Salta al contingut

Emprenedoria · 4t d'ESO · Segon trimestre

Unitat 5 · Mercats, preus i agents

Explicació interactiva · Llibre de l'alumnat, pàgs. 81–98

Situació de partida

Llibre, pàgs. 81–82

Portada: «UNITAT 5 · Mercats, preus i agents · El que costa triar · El preu de les entrades». Il·lustració `_00` (imatge de FOPP): un mercat de parades a l'aire lliure una tarda de tardor, amb tendals crema i teula, parades de fruita, ceràmica i fruits secs torrats i una cua de gent davant d'una parada; pel mig de la plaça passegen la Lucía, en Hugo, la Salma, en Dani, la Martina i l'Iker amb bosses de paper, i al fons es veuen un turó i un campanar.

És gener a 4t B. Les Llunes de Llana, un grup d'antics alumnes, toquen d'aquí a un mes al Teatre Municipal: 300 places a 12 €. Les entrades es van exhaurir en vint minuts i l'endemà ja eren a 45 € en una plataforma de revenda. El grup demana consell a l'Iker per a un segon concert més petit. Qui decideix, en realitat, quant costa una entrada? És la pregunta que es fa qualsevol persona quan passeja per un mercat ple de parades i de cues.

En aquesta unitat aprendràs a…

  • Situar les famílies, les empreses i el sector públic en el flux circular de la renda
  • Llegir la demanda i l'oferta d'un mercat en una taula i en un gràfic, sense equacions
  • Trobar el preu d'equilibri i explicar què passa si es fixa per sota
  • Distingir els tipus de mercat segons el nombre de venedors i les barreres d'entrada
  • Explicar com una plataforma fa servir ressenyes, dades i preus dinàmics
  • Decidir un preu amb dades per a una activitat del centre i calcular quantes persones en deixa fora (E5)

Per començar

  1. Si alguna cosa s'esgota en vint minuts, estava barata, cara o al seu preu just? Per què?
  2. Quina informació faries servir per posar preu a les entrades d'un concert? Escriu-ne tres dades.
  3. Si puges el preu, guanyes sempre més diners? Posa un exemple en què no.
  4. Quan una botiga mostra «abans 45 €, ara 30 €», què pretén que pensis?

Mapa de la unitat

5.1Agents econòmics i flux circular de la renda

Llibre, pàgs. 83–84

L'economia funciona com un circuit: famílies, empreses i sector públic intercanvien coses i diners sense parar. Un agent econòmic és cadascun dels que prenen decisions econòmiques. Hi ha tres grans grups. Les famílies (o economies domèstiques) consumeixen béns i serveis i, per poder comprar-los, aporten els factors de producció: el treball, la terra (els recursos naturals) i el capital (màquines, eines i locals, que l'estalvi ajuda a finançar). Les empreses combinen aquests factors per produir béns i serveis. El sector públic (l'Estat, la Generalitat i els ajuntaments) cobra impostos, ofereix serveis públics i fa transferències, com una beca. Hi ha un quart agent, el sector exterior: les famílies i empreses d'altres països amb què es comercia; aquí només el nomenem. Cap no decideix sol: el que fa cadascun depèn del que fan els altres, i per això convé veure'ls com a peces d'un mateix circuit.

—Aquests agents es troben als mercats. Al mercat de béns i serveis, les empreses venen i les famílies compren. Al mercat de factors, les famílies ofereixen el seu treball i les empreses el contracten a canvi d'un salari. Són dos mercats diferents, però connectats: els salaris són la principal renda de moltes famílies, i les seves compres sostenen bona part de les vendes i de l'ocupació.

—Entre els agents circulen dues coses, en sentits contraris. El flux real és el de les coses: els béns i serveis van de les empreses a les famílies, i el treball i els factors, de les famílies a les empreses. El flux monetari és el dels diners, que va a l'inrevés: les famílies paguen pel que compren (la seva despesa, que per a l'empresa és un ingrés) i les empreses paguen salaris i altres rendes. Aquest circuit s'anomena flux circular de la renda. El que importa és que no s'atura: el que una família gasta avui torna, convertit en renda, a altres famílies. Per exemple, quan compres pa, el pa és flux real i el pagament, flux monetari.

Figura 5.1. El flux circular de la renda: famílies i empreses, amb el flux real i el monetari, i el sector públic unit a totes dues. Flux circular de la renda. Caixes: «Famílies» (consumeixen i aporten factors) a l'esquerra, «Empreses» (produeixen i contracten factors) a la dreta, «Mercat de béns i serveis» a dalt, «Mercat de factors» a baix, «Sector públic» (impostos · serveis) al centre, unit a «Famílies» i a «Empreses» per dues fletxes de doble sentit en tinta. Flux real (blau, línia contínua): Empreses → béns → Famílies i Famílies → factors → Empreses. Flux monetari (verd, discontinu): despesa i ingressos (a dalt), pagaments i rendes (a b
Figura 5.1. El flux circular de la renda: famílies i empreses, amb el flux real i el monetari, i el sector públic unit a totes dues

El paper del sector públic

El sector públic no queda fora del circuit: participa en els dos mercats. Compra béns i serveis (ordinadors per a un institut), contracta treball (professorat, personal de neteja) i, amb els impostos que recapta, torna al circuit serveis i transferències que no es paguen un a un en una botiga. Un teatre municipal o una plaça reformada en formen part. Per això, quan puges a un autobús urbà, entres en una biblioteca o vas a un concert en un teatre públic, també ets dins del flux, encara que no posis un bitllet sobre un taulell en aquell moment: es paga sobretot amb impostos i altres ingressos públics, de vegades amb una tarifa. A més, el sector públic pot redistribuir: alguns impostos demanen més a qui més té, i les prestacions i els serveis arriben a tothom, de manera que part de la renda canvia de mans per aquesta via, no només per les compres. Quan aquest repartiment funciona bé, fins i tot qui té pocs diners pot anar a la biblioteca o al metge.

Cadascú en un lloc del flux

Els personatges d'aquesta història són en punts diferents del circuit, i van canviant de paper. El Bar Benítez, de la família d'en Hugo, és una empresa: produeix un servei (menjars) i contracta treball. El porten en Toño i la Pilar, els pares d'en Hugo; la Pilar, com moltes dones emprenedores, decideix preus, compres i horaris. Si una cambrera del bar cobra el sou, és una treballadora que ven un factor al mercat de factors. Quan la família d'en Dani compra en una botiga, és una família consumidora al mercat de béns i serveis. I l'ajuntament que gestiona el Teatre Municipal és sector públic: ofereix un servei cultural i el manté amb impostos. Una mateixa persona, en un dia, és treballadora, consumidora i usuària de serveis públics. Entendre on és cadascú ajuda a veure la idea de tota la unitat: l'economia és un circuit en què les decisions d'uns canvien el que poden fer els altres. Si les famílies deixen de comprar, les empreses ingressen menys i poden contractar menys, i llavors les famílies tenen menys renda per comprar. Tot està lligat.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

1. Indica quin agent econòmic actua en cada cas i en quin mercat: a) una cambrera cobra el sou al bar; b) la família de la Salma compra fruita; c) l'ajuntament obre una biblioteca; d) una empresa de neteja contracta dues persones. En cada cas, digues què circula com a flux real (bé, servei o factor) i quin pagament l'acompanya com a flux monetari; si no hi ha pagament directe, indica-ho.

Solució: a) La cambrera = família (ven el seu treball) al mercat de factors; real: el seu treball; monetari: el sou; b) la família de la Salma = família consumidora al mercat de béns i serveis; real: la fruita; monetari: el que en paga; c) l'ajuntament = sector públic; real: el servei de biblioteca; no hi ha pagament directe de qui l'utilitza (es finança amb impostos i altres ingressos públics); d) l'empresa de neteja = empresa que contracta treball al mercat de factors; real: el treball; monetari: el salari.

2. Dibuixa el recorregut d'un bitllet de 10 € que un client paga al Bar Benítez i acaba al sou d'una cambrera adulta del bar: anomena els agents i els mercats pels quals passa i indica a cada pas si és flux real o monetari. Després explica què passaria al bar, i amb el que la família d'en Hugo pot comprar, si molts clients deixessin d'anar-hi.

Solució: El bitllet surt d'una família (client) al mercat de béns i serveis (paga el menjar: flux monetari), arriba a l'empresa (Bar Benítez) com a ingrés i torna a una família (la d'en Hugo, propietària del bar) com a renda del negoci, de la qual surt el sou d'una cambrera adulta (flux monetari); a canvi, la família aporta el seu treball i el seu capital (flux real). Si molts clients deixessin d'anar-hi, el bar ingressaria menys i la família podria comprar menys.

5.2El mercat: demanda i oferta

Llibre, pàgs. 85–86

Un mercat no és només una plaça amb parades: és qualsevol lloc, físic o digital, on es troben qui vol comprar i qui vol vendre. La demanda és la quantitat d'un bé o servei que els compradors estan disposats a comprar a cada preu. Gairebé sempre compleix una regla senzilla: si la resta no canvia, com més alt és el preu, menys unitats es demanen; com més baix, més. Té sentit: si alguna cosa puja molt, part de la gent en busca una altra o la deixa passar. L'oferta és la quantitat que els venedors estan disposats a vendre a cada preu; sol anar a l'inrevés: a més preu, més quantitat oferta, perquè als venedors els compensa produir i vendre més. Comprador i venedor miren el mateix preu des de costats oposats: per a qui compra és una despesa que li convé baixa; per a qui ven, un ingrés que li convé alt.

—No cal cap equació ni cap fórmula: n'hi ha prou amb una taula que digui, per a cada preu, quant es demana i quant s'ofereix, i un gràfic que la dibuixi. Amb això ja es veu com es comporta un mercat. De vegades l'oferta no canvia amb el preu: si un teatre té 300 butaques i suposem que les posa totes a la venda, sigui quin sigui el preu, hi ha 300 entrades i ni una més. Es diu llavors que l'oferta és fixa; és un supòsit de l'exercici, no una regla de tots els concerts. És el que passa amb l'aforament d'una sala, amb les places d'un taller o amb les entrades d'un concert.

Què fa que canviïn la demanda i l'oferta

La demanda i l'oferta no es queden quietes. La demanda canvia amb els gustos (si un grup es posa de moda, a cada preu el vol més gent), amb la renda de les persones (amb més diners disponibles es compra més), amb el preu d'altres béns semblants (si puja el d'un concert rival, el nostre guanya demanda) i amb el nombre de compradors. L'oferta canvia amb els costos de produir (si llogar la sala puja, costa més oferir entrades barates) i amb el nombre de venedors. Quan canvia alguna d'aquestes coses, es mou tota la taula, no un sol punt: a cada preu, la quantitat és una altra. No s'ha de confondre amb moure's per la mateixa taula quan només canvia el preu: el primer mou tota la demanda; el segon és passar d'una fila a una altra de la mateixa taula.

Cas · Entrades exhaurides en vint minuts

Cas fictici.

Les Llunes de Llana toquen al Teatre Municipal de Valldelana: aforament de 300 places, totes a la venda (oferta fixa), i entrada a 12 €. El grup va estimar quanta gent compraria a cada preu.

PreuDemanda (persones)Oferta (aforament)
8 €520300
12 €420300
16 €330300
20 €260300
25 €190300
30 €140300
  1. A 12 € la demanda és de 420 persones i només hi ha 300 places: la quantitat demanada supera l'oferta. Pas 2. L'excés de demanda a 12 € és 420 − 300 = 120 persones que es queden sense entrada. Pas 3. Què significa. A aquest preu hi ha més gent que vol anar-hi de la que hi cap. L'oferta fixa (300) no pot créixer, així que l'excés no desapareix: si es ven per ordre d'arribada, es reparteix per rapidesa, i qui no arriba a temps es queda fora.
Figura 5.2. La demanda del concert i l'oferta fixa en 300: l'equilibri és entre 16 € i 20 €. Demanda del cas 5.2 (eix x: entrades 100-560; eix y: preu 6-32 €). Punts de demanda: (520, 8 €), (420, 12 €), (330, 16 €), (260, 20 €), (190, 25 €), (140, 30 €). Oferta fixa: línia vertical en 300 (teula), rètol «Oferta = aforament (300)». Franja d'equilibri ombrejada entre 16 € i 20 €, etiqueta «Equilibri 16-20 €». Peu: «Dades fictícies (supòsit didàctic)»
Figura 5.2. La demanda del concert i l'oferta fixa en 300: l'equilibri és entre 16 € i 20 €

A la figura, la demanda baixa d'esquerra a dreta (a més preu, menys entrades) i l'oferta és una línia vertical en 300, perquè l'aforament no canvia encara que canviï el preu. On la demanda creua aquesta línia vertical hi ha el preu al qual justament s'ompliria la sala, sense excés de demanda ni d'oferta: és el preu d'equilibri, que estudiaràs a l'apartat següent. Als preus baixos de la taula, la demanda queda molt a la dreta de la línia d'oferta: aquest buit horitzontal és la gent que es queda sense entrada perquè el preu és baix per a l'aforament que hi ha. Als preus alts, queda a l'esquerra: sobren places. Així, a 16 € encara hi ha 30 persones sense entrada i a 20 € ja queden 40 places buides: el creuament és entre aquests dos preus.

Simulador

Cas · Entrades exhaurides en vint minuts

Canvia la demanda per provar altres preus de la taula del concert (l'oferta és l'aforament, fix). Un resultat negatiu vol dir que sobren places.

persones
places
Excés de demanda (persones sense entrada)120 persones

A 12 € la demanda és de 420 persones i només hi ha 300 places: 120 es queden sense entrada.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

3. Amb la taula del cas, calcula l'excés de demanda a 8 € i a 16 €. A partir de quin preu de la taula sobren places? Explica quina informació dona la figura 5.2 que no es veu d'una ullada a la taula i per què l'oferta es dibuixa com una línia vertical.

Solució: Excés a 8 €: 520 − 300 = 220; a 16 €: 330 − 300 = 30. A la taula, sobren places a partir de 20 € (260 < 300). La figura 5.2 mostra d'una ullada on la demanda creua l'aforament de 300 (franja 16-20 €), que a la taula cal buscar fila per fila.

4. Amplia. Les Llunes de Llana es fan més conegudes i, a cada preu, hi ha 80 persones més disposades a anar-hi. Escriu la nova columna de demanda a partir de la del cas i explica si és un moviment d'un punt o de tota la taula. Canvia l'oferta de 300 places? Indica quin altre fet desplaçaria la demanda en sentit contrari.

Solució: Amplia. Nova demanda: 600, 500, 410, 340, 270, 220 (sumar 80 a cada fila). És un desplaçament de tota la taula (canvia la demanda a tots els preus), no d'un sol punt. L'oferta continua fixa en 300: l'aforament no canvia perquè hi hagi més demanda; l'excés creix.

5.3El preu: equilibri, escassetat i revenda

Llibre, pàgs. 87–88

El preu d'equilibri és el que iguala el que es vol comprar i el que es pot vendre. Fixar un preu per sota no fa que hi càpiga més gent. El preu d'equilibri de mercat és aquell al qual la quantitat demanada coincideix amb l'oferta: no sobren ni falten unitats. És el punt en què la corba de demanda talla la d'oferta. Per sobre d'aquest preu hi ha excés d'oferta (sobren unitats sense vendre, i els venedors tendeixen a baixar el preu per col·locar-les); per sota, hi ha excés de demanda (falta producte per a tothom, i el preu tendeix a pujar). En un mercat normal, aquestes pujades i baixades acosten a poc a poc el preu al d'equilibri. A la figura 5.2, l'oferta és fixa en 300: l'equilibri és on la demanda val 300, és a dir, entre 16 € (a aquest preu, 30 persones es quedarien sense entrada) i 20 € (quedarien 40 places sense vendre). A 12 €, molt per sota d'aquesta franja, el resultat és el que ja has vist: cues, «exhaurit» en minuts i 120 persones fora.

Preu per sota de l'equilibri: cues i revenda

Quan un preu es fixa per sota de l'equilibri, l'escassetat no s'arregla: l'únic que canvia és qui es queda el producte. Amb l'oferta fixa (300 places), no hi ha més entrades per molt que pugi la demanda. Com que el preu no reparteix (és el mateix per a tothom), reparteix una altra cosa: un sorteig, una llista o, si es ven per ordre d'arribada, la rapidesa. Entra qui arriba primer, qui està pendent de l'hora exacta o qui té millor connexió. Els altres es queden fora. I aquí apareix la revenda: algú compra barat per vendre car a qui no ha aconseguit entrada. El revenedor no crea ni una plaça nova; només es posa al mig i es queda la diferència que paga de més el públic (abans de les seves despeses). Per això una entrada barata no garanteix que arribi a qui més la vol: amb la revenda, el filtre de la pressa es canvia pel dels diners. La revenda no «crea» l'escassetat (ja hi era, perquè només hi ha 300 places), però sí que decideix qui es queda les places i a quin preu. A més, pot estar limitada per les condicions de l'entrada (per exemple, si és nominativa).

—Convé no perdre de vista una cosa: el preu no és només una xifra, és una decisió que afecta els ingressos de qui ven i l'accés de qui compra. Pujar el preu pot donar més ingressos… o menys, si se'n va massa gent. Convé preguntar-se sempre per a qui és el que es ven. Vegem-ho amb números.

Cas · Quin preu per a una sala de 120?

Cas fictici.

El grup prepara un segon concert en una sala de 120 places i estudia quant ingressaria a cada preu. Els ingressos són el preu pel nombre d'assistents.

PreuAssistentsIngressos
5 €120600 €
8 €110880 €
10 €90900 €
12 €70840 €
  1. Els ingressos surten de multiplicar: 5 × 120 = 600 €; 10 × 90 = 900 €; 12 × 70 = 840 €. Pas 2. El preu que més recapta és 10 €, amb 900 €. Pas 3. Què significa. A 10 € entren 90 persones; a 5 €, 120. Amb el preu que més diners dona entren 30 persones menys que amb el més barat. Pujar el preu no és neutral: canvia els ingressos i també qui pot entrar. La millor decisió depèn de l'objectiu del grup (recaptar, omplir o que vagi el barri), no només del màxim. Fixa't que baixar de 10 € a 8 € resta només 20 € d'ingressos i deixa entrar 20 persones més: de vegades, una mica menys d'ingressos compra molt més accés.
Figura 5.3. Ingressos per preu a la sala de 120: el màxim és a 10 €, amb 30 assistents menys que a 5 €. Ingressos per preu, sala de 120. Categories: «5 € (120 assist.)», «8 € (110 assist.)», «10 € (90 assist.)», «12 € (70 assist.)». Valors: 600, 880, 900, 840 €. Destaca la barra de 10 € (900 €, màxim) en verd. Eix y: Ingressos (€). Peu: «Dades fictícies. Amb el preu que més recapta (10 €) entren 30 persones menys que a 5 €»
Figura 5.3. Ingressos per preu a la sala de 120: el màxim és a 10 €, amb 30 assistents menys que a 5 €

Simulador

Cas · Quin preu per a una sala de 120?

Canvia el preu i els assistents previstos. Compara els ingressos i quantes persones menys que al preu més baix hi entren.

€
persones
Ingressos900 €
Persones menys que a 5 € (120 assistents)30 persones

Sala de 120 places. A 10 € s'ingressen 900 € i entren 30 persones menys que a 5 €.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

5. A la sala de 120, quants ingressos es perden en baixar de 10 € a 8 €? I quantes persones més entren? Explica en quin cas tindria sentit triar 8 € en comptes de 10 €.

Solució: De 10 € a 8 €: ingressos 900 → 880, es perden 20 €; assistents 90 → 110, n'entren 20 més. Triar 8 € té sentit si l'objectiu és que hi vagi més gent (o omplir més la sala): per 20 € menys d'ingressos entren 20 persones més.

6. Amplia. Al primer concert, un revenedor compra 20 entrades a 12 € i les ven a 45 €. Calcula'n el marge brut total (abans de despeses) i analitza, en dues columnes, qui guanya i qui perd amb la revenda. Proposa una mesura que el grup podria prendre perquè les entrades arribin al seu públic.

Solució: Amplia. Marge del revenedor: 20 × (45 − 12) = 20 × 33 = 660 € de marge brut, abans de comissions i altres despeses. Guanya el revenedor; perd qui compra a 45 € (paga 20 × 45 = 900 € per entrades que van costar 20 × 12 = 240 €); es queda fora qui no va arribar a temps ni pot pagar la revenda. El grup va cobrar els seus 240 €: no sabem quant més hauria recaptat amb un altre preu. Mesures possibles: entrada nominativa (amb canvi de nom o devolució senzilla), venda per taquilla i telèfon, límit d'entrades per persona, reserva per al barri. Es valora que distingeixi qui guanya i qui perd.

5.4Competència i tipus de mercat

Llibre, pàg. 89

No tots els mercats funcionen igual. El que canvia és, sobretot, quants venen i com de difícil és començar a vendre. La competència és la rivalitat entre venedors per atreure els compradors. Com més competència hi ha, menys poder té cada venedor per pujar el preu: si el puja, la clientela se'n va a un altre. Els mercats es classifiquen segons el nombre de venedors i com de semblant sigui el producte. A la competència perfecta hi ha moltíssims venedors que ofereixen un producte gairebé idèntic, i cap no pot fixar el preu pel seu compte: el marca el mercat. És un model de referència, més teòric que real. A la realitat, els mercats s'assemblen més a algun d'aquests:

Tipus de mercatVenedorsExemple quotidià
Competència intensaMoltíssimsParades de fruita d'un mercat
Competència monopolísticaMolts, producte una mica diferentBars i perruqueries del barri
OligopoliPocs i gransCompanyies de telefonia
MonopoliUn de solSubministrament d'aigua d'una ciutat (tarifes regulades)

—La taula va, de manera orientativa, de més a menys competència: competència intensa (la més propera a la competència perfecta, tot i que ni les parades de fruita són idèntiques), competència monopolística (productes diferenciats, una mica de poder sobre el preu, limitat pels substituts), oligopoli (pocs grans que es vigilen) i monopoli (un sol venedor, molt de poder).

Barreres d'entrada i defensa de la competència

El que explica aquestes diferències són, sobretot, les barreres d'entrada: tot allò que dificulta que apareguin nous venedors. Obrir un bar exigeix permisos i una mica de diners (barreres relativament baixes); muntar una xarxa de telefonia costa moltíssims diners i temps (barreres altes). Com més barreres, menys competència, i qui ja hi és dins pot fixar preus alts sense que arribin rivals a abaixar-los. Per això la competència es protegeix: una autoritat pública vigila que les empreses no pactin preus ni que una de gran abusi de la seva posició. No protegeix els venedors, sinó la competència mateixa, que és el que beneficia qui compra.

Classifica

Activitat 7 · Quin tipus de mercat és?

Classifica cada mercat segons el nombre de venedors, com a la taula de l'apartat.

Les parades de fruita d'un mercat

Els bars i les perruqueries del barri

Les companyies de telefonia

El subministrament d'aigua d'una ciutat

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

7. Classifica cada mercat amb la taula (competència intensa, competència monopolística, oligopoli o monopoli) i digues si les barreres d'entrada són altes o baixes: a) les perruqueries de Valldelana; b) el subministrament d'aigua de la ciutat; c) tres grans companyies de telefonia; d) les parades de fruita d'un mercat. Justifica'n dues explicant què dificulta o facilita que hi entrin nous venedors.

Solució: a) competència monopolística, barreres baixes; b) monopoli, barreres altes; c) oligopoli, barreres altes; d) competència intensa (no perfecta: les parades es distingeixen per qualitat, lloc i tracte), barreres baixes. Justificació: p. ex., les operadores són poques i muntar una xarxa costa moltíssim (barreres altes) → oligopoli.

8. Amplia. El Bar Benítez competeix amb altres bars del barri. Explica quines barreres d'entrada té aquest mercat i per què la família d'en Hugo no pot apujar gaire el preu del cafè. Compara-ho amb un servei que no tingui competència propera.

Solució: Amplia. El mercat de bars del barri té barreres baixes (és relativament fàcil obrir-ne un): n'hi ha molts i semblants, de manera que la família d'en Hugo no pot apujar gaire el cafè sense que la clientela se'n vagi al bar del costat. Un servei sense competència propera (p. ex., l'únic amb certa especialitat) té més marge per pujar el preu perquè el client no té alternativa fàcil.

5.5Plataformes, reputació i preus dinàmics

Llibre, pàgs. 90–91

Moltes compres passen avui per una plataforma: gairebé sempre, una empresa que no ven el producte, sinó que connecta qui compra amb qui ven i en cobra. Una plataforma és un negoci de dos costats: posa en contacte dos grups (per exemple, compradors i venedors d'entrades, o qui busca un trajecte i qui l'ofereix) i en cobra, sovint una comissió per cada operació (altres viuen de quotes o de publicitat, i algunes també venen). El seu producte no és l'entrada ni el trajecte: és la trobada entre els dos costats. Funcionen amb dades i algorismes: és un tret de l'economia digital.

—Com més gent hi ha en un costat, més atractiu és per a l'altre —més compradors atrauen més venedors, i a l'inrevés—, de manera que les plataformes grans tendeixen a créixer encara més i a quedar-se bona part del seu mercat. Per això sol haver-hi poques plataformes grans. Aquesta posició els dona poder per fixar les regles: quina comissió cobren, com s'ordenen les ofertes i quines dades demanen. El problema arriba quan no hi ha alternatives i una sola pot posar les condicions que vulgui. L'economia col·laborativa en fa servir per compartir coses (un cotxe, una eina), de vegades sense ànim de lucre.

—Perquè persones que no es coneixen es refiïn les unes de les altres, les plataformes fan servir la reputació: les ressenyes i les estrelles que deixa cada usuari. Són útils, però no neutrals: es poden comprar, patrocinar perquè destaquin, acumular per antiguitat, filtrar o col·locar en l'ordre que convingui a la plataforma. Per a qui ven per primera vegada, no tenir ressenyes és una altra barrera d'entrada: de vegades cal començar més barat per aplegar les primeres valoracions.

Preus dinàmics: quan ajuden i quan no

En algunes plataformes hi ha preus dinàmics: el preu canvia de manera automàtica segons la demanda, el dia o l'hora; en d'altres, el venedor rep un preu recomanat i decideix si l'utilitza. Una altra cosa són els preus personalitzats, que canvien segons el perfil de qui mira (el que ha cercat abans); si una botiga en línia personalitza el preu amb decisions automatitzades, t'ho ha d'avisar abans de comprar i dir quins criteris ha fet servir. Té una lògica: quan hi ha molta demanda, pujar el preu ajuda a repartir un producte escàs sense cues. Però hi ha dos avisos.

—El primer: qui proposa el preu sol cobrar una comissió; si és un percentatge, cada entrada més cara li'n deixa més (encara que els seus ingressos totals depenen també de quantes en vengui), de manera que no és neutral. El segon: un preu que puja reparteix l'accés segons qui pot pagar, no segons qui més ho necessita o qui va arribar primer. Per això no són ni bons ni dolents en si mateixos: ajuden a ordenar la demanda quan hi ha escassetat, però deixen fora qui no pot seguir les pujades. El raonable no és acceptar-los a cegues ni rebutjar-los sense més, sinó preguntar-se qui guanya amb cada pujada i a qui deixa fora.

Figura 5.4. Una plataforma de dos costats: connecta compradors i venedors, cobra comissió i fa servir ressenyes i preus dinàmics. Plataforma de dos costats. «Compradors» (esquerra) i «Venedors» (dreta) units per fletxes de doble sentit a la caixa central «Plataforma» (connecta els dos grups i cobra una comissió). A sota, caixa «Amb les dades dels dos costats»: reputació per ressenyes · preus dinàmics (demanda, dia, hora) · de vegades, preus personalitzats (perfil). Sense xifres
Figura 5.4. Una plataforma de dos costats: connecta compradors i venedors, cobra comissió i fa servir ressenyes i preus dinàmics

—Així doncs, en una plataforma, la pregunta important no és només «quin és el preu?», sinó «qui l'ha calculat i amb quines dades?». La plataforma no és l'enemic, però té interessos propis: per a qui comença, arribar a molta gent és un avantatge enorme. La clau és entrar-hi amb els ulls oberts: saber quina comissió et cobra, com ordena les teves ofertes i quines dades teves guarda; i sortir-ne després costa, perquè perdries les ressenyes. Una recomanació de preu no és una ordre: pots comparar-la amb les teves pròpies dades abans d'acceptar-la, com fa l'Iker a l'episodi d'aquesta unitat, que rep un preu suggerit i el contrasta amb la taula de la seva sala abans de respondre. Aquesta és l'actitud que convé amb qualsevol recomanació automàtica, també quan una web et «recomana» un producte: preguntar-se quines dades ha fet servir, qui hi guanya i què deixa fora. Així la plataforma és una eina, no una autoritat.

Simulador

Cas · La recomanació de 28 €

Posa que la plataforma té raó i prova quanta gent hauria d'anar a la sala de 120 a 28 € perquè s'ingressi més que els 900 € que dona el preu de 10 €.

persones
€
Ingressos a aquest preu840 €
Diferència amb els 900 € de 10 €−60 €

Si només hi anessin 30 persones, a 28 € s'ingressarien 840 €, menys que a 10 €. Calen 33 persones per passar de 900 €.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

9. La plataforma recomana 28 € per a la sala de 120. Explica per què amb la taula de la sala de 120 (5.3) no es pot comprovar que aquest preu «maximitza els ingressos»: quantes persones haurien d'anar-hi a 28 € per superar els 900 € que s'ingressen a 10 €? Indica dues dades que la plataforma no coneix sobre el públic del barri.

Solució: (IA) La taula només arriba a 12 € (70 persones): no diu quanta gent hi aniria a 28 €, així que no es pot comprovar ni descartar que s'ingressi més. Per superar els 900 € de 10 € caldrien almenys 33 persones (28 × 32 = 896 €; 28 × 33 = 924 €). La recomanació no està validada: és una afirmació sense proves. L'«alta demanda» era la del teatre de 300 places, no la d'aquesta sala. La plataforma no coneix el poder adquisitiu del barri ni l'objectiu del grup (omplir, obrir al barri…).

10. Dos llistats (respostes simulades) ordenen la mateixa oferta diferent. A: les ressenyes de 5 estrelles més recents primer. B: les que tenen fotos i més «m'agrada» primer. Explica com canvia la teva decisió segons l'ordre, qui el decideix i per què el nombre d'estrelles no demostra per si sol la qualitat.

Solució: (IA) L'ordre canvia quines ressenyes veus primer i, per tant, la teva impressió; el decideix la plataforma, no la qualitat real. Les estrelles no demostren qualitat perquè es poden comprar, acumular per antiguitat o filtrar; convé mirar el nombre de ressenyes, si són verificades i què diuen les negatives.

5.6Ancoratge i prova social en comprar

Llibre, pàg. 92

Abans de decidir un preu, el nostre cap ja s'ha fixat en pistes: el primer número que hem vist i el que fa la gent. No sempre ens convé. No decidim amb una calculadora a la mà. El cervell busca dreceres per decidir de pressa, i aquestes dreceres funcionen gairebé sempre… però fallen de maneres que els qui venen coneixen bé. La part de l'economia que estudia com decidim de debò les persones és l'economia del comportament (unitat 1). Dues de les dreceres més comunes en comprar són l'ancoratge i la prova social.

—L'ancoratge fa servir un número de referència; la prova social, el comportament dels altres. Tots dos són normals i, sovint, útils: el primer preu que veus t'orienta, i saber què trien altres persones t'estalvia investigar.

—El problema apareix quan aquesta drecera la col·loca a propòsit qui vol que compris. Un «abans 45 €» posat només perquè el preu d'ara sembli una ganga, o un «exhaurit» que no ho està, fan servir les teves dreceres en contra teva. Veure'ls no et fa immune, però et dona un segon: aquest número o aquesta «cua» m'informen de debò, o només m'empenyen a decidir de pressa? Com a consumidor tens drets: si creus que un preu o una oferta t'han enganyat, pots demanar ajuda a l'Agència Catalana del Consum.

Vertader o fals

Vertader o fals? Ancoratge i prova social

Un «abans 45 €» pot fer que un preu de 30 € sembli una ganga encara que sigui car.

Les ressenyes i el que fa la gent mai no informen de res.

Un «queden 2» és una prova social.

Qui coneix els preus del barri es deixa ancorar amb més dificultat.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

11. Identifica l'ancoratge, la prova social o l'avís d'escassetat en aquests missatges i reescriu-ne cadascun de manera honesta: a) «Abans 60 €, ara 39 €, últimes unitats!»; b) «El 90 % dels joves ja el té»; c) «Queden 2 entrades a aquest preu». Quina dada t'ajudaria de debò a decidir en cada cas? Explica, a més, per què un mateix missatge pot ser informació honesta o un empenyiment segons d'on surti.

Solució: a) Àncora 60 € + avís d'escassetat («últimes unitats»); honest: si el preu anterior és real (a les rebaixes d'articles, el més baix dels 30 dies anteriors) i de debò en queden poques, es pot dir; si no es pot comprovar, «Preu: 39 €». b) Prova social amb una dada sense font; honest: sense font, treure la frase; amb una enquesta vàlida, donar percentatge, mostra, data i font. c) Escassetat/urgència, no prova social; honest: «Queden 2 entrades», només si és veritat. Dada útil: el preu real davant del que costa en altres llocs, o si de debò en queden poques. Si algú sospita que un anunci l'ha enganyat, pot adreçar-se a l'Agència Catalana del Consum.

12. Amplia. La Salma diu que a 45 € «no hi aniria ningú del barri» i en Hugo, que el grup «és ximple per vendre barat». Analitza les dues frases amb el que saps de demanda, accés i prova social, i explica quina informació necessitaria cadascun per tenir raó.

Solució: Amplia. «A 45 € no hi aniria ningú del barri» (Salma) fa servir l'accés: a aquest preu canvia qui compra; necessitaria saber quanta gent del barri pagaria cada preu. «El grup és ximple per vendre barat» (Hugo) mira només els ingressos; necessitaria saber l'objectiu del grup. Cap de les dues frases no basta, perquè fixar un preu exigeix saber la demanda a cada preu i per a qui és el concert; veure que s'ha esgotat (prova social) no diu el preu correcte.

El que costa triar · El preu de les entrades

Llibre, pàgs. 93–94

Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.

L'Iker va arribar a classe amb els auriculars d'estudi al coll i el mòbil a la mà. Era dijous. Va deixar la cadira al costat de la taula d'alçada regulable i, abans de treure res de la motxilla, en Hugo ja el tenia a sobre.

—A veure, ensenya-m'ho —va dir—. És veritat que n'has aconseguit una?

—Una. —L'Iker va girar la pantalla cap a ell—. Per la reserva de places per a cadira de rodes. Per telèfon, que la web no la venia.

—Quina sort —va dir en Dani, sense que sonés com si ho pensés.

No era sort i els tres ho sabien. Les entrades de les Llunes de Llana havien sortit dilluns a les deu del matí, en plena classe de Matemàtiques. Tres-centes places al Teatre Municipal, a dotze euros. A les deu i vint no en quedava cap. En Hugo ho havia provat des del lavabo i no havia passat de la pantalla de càrrega.

—El que és una ximpleria —va dir en Hugo, que havia deixat de fer broma— és vendre-les a dotze. Mira.

Els va passar el mòbil. En una plataforma de revenda, les mateixes entrades apareixien a quaranta-cinc euros.

—Si les haguessin posat més cares, aquests diners serien del grup, no d'un llest amb el mòbil ràpid.

—A quaranta-cinc euros no hi aniria ningú del barri —va dir la Salma, sense alçar la vista del quadern verd—. Les compraria una altra gent. I ja està.

—Però es van esgotar igualment.

—Es van esgotar a dotze. No saps què passa a quaranta-cinc.

En Hugo va bufar. Per a ell el compte era senzill: tres-centes entrades a trenta-tres euros més eren gairebé deu mil euros que el grup havia regalat a uns quants espavilats.

—No són diners regalats —va dir la Salma, que per fi va alçar la vista—. És gent que entra o no entra. A dotze, entra el barri. A quaranta-cinc, entra qui pot pagar quaranta-cinc. No és el mateix omplir una sala que omplir-la de qualsevol manera.

En Dani els va mirar tots dos sense decidir-se. Tots dos tenien una part de raó, i això era justament la trampa.

L'Iker escoltava. Els havia gravat una mescla a l'estiu, quan el grup encara assajava en un garatge, i continuava parlant amb ells. Per això, quan va sonar el mòbil, no li va estranyar. Era un missatge del cantant: volien fer un segon concert, més petit, en una sala de cent vint places, i li demanaven consell per al preu. A sota, una captura. La plataforma de venda els havia suggerit alguna cosa:

«Preu dinàmic recomanat: 28 €. Alta demanda detectada. Amb aquest preu maximitzes els teus ingressos».

—Vint-i-vuit —va llegir en Dani per sobre de la seva espatlla—. Sona bé, oi? Si hi ha tanta gent…

—En una sala de cent vint —va dir l'Iker, a poc a poc.

Es va quedar mirant el número. Al primer concert la demanda era enorme: tres-centes places i molta més gent que volia entrar. Però una sala de cent vint no era un teatre de tres-centes. La plataforma parlava d'«alta demanda», però no deia de quina sala, ni a qui deixava fora, ni quant se'n quedava ella de comissió per cada entrada de vint-i-vuit euros.

—Tu què faries? —va preguntar en Hugo.

La Inés va passar entre les taules en aquell moment i es va aturar en sentir la pregunta. No va mirar el mòbil.

—Què esteu decidint?

—El preu d'un concert —va dir l'Iker.

—I què necessiteu saber per decidir-lo?

L'Iker no va contestar de seguida. Va pensar en la sala plena i en la sala mig buida. Va pensar en la gent del barri que s'havia quedat fora a dotze euros i que, a vint-i-vuit, ni ho intentaria. Va pensar que «maximitzar els ingressos» i «que vingui qui volem que vingui» no eren el mateix, i que la plataforma només sabia una de les dues coses.

—Depèn de per a qui —va dir al final—. De si volem treure el màxim o que vingui la gent que ens escolta des del principi.

La Inés va assentir i va continuar entre les taules. No va dir si era la resposta bona. L'Iker va obrir una taula buida al mòbil i va escriure una primera columna: Preu. A sota, una altra: Assistència prevista a aquest preu. La tercera la va deixar sense nom; ja l'ompliria quan sabés què volia el grup. El número de la plataforma continuava allà, parpellejant, però havia deixat de semblar-li una resposta. Encara no sabia què dir, però sabia per on començar a mirar.

Situació d'aprenentatge: Un preu que puguis defensar

Llibre, pàg. 95

Activitats individuals

  • Calcula els ingressos de la sala de 120 a 5, 8, 10 i 12 € i quantes persones menys que a 5 € hi anirien amb cada preu.
  • Analitza la recomanació de la plataforma («28 €»): quina demanda mesura, quina dada falta i a qui beneficia la seva comissió.

Activitats en grup

  • Compareu les vostres decisions de preu i els objectius que les justifiquen (recaptar, omplir o obrir al barri).
  • Detecteu l'ancoratge i la prova social en els missatges de venda de les entrades.

Dades. Sala de 120 places. Assistència prevista: 5 € → 120 assistents; 8 € → 110; 10 € → 90; 12 € → 70. Preu suggerit per la plataforma: 28 €. Primer concert: 300 places a 12 €, exhaurides en 20 minuts; revenda a 45 €. Comprovació individual. Sense ajuda: una associació organitza una mostra en una sala de 80 places. Demanda estimada: 3 € → 80 persones; 5 € → 70; 7 € → 55; 9 € → 40. Calcula els ingressos de cada preu, digues quin recapta més i a quantes persones en deixa fora respecte al preu més baix, i tria un preu justificant-lo.

Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge. Repte (proposar un preu amb dades i explicar a qui beneficia) → individual (ingressos per preu a la sala de 120; anàlisi del «28 €») → grup (comparar decisions i objectius; detectar ancoratge i prova social) → producte (decisió de preu E5) → comprovació (mostra de 80 places). El genera el motor
Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge

Informe: Revenda, preus dinàmics i qui hi guanya

Llibre, pàg. 96

Quan unes entrades s'exhaureixen en minuts i apareixen de seguida molt més cares en una altra pàgina, pot ser una pista que el preu de venda era per sota del d'equilibri (en el cas de la unitat, la taula ho confirma: 420 interessats per a 300 places). Al preu oficial, hi ha més gent que vol entrar de la que hi cap. Aquest buit entre el que es demana i el que s'ofereix no es tanca sol: l'aprofita qui compra per revendre. La revenda no «crea» entrades; només canvia qui se les queda i a quin preu, i porta a un intermediari el que el públic paga de més. Al concert de la unitat, una entrada de dotze euros que reapareix a quaranta-cinc mostra bé aquest salt: la plaça és la mateixa, però el preu al qual acaba arribant al públic ja no el decideix qui organitza, sinó qui va saber comprar de pressa.

—Els preus dinàmics van un pas més enllà: el preu canvia de manera automàtica segons la demanda, el dia o l'hora (i, si és personalitzat, segons el perfil de qui mira). Tenen una lògica: quan hi ha molta demanda, el preu puja i ajuda a repartir un producte escàs sense cues. Però convé mirar-los amb cura. El sistema que proposa el preu sol ser el mateix que cobra una comissió: si és un percentatge, guanya més per entrada quan el preu puja, de manera que no és un àrbitre neutral. A més, un preu alt reparteix l'accés segons qui pot pagar, no segons qui va arribar abans o qui més ho desitja.

—Hi ha també maneres de frenar la revenda sense pujar el preu: entrades amb nom, un límit de compres per persona o una llista d'espera per a les devolucions. Cap no és gratuïta ni perfecta, perquè exigeixen més control, però totes busquen el mateix: que la plaça arribi al públic al preu que va fixar qui organitza.

—Per això la decisió de preu no és només tècnica. Un grup pot voler recaptar el màxim, però també omplir la sala, que vagi el públic del seu barri o que el concert sigui accessible per a tothom. Aquests objectius no sempre coincideixen, i cap eina no els coneix per tu: el preu que «maximitza els ingressos» pot deixar fora justament qui volies que vingués. Triar un preu és, abans que un càlcul, decidir per a qui és el que vens. Per això convé desconfiar de qualsevol recomanació que prometi el preu «òptim» sense preguntar abans quin és l'objectiu.

Font: elaboració dels autors a partir dels casos de la unitat (supòsits didàctics).

Activitats

Llibre, pàg. 97

8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.

Activitats

13. Per què l'Iker no respon de seguida quant hauria de costar l'entrada? Cita la frase de l'episodi que mostra que distingeix entre «maximitzar els ingressos» i una altra cosa, i explica quina altra cosa és.

Solució: Perquè sap que el preu depèn de l'objectiu, no només dels ingressos. Frase: «“maximitzar els ingressos” i “que vingui qui volem que vingui” no eren el mateix». L'«altra cosa» és l'accés: que hi pugui anar el públic del barri.

14. Amb la taula de la sala de 120, calcula quant s'ingressaria a 10 € i a 12 € i quantes persones entren en cada cas. Entre 10 € i 12 €, quin recapta més i amb quin entra més gent? Dels quatre preus de la taula, quin omple la sala? Justifica quin triaries tu i per què.

Solució: 10 € → 900 € (90 persones); 12 € → 840 € (70 persones). Entre els dos, 10 € recapta més i amb aquest entra més gent. Dels quatre preus, només 5 € omple la sala (120 persones). Elecció oberta, justificada amb un objectiu.

15. Revisa aquesta resposta simulada d'una plataforma de venda d'entrades: «Preu dinàmic recomanat: 28 €. Alta demanda detectada. Amb aquest preu maximitzes els teus ingressos». a) Es pot saber de quina sala és l'«alta demanda» que detecta? Per què? b) La taula de la sala de 120 (apartat 5.3) no arriba a 28 €: quant s'ingressaria a aquest preu si assistissin 30 persones? I si en assistissin 40? Quina dada falta? c) Si la comissió és un percentatge del preu, què li passa a la comissió per entrada quan el preu puja? d) Escriu una recomanació honesta per al grup.

Solució: (IA) a) De la del teatre de 300, no la de la sala de 120. b) No se sap: la taula no dona la demanda a 28 €. Amb 30 persones, 28 × 30 = 840 € (menys que a 10 €); amb 40, 28 × 40 = 1.120 € (més). Cal estimar quanta gent hi aniria a 28 €. c) Puja: amb una comissió en percentatge, cada entrada més cara deixa més comissió (encara que el total depèn també de quantes se'n venguin). d) P. ex.: «Per a 120 places, dels preus provats 10 € és el que més recapta (900 €); 8 € ingressa gairebé igual (880 €) i hi entra més gent del barri. Abans de pensar en 28 €, caldria estimar quanta gent hi aniria».

16. Una plataforma mostra aquesta ressenya destacada (resposta simulada): «★★★★★ La millor sala de la ciutat! (ressenya patrocinada)». Explica per què l'etiqueta «patrocinada» canvia el valor d'aquesta ressenya com a prova social i quines dues coses comprovaries abans de refiar-te de les estrelles d'una oferta.

Solució: «Patrocinada» vol dir que algú ha pagat perquè aquesta ressenya aparegui destacada: no és prova social neutral, sinó publicitat. Abans de refiar-se'n: comprovar quantes ressenyes hi ha i si són verificades, i llegir les negatives.

17. Llegeix l'informe i explica, amb les teves paraules, per què la revenda apareix quan el preu està per sota de l'equilibri. Afegeix un argument a favor i un en contra d'usar preus dinàmics per vendre entrades d'un concert petit del barri.

Solució: La revenda apareix perquè, al preu oficial (per sota de l'equilibri), hi ha més demanda que places; qui compra barat pot vendre car a qui s'ha quedat fora. A favor dels preus dinàmics: reparteixen un producte escàs sense cues interminables. En contra: qui proposa el preu pot guanyar més comissió per entrada i l'accés es reparteix per capacitat de pagament, no per interès.

18. Cas nou, sense ajuda: el Club Handbol Valldelana organitza un torneig en un pavelló de 200 places i estima la demanda: 4 € → 200 persones; 6 € → 170; 8 € → 130; 10 € → 90. Calcula els ingressos de cada preu, digues quin recapta més i a quantes persones en deixa fora respecte al més barat, i proposa un preu justificant-lo amb l'objectiu que triïs.

Solució: Ingressos: 4 € → 800 €; 6 € → 1.020 €; 8 € → 1.040 €; 10 € → 900 €. Recapta més 8 € (1.040 €). A 8 € n'entren 130; a 4 €, 200: en deixa fora 70 respecte al més barat. Preu justificat amb un objectiu (recaptar → 8 €; participació → 4 o 6 €).

19. Explica la diferència entre el flux real i el flux monetari amb l'exemple d'algú que compra una entrada: què va en cada sentit? Indica quin agent econòmic és el teatre municipal i per què. Què canviaria al flux monetari si l'entrada fos gratuïta?

Solució: Flux real: l'entrada (el dret d'assistir-hi) va del teatre al comprador; flux monetari: els diners van del comprador al teatre. El teatre municipal és sector públic: ofereix un servei cultural i el manté amb fons públics. Si l'entrada fos gratuïta, no hi hauria pagament del comprador al teatre: el servei es pagaria amb impostos (del sector públic al teatre).

20. Amplia. Amb la taula de la sala de 120, el grup dubta entre 8 € i 10 €. a) Calcula la diferència d'ingressos entre els dos preus i quantes persones més entren a 8 €. b) Quants euros deixa d'ingressar el grup per cada persona més que entra? c) Si l'objectiu és que vingui la gent del barri, quin preu defensaries i quina dada del barri et faltaria per estar-ne segur?

Solució: Amplia. a) A 8 €: 8 × 110 = 880 €; a 10 €: 10 × 90 = 900 €. A 8 € s'ingressen 20 € menys i entren 20 persones més. b) 20 € ÷ 20 persones = 1 € menys per cada persona més. c) Oberta; a 8 € l'accés millora molt a canvi de pocs diners. Faltaria saber quanta gent del barri podria pagar cada preu.

Esquema i resum

Llibre, pàg. 98

Mercats, preus i agents

  • Agents i flux
    • Famílies, empreses, sector públic
    • Mercat de béns i de factors
    • Flux real i flux monetari
    • Sector públic: impostos i serveis
  • Mercat, demanda i oferta
    • Demanda i oferta en taula
    • Oferta fixa (aforament)
    • Què desplaça cadascuna
  • Preu
    • Equilibri: demanda = oferta
    • Excés de demanda i d'oferta
    • Revenda, ingressos i accés
    • Recaptar més no sempre és el millor
  • Competència i plataformes
    • Tipus de mercat i barreres
    • Plataforma de dos costats
    • Reputació i preus dinàmics
    • Ancoratge i prova social
    • Ressenyes patrocinades

Resum

Els agents econòmics (famílies, empreses i sector públic) es relacionen als mercats: pel flux real circulen béns, serveis i factors, i pel flux monetari, els diners en sentit contrari. En un mercat, la demanda baixa quan puja el preu i l'oferta puja; de vegades l'oferta és fixa, com l'aforament d'un teatre. El preu d'equilibri iguala el que es demana i el que s'ofereix; per sota hi ha excés de demanda, cues, «exhaurit» i revenda, que no crea producte, només canvia qui se'l queda. El preu que més recapta no sempre és el millor: cal mirar també a quantes persones en deixa fora, perquè el preu reparteix l'accés: a la sala de 120, amb el preu que més recapta (10 €) entren 30 persones menys que amb el de 5 €. Segons el nombre de venedors i les barreres d'entrada, un mercat és de competència intensa, competència monopolística, oligopoli o monopoli, i la competència es protegeix per afavorir preus competitius, més opcions i millors productes. Moltes compres passen avui per una plataforma de dos costats que sol cobrar comissió, ordena la reputació amb ressenyes i pot aplicar o recomanar preus dinàmics. A l'hora de decidir, compte amb l'ancoratge (el primer preu que veus) i la prova social (el que fa la gent): informen, però no decideixen per tu, i una ressenya patrocinada no és una opinió independent.

Vés al test →