubén, l'Iker, en Hugo, la Salma, la Lucía, en Dani i l'Aitana.

Solució: Rubén: ratlla el seu nom («que ho pregui un altre»): entén una acusació impersonal. Iker: pregunta qui prega: nota que no hi ha emissor visible. Hugo: «em vénen ganes de ser gandul»: se sent acusat i respon amb la mateixa moneda. Salma: demana que es digui clar a qui es refereix: falta informació. Lucía: registra el canvi (de 10 a 8 tasques amb algun nom). Dani: «l'has enviat tu»: separa redacció i enviament. Aitana: ratlla el seu nom i escriu «Quan algú expliqui què cal fer, m'ho penso»: entén que ningú no ha dit què cal fer.

11. Compara els dos missatges de la Martina, el que va escriure i el que va enviar. a) Indica en cadascun l'emissor que es veu, els receptors als quals s'adreça i el registre. b) Quin està escrit en primera persona? Quina part del missatge assertiu (fet, efecte, petició) falta en cadascun?

Solució: a) Escrit: emissor visible (la Martina, «set persones tenim»), receptors: tota la classe, registre informal i proper. Enviat: emissor ocult («es prega»), receptors: «alguns membres», registre formal impersonal. b) L'original està en primera persona («necessito», «tenim»); té fet (set persones, deu tasques), petició (apuntar-se avui) i una mica d'efecte (la broma del clon), encara que l'efecte no es diu seriosament. L'enviat no té fet concret ni efecte, i la seva petició és vaga («com més aviat millor»).

12. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA, la que la Martina va enviar: «Lamentablement, alguns membres del grup no compleixen amb les seves responsabilitats en l'organització de la jornada d'acollida. Es prega a qui encara no s'hagi inscrit que ho faci com més aviat millor. Gràcies per la vostra col·laboració». a) Assenyala on canvia el significat respecte de l'original. b) Què aporta i què trenca? c) Reescriu-lo amb la intenció original de la Martina.

Solució: a) «Alguns membres no compleixen amb les seves responsabilitats» acusa una part del grup (l'original no acusava: descrivia); desapareixen les dades (set, deu, dotze, onze dies), el «nosaltres», el termini «avui», el lloc (el full) i l'humor; «es prega» amaga l'emissor i «vostra» tracta de vostè. b) Aporta correcció i to seriós; trenca la proximitat, la informació i la reciprocitat (es llegeix com a retret). c) Exemple: «Va, gent: falten onze dies i som set per a deu tasques, i n'hi ha dotze. Us podeu apuntar avui al full de la pissarra? Si alguna tasca no us escau, digueu-m'ho i la canviem. Gràcies. Martina».

13. Calcula amb les dades del relat i de la situació d'aprenentatge: a) Quin percentatge de les tasques tenia almenys una persona apuntada abans del missatge i quin després? b) Si calen dues persones per tasca, quants llocs hi ha i quants en queden de lliures, amb una persona en cadascuna d'aquestes vuit tasques (cinc alumnes diferents)? Tenia raó en Hugo en dir que «sobra gent»? c) Quants alumnes de 6è hi hauria de mitjana per cada persona de 4t B? És un repartiment realista per a totes les tasques?

Solució: a) Tasques amb almenys una persona apuntada: 10 / 12 = 83,3 % abans; 8 / 12 = 66,7 % després (no són tasques «cobertes»: cadascuna en necessita dues). b) 12 × 2 = 24 llocs; amb una persona en cadascuna de les vuit tasques, 8 ocupats i 16 lliures. En Hugo s'equivoca (la Martina li ho diu al relat): va comptar una tasca per persona, però hi ha 24 llocs per a 24 persones, així que no sobra ningú. c) 48 / 24 = 2 de mitjana; no és realista per a totes les tasques, perquè no totes (missatges, mural, esmorzar) atenen directament els visitants.

14. La Martina vol tornar a fer servir un assistent d'IA per al missatge nou. Indica quina part li podria delegar (per exemple, revisar l'ortografia o proposar un ordre per a la llista de tasques) i quina no, i justifica-ho amb el que saps de l'emissor, del context i de la reciprocitat.

Solució: Delegable: corregir l'ortografia, proposar un format de llista, suggerir una versió més curta per revisar-la. No delegable: la intenció, el to amb la seva classe, qui signa, quines dades s'inclouen i la decisió d'enviar; el sistema no coneix la relació del grup ni el que ha passat, i la responsable del missatge és ella. Es valora que justifiqui amb emissor i context.

15. En Hugo diu: «Si em dius gandul davant de tothom, em vénen unes ganes enormes de ser gandul». Explica la seva reacció amb la reciprocitat i amb el que has vist del dilema del presoner repetit. Què podria fer el grup perquè la ronda següent fos de cooperació?

Solució: Reciprocitat negativa: respon al tracte percebut (acusació pública) retirant cooperació, encara que li costi. En el joc repetit, una «no cooperació» provoca resposta a la ronda següent. Per tornar a cooperar: un missatge que reconegui i no acusi, un repartiment transparent i un registre de contribució (com l'acord de la segona ronda del laboratori).

16. Cas nou, sense ajuda: ets responsable del material en un equip de quatre i falten dues tasques per assignar a tres dies del lliurament. Escriu el missatge que enviaries al grup (fet, efecte i petició, sense acusar ningú) i, en dues línies, explica per què el teu missatge convida a cooperar.

Solució: Oberta. Exemple: «Falten tres dies i dues tasques sense amo: el cartell i la bibliografia. Si ningú no les agafa avui, dijous no arribem. Qui pot amb una? Jo em quedo amb la que sobri». Es valora: fet concret, efecte, petició amb termini, sense acusar i amb oferta pròpia (reciprocitat).

17. Reescriu en estil assertiu aquest missatge per al grup d'un treball de Ciències: «Com sempre, aquí treballem dos i els altres ni apareixen. Ja veureu la nota». Inclou-hi el fet, l'efecte, una petició concreta amb data i un pla B (què es farà si no es compleix la petició). Després explica què has canviat en el registre i en la petició, i quin soroll del missatge original has tret.

Solució: Oberta. Exemple: «Falten dos apartats del treball de Ciències i es lliura divendres. Em preocupa no arribar. Podeu dir avui qui fa cadascun? Si algú no pot, avisi i ho repartim d'una altra manera». Canvis: de generalització acusadora («com sempre», «els altres») a fets; d'amenaça a petició amb data; soroll semàntic i psicològic eliminat (ironia, acusació pública).

Esquema i resum

Llibre, pàg. 118

Comunicar-se i cooperar

  • Comunicar
    • Emissor, receptor, canal i context
    • Soroll i resposta
    • Verbal, no verbal i paraverbal
    • Escolta activa i paràfrasi
  • Assertivitat
    • Passiu, agressiu i assertiu
    • Missatge en primera persona
    • Demanar, rebutjar, discrepar
    • Empatia
  • Missatges digitals
    • Canal, registre i to
    • Grups, empremta i ús o abús
    • Text amb IA: signa qui envia
  • Cooperar
    • Reciprocitat, confiança, polissó
    • Dilema del presoner
    • Jocs repetits
  • Equip i conflicte
    • Objectiu, rols, repartiment
    • Registre de contribució
    • Posicions i interessos
    • Negociar, mediar, reparar

Resum

Comunicar és compartir significats i comprovar com s'ha entès el missatge. En la comunicació intervenen emissor, receptor, missatge, codi, canal i context, i la dificulten diferents tipus de soroll; la retroalimentació i l'escolta activa permeten comprovar què ha arribat. Parlem amb paraules, amb el cos i amb el to, i els malentesos es preveuen concretant i preguntant. L'assertivitat consisteix a expressar el que penses i necessites amb claredat i respecte; enfront dels estils passiu i agressiu, el missatge en primera persona descriu el fet, el seu efecte i una petició concreta. Per escrit no hi ha gestos ni veu: cal cuidar el canal, el registre i el to, recordar que el que s'escriu deixa empremta i fer un ús dels recursos digitals que no es converteixi en abús. Quan una IA reescriu un missatge, en pot canviar el significat; qui l'envia és l'emissor i en respon. Els grups cooperen, en part, per reciprocitat: responem a com ens tracten. El dilema del presoner mostra per què costa cooperar i els jocs repetits, per què el futur i la confiança importen. Un equip s'organitza amb objectiu, rols, repartiment, calendari i registre de contribució, i els seus acords són revisables. En un conflicte, separar posicions i interessos ajuda a negociar o a mediar, i un missatge que ha fet mal es repara reconeixent, assumint, reparant i preguntant.

Vés al test →