Salta al contingut

Emprenedoria · 4t d'ESO · Segon trimestre

Unitat 6 · Economia, benestar i sostenibilitat

Explicació interactiva · Llibre de l'alumnat, pàgs. 99–116

Situació de partida

Llibre, pàgs. 99–100

Portada: «UNITAT 6 · Economia, benestar i sostenibilitat · El que costa triar · La plaça que tothom volia». Il·lustració `_00` (imatge de FOPP): l'entrada d'un gran equipament públic una tarda de sol, amb una escalinata plena de gent jove, jardineres amb arbusts i xiprers, una rampa amb barana, camins de vianants amb llums i arbres, i un autobús blanc i blau aparcat en primer terme; en un dels camins, la Salma i l'Iker passegen sota l'arbreda, i al fons es veuen un campanar i les muntanyes.

És finals de febrer a 4t B de l'Institut Ribera Nord. L'ajuntament vol reformar la plaça de la Font: de vianants, amb més arbres i bancs, però amb menys aparcament. Ensenya un mapa automàtic que diu que és «gairebé buida al matí». La Salma hi passa cada dia i la veu plena de gent gran. El dissabte 6 de març hi ha consulta veïnal i el grup ha de decidir què defensa. Els camins, els bancs, l'autobús i les entrades als equipaments públics també formen part d'aquesta decisió: la ciutat la fem servir entre tots, però no tots la fem servir igual.

En aquesta unitat aprendràs a…

  • Explicar què és una externalitat i distingir les positives de les negatives
  • Comparar l'economia lineal amb la circular i entendre la petjada ecològica
  • Reconèixer les entitats de l'economia social, solidària i col·laborativa
  • Relacionar els Objectius de Desenvolupament Sostenible amb el teu barri i el desenvolupament local
  • Valorar el paper econòmic i social de la cultura i dels seus agents de suport
  • Detectar quins grups no veu un mapa de dades automàtic i com comprovar-ho
  • Construir una matriu d'impactes d'una necessitat del teu entorn (lliurament 2)

Per començar

  1. Quan es reforma una plaça, qui hi guanya i qui hi perd? Es pot millorar per a tothom alhora?
  2. A la unitat anterior vas veure com es fixa el preu en un mercat. Hi ha coses valuoses que no tenen preu? Posa'n un exemple.
  3. Si una dada automàtica diu que un lloc és «gairebé buit», com ho comprovaries?
  4. Què vol dir que una decisió sigui «sostenible»?

Mapa de la unitat

6.1Externalitats: el que no surt al preu

Llibre, pàgs. 101–103

Quan compres alguna cosa, el preu reflecteix el que et costa a tu. Però moltes decisions tenen efectes sobre altres persones que el preu no recull. Una externalitat és un cost o un benefici d'una activitat econòmica que recau sobre tercers, persones que no han decidit ni participat en aquesta activitat, i que no apareix al preu. Hi ha dos tipus. Una externalitat negativa és un cost que suporten altres: una fàbrica que embruta un riu estalvia diners, però qui viu aigües avall en paga les conseqüències. Una externalitat positiva és un benefici que reben altres sense pagar-lo: qui arregla la façana de casa seva millora tot el carrer, i qui es vacuna protegeix també els altres. Ningú no pacta aquests efectes amb qui els rep: simplement passen.

—El problema és que, quan un cost o un benefici no és al preu, qui decideix té menys incentius per tenir-lo en compte. Per això el mercat, per si sol, pot produir de més el que genera costos a tercers i de menys el que genera beneficis a tercers. No és que el mercat funcioni malament: és que no «veu» el que no té preu.

—Hi ha coses valuoses que gairebé ningú no pot vendre ni comprar en un mercat. Un bé públic, en economia, és un bé del qual és molt difícil excloure ningú i que una persona pot fer servir sense que una altra deixi de fer-lo servir, com l'enllumenat d'un carrer. Com que a una empresa li costa cobrar a qui en gaudeix, sol pagar-lo el sector públic. Una plaça és una altra cosa: un espai d'ús públic que comparteixen els veïns, els comerços, qui passeja i qui descansa, però que pot omplir-se i tenir usos que competeixen.

—Els recursos comuns, com un calador de pesca, tenen un altre risc: cada persona tendeix a aprofitar-los al màxim sense pensar en les altres, i entre totes poden esgotar-los. Per això solen necessitar regles acordades (un torn, un límit) per continuar existint.

—Què es pot fer amb una externalitat? Al teu nivell n'hi ha prou amb reconèixer tres camins. Es pot informar (un cartell que avisa del soroll, una etiqueta que diu quanta energia gasta un aparell), perquè qui decideix tingui en compte l'efecte.

Es pot posar preu a l'efecte (un impost ambiental que faci pagar qui contamina, o una ajuda a qui genera un benefici per a tothom), perquè aquest cost o aquest benefici entri als comptes. I es pot acordar una norma (prohibir llençar al riu, reservar una zona de vianants). Cap no és perfecte, però tots busquen el mateix: que el que recau sobre tercers deixi de ser invisible.

—Per decidir bé sobre una externalitat cal mesurar-la, i mesurar exigeix triar un indicador: una xifra que resumeix un efecte (vianants al dia, places d'aparcament, arbres, nivell de soroll). Cada indicador mostra una part del problema i en deixa fora d'altres. Si només mires «cotxes que hi caben», una plaça de vianants sembla un error; si només mires «arbres plantats», sembla un encert. Per això convé mirar-ne diversos alhora i dir a qui afecta cadascun.

Cas · Matriu d'impactes de la plaça

Cas fictici.

L'ajuntament proposa reformar la plaça de la Font. Els canvis previstos (dades fictícies) i la seva variació respecte a avui són els de la figura 6.1.

Figura 6.1. Els cinc indicadors del projecte de la plaça i la seva variació. Cinc indicadors amb la seva variació percentual: Vianants al dia +25 %, Taules de terrassa +67 %, Bancs +150 %, Arbres +200 % (augment de l'indicador, color del llibre) i Places d'aparcament −60 % (disminució de l'indicador, gris fosc); els colors no diuen si el canvi és bo o dolent. Llegenda: «Augmenta» / «Disminueix». Eix x «Variació respecte a avui (%)», línia en 0. Nota: «Dades fictícies del projecte de reforma». Ordre de més a menys perquè no se solapin els rètols
Figura 6.1. Els cinc indicadors del projecte de la plaça i la seva variació
  1. Cada variació es calcula igual: (després − abans) ÷ abans × 100. Per a l'aparcament, (16 − 40) ÷ 40 × 100 = −60 %; es perden 40 − 16 = 24 places. Per als arbres, (18 − 6) ÷ 6 × 100 = +200 %; les taules passen de 18 a 30 (+67 %); els vianants, de 1.200 a 1.500 (+25 %); els bancs, de 4 a 10 (+150 %). Pas 2. Les mateixes xifres afecten de manera diferent cada grup. Una matriu d'impactes ho ordena: a qui afecta, com (+ o −), amb quin indicador i si el canvi té marxa enrere. Els signes són impactes esperats, que caldrà comprovar.
GrupImpacte esperatIndicador que el mesuraReversible?
Veïns grans+Bancs i arbres (ombra, descans)Amb cost
Fruiteria i ferreteria−Places d'aparcamentEn part
Bar Benítez+Taules de terrassaSí
Famílies amb infants+Vianants (trànsit: dada que falta)Amb cost
Mobilitat reduïda?Places reservades i voreres (dada que falta)Segons el disseny

Resultat: el mateix projecte millora i empitjora alhora. Porta +200 % d'arbres i +150 % de bancs, però −60 % d'aparcament.

Què significa. No hi ha un número únic que digui «bo» o «dolent»: depèn del grup i de l'indicador que miris. Qui defensa la reforma ensenyarà el +200 % d'arbres; qui la critica, el −60 % d'aparcament. Les dues xifres són certes. Decidir bé és fer visibles tots els impactes, no quedar-se amb el que confirma el que ja pensaves. Les xifres són un supòsit del projecte, no una mesura tancada: abans d'usar-les caldria comprovar d'on surten.

Simulador

Cas · Variació dels indicadors de la plaça

Escriu el valor d'abans i el de després d'un indicador. Prova amb els del projecte de la plaça de la Font (dades fictícies).

Variació−60 %
Canvi en unitats−24

Aparcament: de 40 a 16 places, −60 %; es perden 24 places.

Classifica

Activitat 1 · Externalitat positiva o negativa?

Classifica cada cas segons el tipus d'externalitat.

Un bar posa música alta de matinada

Algú cuida un jardí davanter que veu tot el carrer

Un taller aboca restes de pintura al desguàs

Una persona es forma gratis i després ajuda altres persones del barri

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

1. Classifica cada cas com a externalitat positiva o negativa i digues sobre qui recau: a) un bar posa música alta de matinada; b) algú cuida un jardí davanter que veu tot el carrer; c) un taller aboca restes de pintura al desguàs; d) una persona es forma gratis i després ajuda altres persones del barri.

Solució: a) negativa, recau sobre el veïnat (soroll); b) positiva, sobre tot el carrer; c) negativa, sobre qui fa servir l'aigua avall i el medi; d) positiva, sobre les persones del barri a qui ajuda.

2. Tria dos grups de la matriu del cas i, per a cadascun, digues quin indicador faries servir per mesurar com l'afecta i per què aquest i no un altre.

Solució: Respostes raonades. Exemple: veïns grans → bancs i arbres (ombra, descans), perquè mesura el que de debò fan servir; fruiteria i ferreteria → places d'aparcament, perquè la seva clientela arriba en cotxe. Es valora que l'indicador encaixi amb el grup.

6.2Petjada ecològica i economia circular

Llibre, pàgs. 103–105

Tot el que consumim fa servir recursos i genera residus. Hi ha maneres de produir i consumir que gasten menys i aprofiten més. La petjada ecològica és una manera de mesurar l'impacte del consum: estima la superfície productiva de terra i mar que caldria per obtenir els recursos que fem servir i absorbir part del que emetem, sobretot el CO₂. No és una xifra exacta, sinó una estimació que serveix per comparar i per adonar-se que els recursos del planeta són limitats.

—La idea de fons és econòmica: si cada any consumim i llencem més del que la natura pot reposar, gastem un capital que no es renova, com qui treu diners d'un compte sense ingressar-ne mai. No és una acusació a ningú: és una manera de fer visible el límit.

—Un avís important: la petjada d'una persona no depèn només de les seves decisions. Qui viu en un lloc sense transport públic, sense comerç proper o sense opció de reparar, ho té més difícil per consumir menys recursos, encara que vulgui. Culpar només el consumidor amaga que molt depèn de com està organitzat l'entorn. La responsabilitat és compartida entre les persones, les empreses i el sector públic.

—L'economia ha funcionat molt de temps de manera lineal: extreure matèries primeres, fabricar, usar i llençar. Cada producte acaba a les escombraries i cal començar de zero amb nous recursos. L'economia circular proposa una altra cosa: allargar la vida dels materials amb quatre idees: reduir (no fabricar ni comprar el que no cal), reutilitzar (tornar a fer servir el que serveix), reparar (arreglar abans de substituir) i reciclar (convertir el residu en matèria primera). Primer, reduir; després, reutilitzar o reparar (segons el cas); i reciclar, que gasta energia, per al que ja no s'aprofita.

Figura 6.2. De l'economia lineal (extreure, fabricar, usar, llençar) a la circular. Fila superior «Economia lineal»: «Extreure → Fabricar → Usar → Llençar → Residu» (gris). Fila inferior «Economia circular» (color del llibre), sense cadena obligatòria: «Reduir · fabricar i comprar menys» → «Fabricar» → «Usar»; bucle sobre «Usar» «reutilitzar o reparar: torna a fer-se servir»; d'«Usar» surt «Reciclar · el que ja no s'aprofita», amb fletxa de tornada a «Fabricar» «el material reciclat torna a fabricació». Sense xifres
Figura 6.2. De l'economia lineal (extreure, fabricar, usar, llençar) a la circular

—Un taller de reparació de bicicletes al barri n'és un bon exemple: allarga la vida d'un producte, crea una feina local i estalvia diners a qui no n'ha de comprar una de nova. Però només funciona si reparar és accessible: si surt gairebé tan car com comprar, poca gent ho fa.

—L'economia circular també té efectes econòmics: reparar i reutilitzar creen ocupació local (tallers d'arranjament, botigues de segona mà) i poden estalviar diners a les famílies, tot i que poden reduir la venda de productes nous. No és màgia: de vegades reparar surt més car que comprar, perquè el preu del que és nou no inclou el cost ambiental de fabricar-ho (una altra externalitat). Per això hi ha mesures que faciliten reparar (punts de reparació, garanties més llargues, recanvis) i d'altres, com alguns impostos ambientals, que busquen que aquest cost es noti.

—L'economia circular no és només reciclar les escombraries. És reparar el mòbil en comptes de canviar-lo, fer servir menys envasos, llogar una eina que faràs servir una sola vegada o dissenyar productes que es puguin desmuntar.

—Un mercat de segona mà és un exemple quotidià d'economia circular: coses que una persona ja no fa servir continuen sent útils per a una altra, sense fabricar res de nou. Però convé mesurar-ne bé els efectes, perquè és fàcil exagerar-los.

Cas · El mercat de segona mà

Cas fictici.

L'associació de veïns organitza un diumenge al mes un mercat de segona mà a la plaça, com els encants dels diumenges de la ribera. En una jornada es venen 80 objectes i peces de roba de segona mà, a 5 € de mitjana. Suposa que cadascun costaria 18 € nou, que cada compra substitueix una compra nova i que així s'eviten uns 0,6 kg de residus per objecte (són supòsits, no mesuraments).

ConcepteCàlculResultat
Estalvi per objecte18 − 513 €
Estalvi estimat80 × 131.040 €
Residus que s'evitarien80 × 0,6 kg48 kg
  1. L'estalvi de 1.040 € només és real si els 80 compradors haguessin comprat aquests objectes nous; si alguna compra és un capritx de més, l'estalvi és menor. Els 48 kg depenen del supòsit de 0,6 kg per objecte: si fos 0,4 kg, sortirien 32 kg. El resultat ambiental canvia amb el supòsit que triïs. Què significa. L'economia circular té efectes econòmics i ambientals que es poden mesurar, però les xifres ambientals depenen de supòsits que cal declarar. L'estalvi (en euros) i els residus (en quilos) no es poden sumar. A més, si de debò substitueixen compres noves, les botigues que venen aquests productes ingressen menys: això també és un efecte, encara que en una altra direcció. Per això, quan algú presenta una xifra ambiental, la primera pregunta és: què has suposat per arribar-hi?

Simulador

Cas · El mercat de segona mà

Canvia les dades del mercat per veure com varien l'estalvi i els residus evitats. Els grams per objecte són un supòsit, no un mesurament.

objectes
€
€
g
Estalvi per objecte13 €
Estalvi estimat1.040 €
Residus que s'evitarien48 kg

Amb 80 objectes a 5 € (nous, a 18 €) s'estalvien 1.040 € i s'eviten 48 kg de residus, si cada compra substitueix una compra nova. Euros i quilos no es poden sumar.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

3. Ordena segons l'economia circular i justifica-ho: comprar una samarreta nova cada temporada, reciclar la vella, arreglar la costura, heretar-ne una d'un cosí. Hi ha dues opcions que no puguis ordenar sense saber més?

Solució: Ordre orientatiu: heretar la samarreta (reutilitzar) i arreglar la costura (reparar) van primer; quina de les dues és millor depèn de l'estat de cada samarreta, així que aquesta parella no es pot ordenar sense saber més. Després, reciclar la vella, i finalment comprar-ne una de nova cada temporada (l'opció lineal). Reutilitzar i reparar solen estalviar més recursos que reciclar.

4. Amplia. El cas dona 48 kg amb un supòsit de 0,6 kg per objecte. Explica per què no és una dada ambiental mesurada i quines dades caldrien per estimar-lo millor.

Solució: (Ampliació.) Els 48 kg surten de multiplicar per un supòsit (0,6 kg) que ningú no ha mesurat, i a més suposen que cada compra substitueix una de nova; canviant un supòsit canvia el resultat. Per estimar millor caldrien dades de què s'hauria comprat si no (substitució), del pes i la composició dels objectes i dels residus de fabricar-los; els residus municipals per habitant (INE, Eurostat) no n'hi ha prou per a això. Es valora que distingeixi supòsit i mesura.

6.3Economia social, solidària i col·laborativa

Llibre, pàgs. 105–107

No totes les organitzacions econòmiques busquen el màxim benefici. Algunes posen al davant les persones o l'ajuda mútua. L'economia social reuneix les organitzacions que fan activitat econòmica però posen les persones i la finalitat social per sobre del capital. Les formes més conegudes són la cooperativa (empresa dels seus socis, que poden ser les seves treballadores, els seus clients o productors que s'uneixen), la societat laboral, la mutualitat, l'empresa d'inserció (que dona feina i formació a persones en dificultat) i l'associació i la fundació que fan activitat econòmica. Comparteixen la primacia de les persones i de la finalitat social sobre el capital; la governança depèn de la forma jurídica; a les cooperatives, en general, cada soci té un vot, no un vot per cada euro aportat. Són formes d'organitzar-se amb molta tradició, i avui continuen creant ocupació i serveis als barris.

—El repartiment dels resultats depèn de la forma jurídica. Si una cooperativa té excedents, una part va a fons obligatoris; la resta es pot reinvertir o repartir com a retorn segons l'activitat de cada soci amb ella (el seu treball, les seves compres o el que lliura), no segons el capital que va posar. A les cooperatives, l'assemblea decideix les qüestions de la seva competència (admetre socis pot dependre de l'òrgan d'administració), no segons qui va posar més diners.

—No són una forma menor de fer economia. A Espanya hi ha moltes cooperatives de treball, de consum i d'habitatge, associacions que gestionen activitats culturals i esportives, i fundacions que atenen necessitats socials. A Catalunya, moltes d'aquestes entitats s'agrupen a la Xarxa d'Economia Solidària. Les finances ètiques en són un cas: banca i estalvi que financen projectes socials i ambientals i expliquen on van els diners. Donen feina, presten serveis i mouen diners igual que una empresa; el que canvia és per a què treballen i com decideixen.

—L'economia solidària va un pas més enllà: busca que tota l'activitat, dels proveïdors al repartiment d'excedents, sigui justa i sostenible.

El comerç just és un exemple: busca condicions i preus més equitatius per a qui produeix, encara que el producte costi una mica més. Amb un cafè de comerç just, qui el cultiva rep un preu o una prima pactats (no tot el que pagues de més a la botiga): no és una externalitat, és part del tracte. Triar-lo és una forma de consum ètic: comprar tenint en compte com s'ha produït el que compres. Si a més millora la vida d'altres persones de la seva comunitat, això sí que seria una externalitat positiva.

—L'economia col·laborativa consisteix a compartir, deixar o intercanviar béns i serveis entre persones, moltes vegades a través d'una plataforma digital: compartir cotxe, intercanviar casa, deixar eines. Aquí cal mirar-ho amb cura.

Quan els veïns d'un edifici es deixen el trepant, això és col·laboració pura. Quan una plataforma cobra una comissió per cada préstec, es continua compartint, però intermediar s'ha convertit en un negoci.

—Amb les plataformes convé fixar-se en tres coses. Qui hi guanya (cobra una comissió? de quant?), quines dades recull sobre tu i sobre el que comparteixes, i en quines condicions treballa qui presta el servei.

—L'economia col·laborativa ha canviat sectors sencers, del transport a l'allotjament. De vegades abarateix i dona oportunitats a qui no en tenia; altres vegades pot competir de manera desigual si algú no compleix les obligacions fiscals o laborals, o encareix l'habitatge d'un barri. No és «bona» ni «dolenta» en abstracte: depèn de les regles i de qui se'n beneficia.

—Aquestes formes d'organitzar-se no són una raresa. Molts serveis del teu barri funcionen així: una cooperativa de consum que compra fruita directament a qui la cultiva, una associació que fa classes de reforç, una fundació que gestiona una residència. Saber que existeixen amplia les opcions quan el teu equip pensi en una iniciativa: no tot projecte ha de ser una empresa que maximitza el benefici.

Vertader o fals

Vertader o fals? Economia social i col·laborativa

A les cooperatives, en general, cada soci té un vot, no un vot per cada euro aportat.

Les entitats d'economia social no fan activitat econòmica.

Quan una plataforma cobra una comissió per cada préstec, ja no és col·laboració pura.

Amb un cafè de comerç just, tot el que pagues de més a la botiga arriba a qui el cultiva.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

5. Indica amb quina forma o formes (economia social, solidària o col·laborativa) es relaciona cada cas i per què; pot encaixar en més d'una: a) cooperativa on les treballadores decideixen a mà alçada; b) xarxa veïnal per deixar-se eines gratis; c) marca que paga un preu garantit a qui cultiva el cafè.

Solució: a) economia social (cooperativa amb democràcia interna); b) economia col·laborativa (deixar sense ànim de lucre); c) economia solidària / comerç just (preu garantit a qui produeix). S'accepten dues formes si es justifiquen (p. ex., una cooperativa de comerç just és social i solidària).

6. Amplia. Tria una activitat (per exemple, repartir menjar). Compara com la faria una empresa convencional i una entitat d'economia social en tres coses: qui decideix, què passa amb els beneficis i a qui es prioritza.

Solució: (Ampliació.) Diferències esperades: qui decideix (amos o accionistes segons el seu capital davant de socis o membres amb gestió participativa; en una cooperativa, un vot cadascú); què passa amb els beneficis (repartiment entre propietaris davant de reinversió o finalitat social); a qui es prioritza (rendibilitat davant de persones i comunitat). Es valora la comparació, no l'elecció.

6.4Els ODS i el desenvolupament local

Llibre, pàgs. 107–108

El 2015, els 193 Estats de Nacions Unides van acordar una llista d'objectius comuns per al 2030. Molts es juguen al teu propi barri. L'Agenda 2030 és un pla acordat a Nacions Unides amb 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i 169 fites més concretes. Cobreixen coses com la fam, l'educació, l'aigua neta, la igualtat, el treball digne, les ciutats sostenibles o el clima. No són obligacions legals, sinó una brúixola compartida.

—Els ODS semblen un assumpte global, però gairebé tots tenen una versió local. «Ciutats i comunitats sostenibles» es juga en si la teva plaça té ombra i bancs; «treball digne i creixement econòmic», en si el comerç del barri es pot mantenir; «reducció de les desigualtats», en si una persona gran o amb mobilitat reduïda es pot moure pel carrer; «producció i consum responsables», en si hi ha un punt de reparació o un mercat de segona mà a prop. El mateix objectiu que signen els països es compleix o s'incompleix, en part, en decisions molt petites.

—Per passar del global al local calen indicadors de barri: zones verdes per habitant, comerços de proximitat oberts, punts accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, activitats d'oci per a gent gran. Un indicador local converteix un objectiu enorme en alguna cosa que es pot mesurar al teu carrer.

—Les empreses també hi tenen un paper. La responsabilitat social de l'empresa (RSE) és el compromís de tenir en compte, més enllà de la llei, l'efecte de l'empresa sobre les persones i l'entorn: com tracta la plantilla o què fa amb els residus.

—El desenvolupament local és justament això: millorar la vida i l'economia d'un territori amb els seus propis recursos i la seva gent, creant ocupació que es queda al lloc. Quan una plaça es reforma pensant en qui la fa servir, quan un comerç de barri aguanta o quan una activitat cultural reuneix els veïns, es fa desenvolupament local. No depèn només de l'ajuntament: també de les associacions, dels comerços i de la gent que decideix implicar-s'hi. La reforma de la plaça de la Font, amb els seus pros i els seus contres, és una decisió de desenvolupament local.

—La força de l'Agenda 2030 és que permet comparar, posar-se fites i demanar comptes. Si el teu municipi diu que treballa per «ciutats sostenibles», pots preguntar amb quin indicador ho mesura i com va.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

7. Amplia. Tria un ODS i proposa un indicador mesurable per al teu barri (per exemple, «metres de carril bici»). Digues quina font oficial consultaries i per què aquest indicador reflecteix bé l'objectiu.

Solució: (Ampliació.) Exemple: ODS «ciutats i comunitats sostenibles» → indicador «metres de carril bici» o «zones verdes per habitant»; font: dades de l'ajuntament o del padró i del carrerer municipal (a Catalunya, també Idescat). Es valora que l'indicador sigui mesurable i que la font sigui oficial.

6.5Cultura, economia i agents de suport

Llibre, pàgs. 108–109

La cultura emociona, però també mou diners, dona feina i necessita organització. Darrere d'un microconcert de barri hi ha comptes i molta gent que ajuda. La cultura és un sector productiu més: la música en directe, les arts escèniques (teatre, dansa), l'audiovisual (cinema, vídeo) i les arts plàstiques generen activitat econòmica i ocupació, a més de valor social (identitat, trobada, gaudi). Un microconcert de barri necessita un espai, so, cartells, permisos, persones que l'organitzin i drets d'autor: tot això costa i cal preveure-ho.

—El valor de la cultura és doble. D'una banda, és valor econòmic: dona feina, atrau gent que després consumeix als bars i comerços propers, i manté oficis (tècnics de so, il·luminadors, dissenyadors). De l'altra, és valor social: crea identitat, reuneix persones diferents i dona sentit a un barri. Aquest segon valor no apareix a la taquilla, igual que una externalitat positiva: per això molts projectes culturals petits busquen suports a més de vendre entrades.

—Això no vol dir que la cultura sigui una despesa sense retorn. Un petit cicle de concerts omple els bars del voltant, dona feina a tècnics i músics i dona vida a un barri. El repte és fer-lo sostenible: que els ingressos i les ajudes bastin per repetir-lo pagant el treball de qui el fa, sense que depengui que una sola persona ho pagui tot.

—Molts projectes culturals de barri no se sostenen només amb la taquilla: combinen entrades, patrocinis, cessions i ajudes. Per això existeixen agents que donen suport als projectes culturals: els centres cívics cedeixen sales, les associacions de veïns difonen i organitzen, els ajuntaments ofereixen espais i, de vegades, convocatòries d'ajuts (quantitats de diners a les quals es pot concórrer presentant un projecte). També hi col·laboren artistes, antics alumnes o el mateix públic.

Figura 6.3. Agents que donen suport a un projecte cultural de barri. Centre: «Projecte cultural de barri». Al voltant, cinc agents amb el que aporta cadascun: «Centre cívic · cedeix la sala», «Associació de veïns · difon i organitza», «Ajuntament · espai i convocatòries d'ajuts», «Artistes i antics alumnes · actuen i col·laboren», «Públic del barri · assisteix i aporta ingressos». Sense xifres
Figura 6.3. Agents que donen suport a un projecte cultural de barri

—Si un grup volgués organitzar alguna cosa cultural i accessible al barri, no començaria per la taquilla, sinó pel mapa d'agents: qui presta la sala, qui ajuda a difondre, qui pot aportar recursos i quines condicions posa cadascun.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

8. Imagina una activitat cultural al teu centre. Fes una llista d'almenys quatre agents que podrien donar-hi suport i, per a cadascun, què aportaria i què podria demanar a canvi.

Solució: Agents possibles: centre cívic (cedeix la sala), associació de veïns (difon, organitza), ajuntament (espai, convocatòria d'ajuts), un club o entitat (presta material), famílies o antics alumnes (ajuda voluntària). Per a cadascun, què aporta i què pot demanar (visibilitat, que sigui obert al barri, un informe).

6.6Dades que falten: mapes automàtics i confirmació

Llibre, pàgs. 109–110

Un sistema automàtic pot dibuixar un mapa preciós amb milions de dades i, tot i així, deixar fora molta gent. Convé saber a qui no veu. Cada vegada més decisions es basen en dades automàtiques: un sistema recull moltíssima informació i la resumeix en un mapa o un informe. És útil, perquè permet veure patrons que a ull se n'escaparien, però té un perill: només veu el que pot mesurar. Un mapa d'afluència fet amb les connexions dels telèfons mòbils a la xarxa compta telèfons encesos, no persones: qui no porta mòbil o el porta apagat no hi apareix, i qui en porta dos pot comptar doble si ningú no ho corregeix: cal saber com es van obtenir les dades. I això pot afectar més uns grups que uns altres: persones grans, nens petits, qui no té telèfon propi. La dada sembla neutral («són els números»), però arrossega el biaix de com s'ha recollit. Per això convé saber qui ha recollit la dada, com i quan.

—Això no passa només amb els mapes de mòbils. Una enquesta per internet deixa fora qui no es mou per la xarxa; una aplicació que mesura passos no veu qui no porta l'aparell; una bústia de queixes digital no rep les de qui no sap fer-la servir. Alguns grups poden quedar infrarepresentats, sovint els que ja tenien menys veu. En tots els casos la pregunta és la mateixa: qui ha quedat fora de la mesura?

—Als grups que un sistema no registra se'ls anomena grups no representats. Si no apareixes a les dades, és com si no existissis per a qui decideix amb elles. I això té conseqüències econòmiques: una reforma, una línia d'autobús o una ajuda es dissenyen per a qui «surt als números», i qui no hi surt es queda fora.

—Vol dir això que les dades automàtiques no serveixen? No: serveixen, i molt. L'error és confondre «el que el sistema pot mesurar» amb «tot el que passa». Una bona analista no es refia només del mapa: es pregunta com s'ha fet, a qui pot deixar fora i quina comprovació senzilla ho confirmaria. Aquesta pregunta, «qui no apareix aquí?», és una de les més útils que pots aprendre per decidir amb dades.

—La manera de corregir-ho és contrastar la dada automàtica amb una observació directa: un recompte manual, una pregunta a qui passa per allà (sense demanar-li dades personals), una visita. No substitueix el sistema (el recompte d'un matí tampoc no representa tot), però avisa del que se li escapa i obliga a tornar a mirar.

—Hi ha, a més, un error molt humà que empitjora el problema: tendim a fixar-nos en les dades que confirmen el que ja crèiem i a passar per alt les que ho contradiuen. Si ja vols que la reforma tiri endavant, la dada del mapa et semblarà definitiva; si hi estàs en contra, en buscaràs el defecte.

Figura 6.4. Senyals de mòbil i persones grans comptades a mà: dues mesures diferents. Dos grups separats per una línia. Esquerra, «Registres de senyal» (mapa automàtic): matí (9-12 h) 190 i tarda (16-19 h) 640, amb nota «−70 % de senyals al matí». Dreta, «Recompte manual» (9.00-12.00, sense repetir persones): «Persones grans» 210. Sense eix comú amb rètol «Nombre»: cada barra porta la seva unitat («senyals» / «persones»). Avís: «Senyals i persones no es resten: són mesures diferents». Peu: «Un mapa de senyals no veu qui no porta un mòbil encès. Dades fictícies»
Figura 6.4. Senyals de mòbil i persones grans comptades a mà: dues mesures diferents
Comprova la teva revisió de la resposta de la IA

Solució: El mapa compta telèfons, no persones; no veu qui no porta mòbil encès (moltes persones grans, nens, qui no té telèfon propi). «No perjudica cap grup rellevant» és una conclusió sense prova que l'informe afegeix pel seu compte.

Simulador

Cas · Senyals de mòbil de la plaça

Compara els senyals registrats a la tarda i al matí. Recorda que són telèfons, no persones.

senyals
senyals
Baixada dels senyals al matí70,3 %
Vegades més senyals a la tarda3,4

La baixada és del 70,3 % en senyals. No diu quantes persones hi havia: els 210 grans comptats a mà no surten al mapa.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

9. Explica la diferència entre «comptar telèfons» i «comptar persones», i posa dos exemples de qui seria a la plaça sense sortir en un mapa de senyals de mòbil.

Solució: Comptar telèfons compta aparells amb senyal; comptar persones les compta totes, portin mòbil o no. Exemples de persones no vistes: una persona gran sense mòbil, un nen petit, algú amb el mòbil apagat o sense bateria.

10. Descriu una situació (teva o d'un personatge) on el biaix de confirmació porti a una decisió equivocada, i digues quina dada hauria de buscar aquesta persona per comprovar si l'encerta.

Solució: Resposta oberta amb una dada de comprovació clara (per exemple: «crec que ningú no fa servir la pista els dilluns»; dada: comptar durant dos dilluns a diferents hores). Es valora que la dada pugui contradir la idea.

11. L'informe diu que la plaça és «gairebé buida al matí», però la Martina i la Salma compten a mà 210 persones grans, i el mapa registra 190 senyals de tota la plaça. Explica per què aquestes dues xifres no es poden restar sense més, quins grups no veu el mapa i dissenya una comprovació senzilla que no necessiti cap aplicació ni identifiqui ningú.

Solució: No es poden restar: 190 són senyals de telèfons de totes les edats i 210, persones grans comptades una vegada. Però si només els grans ja superen tots els senyals, el mapa es queda curt. No veu qui no porta mòbil encès: sobretot moltes persones grans i nens. Comprovació senzilla: un recompte manual amb paper durant diversos matins, sense identificar ningú, o preguntar als comerços. No necessita cap aplicació.

12. Amplia. Reescriu la conclusió de l'informe de manera honesta: inclou-hi un grup o una externalitat que la dada no recull i separa la dada mesurada de l'opinió. Digues quina part de la frase original sobrava.

Solució: (Ampliació.) Reescriptura esperada, per exemple: «El mapa de senyals de mòbil registra menys activitat al matí (190 davant de 640), però compta telèfons, no persones: un recompte manual va trobar 210 persones grans. La reforma redueix 24 places d'aparcament, cosa que afecta la fruiteria, la ferreteria i qui necessita aparcar a prop». Sobrava la frase «no perjudica cap grup rellevant», que és una opinió sense prova.

El que costa triar · La plaça que tothom volia

Llibre, pàgs. 111–112

Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.

Dilluns, 22 de febrer. La Inés havia deixat sobre la taula el plànol de la reforma de la plaça de la Font: de vianants, amb arbres joves, bancs nous i dotze taules més de terrassa.

—El dissabte 6 de març hi ha consulta veïnal —va dir la Inés—. No us demano que voteu. Us demano que sapigueu qui hi guanya i qui hi perd.

En Hugo va mirar el plànol i es va quedar callat. Més terrasses eren bones per al bar de la seva família, i ell ho sabia. No ho va dir.

—A veure, per parts —la Lucía ja tenia l'agenda oberta—. Més arbres, més bancs, menys cotxes. Jo voto que sí. És evident.

—Segur que és evident? —la Salma no va alçar la vista del seu quadern verd—. La fruiteria i la ferreteria viuen de gent que aparca al davant. Es perden vint-i-quatre places.

—Vint-i-quatre de quaranta —va afegir, i ho va apuntar—. Més de la meitat.

La Inés va assenyalar el plànol.

—L'ajuntament diu que la plaça és gairebé buida al matí. Ho ha mesurat amb un mapa automàtic. Mireu.

A la pantalla, dues taques de color. A la tarda, la plaça cremava: sis-cents quaranta senyals. Al matí, gairebé apagada: cent noranta.

La Salma va arrufar les celles; hi passava cada matí.

—Això no és veritat. Al matí és plena de senyores i senyors als bancs.

—El mapa diu una altra cosa —va repetir la Lucía.

—El mapa compta mòbils —va dir la Salma—. Quantes d'aquestes persones porten el mòbil al damunt, i encès? La meva àvia no.

La Martina, ja sense crosses, es va incorporar.

—Vinga. Ho comptem. Demà a primera hora. Tu i jo, amb un paper.

L'endemà, en una sortida de classe autoritzada per l'institut, la Martina i la Salma es van asseure en un banc de nou a dotze amb un quadern. Apuntaven una ratlla per cada persona gran que arribava; intentaven no comptar dues vegades les persones que reconeixien. Però les ratlles s'acumulaven.

—Dos-cents deu —va dir la Martina al migdia—. I només persones grans. El mapa deia cent noranta senyals per a tota la plaça, comptant tothom.

—No és que el mapa menteixi. Compta el que pot comptar: telèfons.

—Aleshores, la dada no és errònia —va dir la Martina—. És incompleta. Que no és el mateix.

El dimecres, a classe, la Lucía va llegir la xifra i va trigar a parlar.

—Jo volia votar que sí pels arbres —va dir al final—. I només m'he llegit el que em donava la raó.

—No passa res —va dir la Inés—. Quina dada et faria canviar d'opinió? Busca-la.

La Lucía va escriure a l'agenda: «mirar també a qui perjudica». A sota, va apuntar la fruiteria, la ferreteria i les persones que necessiten aparcar a prop per mobilitat.

—No dic que la reforma sigui dolenta —va aclarir la Salma—. Dic que no és gratis per a tothom. Els arbres són bons. I perdre la clientela que arriba en cotxe també és veritat. Les dues coses alhora.

—Això no cap en un sí o un no —va dir la Inés, i no va afegir res més.

Llavors la Inés va llegir la proposta que havia enviat per escrit l'Associació de Veïns de Ribera Nord. No demanaven ni sí ni no. Proposaven reformar només la meitat de la plaça, deixar part de l'aparcament i dedicar un diumenge al mes a un mercat de segona mà.

—O sigui, una tercera opció —va dir en Hugo, alleujat de tornar a parlar d'una altra cosa—. A ull, això contenta més gent.

—A ull no —va dir la Salma—. Amb indicadors. Quanta gent fa servir la plaça al matí? Quant venen la fruiteria i la ferreteria? Quants aniran al mercat?

La Inés no va dir quina era l'opció bona. Va demanar que cada grup preparés, per al divendres, una matriu: a qui afecta cada proposta, amb quin indicador i si té marxa enrere.

La Martina va mirar el plànol, després la finestra, després la Salma.

—Doncs, què defensem dissabte?

Ningú no va contestar de seguida.

Situació d'aprenentatge: Una plaça per a qui

Llibre, pàg. 113

Activitats individuals

  • Llista els grups afectats i com els afecta la reforma.
  • Calcula les variacions del cas 6.1 i tria'n l'indicador.
  • Anota quina dada contradiu la teva primera impressió.

Activitats en grup

  • Compareu tres opcions amb la mateixa matriu.
  • Acordeu quina proposta defensar i amb quins dos indicadors.

Dades. Canvis del projecte (ficticis): vianants 1.200 → 1.500; aparcament 40 → 16; taules 18 → 30; arbres 6 → 18; bancs 4 → 10. Recompte manual (sense repetir persones): 210 persones grans al matí. Senyals de mòbil de tota la plaça, en dues franges de tres hores: 190 de 9.00 a 12.00 i 640 de 16.00 a 19.00. Comprovació individual. Sense ajuda, fes la matriu d'un cas nou (un supermercat en un solar): tres grups, el seu indicador, si és reversible i quina dada automàtica deixaria fora algú.

Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge
Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge

Informe: El que no surt al preu

Llibre, pàg. 114

Un preu és un senyal molt útil: reflecteix com es troben l'oferta i la demanda, amb els costos i la competència al darrere. Però el preu té un punt cec. Només recull el que passa entre qui ven i qui compra, i deixa fora els efectes sobre tercers. El soroll d'un local, l'aire que respira el barri o l'ombra d'un arbre no apareixen a l'etiqueta. Són externalitats, i per això el mercat, per si sol, pot produir de més el que embruta i de menys el que beneficia tothom.

—Quan alguna cosa valuosa no té preu, cal mesurar-ne els efectes i escoltar els grups afectats abans de decidir. I mesurar obliga a triar indicadors. Aquí hi ha la segona trampa: cada indicador mostra només una part del problema. Comptar «cotxes que hi caben» i comptar «persones que descansen» porten a reformes oposades de la mateixa plaça. No hi ha un número únic que digui si una decisió és bona; n'hi ha diversos, i cadascun parla d'un grup diferent. Per això una bona decisió pública fa visibles tots els impactes i diu a qui afecta cadascun, en lloc d'amagar-se darrere d'una sola xifra.

—L'economia ha anat oferint respostes a aquests punts cecs. L'economia circular allarga la vida dels materials en comptes d'extreure i llençar, i pot reduir costos i residus, encara que queda camí: a Espanya, només el 7,4 % dels materials usats el 2024 procedia del reciclatge, davant del 12,2 % de la mitjana europea. L'economia social posa les persones per davant del capital i es gestiona de manera participativa. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible donen una llista comuna de 17 objectius i 169 fites que, mirada de prop, es juga a cada barri. Cap no és una solució màgica, però totes comparteixen una idea: tenir en compte qui el preu no compta.

—Hi ha un darrer punt cec, més nou. Quan les decisions es basen en dades automàtiques, el sistema només veu el que pot mesurar. Un mapa fet amb senyals de mòbil compta telèfons, no persones, i deixa fora qui no en porta cap d'encès: molts grans, nens, qui no té telèfon propi. La dada sembla objectiva, però arrossega aquest biaix. La manera de corregir-ho no és desconfiar de tot, sinó contrastar: una observació directa, un recompte a mà, una pregunta a qui és allà. La xifra més precisa continua sense veure qui no compta. Decidir bé és recordar-se'n.

Font: Eurostat, taxa d'ús circular de materials, dades de 2024 (consulta: 10/2026); Nacions Unides, Agenda 2030 (17 ODS i 169 fites).

Activitats

Llibre, pàg. 115

8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.

Activitats

13. Què canvia en la postura de la Lucía al llarg de l'episodi i quina dada la fa canviar? Explica, amb una frase del relat, la diferència entre defensar una idea i comprovar-la.

Solució: La Lucía passa de «voto que sí, és evident» a buscar també a qui perjudica; la fan canviar les 210 persones comptades i la seva pròpia frase «només m'he llegit el que em donava la raó». Defensar una idea és diferent de comprovar-la: comprovar exigeix buscar el que t'incomoda.

14. Fes una matriu provisional de la tercera opció (mitja reforma amb mercat mensual): tria tres grups de l'episodi, digues com els podria afectar, amb quin indicador i si és reversible, i anota quines dades falten, sense inventar xifres. Compara-la amb la reforma completa. Quina defensaries tu a la consulta i per què?

Solució: Matriu qualitativa i provisional de la mitja reforma amb mercat: per exemple, veïns grans (possible +, bancs), comerços (possible −, menor que a la reforma completa, perquè es manté part de l'aparcament), famílies (possible +, mercat). Falten dades: arbres, bancs i places d'aquesta opció i quanta gent aniria al mercat; amb el que se sap no es pot afirmar quant millora o empitjora cada indicador. L'elecció és oberta: es valora que es justifiqui amb la matriu i que anomeni les dades que falten.

15. El mapa va registrar 190 senyals de tota la plaça al matí i la Martina i la Salma van comptar 210 persones grans, sense repetir ningú. Per què no pots saber quantes persones no va veure el mapa restant 210 − 190? Què demostra, en canvi, el recompte? Quin límit té i quina comprovació millor dissenyaries?

Solució: No es pot: una senyal no és una persona (hi ha qui porta dos mòbils o cap), i les 190 senyals són de tota la plaça, mentre que les 210 són només persones grans; són mesures diferents. El que sí que demostra és que només les persones grans ja superen tots els senyals, així que el mapa no permet concloure que la plaça sigui «gairebé buida». Límit: un sol matí i només persones grans. Millor comprovació: comptar totes les persones, sense repetir, diversos matins i alhora que el mapa.

16. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «L'ús de la plaça al matí és un 70 % menor que a la tarda, així que la reforma no afecta gairebé ningú al matí». Quina dada està ben calculada i quina afirmació no se'n dedueix? Reescriu-la perquè sigui correcta.

Solució: El −70 % està ben calculat ((190 − 640) ÷ 640 ≈ −70 %), però només compara senyals (dues franges de tres hores: 9.00-12.00 i 16.00-19.00). No se'n dedueix que «no afecta gairebé ningú»: el percentatge compara senyals de mòbil, no persones, i el recompte manual en va trobar 210. Reescriptura: «Hi ha un 70 % menys de senyals de mòbil al matí que a la tarda, però els senyals no compten qui no porta mòbil; un recompte manual va trobar 210 persones grans».

17. Resposta simulada d'un assistent d'IA sobre l'economia circular: «Reciclar és la millor manera de cuidar el planeta; com més recicles, millor». Explica què li falta a aquesta afirmació segons el que has estudiat i proposa una jerarquia més correcta d'accions, amb un exemple de cada acció fent servir un objecte quotidià.

Solució: Falta la jerarquia de l'economia circular: reciclar gasta energia i és l'última opció, no la millor. Jerarquia orientativa: primer reduir; després reutilitzar o reparar (segons el cas); finalment, reciclar (p. ex., amb una motxilla: no comprar-ne una altra, heretar-la, cosir la cremallera i, al final, portar-la al punt verd).

18. Tria un ODS i relaciona'l amb una decisió concreta sobre la plaça de la Font. Explica quin indicador local faries servir per saber si aquesta decisió acosta o allunya el barri d'aquest objectiu. Qui hi sortiria guanyant i qui hi perdria?

Solució: Resposta raonada. Exemple: ODS de salut i benestar → decisió de posar més bancs i arbres; indicador «metres d'ombra» o «bancs per cada 100 m²». Es valora la relació clara entre objectiu, decisió i indicador, i que anomeni qui hi guanya (p. ex., els grans) i qui hi perd (p. ex., qui necessita aparcar).

19. Sense consultar el llibre, explica què és una externalitat amb un exemple propi (sense dades personals), digues si és positiva o negativa i sobre qui recau, i proposa un indicador per mesurar-la.

Solució: Externalitat ben definida amb exemple propi sense dades personals, amb el seu signe (positiva/negativa), sobre qui recau i un indicador mesurable. Avaluació individual sense ajuda.

20. Amplia. El mapa automàtic va registrar 640 senyals a la tarda i 190 al matí, i el recompte a mà va trobar 210 persones grans al matí. a) En quin percentatge baixen els senyals de la tarda al matí? b) Quantes vegades més senyals hi va haver a la tarda que al matí? c) Explica per què cap d'aquestes xifres no diu quantes persones hi havia i per què no n'hi ha prou amb restar 210 − 190. Proposa com comprovar quantes persones hi ha a la tarda.

Solució: Amplia. a) (190 − 640) ÷ 640 × 100 ≈ −70,3 %: un 70 % menys de senyals. b) 640 ÷ 190 ≈ 3,4 vegades més senyals. c) Els senyals compten mòbils encesos, no persones: qui no porta mòbil no hi apareix i qui en porta dos pot comptar doble; i les 210 són només persones grans, davant de senyals de totes les edats, així que no es poden restar. Comprovació: un recompte manual a la tarda, a la mateixa hora i al mateix lloc, sense repetir persones.

Esquema i resum

Llibre, pàg. 116

Economia, benestar i sostenibilitat

  • El que el preu no veu
    • externalitats (+ i −)
    • béns públics i recursos comuns
    • indicadors per mesurar impactes
    • matriu d'impactes
  • Produir i consumir millor
    • petjada ecològica
    • economia lineal davant la circular
    • reduir, reutilitzar, reparar, reciclar
  • Altres maneres d'organitzar-se
    • economia social i democràcia interna
    • economia solidària i comerç just
    • economia col·laborativa i els seus límits
  • Del món al barri
    • els ODS i l'Agenda 2030
    • responsabilitat social de l'empresa
    • desenvolupament local i ocupació
    • cultura, valor i agents de suport
  • Dades que falten
    • mapes automàtics i grups no representats
    • biaix de confirmació
    • contrastar amb observació

Resum

Moltes decisions tenen efectes sobre tercers que el preu no recull: són les externalitats, positives o negatives. El mercat no les veu per si sol, així que per decidir cal mesurar-les, i mesurar obliga a triar indicadors: cadascun mostra només una part. Una matriu d'impactes ordena a qui afecta cada canvi, amb quin indicador i si té marxa enrere. Davant de l'economia lineal d'extreure, usar i llençar, l'economia circular redueix, reutilitza, repara i recicla, i pot estalviar recursos i, moltes vegades, diners. L'economia social posa les persones per sobre del capital i es gestiona de manera participativa; l'economia col·laborativa comparteix i deixa, i és també un negoci quan una plataforma cobra per intermediar. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (17 objectius i 169 fites) són una brúixola global que es juga a cada barri mitjançant el desenvolupament local, també amb la responsabilitat social de les empreses i amb la cultura i els seus agents de suport. Finalment, les dades automàtiques només veuen el que poden mesurar: un mapa de senyals de mòbil deixa fora els grups no representats, i el biaix de confirmació ens pot portar a donar més pes al que ens dona la raó. Decidir bé és fer visibles tots els impactes i recordar-se de qui la dada no compta.

Vés al test →