Situació de partida
Llibre, pàgs. 83–84

És febrer i 4t B de l'Institut Ribera Nord anirà al Saló de la FP de Valldelana. Els tallers es reserven en un formulari en línia que a la Salma li dona error al mòbil. El web diu «recinte accessible», però no per on s'hi entra. Una activitat oberta a tothom, és igual de fàcil per a tothom?
En aquesta unitat aprendràs a…
- Distingir diversitat, igualtat formal, igualtat d'oportunitats i equitat, i inclusió davant d'integració
- Explicar el model social de la discapacitat i reconèixer barreres de diferents tipus a l'entorn
- Analitzar els estereotips de gènere en estudis i professions, i les mesures que afavoreixen la igualtat
- Identificar les fricions d'un tràmit i les opcions per defecte, i explicar els tipus de fractura digital
- Explicar com unes dades incompletes o desequilibrades poden fer que un sistema d'IA exclogui persones
- Elaborar un informe de barreres i una proposta inclusiva per a una activitat, i revisar-la davant d'una objecció
Per començar
- Pensa en una activitat de l'institut. Hi ha algú a qui li costi més participar-hi per com està organitzada, no per com és aquesta persona?
- És el mateix tractar tothom per igual que donar a cadascú el que necessita? Posa'n un exemple.
- Al desembre, un portal deia a la Lucía el que trien «estudiants com tu». Quines dades creus que feia servir per decidir qui s'assembla a ella?
- Has abandonat mai una inscripció o un tràmit a mitges? Què et va fer deixar-ho? No cal que expliquis quin.
Mapa de la unitat
Igualtat i equitat5.1
Barreres5.2
Igualtat de gènere5.3
Fractura digital5.4
Biaixos en les dades5.5
Disseny per a tothom5.6

5.1Diversitat, igualtat i equitat
Llibre, pàgs. 85–87
Totes les persones som diferents. La pregunta no és si hi ha diferències, sinó què en fa una societat. La diversitat és el conjunt de diferències entre les persones d'un grup o d'una societat. N'hi ha de molts tipus. La diversitat funcional és la varietat de maneres de moure's, veure, sentir, comunicar-se o aprendre; en l'àmbit jurídic s'usa «persona amb discapacitat», i cada persona decideix com prefereix dir-se. La diversitat cultural inclou les llengües, els costums i les creences. La diversitat de gènere, les maneres de viure el fet de ser dona, home o de no encaixar en aquests motlles. La diversitat socioeconòmica, els recursos de cada família. I la diversitat territorial, el lloc on es viu: no és el mateix un barri amb parada d'autobús cada deu minuts que un poble amb dos autobusos al dia. La diversitat no és un problema que calgui resoldre: és un fet, i també una riquesa, perquè un grup amb mirades diferents hi veu més coses. El problema apareix quan la societat s'organitza com si tothom fos igual, i una diferència es converteix en un desavantatge. Reconèixer-la és el primer pas per fer-ne una oportunitat per a tothom, en lloc d'un motiu d'exclusió. Les diferències no són bones ni dolentes per si soles: tot depèn de com les rep l'entorn. A més, les diferències es creuen. Una noia que fa servir cadira de rodes i viu en un poble sense autobús adaptat no suma dos desavantatges separats: viu una situació pròpia, diferent de la d'un noi en cadira que viu al centre. Aquesta manera de mirar s'anomena interseccionalitat, i serveix per no tractar les persones com si pertanyessin a un sol grup. Dins de cada grup hi ha molta varietat: no existeix «la persona amb discapacitat», sinó persones concretes.
Tres idees d'igualtat
La igualtat formal és la igualtat davant de les normes, sense discriminació: ningú no pot ser exclòs d'un institut pel seu origen, el seu sexe o la seva discapacitat. És imprescindible, però no n'hi ha prou: una norma igual per a tothom pot produir resultats molt desiguals si les persones parteixen de situacions diferents, com un examen oral per a una alumna que acaba d'arribar i encara aprèn la llengua. La igualtat d'oportunitats va més enllà: vol que totes les persones puguin accedir, participar i desenvolupar les seves possibilitats en condicions justes, sense que barreres evitables decideixin el seu camí. No vol dir assegurar a tothom el mateix resultat. L'equitat és el mitjà per aconseguir-ho: donar a cada persona el que necessita per participar en igualtat de condicions. De vegades això vol dir tractar de manera diferent qui és en una situació diferent, com amb una ajuda per a la matrícula. Hi ha un pas més. En lloc de compensar el desavantatge persona a persona, es pot eliminar la barrera que el produeix. Si una sortida exigeix pagar una entrada, una ajuda discreta compensa qui no pot pagar-la; triar una activitat gratuïta elimina la barrera per a tothom. Les tres respostes no s'exclouen: sovint calen alhora.
Cas · La sortida al concert
Cas fictici.
El departament de Música de l'Institut Ribera Nord organitza una sortida a un concert. L'entrada costa 12 €. Primera versió: «l'entrada és igual per a tothom», i qui no pot pagar no hi va. Això és igualtat formal, no real. Segona versió: el centre cobreix els 12 € a qui ho demani, amb un sobre tancat que només veu la cap del departament. És equitat, i a més protegeix la intimitat de les famílies. Tercera versió: el curs següent, el departament busca un assaig obert i gratuït de l'orquestra municipal. Ningú no ha de demanar res. És eliminar la barrera.

Inclusió no és integració
Les paraules també canvien. L'exclusió deixa algú fora. La segregació l'atén a part, en un altre grup o en un altre lloc. La integració l'admet al grup comú, però espera que sigui ell qui s'adapti. La inclusió canvia el grup, les normes i els espais perquè tothom hi pugui ser, participar i aprendre. Un institut que admet un alumne sord però no posa subtítols als vídeos l'integra; un que subtitula tots els vídeos per a tota la classe elimina una barrera i avança cap a la inclusió (i li pregunta quins altres suports necessita). La inclusió no consisteix que ningú no noti les diferències, sinó que cap diferència impedeixi participar.
Igualtat i desenvolupament sostenible
La igualtat també és part d'un compromís col·lectiu: l'Agenda 2030 de les Nacions Unides, de 2015, fixa 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Quatre en parlen d'aquesta unitat: l'ODS 4 (educació inclusiva, equitativa i de qualitat), el 5 (igualtat de gènere), el 8 (feina digna per a tothom) i el 10 (reduir les desigualtats). Un desenvolupament és sostenible si millora la vida d'ara sense deixar ningú enrere ni hipotecar la de les generacions futures. Quan un institut elimina una barrera, hi contribueix.
Classifica
Igualtat formal, equitat o eliminar la barrera?
Classifica cada mesura.
Tots els alumnes tenen el mateix temps en un examen.
Un alumne que aprèn català pot fer servir un diccionari bilingüe.
L'examen es redacta amb frases curtes i clares per a tota la classe.
El club del barri deixa vambes a qui no en té.
El centre cobreix els 12 € de l'entrada amb un sobre tancat.
El departament busca un assaig obert i gratuït de l'orquestra municipal.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
1. Classifica cada mesura com a igualtat formal, equitat o eliminació de la barrera, i justifica-ho: a) tots els alumnes tenen el mateix temps en un examen; b) un alumne que aprèn català pot fer servir un diccionari bilingüe; c) l'examen es redacta amb frases curtes i clares per a tota la classe; d) el club del barri deixa vambes a qui no en té. Quina et sembla més eficaç en cada cas i per què?
Solució: a) igualtat formal; b) equitat (ajust per a una situació); c) eliminació de la barrera (serveix a tota la classe); d) equitat. Es valora que l'eficàcia es justifiqui (c sol ser la més àmplia; b respon a una necessitat que c no cobreix del tot).
2. Explica amb un exemple la diferència entre integrar i incloure una alumna recent arribada que encara no parla català. Digues què canvia el grup en cada cas. Després, escull un dels ODS 4, 5, 8 o 10 i explica com hi contribuiria una mesura d'aquest apartat.
Solució: Integrar: l'alumna s'asseu al grup i s'espera que s'hi posi al dia sola. Incloure: el grup canvia (instruccions amb suports visuals, company d'acollida, materials en lectura fàcil, temps de llengua d'acollida) perquè participi des del principi. Segona part, oberta: p. ex. ODS 4 (instruccions amb suports visuals: educació inclusiva i equitativa), ODS 10 (eliminar la barrera econòmica: reduir desigualtats), ODS 5 (repartir tasques sense estereotips) o ODS 8 (accés igual a la feina); es valora lligar la mesura amb l'objectiu amb una frase justificada.

5.2Les barreres són a l'entorn
Llibre, pàgs. 87–89
Per a qui va en cadira de rodes, una escala sense alternativa és una barrera de l'entorn. Durant molt de temps, la discapacitat es va explicar amb el model mèdic: el problema era al cos o a la ment de la persona, i la solució era curar-la, rehabilitar-la o adaptar-la al món tal com és. El model social de la discapacitat canvia la mirada. La persona té una deficiència, com no poder caminar o no sentir; la situació de discapacitat apareix quan aquesta deficiència es troba amb barreres de l'entorn. Davant d'uns esglaons, qui fa servir cadira de rodes no pot entrar; una rampa treu aquesta barrera, encara que pugui necessitar altres suports. La llei espanyola recull avui aquest model: defineix la discapacitat com el resultat de la interacció entre les persones i les barreres. Mirar només la persona es queda curt. El model social afegeix la responsabilitat col·lectiva de retirar barreres: edificis, horaris, formularis i actituds.
Cas · Un concert, dues explicacions
Cas fictici.
El Centre Cívic Les Eres té una sala polivalent amb rampa d'accés, però l'escenari no té rampa pròpia. Dir només «l'Iker no pot tocar a l'escenari» no identifica la barrera i deixa el límit en l'Iker, com el model mèdic. Dir «l'escenari de Les Eres no és accessible» és mirar amb el model social: assenyala què cal canviar. Les dues frases descriuen el mateix fet, però només la segona dona una pista per actuar.
Tipus de barreres
Les barreres són obstacles de l'entorn que impedeixen o dificulten participar. Les físiques són als espais: esglaons, portes estretes. Les de comunicació, en com s'intercanvia la informació: un avís només oral per a algú sord. Les d'informació apareixen quan no se sap a temps el que cal: l'entrada, l'horari, els requisits. Les actitudinals són prejudicis i mirades de llàstima. Les econòmiques, costos que no tothom pot assumir. Les territorials, la distància i el transport. I les digitals, tràmits que exigeixen un dispositiu, una connexió o unes habilitats que no tothom té. Sovint una mateixa situació en combina més d'una.

Accessibilitat universal i ajustos raonables
La resposta general a les barreres és l'accessibilitat universal: que els entorns, els productes i els serveis els puguin entendre i fer servir totes les persones, amb seguretat i de la manera més autònoma possible. Per aconseguir-ho es fa servir el disseny per a tothom (també anomenat disseny universal): pensar des del principi en la diversitat de qui ho farà servir, en lloc d'afegir pedaços al final. Una rampa o uns subtítols serveixen a moltes més persones de les que es pensava: a qui duu un cotxet, a qui aprèn la llengua o a qui va amb crosses.
Fins i tot amb un bon disseny, una persona pot necessitar alguna cosa més. Un ajust raonable és una adaptació de l'entorn per a una persona en un cas particular, sempre que no suposi una càrrega desproporcionada: un horari flexible, un seient reservat a prop de la pissarra. La llei (RDL 1/2013, art. 2.m) defineix l'ajust raonable com a necessari i adequat, sense càrrega desproporcionada. L'accessibilitat és per a tothom i es planifica abans; l'ajust raonable és per a una persona i respon a la seva situació. Les dues calen: com millor és el disseny, menys ajustos s'han de demanar.
Les paraules també són entorn
Les barreres actitudinals sovint comencen en el llenguatge. Es diu «persona amb discapacitat» o «persona que fa servir cadira de rodes», no «minusvàlid» ni «lligat a una cadira»: la cadira permet moure's. No cal presentar ningú com «un exemple de superació» només per anar a classe. I, en cas de dubte, es pregunta a la persona si vol ajuda i com, en lloc d'empènyer-li la cadira o agafar-la del braç sense avisar. Cada persona decideix què explica de si mateixa.
Classifica
Quin tipus de barrera és?
Tria el tipus principal de barrera de cada situació.
Sis esglaons a l'entrada principal d'un pavelló.
Un avís només oral per a una persona sorda.
Una dependenta pregunta a la mare d'una noia sorda què vol la seva filla.
Una piscina municipal a 40 minuts en autobús des d'un barri.
Una activitat que costa 30 € de material.
Un formulari que només funciona des d'un ordinador.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
3. Indica la barrera principal de cada cas (i altres de possibles) i proposa una mesura: a) la convocatòria d'una beca només es publica en un web amb la lletra molt petita; b) el vídeo de benvinguda de l'institut no té subtítols; c) en una botiga, la dependenta pregunta a la mare d'una noia sorda què vol la seva filla; d) la piscina municipal és a 40 minuts en autobús des d'un barri; e) una activitat costa 30 € de material.
Solució: a) principal, informació (un sol canal); també comunicació o accessibilitat visual (lletra petita) i digital; s'accepta qualsevol ben justificada (diversos canals, mida ampliable i contrast, avís al centre); b) comunicació (subtitular); c) actitudinal (adreçar-se a la mateixa noia; paper i bolígraf o missatges escrits); d) territorial (autobús, horaris coordinats, activitat al barri); e) econòmica (préstec de material, ajuda discreta, material compartit).
4. Reescriu aquestes frases amb el model social, posant el límit a l'entorn: a) «L'Ana no pot seguir la classe perquè és sorda»; b) «L'Iker no pot anar a l'excursió perquè va en cadira». Explica què canvia en reescriure-les.
Solució: a) «L'Ana no pot seguir la classe perquè les explicacions no estan subtitulades ni tenen suport visual»; b) «L'Iker no pot anar a l'excursió perquè l'autobús o el lloc no són accessibles». En reescriure, apareix què es pot canviar i qui ho ha de fer.

5.3Igualtat de gènere i oportunitats
Llibre, pàgs. 89–91
Ningú no prohibeix a una noia estudiar un cicle d'electricitat ni a un noi un de cures. Però que una cosa no estigui prohibida no vol dir que estigui igual d'oberta. Els estereotips de gènere que vas veure a la unitat 3 influeixen en el que cada persona s'imagina capaç d'estudiar o de fer. Des de petits, nois i noies reben missatges diferents: en les joguines, en els anuncis, en els comentaris dels adults i en els referents que veuen en cada professió. Un estereotip no és una mentida deliberada: és una idea simplificada que repetim sense adonar-nos-en. El resultat és una segregació horitzontal: dones i homes es concentren en branques d'estudi i professions diferents. Hi ha més dones a sanitat, educació o serveis socials, i més homes a electricitat, mecànica o informàtica. Triar una opció tradicional no és un error: l'important és que l'elecció sigui lliure i informada. Hi ha també una segregació vertical: en molts sectors, com més alt és el lloc, menys dones l'ocupen, encara que siguin majoria entre qui estudia aquesta professió. Aquest límit invisible per ascendir s'anomena sovint «sostre de vidre». Per això, avançar cap a la igualtat de gènere (ODS 5) vol dir que les dones puguin decidir, dirigir i rebre el mateix salari per una feina d'igual valor.
La igualtat també afecta els nois
La desigualtat de gènere no va en una sola direcció. Els estereotips també tanquen els nois: en el que s'espera que estudiïn, en la pressió per no mostrar emocions o per no demanar ajuda. Que a un noi l'atreguin els cicles de cures o d'educació infantil i no s'atreveixi a dir-ho també és una forma de desigualtat. Un exemple és l'abandonament primerenc de l'educació: a Espanya, els nois deixen els estudis aviat amb més freqüència que les noies.

Les dades descriuen una diferència, però no n'expliquen les causes. Per entendre-la caldrien altres dades: en quins estudis abandonen més, què passa al mercat de treball de cada zona o quines expectatives reben nois i noies. La segregació d'estudis i professions tampoc no és sempre fruit d'una discriminació directa. Hi influeixen les preferències, que també s'aprenen, la manca de referents, la por de ser «el noi estrany» o «la noia estranya» del grup i les expectatives de la família i de l'entorn. Per això l'orientació acadèmica ha d'oferir informació completa sobre totes les opcions a noies i nois, sense donar per fet què «li escau» a cadascú.
Corresponsabilitat i mesures d'igualtat
La corresponsabilitat és el repartiment just de les tasques de cura i de la llar entre qui conviu, perquè no recaiguin sobre les dones per costum. Qui carrega amb més tasques té menys temps per estudiar, formar-se o treballar fora de casa. Algunes mesures: orientar sense estereotips, mostrar referents de tots dos sexes (si una noia no ha vist mai una dona instal·lant plaques solars, li costa més imaginar-s'hi), fer servir un llenguatge que nomeni totes les persones, repartir tasques per rotació i no per costum, i aprovar plans d'igualtat.
Cas · Qui porta el cable?
Cas fictici.
En la setmana cultural d'un institut, un professor reparteix tasques: «Les noies, la decoració; els nois, muntar l'equip de so». Ningú no protesta. Una alumna que sap connectar una taula de mescles es queda penjant garlandes, i un noi a qui agrada dibuixar carrega altaveus. No hi ha mala intenció, però el repartiment reforça un estereotip i desaprofita el que cadascú sap fer. L'any següent cadascú s'apunta a la tasca que prefereix i a mitja setmana es fa rotació de tasques.
Simulador
Dada · La diferència entre sexes
Posa el percentatge d'abandonament primerenc d'homes i dones i mira la diferència en punts percentuals.
Espanya 2025: 15,9 % dels homes i 9,5 % de les dones. A la UE, 10,6 % i 7,5 %. L'objectiu europeu del 2030 és que el total baixi del 9 %.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
5. Observa la figura 5.3. a) Qui abandona més, a Espanya i a la Unió Europea? b) Calcula la diferència entre homes i dones a Espanya i a la UE, en punts percentuals. c) Quines barres són per sota del 9 %? Amb un total UE del 9,1 % el 2025, s'ha complert l'objectiu? d) Escriu dues possibles causes de la diferència entre sexes i la dada que caldria per comprovar-ne cadascuna.
Solució: a) Els homes, a Espanya i a la UE. b) Espanya 15,9 − 9,5 = 6,4 punts; UE 10,6 − 7,5 = 3,1 punts. c) Per sota del 9 % només hi ha la barra de dones de la UE (7,5 %); les dones d'Espanya són a 0,5 punts (9,5 %). No vol dir que la UE compleixi: l'objectiu és per al total, que el 2025 va ser del 9,1 % (D04). d) Exemples: expectatives diferents sobre els estudis (dada: enquestes sobre expectatives per sexe); oferta de feina poc qualificada per a nois en algunes zones (dada: abandonament per territori i sector); es valora que cada causa porti una dada que la comprovi.

5.4Tràmits, fricions i fractura digital
Llibre, pàgs. 91–92
Un tràmit obert a tothom pot, tanmateix, deixar fora moltes persones. Una fricció és un petit obstacle que encareix completar un tràmit: un pas de més, un termini curt, un llenguatge difícil, un requisit que no s'explica o un document que no es té a mà. Cadascuna sembla petita, però se sumen, i no afecten tothom igual: a qui té temps, ordinador i ajuda li costen poc; a qui no, quedar-se fora. Simplificar no és amagar requisits: és explicar-los clar, demanar només el necessari i avisar amb temps. Per evitar l'exclusió digital, convé preveure una via alternativa, en paper o en persona; les obligacions depenen del tràmit. La fractura digital és la desigualtat entre qui pot aprofitar les tecnologies digitals i qui no. Es pot analitzar en nivells: d'accés (dispositiu i connexió), de competències i ús (fer un tràmit, detectar un error, protegir les dades) i de resultats (si connectar-se beneficia tothom per igual).

Vertader o fals
Vertader o fals? Fricions i fractura digital
Una fricció és un petit obstacle que encareix completar un tràmit.
Simplificar un tràmit vol dir amagar-ne alguns requisits.
L'opció que ve marcada de sèrie tendeix a mantenir-se.
A la pregunta «Necessites suports?» convé deixar el «No» marcat de sèrie.
La fractura digital només depèn de tenir dispositiu i connexió.
Per evitar l'exclusió digital convé preveure una via alternativa, en paper o en persona.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
6. Un formulari automàtic d'inscripció rebutja cada vegada la resposta de la Salma amb el missatge simulat «Format no vàlid»: al camp dels cognoms, perquè els ha escrit amb un guionet, i al camp obligatori del DNI, perquè no recorda el número i no porta el document a sobre. a) Quines fricions crea el formulari i a qui afecten més? b) Qui va decidir quin format és «vàlid»: el sistema o les persones que el van dissenyar? c) Redacta dos missatges d'error que expliquin què falta i com continuar.
Solució: a) Formats rígids (cognoms amb guionet), una dada obligatòria que no cal per reservar un taller i que no es té a mà (DNI), missatges que no expliquen què falta; afecta més qui té noms d'altres llengües o cognoms compostos, qui s'identifica amb NIE o passaport, qui no porta el document i qui no té a qui preguntar. (El DNI és obligatori a partir dels 14 anys per als espanyols, LO 4/2015, art. 9.1; no s'infereix la nacionalitat de la Salma.) b) Les persones que el van dissenyar: el sistema aplica la regla; la responsabilitat és humana. c) Exemples: «Els cognoms poden portar guionets i accents»; «Pots identificar-te amb DNI, NIE o passaport; si ara no el tens, desa la reserva i completa-ho abans del dia del saló».

5.5A qui representen les dades? Biaixos en la IA
Llibre, pàgs. 92–93
Molts sistemes d'IA aprenen de les dades que els donen. Si en aquestes dades falta gent, el sistema pot no veure-la. Molts sistemes d'IA aprenen a partir d'exemples: milers de textos, imatges o registres de persones que serveixen com a dades d'entrenament. El sistema hi busca patrons i els aplica a casos nous. Si aquestes dades són incompletes o desequilibrades, el sistema pot equivocar-se més amb els grups que hi apareixen menys; també hi influeixen el disseny, els objectius i com s'usa. Un programa de dictat entrenat sobretot amb veus adultes pot entendre pitjor els adolescents. Sense mala intenció de ningú, el biaix és en el que el sistema ha vist i en el que no.
Variables substitutes
De vegades un sistema no fa servir dades com l'origen o la renda, però sí altres que hi estan relacionades. S'anomenen variables substitutes. El codi postal n'és l'exemple clàssic: a moltes ciutats, el barri on vius diu força dels ingressos mitjans de les famílies o del seu origen. Un recomanador que té en compte el codi postal pot acabar proposant opcions diferents a dues persones iguals en tota la resta, només pel lloc on viuen. El sistema no «sap» res d'elles: pot estar repetint el que van triar, en el passat, altres persones del seu barri. Una primera prova és comparar dos perfils iguals llevat d'una sola variable. Si el resultat canvia, aquesta variable pot influir; si el sistema no respon sempre igual, es repeteix la prova diverses vegades. Després cal preguntar per què i si perjudica un grup.
| Perfil 1 | Perfil 2 | |
|---|---|---|
| Curs | 4t d'ESO | 4t d'ESO |
| Nota mitjana | 7,5 | 7,5 |
| Interessos | biologia i esport | biologia i esport |
| Zona de residència | zona A (centre) | zona B (perifèria) |
| Recomanació | Batxillerat de Ciències i Tecnologia · compatibilitat 88 % | CFGM · compatibilitat 81 % |
Comparador fictici: dos perfils que només es diferencien en el codi postal. Percentatges simulats.
Accés desigual
També hi influeix qui pot fer servir el sistema. Si una inscripció, una beca o una cita només es poden demanar per mitjà d'una aplicació, queden en desavantatge qui no té dispositiu, connexió o habilitat per usar-la.
Cas · La ruta més curta
Cas fictici.
Una aplicació de mapes fictícia aprèn les rutes «més còmodes» a partir dels trajectes dels seus usuaris, que quasi sempre van a peu. A l'Iker li proposa una drecera per un carrer amb escales. L'aplicació no té mala fe: mai no ha tingut dades de trajectes en cadira de rodes, així que «còmode» significa, per a ella, «còmode per a qui camina». Quan els usuaris hi afegeixen els esglaons i les rampes del barri, les rutes milloren per a l'Iker i per a qui porta un cotxet. Convé preguntar sempre: a qui representa aquest sistema i amb qui s'ha provat?
Què es pot fer
Els biaixos d'un sistema no es corregeixen sols. Ajuden diverses mesures: revisar si les dades d'entrenament representen tots els grups que el faran servir; comprovar els encerts i els errors per separat per a cada grup, no només la mitjana; treure les variables que funcionen com a substitutes quan no aporten res a l'objectiu; deixar que una persona revisi les decisions importants; i oferir una via alternativa, com un taulell o un formulari en paper. Per això el Reglament (UE) 2024/1689 considera d'alt risc determinats usos, com decidir l'admissió en un centre o avaluar l'alumnat, amb excepcions.
Comprova la teva revisió de la resposta de la IA
Solució: Ha fet servir la zona (codi postal) i el que trien altres del barri; això no diu què vol ni què pot estudiar aquesta persona. Falten interessos, notes, requisits i preferències; la frase «l'opció més adequada per a tu» és una inferència sobre la persona a partir del seu barri. Ni el CFGM ni el batxillerat no són «millors»: el que és injust és que el barri decideixi la recomanació, que a més no decideix cap admissió.
Calcula
Activitat 8 · Les dades d'entrenament
Un sistema per preveure quin alumnat necessitarà suport es va entrenar amb 1.000 alumnes: 920 d'instituts de la ciutat i 80 de zones rurals. Quin percentatge de les dades és rural?
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
7. Analitza la taula dels dos perfils. a) Quina variable canvia i quines es mantenen? b) Per què canvia la recomanació, si no ha canviat res de la persona? c) Podria haver-hi una raó legítima per fer servir la zona (per exemple, centres propers)? Quina seria inacceptable?
Solució: a) Canvia el codi postal; es mantenen curs, nota i interessos. b) La prova mostra que la zona influeix; una explicació probable és que funcioni com a variable substituta (de renda o del que es va triar al barri) i reprodueixi aquestes eleccions, però caldria comprovar-ho amb més casos i resultats per grups. c) Legítima: informar dels centres propers o del transport. Inacceptable: recomanar estudis diferents pel barri, abaixant les aspiracions.
8. Un sistema per preveure quins alumnes necessitaran suport a batxillerat es va entrenar amb dades de 1.000 alumnes: 920 d'instituts de la ciutat i 80 de zones rurals. a) Quin percentatge de les dades és rural? b) Si a la comarca el 30 % de l'alumnat viu en zones rurals, explica per què el sistema podria encertar menys amb ells. c) Proposa dues maneres de corregir-ho.
Solució: a) 80 / 1.000 = 8 %. b) El sistema ha vist molt pocs casos rurals (8 % davant d'un 30 % real): els seus patrons són sobretot urbans (transport, horaris, oferta) i pot fallar més amb l'alumnat rural. c) Afegir dades rurals fins que estiguin ben representades; comprovar els encerts per separat per a cada grup; que la decisió final la prengui una persona amb informació del cas.

5.6Dissenyar per a tothom: propostes inclusives
Llibre, pàg. 94
Detectar una barrera és el primer pas. El segon és proposar un canvi concret que es pugui fer. Per auditar una activitat, com una excursió, una jornada esportiva o una visita, es revisen sis aspectes: l'accés (com s'hi arriba i s'hi entra), la comunicació (com es donen les explicacions), la informació prèvia (què se sap abans i amb quant de temps), l'horari, el cost i la inscripció (com i quan apuntar-s'hi). En cadascun es pregunta quina barrera hi ha, a qui afecta i què es podria canviar. S'analitzen les condicions de l'activitat, mai les persones: no s'escriu «el problema de l'Iker», sinó «l'entresòl sense ascensor». Una bona proposta té tres parts: un recurs concret (què es canvia i com), la barrera que redueix i el seu cost estimat, encara que sigui de 0 €. «Fer-la més inclusiva» no és una proposta; «publicar l'horari de l'accés lateral al costat del de l'entrada principal» sí que ho és. Després arriba l'objecció previsible: «no hi ha pressupost», «sempre s'ha fet així», «és per a molt pocs». Respondre a una objecció no és guanyar una discussió: és revisar la proposta perquè continuï resolent la barrera i es pugui aplicar. I, sempre que es pugui, es pregunta a les persones afectades: saben millor que ningú què funciona. Moltes mesures útils costen poc o gens: avisar amb temps i per diversos canals, triar un espai en planta baixa, escriure les instruccions amb frases curtes, posar subtítols revisats, acceptar la inscripció també en paper o reservar places per a qui s'apunta en persona. Així, a més, es reaprofiten espais i materials, que també és sostenible.
Cas · La jornada de portes obertes
Cas fictici.
A la jornada de portes obertes d'un institut, la inscripció es fa només en línia i la visita comença per la terrassa. Proposta: inscriure's també a consergeria, en paper, i començar per la planta baixa. Objecció: «Així és més embolic ordenar les visites». Proposta revisada: el paper de consergeria té els mateixos camps que el formulari i es passa cada tarda a la llista.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
9. Audita la sortida al concert de 5.1 amb els sis aspectes: quins pots avaluar amb les dades del cas i què demanaries per als altres? Per a la barrera clara, escriu una proposta amb recurs i cost, una objecció i la proposta revisada.
Solució: Oberta. Amb les dades del cas només es pot avaluar el cost; accés, comunicació, informació prèvia, horari i inscripció queden com a preguntes a l'organització (com s'hi arriba?, amb quin avís?, com s'hi apunta?). Exemple: barrera econòmica (12 €); proposta: buscar un assaig obert gratuït o fons d'ajuda discreta del centre (cost: 12 € per alumne que ho demani); objecció: «el fons no dona per a tothom»; revisió: demanar a l'orquestra preu de grup o alternar sortides de pagament i gratuïtes. Es valora distingir el que se sap del que caldria demanar, el recurs concret i una revisió coherent.
El que costa triar · La mateixa porta, altres obstacles
Llibre, pàgs. 95–96
Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.
L'autobús va deixar 4t B davant del pavelló del recinte firal a les nou en punt. L'entrada principal del Saló de la FP tenia sis esglaons amples de pedra clara. L'Iker no va dir res. Va buscar una fletxa blava al fons de l'edifici.
—Ja. És allà.
Eren uns dos-cents metres. La Salma va anar amb ell. La porta lateral tenia rampa i un paper enganxat amb cinta: «Accés adaptat de 10.00 a 13.00».
—I això com ho saps? —va preguntar la Salma—. Al web no ho posa enlloc.
—El web posa «recinte accessible» —va dir l'Iker—. És veritat, però a partir de les deu.
La Salma va obrir el quadern verd i va escriure: Entrada: sis esglaons. Rampa a 200 metres, tancada fins a les 10.00. Ningú no ho avisa. Afecta qui va en cadira, qui porta un cotxet, qui va amb crosses.
L'Andrés Mora va arribar amb la carpeta blava i el telèfon a l'orella.
—Aquí hi ha dues coses diferents. Una, que la porta obre a les deu. L'altra, que ningú no ho ha avisat. La primera no la arreglo avui. La segona, sí.
A les deu, una dona de l'organització va obrir amb un manat de claus i va demanar disculpes. Del saló, que durava quatre hores, a l'Iker se li n'havia anat una.
—Mira, mira. —En Dani va ensenyar el mòbil a l'estand de Sanitat—. Just en obrir, a les dotze de la nit del diumenge al dilluns, vaig intentar apuntar-m'hi des del mòbil. La rodeta girava i després: «Error. Torneu-ho a provar des d'un ordinador».
—A mi igual, a un quart de vuit —va dir la Salma—. Quan vaig arribar a l'ordinador de la biblioteca, el de Cures Auxiliars d'Infermeria ja estava ple. Es va omplir en menys de tres hores. Llista d'espera, lloc sis.
—A veure, per parts. —La Lucía va treure l'agenda—. Obre a mitjanit, falla al mòbil i vint places volen. Qui s'apunta així?
—Vaig escriure a la bústia del saló —va dir en Dani—. Em va respondre sola: «Totes les nostres instal·lacions són accessibles. Per a necessitats especials, poseu-vos en contacte amb l'organització amb 15 dies d'antelació».
L'Iker sí que tenia plaça al taller de So. L'havia demanada el dilluns a la tarda des de l'ordinador de casa. Al formulari hi havia una casella, «Necessites suports?», amb el «No» marcat de sèrie. La va deixar així.
—Preguntava si necessitava suports —va dir l'Iker—. No on era el taller.
El taller era a l'entresòl: escala metàl·lica, sense ascensor. L'Iker es va quedar al peu, tranquil. La Martina, ja sense genollera, es va posar al seu costat.

—Quin és el pla, Iker? —li va preguntar en veu baixa.
—Que m'ho expliquin després —va dir l'Iker—. Interessant elecció, posar el so al pis de dalt.
L'Andrés ja parlava amb un noi de l'organització. Deu minuts després, un tècnic va baixar una taula de mescles petita i dos altaveus a la planta principal i li va ensenyar l'equip durant mitja hora. L'Iker va fer preguntes que el tècnic no esperava. Al final li va donar les gràcies. De debò.
—I l'any que ve? —va preguntar a l'Andrés—. Qui no tingui un orientador al costat, què fa? Mirar l'escala?
—No ho sé.
A l'autobús de tornada, la Salma va llegir en veu alta la seva llista d'obstacles.
—Va, escrivim a l'organització —va dir la Martina, i en Dani va obrir el portàtil per demanar-ho a l'assistent.
—Primer, què diem —va dir l'Iker—. La rampa i l'entresòl, sí. El meu nom, no. Allò de la taula de mescles, tampoc. Allò va ser un favor, no una solució.
—A qui l'enviem? —va dir la Lucía—. Al saló, a l'ajuntament o al CIFP?
—Això ho decidiu vosaltres —va dir l'Andrés—. Jo us porto la informació.
En Hugo va proposar començar pel més barat; la Lucía, pel que afectava més gent; la Martina, pel més urgent.
—Depèn de per a qui —va dir l'Iker.
La Salma va obrir una pàgina nova. Va escriure a dalt PRIORITAT i a sota un 1 seguit de dos punts. L'autobús va entrar a Valldelana i la línia continuava en blanc.
Situació d'aprenentatge: La mateixa porta per a tothom
Llibre, pàg. 97
Activitats individuals
- Llista les barreres del relat per tipus.
- Anota a qui afecta cadascuna.
Activitats en grup
- Proposta per a dues barreres, amb recurs i cost.
- Una objecció probable a la proposta.
Dades. Saló de la FP de Valldelana, dijous 11 de febrer, de 9.00 a 13.00, al pavelló del recinte firal. Entrada principal amb sis esglaons; rampa en una porta lateral a uns 200 metres, tancada fins a les 10.00 (sense itinerari accessible la primera hora). Tallers pràctics de 20 places amb reserva en un formulari en línia que va obrir el dilluns 8 a les 0.00 i fallava des del mòbil; casella «Necessites suports?» amb el «No» marcat de sèrie. El taller sanitari es va omplir en menys de tres hores. El de So, en un entresòl sense ascensor. Resposta automàtica de la bústia: contactar «amb 15 dies d'antelació». Tot és al relat; no cal explicar res teu. Comprovació individual. Cas nou, sense ajuda: l'institut organitza una jornada esportiva al poliesportiu municipal, a 3 km, un dissabte de 9.00 a 14.00, amb inscripció només per un enllaç en una xarxa social i una quota de 5 € per a la samarreta. Escriu tres barreres de tipus diferents, a qui afecta cadascuna i una proposta amb recurs per a la que et sembli prioritària, amb la seva objecció i la proposta revisada.

Informe: Les barreres no són a les persones
Llibre, pàg. 98
Durant gran part del segle XX, la discapacitat es va veure com un afer mèdic i privat: la persona tenia un problema i la família s'ho havia d'arreglar. Les mateixes persones amb discapacitat i les seves organitzacions van defensar una altra mirada, el model social: el que impedeix participar no és només una característica del cos, sinó la manera com s'han construït els edificis, els transports, la informació i els costums. Si l'obstacle és a l'entorn, la responsabilitat de canviar-lo és compartida. Aquesta idea va arribar al dret internacional amb la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada per les Nacions Unides a Nova York el 2006 i ratificada per Espanya, on regeix des del 2008. La Convenció reafirma que les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que les altres i concreta què han de fer els estats (accessibilitat, suports, participació) perquè els puguin exercir en igualtat de condicions. La llei espanyola recull aquesta definició i exigeix accessibilitat universal en els entorns, productes i serveis, a més d'ajustos raonables quan una persona els necessiti. Les barreres tenen conseqüències mesurables. A Espanya, el 2024, només el 28,9 % de les persones de 16 a 64 anys amb discapacitat reconeguda tenia feina, davant del 69,7 % de les persones sense discapacitat reconeguda: 40,8 punts de diferència. La diferència no s'explica només per la discapacitat: hi influeixen la formació a la qual es va poder accedir, el transport, els prejudicis de qui contracta i la manca d'adaptacions als llocs de treball. Això s'ajusta a l'ODS 8, que parla de feina digna per a tothom, i a l'ODS 10, que demana reduir les desigualtats. El disseny per a tothom proposa pensar en la diversitat des del principi, perquè així resulta més barat i funciona millor que afegir pedaços al final. Una rampa dissenyada amb l'edifici costa menys que una obra posterior, i els subtítols d'un vídeo serveixen a qui no hi sent, a qui aprèn la llengua i a qui el mira en un autobús sense auriculars. Hi ha límits que convé reconèixer. No totes les mesures són barates ni ràpides, i de vegades cal triar per on començar. El que serveix a una persona pot no servir a una altra: una superfície llisa ajuda qui fa servir cadira de rodes i pot despistar qui s'orienta amb bastó. Per això la clau és la participació dels usuaris: preguntar a les persones afectades abans de decidir per elles. «Res sobre nosaltres sense nosaltres» és el lema amb què moltes organitzacions ho resumeixen.
Font: Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, Nova York, 2006 (BOE de 21-4-2008); Reial decret legislatiu 1/2013, art. 2; INE, Estadística de Discapacidad en el Mercado Laboral, 2024; ONU, Objectius de Desenvolupament Sostenible (consulta: 11/2026).
Activitats
Llibre, pàg. 99
8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.
Activitats
10. Copia i completa una taula amb almenys cinc obstacles del relat (en pots agrupar els que tinguin la mateixa causa): obstacle, tipus de barrera i a qui afecta. Afegeix-hi una columna amb el que fa cada personatge davant d'aquest obstacle, si fa alguna cosa.
Solució: 1) Esglaons i rampa lateral tancada fins a les 10.00 (física): qui va en cadira, amb cotxet o amb crosses. 2) Ningú no ho avisava; el web només deia «recinte accessible» (informació): les mateixes persones i els seus acompanyants. 3) Formulari a mitjanit que falla al mòbil (digital): qui només té mòbil o no pot connectar-se a aquella hora. 4) Places esgotades en menys de tres hores (digital i d'informació): qui no se'n va assabentar o no es va poder connectar; la Salma, a la llista d'espera. 5) Taller a l'entresòl sense ascensor (física): qui no pot pujar escales. També valen, per separat o agrupats: el termini de 15 dies de la bústia, impossible de complir (informació), i la casella de suports amb «No» de sèrie (digital). Accions: la Salma anota, l'Andrés truca i negocia, l'Iker decideix què s'explica, el tècnic baixa l'equip.
11. Calcula: a) quin percentatge del saló va perdre l'Iker esperant la rampa; b) amb les «Dades» de la SA, quantes hores van passar des que va obrir el formulari fins que va començar el saló; c) si la bústia demana avisar amb 15 dies d'antelació i el formulari va obrir tres dies abans, quants dies «faltaven»? Explica quina fricció revela aquest últim càlcul.
Solució: a) 60 / 240 = 25 %. b) Del dilluns 8 a les 0.00 al dijous 11 a les 9.00: 81 hores (3 dies i 9 h). c) Faltaven 12 dies: amb 15 dies d'antelació ningú no podia demanar un suport per a un taller que es reservava tres dies abans; el termini és una fricció impossible de complir.
12. Revisa aquesta resposta simulada de la bústia automàtica del saló: «Totes les nostres instal·lacions són accessibles. Per a necessitats especials, poseu-vos en contacte amb l'organització amb 15 dies d'antelació». a) Quines afirmacions contradiu el relat? b) Quina fricció crea la segona frase? c) Reescriu-la perquè informi de l'accés lateral i del seu horari real, i de com demanar un suport sense terminis impossibles. A part, proposa a l'organització un canvi per a l'any que ve.
Solució: a) No totes les instal·lacions són accessibles: la rampa obre a les 10.00 i l'entresòl no té ascensor. b) Trasllada l'esforç a la persona (contactar, explicar-se) amb un termini de 15 dies incompatible amb la inscripció; el terme «necessitats especials» assenyala la persona, no la instal·lació. c) Exemple d'avís amb l'horari real: «L'entrada principal té esglaons. L'accés sense esglaons és a la porta lateral (a 200 m) i obre a les 10.00. Els tallers de l'entresòl no tenen ascensor: si el necessites, escriu-nos en reservar i buscarem una solució». Proposta a part a l'organització: obrir i senyalitzar la porta lateral des de les 9.00 i posar els tallers en planta baixa (no es publica fins que es confirmi).
13. En Dani s'ofereix a redactar amb un assistent d'IA el missatge a l'organització. Indica quina part de la feina podria delegar (per exemple, ordenar la llista o revisar l'ortografia) i quina no (què s'explica del cas de l'Iker, a qui s'escriu i què es demana primer). Justifica la resposta.
Solució: Delegable: ordenar la llista, proposar una estructura, revisar l'ortografia o el to. No delegable: què s'explica del cas de l'Iker (ho decideix ell), a qui s'escriu, què es demana primer i la signatura; a més, no s'han de donar a l'assistent dades personals de l'Iker. Qui envia és responsable del missatge.
14. L'Iker diu que la taula de mescles a la planta baixa «va ser un favor, no una solució». Explica la diferència amb el que has estudiat sobre ajustos raonables i accessibilitat universal, i proposa què hauria de canviar el saló perquè el taller fos accessible l'any que ve.
Solució: Un favor depèn que hi hagi algú (l'Andrés) que ho aconsegueixi aquell dia; no garanteix l'accés a ningú més. L'ajust raonable és una adaptació per a una persona i s'hauria de poder demanar de manera senzilla; l'accessibilitat universal exigeix que el taller sigui accessible per a tothom d'antuvi. Proposta: posar els tallers a la planta principal o amb ascensor, i informar de l'accés en la inscripció.
15. El grup dubta entre començar pel més barat, pel que afecta més gent o pel més urgent. Tria un criteri, ordena amb ell els obstacles de la teva taula i explica quin avantatge i quin inconvenient té el teu ordre.
Solució: Oberta; es valora la coherència de l'ordre amb el criteri i un avantatge i un inconvenient raonats (per exemple, «el més barat» s'aconsegueix abans, però pot deixar sense resoldre la barrera més gran).
16. Cas nou, sense ajuda: la biblioteca municipal organitza un club de lectura juvenil els divendres de 18.00 a 19.30, en una sala del segon pis sense ascensor, amb inscripció per correu electrònic i llibres que cal comprar. Escriu tres barreres, a qui afecten i una proposta revisada davant l'objecció «l'edifici és antic i no es pot tocar».
Solució: Oberta. Barreres: física (segon pis sense ascensor), econòmica (comprar llibres), digital o d'informació (correu electrònic), horari (divendres a la tarda). Revisió davant l'objecció: traslladar el club a una sala de planta baixa o a un altre edifici municipal accessible; préstec dels llibres per la biblioteca; inscripció també al taulell.
17. Llegeix l'informe. a) Explica amb un exemple del Saló de la FP la diferència entre mirar la discapacitat des del model social i posar el problema a la persona. b) Per a una activitat d'un centre educatiu (una excursió, una jornada esportiva o una exposició), proposa una mesura d'accessibilitat universal i un ajust raonable; justifica per què cadascuna és d'aquest tipus i explica a qui beneficia.
Solució: a) Model social: el problema són els sis esglaons i l'entresòl sense ascensor, que impedeixen a l'Iker entrar a l'hora i arribar al taller; mirada centrada en la persona: «l'Iker no pot pujar». b) Exemples: accessibilitat universal, autobús amb plataforma i horaris publicats amb antelació (persones amb mobilitat reduïda, cotxets, lesions); ajust raonable, un seient reservat a prop de la guia per a un alumne amb baixa visió que ho demana. Es valora justificar-ho: ajust raonable = adaptació per a un cas concret sense càrrega desproporcionada; accessibilitat universal = disseny pensat des del principi per a tothom.
Esquema i resum
Llibre, pàg. 100
Diversitat i oportunitats
- Diversitat i igualtat
- Cinc tipus de diversitat
- Tres idees d'igualtat
- Inclusió davant d'integració
- Igualtat i ODS
- Barreres de l'entorn
- Model social de la discapacitat
- Físiques, d'informació, actitudinals, digitals…
- Accessibilitat universal i ajustos raonables
- Igualtat de gènere
- Estereotips i segregació
- Repartiment de les cures i mesures
- Tràmits i dades
- Fricions i opcions per defecte
- Fractura digital en tres nivells
- Biaixos en les dades i variables substitutes
- Dissenyar per a tothom
- Auditar sis aspectes
- Proposta, objecció i revisió
Resum
La diversitat és un fet en qualsevol grup, i una societat decideix què en fa. La igualtat formal dona a tothom les mateixes normes sense discriminar; la igualtat d'oportunitats no promet el mateix resultat; l'equitat dona a cadascú el que necessita per participar, i eliminar la barrera canvia l'entorn per a tothom. La inclusió adapta el grup a les persones i connecta amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible: educació de qualitat, igualtat de gènere, feina digna i menys desigualtats. Segons el model social de la discapacitat, gran part del que deixa algú fora és en la interacció amb l'entorn: hi ha barreres físiques, de comunicació, d'informació, actitudinals, econòmiques, territorials i digitals. L'accessibilitat universal vol que tot pugui ser usat per totes les persones, i un ajust raonable respon a la necessitat concreta d'una persona. Els estereotips de gènere contribueixen a la segregació en estudis i professions, i també afecten els nois. Les fricions d'un tràmit i les opcions per defecte influeixen en qui el completa, i la fractura digital s'analitza en accés, competències i ús, i resultats. Un sistema d'IA entrenat amb dades desequilibrades o que fa servir variables substitutes, com el codi postal, pot tractar de manera diferent persones iguals en tota la resta. Per incloure cal auditar les activitats, proposar recursos concrets i revisar-los davant les objeccions, comptant amb les persones afectades.