Situació de partida
Llibre, pàgs. 173–174

És maig a 4t B de l'Institut Ribera Nord. L'equip ja té idea: «Sala Oberta», microconcerts accessibles al Centre Cívic Les Eres. Però una idea elogiada encara no és una cosa que es pugui provar. Al passadís de l'institut, el tauler d'anuncis és ple de cartells que volen cridar l'atenció, i l'Iker ha passat la tarda amb cartró: «Vaig calcular tres hores», diu, «i en porto cinc». Com es passa de «bona idea» a una primera versió que ensenyar?
En aquesta unitat aprendràs a…
- Formular la missió, la visió i els valors i fixar un repte mesurable
- Organitzar les tasques amb dependències, fites i un calendari amb marge
- Classificar els recursos i separar els que es paguen dels que es deixen
- Construir un prototip barat, amb sostenibilitat i accessibilitat
- Explicar els drets d'autor, les llicències i la propietat industrial
- Construir el primer prototip de la teva iniciativa i el seu mapa de recursos
Per començar
- L'equip va triar muntar «Sala Oberta». Què faries primer per poder provar la idea?
- Si prepares una cosa en dues setmanes, deixes dies lliures per si res no surt bé o ho omples tot?
- Per a un concert fan falta cadires, so i un cartell. Què costa diners i què ens poden deixar?
- Si generes una imatge amb una eina i escrius tu la instrucció, diries que aquesta imatge és «teva»?
Mapa de la unitat
Missió, visió, valors10.1
Organitzar i planificar10.2
Mapa de recursos10.3
Prototip10.4
Propietat intel·lectual10.5
Imatges generades10.6

10.1Missió, visió i valors
Llibre, pàgs. 175–176
Abans de repartir tasques convé saber què feu, per a qui i fins on voleu arribar. Aquestes tres respostes donen sentit a tota la resta. Tota entitat que emprèn alguna cosa, sigui una empresa o una iniciativa sense ànim de lucre, es basa en tres idees. La missió diu què fa i per a qui ho fa, en present: és la raó de ser del projecte. La visió diu on vol arribar en el futur: com li agradaria estar d'aquí a un temps. I els valors diuen com ho vol fer: les regles que no està disposada a saltar-se, encara que li costin diners o temps.
—A «Sala Oberta», la missió podria ser «apropar la música en directe a tot el barri, sense barreres»; la visió, «ser la cita on qualsevol persona de Valldelana pugui anar a un concert, vingui com vingui»; i els valors, «accessibilitat, preus baixos i respecte a qui toca». No són frases per decorar un cartell: serveixen per decidir. Quan l'equip dubti entre treure l'intèrpret de llengua de signes per estalviar o buscar uns altres diners, la missió («sense barreres») ja haurà respost en part. Una missió clara també ajuda a dir que no a propostes que no encaixen.
—L'error més comú és escriure frases buides que valdrien per a qualsevol: «ser els millors», «oferir qualitat», «canviar el món». No diuen què fa el projecte ni com. Una bona missió es reconeix perquè, si la canvies per la d'un altre projecte, es nota. Un truc per comprovar-ho: llegeix-la en veu alta i pregunta't si valdria igual per a una fleca, un equip de futbol o una ONG; si serveix per a totes, no serveix per a cap.
—De la missió neix el repte: l'objectiu concret que l'equip es proposa ara. Un repte útil és mesurable i té data. «Fer concerts xulos» no és un repte, perquè no es pot comprovar si s'ha assolit: no diu quants, quan ni per a qui. «Organitzar un primer microconcert accessible a Les Eres abans de final de curs, amb entrada a 3 € i dins de l'aforament autoritzat» sí que ho és, perquè en acabar podràs respondre sí o no. Un bon repte també és realista: ha de cabre en el temps i amb els recursos que hi ha. Un repte impossible desanima igual que no fixar-ne cap. Per això convé revisar-lo de tant en tant: si s'ha quedat curt o llarg, es reajusta.
—Fixa't que missió, visió i valors no són el mateix que el repte, encara que es relacionin. La missió i els valors duren mentre duri el projecte; el repte canvia: quan se'n compleix un, se'n fixa el següent. Per a «Sala Oberta», el primer repte és fer un concert; més endavant podrà ser fer-ne quatre. El que no canvia és per a què es fa (la missió) ni com (els valors). Tenir-ho clar evita discussions: si algú proposa una cosa que dona més diners però deixa fora una part del públic, n'hi ha prou de mirar els valors per saber si encaixa.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
1. Escriu la missió, la visió i els valors d'una iniciativa escolar que coneguis o t'inventis (per exemple, un club de préstec de llibres). Després, converteix-ne el propòsit en un repte concret, mesurable i amb data, i explica com comprovaries si s'ha complert.
Solució: Missió, visió i valors coherents entre si; repte amb verb mesurable, quantitat i data (p. ex., «prestar 50 llibres abans de juny»); comprovació: comptar els préstecs.

10.2Organitzar i planificar el projecte
Llibre, pàgs. 176–178
Un projecte és un conjunt de tasques que depenen les unes de les altres i han de cabre en un termini. Planificar és posar-les en ordre i deixar lloc per al que no es pot preveure. Igual que una empresa reparteix funcions (produir, vendre, portar els comptes, comunicar), un projecte d'equip reparteix responsabilitats: algú coordina, algú porta els diners, algú dissenya, algú parla amb les entitats del barri. Això val tant per a un equip de classe com per a una associació del barri. Que cada tasca tingui un responsable clar evita dos problemes comuns: que una tasca es quedi sense fer perquè tots creien que la feia un altre, i que diversos facin el mateix mentre alguna cosa important no avança.
—Per planificar es llisten les tasques, es veu quines depenen d'altres i es marquen les fites. Una dependència és una tasca que no pot començar fins que n'acabi una altra: no pots provar el prototip abans de construir-lo. Una fita és una data o un resultat clau per comprovar l'avenç («model acabat»); si en depenen altres tasques i no hi ha marge, el seu retard endarrereix el que ve darrere. Una tasca sense fita és difícil de seguir: ningú no sap quan es considera acabada. Amb les tasques, les dependències i les fites es dibuixa un calendari, moltes vegades com un diagrama de Gantt: cada tasca és una barra la longitud de la qual són els seus dies.
—La clau és deixar marge. Un pla que ocupa tots els dies disponibles sembla eficient, però és fràgil: es trenca amb el primer imprevist, i en un projecte sempre n'hi ha algun (una tasca triga més, falta un material, algú es posa malalt). Una manera senzilla és afegir un tant per cent al total, per exemple un 20 % o un 30 %; com menys coneguda sigui la tasca, més marge convé deixar. Un 20 % pot quedar-se curt si la tasca és nova; un 30 % és més prudent. Així, si un pla té 10 dies de tasques i 10 de feina, no té ni un dia de folgança: qualsevol retard el trenca.
Cas · Catorze dies per a un prototip
Cas fictici.
Fins al primer microconcert queden 23 dies de calendari; traient caps de setmana i exàmens, 14 de feina. Hi ha quatre tasques seguides:
| Tasca | Dies |
|---|---|
| Construir el model de cartró | 3 |
| Provar amb usuaris | 4 |
| Fer canvis | 2 |
| Cartell i materials | 5 |
| Total | 14 |
- Suma les tasques: 3 + 4 + 2 + 5 = 14 dies. Pas 2. Compara amb el disponible: 14 dies de tasques i 14 dies de feina. El pla ocupa tots els dies, sense un sol dia de folgança. Pas 3. Afegeix un marge del 30 % per a imprevistos: 14 × 1,3 = 18,2 dies.
Resultat: amb marge farien falta 18,2 dies i només n'hi ha 14; perquè hi càpiga, les tasques han d'ocupar com a màxim 14 ÷ 1,3 ≈ 10,77 dies.
Què vol dir: el pla, tal com està, només surt bé si no falla res. I alguna cosa falla gairebé sempre: la primera sessió del model, estimada en 3 h, en va portar 5 (un 67 % més). Cal retallar o solapar una mica més de 3,2 dies (en dies sencers, deixar 10 de tasques): per exemple, dissenyar el cartell mentre es prova el model i imprimir-lo només quan la prova confirmi horari i accessibilitat. Compte amb arrodonir: amb 10,8 dies de tasques, 10,8 × 1,3 = 14,04, que ja no hi cap; amb 10 dies, 10 × 1,3 = 13, sí.

A la figura 10.1, la barra de dalt són les quatre tasques, una darrere l'altra, fins al dia 14, i la línia de punts marca els 14 dies disponibles. La barra de baix és el mateix pla amb un 30 % de marge i se surt de la línia: quan això passa, el pla no hi cap i cal decidir què retallar o solapar.
Simulador
Cas · Catorze dies per a un prototip
Canvia els dies de cada tasca i el marge, i mira quants dies fan falta i quant haurien d'ocupar les tasques perquè hi càpiguen.
Amb 14 dies de tasques en 14 de feina no hi ha ni un dia de folgança. Amb un 30 % de marge en farien falta 18,2: cal retallar o solapar tasques. Són supòsits del llibre.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
2. Ordena aquestes cinc tasques de muntar un concert indicant quines depenen d'altres: reservar la sala, fer el cartell, aconseguir el so, difondre el cartell, vendre entrades. Després, assenyala quina és una fita i explica per què.
Solució: Dependències: difondre i vendre depenen de tenir el cartell i la sala reservada; aconseguir el so és independent. Fita: «cartell acabat», perquè en depenen la difusió i la venda.
3. Amplia. Dibuixa el calendari del cas amb dependències (quina tasca no pot començar fins que n'acabi una altra) i proposa dues maneres diferents perquè hi càpiga amb un marge del 20 %: una retallant i una altra solapant tasques. Explica quin risc té cadascuna.
Solució: Amplia. Calendari amb fletxes de dependència; retallar (p. ex., 1 dia de prova) o solapar cartell i prova; risc de retallar: provar menys; de solapar: canviar alguna cosa ja feta al cartell. Dependències: model → prova → canvis; el disseny del cartell pot anar en paral·lel, però la seva impressió espera que la prova confirmi horari i accessibilitat. Amb 20 % de marge, el pla de 14 dies demana 16,8; perquè hi càpiga, les tasques han d'ocupar com a màxim 14 ÷ 1,2 = 11,666… dies: retallar o solapar més de 2,33 dies (en dècimes, almenys 2,4: 11,6 × 1,2 = 13,92 ≤ 14; amb 11,7, 14,04 no hi cap; en dies sencers, 11 de tasques: 11 × 1,2 = 13,2 ≤ 14; amb 12, 12 × 1,2 = 14,4 no hi cap).

10.3Recursos materials, humans i digitals
Llibre, pàgs. 178–180
Per passar del pla a la realitat fan falta recursos. No tots costen diners, però tots tenen valor i condicions. Un projecte fa servir diversos tipus de recursos. Els materials són coses físiques: una sala, cadires, un equip de so. Els humans són les persones, el seu temps, la seva experiència i els seus contactes; en un projecte d'equip, el treball voluntari de cadascú és un recurs, encara que no es pagui. Els digitals són eines i llicències, com un programa de disseny. Els financers són els diners disponibles i les fonts d'on surten. I els immaterials són coses que no es toquen però valen molt: un nom conegut, la confiança d'una entitat del barri, un permís. Tots són recursos, encara que no tots apareguin en un pressupost.
—Cada recurs es pot aconseguir de diverses maneres: propi (ja el tens), deixat (te'l deixen un temps), comprat (passa a ser teu) o llogat (pagues per fer-lo servir una estona). Triar una manera o una altra canvia el cost: comprar una rampa per fer-la servir quatre tardes sortiria car; que te la deixin no costa diners. Per això molts projectes petits es recolzen en préstecs i cessions. A Catalunya, el servei municipal de promoció econòmica i ACCIÓ informen dels recursos que hi ha per a projectes emprenedors.
—Molts recursos s'aconsegueixen negociant: demanar en préstec una sala al centre cívic, una rampa al gimnàs de l'institut, la col·laboració d'una associació. Negociar un préstec no costa diners, però sí compromisos: tornar a temps, tenir cura del que s'ha deixat i agrair. Aquests compromisos també són part del cost, encara que no es paguin en euros: si l'equip no torna la rampa el dilluns, la propera vegada no els la deixaran. Per això convé acordar les condicions per escrit, encara que sigui en un missatge breu.
—Reunir recursos obliga gairebé sempre a triar, perquè són escassos. Si l'equip gasta els pocs diners que té en un equip de so millor, no els podrà gastar en una altra cosa; el cost d'oportunitat (unitat 1) de cada euro és la millor alternativa a la qual es renuncia.
—Per això un bon mapa de recursos no només diu què fa falta, sinó que ajuda a decidir en què val la pena gastar i què es pot aconseguir d'una altra manera. Prioritzar ajuda: convé distingir l'imprescindible (sense la sala no hi ha concert) del desitjable (un so una mica millor) i gastar primer en el primer. La pregunta «ho necessitem de debò?» estalvia molts diners.
Cas · El mapa de recursos d'una sessió
Cas fictici.
L'equip apunta tot el que necessita per a un microconcert i d'on surt (són supòsits del llibre, no tarifes reals). Per simplificar, suposen que una quota (20 €) de la subscripció al programa de disseny cobreix les quatre sessions i la reparteixen entre elles:
| Recurs | Tipus | Com s'aconsegueix | Cost per sessió |
|---|---|---|---|
| Sala polivalent | Material | Cedida pel centre cívic | 0 € |
| 60 cadires | Material | Cedides | 0 € |
| Rampa portàtil | Material | Deixada pel gimnàs | 0 € (25 € si es llogués) |
| Equip de so | Material | Llogat | 40 € |
| Cartells | Material | Comprats | 15 € |
| Llicència de disseny | Digital | Quota: 20 €/mes ÷ 4 sessions | 5 € |
| Polsera i aigua | Material | Comprades | 1 € per assistent |
- Separa el que es paga del que s'aconsegueix deixat o cedit (la sala, les cadires i la rampa surten a 0 €). Pas 2. Suma els costos que sí que es paguen i no depenen del públic: 40 + 15 + 5 = 60 € per sessió. Són els costos fixos de la sessió. Pas 3. La polsera i l'aigua, 1 € per assistent, són cost variable: depenen de quanta gent vingui.
Resultat: cada sessió costa 60 € fixos més 1 € per assistent en despeses directes.
Què vol dir: que un recurs surti a 0 € no vol dir que sigui «gratis sense més». La rampa deixada valdria uns 25 € si s'hagués de llogar (no se suma als 60 €), i a més cal tornar-la el dilluns i muntar-la cada vegada. Anotar aquest valor de referència serveix per a dues coses: per saber quant s'estalvia el projecte gràcies als préstecs i per estar preparats si un dia no els la deixen. I el compte encara no inclou l'intèrpret ni el que demani el local: es pressuposten a la unitat 11.

Simulador
Cas · El mapa de recursos d'una sessió
Canvia el que costa cada recurs i el nombre d'assistents, i mira el cost fix, el variable i el total d'una sessió.
La sala, les 60 cadires i la rampa (valor de referència 25 €) són cedides o deixades: surten a 0 €. Són supòsits del llibre, no tarifes reals.
Calcula
Activitat 20 · Llogar o comprar el so
Un so es pot llogar per 30 € cada sessió o comprar per 180 €. Amb quantes sessions costen el mateix?
Classifica
Mapa de recursos · Com s'aconsegueix?
Classifica cada recurs de la sessió segons com s'aconsegueix.
Sala polivalent
60 cadires
Rampa portàtil
Equip de so
Cartells
Polsera i aigua
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
4. Classifica aquests recursos de «Sala Oberta» en materials, humans, digitals, financers o immaterials, i digues de quina manera s'aconsegueix cadascun: la sala cedida, les hores que dedica l'equip, el programa de disseny, la confiança de l'associació de veïns i els diners de les entrades.
Solució: Sala: material, cedida; hores de l'equip: humà, propi (voluntariat); programa: digital, llicència d'ús per subscripció (20 €/mes; no es compra el programa); confiança de l'associació: immaterial, negociada; diners d'entrades: financer, ingressos propis previstos (no estan disponibles fins que es cobren: algú ha d'avançar les despeses).
5. Amplia. Un recurs deixat surt a 0 € al mapa, però el cas li posa un valor de referència de 25 €. Explica per què convé anotar aquest valor i quines condicions (a més del preu) hauria de recollir el mapa de recursos. Posa un exemple de què passaria si el gimnàs no pogués deixar la rampa una setmana.
Solució: Amplia. S'anota el valor (25 €) perquè el recurs no és «gratis»: té valor i, si es perd el préstec, caldria pagar-lo; condicions: tornar el dilluns, muntar-la, cuidar-la. Sense rampa una setmana: no hi ha accés a l'escenari → caldria llogar (25 €, que llavors sí que se sumen als 60 €) o canviar d'activitat.

10.4Del repte al prototip
Llibre, pàgs. 180–181
No cal tenir-ho tot a punt per començar a provar. Un prototip senzill ensenya més, i costa menys, que un pla perfecte sobre paper. Un prototip és una primera versió de la solució, feta per aprendre abans de gastar. Pot ser un model de cartró, una fitxa del servei o un assaig petit. No ha de ser perfecte: ha de ser prou bo per descobrir què falla. El seu objectiu no és quedar bonic, sinó respondre una pregunta concreta: hi cap la rampa en aquest escenari?, s'entén el cartell?, ve gent a aquesta hora? Per això es prova amb persones reals, encara que només siguin tres o quatre.
—El que importa és que sigui barat i ràpid de canviar; un prototip car al qual s'ha dedicat molt d'esforç fa pena de llençar, i això porta a continuar amb una idea que no funciona només per no «perdre» el que s'ha invertit.
—Treballar així s'anomena desenvolupament àgil: es construeix una versió, es prova, s'aprèn i es fa la següent, millor. En lloc de planificar-ho tot al detall i executar-ho d'una vegada (i descobrir l'error al final), s'avança en passos curts que es poden corregir. Per això convé registrar les versions: anotar què ha canviat de la versió 1 a la 2 i per què.
—Un bon prototip té en compte dues coses des del principi. La primera és la sostenibilitat: fer servir materials reutilitzats en lloc de comprar-ne de nous, reduir els desplaçaments i pensar quins residus es generen i què se'n fa. No és un adorn: moltes vegades el sostenible també és el més barat (reutilitzar el cartró d'una altra cosa no costa res). Pensar-hi des del principi evita haver de refer-ho després.
—La segona és l'accessibilitat, que no es decideix a ull, sinó preguntant als qui assistiran: suposar porta a gastar en coses que no serveixen i a oblidar les que sí. A «Sala Oberta» abasta tres àmbits: l'accés físic (una rampa a l'escenari per a qui actuï i un espai reservat per a cadires de rodes entre el públic), la comunicació (un intèrpret de llengua de signes i cartells amb lletra gran) i la informació prèvia (avisar de com s'hi arriba i què hi haurà). Pensar-hi al prototip és gairebé gratis; deixar-ho per al final sol sortir car o impossible. Això sí, el prototip no acredita accessibilitat ni seguretat: si la rampa serveix per a aquell desnivell (pendent, longitud, amplada, fixació) ho verifica el personal tècnic i ho autoritza el centre.
—El registre de versions és més útil del que sembla. Imagina que la versió 1 del model té una rampa massa inclinada; a la versió 2 s'allarga la rampa, i a la 3 es decideix fer servir la rampa portàtil del gimnàs en lloc de construir-ne una. Anotar aquest recorregut («v1: rampa curta, no s'hi puja; v2: rampa llarga, no hi cap; v3: rampa deixada») demostra què es va provar i per què es va canviar. En cada versió convé apuntar què es volia esbrinar, què es va observar i què es va decidir canviar; n'hi ha prou amb una taula o unes fotos de l'abans i el després. Datar i numerar cada versió evita que algú treballi sobre una de ja descartada. Així l'equip no repeteix errors i pot mostrar com hi ha arribat, en lloc de dir només «ens ha sortit bé». Decidir amb evidència, encara que sigui petita, convenç més que decidir amb una intuïció.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
6. Proposa un prototip barat per respondre cadascuna d'aquestes preguntes de «Sala Oberta»: s'entén el cartell de lluny?, hi ha lloc i un recorregut accessible per al públic en cadira de rodes?, interessa l'horari del dissabte? Per a cadascuna, digues quins materials faries servir i què aprendries.
Solució: Cartell: imprimir una versió i veure-la des del fons de la sala (aprens si es llegeix). Públic en cadira de rodes: dibuixar a escala o marcar a terra l'espai de pas i de gir i comprovar les mesures amb el personal del centre cívic; si escau, contrastar-ho amb persones usuàries que vulguin opinar, sense posar-les a prova ni fer proves arriscades entre companys (aprens si hi cap; el prototip no certifica l'accessibilitat). Horari: preguntar als inscrits o fer una sessió curta de prova.
7. Explica, amb l'exemple de la rampa, per què convé decidir l'accessibilitat preguntant als futurs assistents i no suposant. Després, escriu dues preguntes que l'equip hauria de fer abans del concert sobre accés físic, comunicació o informació prèvia.
Solució: Perquè les necessitats d'accés no s'endevinen: preguntant s'evita suposar malament (p. ex., donar per fet que n'hi ha prou amb una rampa). Dues preguntes, una de cada àmbit (accés físic, comunicació, informació prèvia).

10.5Propietat intel·lectual i industrial
Llibre, pàgs. 182–183
Una creació pot estar protegida encara que no porti cap avís. Fer servir música, imatges o noms d'altres té regles, i protegir el que és teu també. Quan una persona crea una obra (una cançó, un dibuix, una foto, un text), té sobre aquesta uns drets d'autor. Són de dues classes. Els drets morals reconeixen que n'és l'autor i protegeixen l'obra de deformacions; no es poden vendre ni renunciar-hi, i l'autoria i la integritat de l'obra es respecten fins i tot després de la mort de l'autor. Els drets d'explotació (o patrimonials) permeten decidir qui pot copiar, distribuir o modificar l'obra, normalment a canvi de diners. Per això tenen sentit econòmic: poden ser un incentiu per dedicar-se a crear, encara que també es crea i es comparteix sense cobrar. Un exemple: si una companya compon una cançó per al projecte, en seguirà sent l'autora per sempre (dret moral), però pot donar a «Sala Oberta» permís per tocar-la i gravar-la (dret d'explotació).
—Per fer servir una obra aliena cal mirar-ne la llicència, el permís de qui té els drets (l'autor o a qui els ha cedit). Hi ha tres grans casos: «tots els drets reservats» (cal demanar permís, de vegades pagant); llicències obertes (sovint cal citar l'autor, però cadascuna fixa les seves condicions: algunes no deixen canviar l'obra i d'altres no permeten l'ús comercial); i domini públic (obres els drets d'explotació de les quals ja han caducat: es fan servir sense demanar permís, però respectant-ne l'autoria i la integritat). La figura 10.4 resumeix què permet cadascuna.

—Haver comprat una cançó dona dret a escoltar-la, no a fer-la servir per al que sigui. Reproduir-la, distribuir-la o comunicar-la en públic són drets de l'autor: tocar en un concert una cançó d'un altre grup és comunicació pública, i per això sol gestionar-se a través d'entitats que cobren per aquest ús i en reparteixen els diners entre els autors. De vegades la sortida és tocar temes propis, fer servir música amb llicència oberta o demanar permís a qui tingui els drets; si es posa una gravació, hi entren a més altres drets.
—La propietat industrial protegeix altres coses, pensades per distingir productes i serveis al mercat: les marques (un nom, un logotip, fins i tot un color o un so que identifiquen un servei i el diferencien d'altres), les patents (invents nous i amb ús industrial) i els dissenys. No és el mateix que els drets d'autor: una cançó neix protegida sense registrar-la, però una marca cal sol·licitar-la i registrar-la per tenir-ne l'exclusiva. El nom i el logotip de «Sala Oberta» es podrien registrar com a marca; abans convé buscar marques i noms comercials iguals o semblants a l'OEPM (Oficina Espanyola de Patents i Marques) i a l'EUIPO (UE); no trobar-ne cap no garanteix que estigui lliure.
Classifica
Activitat 8 · Cal permís?
Classifica cada ús segons el que cal fer abans de fer-lo servir.
Obrir el concert amb una cançó d'un grup famós.
Fer servir una foto amb llicència oberta que demana citar l'autor.
Tocar en directe, amb arranjament propi, una melodia de fa dos-cents anys.
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
8. Per a cada ús de l'equip, digues si cal demanar permís i quin reconeixement cal donar a qui ho va crear: obrir el concert amb una cançó d'un grup famós; fer servir una foto amb llicència oberta que demana citar l'autor; tocar en directe, amb arranjament propi, una melodia de fa dos-cents anys. Justifica cada cas.
Solució: Cançó de grup famós: cal permís per interpretar-la en públic (comunicació pública; sol gestionar-ho una entitat de gestió) i se'n citen els autors. Foto amb llicència oberta que demana citar: no cal demanar permís si se'n compleixen les condicions; cal citar l'autor. Melodia de fa 200 anys tocada en directe amb arranjament propi: normalment domini públic, no cal permís, però es respecta i es reconeix l'autoria i la integritat (LPI, art. 41); i es comprova que l'arranjament o la gravació concreta no tinguin drets propis.
9. Amplia. L'equip vol dir-se «Sala Oberta» i tenir un logotip. Explica què és una marca i per què convé comprovar que el nom no estigui ja registrat. Descriu com buscaries en registres oficials, sense donar dades personals, per què això no n'hi ha prou per saber si algú ja el fa servir i què faries si el nom ja existís.
Solució: Amplia. Marca = signe que distingeix un servei; es busquen marques i noms comercials iguals o semblants al localitzador de l'OEPM i a TMview/EUIPO (sense dades personals); no n'hi ha prou, perquè algú pot fer servir el nom sense registrar-lo: es mira també l'entorn (xarxes, barri). Si existís: canviar el nom o afegir un distintiu.

10.6De qui és una imatge generada?
Llibre, pàgs. 183–184
Una eina et pot fer un cartell espectacular en segons. Abans de fer-lo servir, convé saber de qui és i quins riscos té. Les eines que generen imatges a partir d'una instrucció escrita plantegen dues preguntes noves: de qui és la imatge? i la puc fer servir per al que vulgui? La resposta no és senzilla i depèn de dues coses diferents, i convé no donar-la per feta abans de mirar-les.
—Primer, de les condicions d'ús del servei: el document que acceptes en fer servir l'eina. Unes permeten fer servir la imatge amb finalitats comercials; unes altres només per a usos personals o educatius; unes altres demanen avisar que s'ha generat amb una eina d'aquest tipus; i algunes prohibeixen imitar obres o estils d'artistes identificables.
—Per exemple, una eina pot permetre fer servir la imatge en un cartell escolar però no en una samarreta que es ven. Aquestes condicions fixen el que el contracte et deixa fer; no decideixen si la imatge és una obra teva ni anul·len els drets d'altres persones. Per això llegir-les abans d'usar una eina no és un tràmit: és part de decidir bé. Una regla pràctica: guarda una captura de les condicions que has acceptat i la data. Si dubtes, la resposta honesta és «no ho sé del tot», i abans d'imprimir convé preguntar al professorat, sense pressa.
—Segon, de la llei. La llei espanyola diu que autor és la persona que crea una obra; no resol de manera expressa de qui és una imatge generada per una eina a partir d'una instrucció. Escriure una instrucció no és pintar un quadre: per si sola no garanteix ser autor; compta el que hi aporta de debò la persona. Per això el prudent no és afirmar que la imatge és tota teva ni que no val res, sinó reconèixer que l'assumpte no està tancat i actuar amb cura.
—Hi ha a més un risc clar: si la imatge imita l'estil d'una persona concreta (una il·lustradora coneguda, per exemple), pot semblar que és seva, confondre el públic i perjudicar-la, perquè fa servir el seu esforç sense reconèixer-lo. Un estil, per si sol, no està protegit, però copiar-ne elements concrets sí que pot infringir els seus drets; i encara que no, és una qüestió de respecte.
—Hi ha també una qüestió de responsabilitat: qui fa servir el cartell, l'imprimeix i l'enganxa és una persona, no l'eina. Si el cartell copia algú o dona una informació falsa, el responsable és l'equip, no el programa. Per això no val «ho ha fet la IA» com a excusa: l'eina proposa, però qui decideix i signa en respon. El mateix passa amb les dades: si l'eina s'inventa una hora o un lloc i ningú no ho comprova, l'error és de l'equip que ho va publicar.
—Amb tot això, l'equip ha de triar entre el cartell generat i el que ha dibuixat una companya. I acorda, per decisió pròpia, dues regles de transparència: si fan servir alguna cosa generada, ho diuen amb claredat («imatge generada amb una eina d'IA») i eviten demanar imitacions d'artistes concrets o fer servir imatges que reprodueixin parts d'obres alienes.
Comprova la teva revisió de la resposta de la IA
Solució: La resposta afirma de més en donar l'autoria per segura. La llei parla de la persona que crea l'obra, no de qui escriu una instrucció; les condicions del servei poden limitar l'ús; i imitar un estil reconeixible és un risc. Reescriptura prudent: «Pot ser que puguis fer servir la imatge, però primer mira les condicions del servei i comprova que no imita ningú».
Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)
10. Llegeix aquestes condicions d'ús simulades d'un generador d'imatges: «Pots fer servir les imatges per a projectes personals i educatius citant que s'han generat amb l'eina. L'ús comercial requereix un pla de pagament. No es permet imitar obres o estils d'artistes identificables». Decideix, una per una, què pot fer l'equip: a) posar la imatge al cartell d'una activitat gratuïta de l'institut; b) vendre-la en samarretes; c) demanar «a l'estil de» una il·lustradora famosa. Justifica cada resposta.
Solució: a) Sí (ús educatiu, sense fi comercial, citant l'eina; si el cartell anunciés un concert amb entrada de pagament, caldria aclarir-ho amb el servei o tractar-lo com a ús comercial). b) No (és ús comercial; requereix pla de pagament). c) No (prohibeix imitar estils d'artistes identificables).
11. Dissenya la fitxa de registre de l'ús d'IA del cartell, amb aquestes columnes: tasca, eina i data, per a què es va fer servir, què vau comprovar i què vau canviar vosaltres. Omple-la amb un exemple inventat del cartell de «Sala Oberta».
Solució: Fitxa d'exemple amb les cinc columnes; es valora que «què vau canviar» reculli una aportació pròpia (text, retall, color) i que «què vau comprovar» inclogui la semblança amb obres d'altres persones.
12. Amplia. L'equip dubta entre el cartell generat i el dibuixat a mà per una companya. Escriu els arguments a favor de cadascun tenint en compte l'autoria, el respecte a l'estil d'altres persones, la sostenibilitat i el que volen transmetre. Pren una decisió i justifica-la; no hi ha una única resposta correcta.
Solució: Amplia. Oberta; es valora que compari autoria (el dibuix de la companya és clarament seu), respecte (el generat imita un estil), sostenibilitat i missatge. En sostenibilitat no hi ha dades per concloure: s'accepten supòsits explícits (p. ex., tots dos s'imprimeixen igual) o «no tenim informació suficient per saber quin és més sostenible»; i que la decisió sigui coherent amb els valors del projecte.
El que costa triar · La primera versió era de cartró
Llibre, pàgs. 185–186
Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.
El dimecres a la tarda, la sala de Les Eres feia olor de cola i de cartró. L'Iker tenia sobre els genolls un model de l'escenari a escala 1:20, amb una regla clavada fent de rampa, i el girava amb el front arrufat. Al voltant, trossos retallats, una cinta mètrica i tres intents descartats apilats en una cadira.
—Vaig calcular tres hores —va dir, sense aixecar la vista—. N'hi porto cinc. I la rampa no m'hi cap amb aquest pendent: o la faig més llarga o ningú hi puja sense que l'empenyin.
—Doncs ja sabem una cosa que no sabíem aquest matí —va dir la Martina. Va deixar la motxilla en una cadira i es va asseure al davant—. Quant necessites que mesuri?
—Més del que cap al model. Comprar una rampa en condicions és caríssim per fer-la servir quatre tardes —va dir l'Iker—. I llogar-la tampoc no surt gratis.
—Vinc amb notícies. —La Martina va somriure per primera vegada en dies—. El profe d'Educació Física ens deixa la rampa portàtil del magatzem del gimnàs. Per a cada sessió.
—Així, sense més? —va preguntar la Lucía, que comptava dies a l'agenda.
—Sense més, no. Abans, el personal del centre cívic comprova que serveix per a aquest escenari; la muntem amb el conserge i la torno el dilluns al matí. Si s'espatlla, s'avisa tot seguit. —La Martina es va arronsar d'espatlles—. Em sembla just. No paguem res, però és un préstec: s'ha de cuidar i tornar.
En Dani va arribar amb dues proves de cartell impreses i les va posar una al costat de l'altra a terra, com qui ensenya dues cartes.
—Mireu, mireu. Aquest l'ha fet un generador d'imatges. Oi que és una passada? —El cartell era espectacular: colors saturats, una figura tocant, una llum daurada que sortia de cap lloc—. I aquest l'ha dibuixat l'Aitana a mà.
El de l'Aitana era més senzill: dos músics, una rampa, gent de totes les edats. La Salma es va acostar al primer i el va mirar de prop.
—Aquest s'assembla moltíssim als dibuixos d'una il·lustradora. L'he vist a les seves portades. De qui és, doncs, aquest cartell?
—Meu —va dir en Dani—. L'he generat jo.
—Tu has escrit la instrucció —va dir la Salma—. No és el mateix que dibuixar-lo. I això com ho saps, que és teu del tot?
En Dani va obrir la boca per contestar i la va tornar a tancar.
—Sona bé, no? L'eina diu que la imatge és meva i que la puc fer servir per al que vulgui.
—L'eina també deia que ho omplíem segur —va murmurar l'Iker, i va deixar el model a la taula—. Abans de refiar-nos, algú haurà de llegir el que diu de veritat aquest servei. I hi ha una altra cosa. Vull obrir cada concert amb una cançó d'un grup que m'agrada. Una de veritat, no una meva.
La Salma va aixecar la vista.
—Cal permís per tocar una cançó d'un altre en públic?
—Caldrà esbrinar com es demana —va dir l'Iker—. O toco alguna cosa meva i en pau.
La Lucía va apuntar la pregunta a l'agenda, sota una llista que no parava de créixer, i la va subratllar dues vegades.
—A veure, per parts —va dir—. Tenim catorze dies de feina fins al concert. I catorze dies de tasques: construir el model, provar-lo amb gent, canviar el que falli i fer el cartell. —Va anar sumant amb el bolígraf, tasca per tasca—. Tres, quatre, dos, cinc. Catorze. No en sobra ni un. I el primer dia del model ja en porten dues hores de més.
—Llavors alguna cosa hem de treure —va dir en Dani.
—O solapar —va dir la Martina—. Mentre es prova una cosa, s'avança una altra. No tot depèn de tot.
—I què traiem? —L'Iker va assenyalar el model, els cartells, la llista—. L'intèrpret, perquè surt car? Llavors deixa de ser el que volíem fer.
Es va fer un silenci curt. La Lucía va mirar la seva llista; la Salma, el cartell que imitava la il·lustradora; en Dani, el de l'Aitana, que ningú no havia defensat encara.
—Bé —va dir la Lucía al final—. Doncs demà ho decidim amb dades, no a ull.
—Demà porto la rampa de veritat i mesurem —va dir la Martina—. El cartell i la música els triem amb la rampa posada i els comptes al davant.
L'Iker va guardar el model amb cura, com si hagués de fer falta una altra vegada. I faria falta.
Situació d'aprenentatge: Del cartró a la sala
Llibre, pàg. 187
Activitats individuals
- Escriu la missió, la visió i els valors de «Sala Oberta» i converteix el propòsit en un repte mesurable.
- Fes la fitxa de propietat intel·lectual d'un projecte nou (comprovació individual).
Activitats en grup
- Munteu el mapa de recursos amb el cas de 10.3 i les seves condicions.
- Feu el calendari amb marge (cas de 10.2) i decidiu què retallar o solapar.
- Decidiu el cartell i la música amb la figura de llicències.
Dades. Costos fixos per sessió: so 40 €, cartells 15 €, llicència 5 € (una quota de 20 € entre 4 sessions) = 60 €; cost variable 1 € per assistent; rampa portàtil deixada (valor de referència 25 €). Calendari: 3 + 4 + 2 + 5 = 14 dies de tasques en 14 de feina; amb un 30 % de marge, 18,2 dies. La primera sessió del model, estimada en 3 h, en va portar 5. Són supòsits del llibre, no tarifes reals; pots treballar amb aquestes dades sense aportar-hi res teu. Comprovació individual. Sense ajuda: imagina un fanzine de l'institut (una petita revista feta per alumnes). Fes-ne el mapa de recursos i la fitxa de propietat intel·lectual, i proposa un nom i com comprovaries que no és ja en ús.

Informe: De qui és el que crees
Llibre, pàg. 188
Quan algú fa una cançó, un dibuix o una foto, la llei li reconeix uns drets sobre la seva obra des del moment en què la crea, sense necessitat de registrar-la ni de posar-hi cap símbol. Aquests drets són de dues classes. Els morals reconeixen que n'és l'autor i que ningú no pot deformar la seva obra; no es venen. Els d'explotació permeten decidir qui copia, distribueix, comunica en públic o modifica l'obra, amb remuneració o gratuïtament. Aquesta segona part té un sentit econòmic clar: pot ser un incentiu per dedicar temps a crear, perquè qui té els drets pot cobrar per autoritzar usos, encara que també es crea i es comparteix sense cobrar. A Espanya, l'ocupació cultural ocupava 771.000 persones el 2024, el 3,6 % de l'ocupació total, i la cultura aportava el 2023 el 2,2 % del PIB, que puja al 3,4 % si es compten totes les activitats vinculades a la propietat intel·lectual.
—Al costat del model de «tots els drets reservats», en què es demana permís per a cada ús, han crescut les llicències obertes: l'autor mateix decideix permetre que la seva obra es faci servir, es copiï o fins i tot es modifiqui, amb les condicions de cada llicència, que sovint inclouen citar-lo. No és el contrari dels drets d'autor: és l'autor qui, fent servir els seus drets, tria compartir. Per a un projecte petit com «Sala Oberta», buscar música i imatges amb llicència oberta, o demanar permís a qui toca, és alhora més barat i més just que fer servir el primer que es troba. Les famílies de llicències obertes més conegudes expliquen amb símbols què permet cada obra.
—Les obres generades amb eines d'intel·ligència artificial han obert una pregunta nova. La llei espanyola diu que autor és la persona que crea una obra; no resol de manera expressa de qui és una imatge produïda per una eina a partir d'una instrucció. No convé, doncs, afirmar ni que «és tota teva» ni que «no té cap dret»: és una qüestió oberta, i el prudent és llegir les condicions del servei, ser transparent i no imitar l'estil de persones concretes.
—Finalment, un projecte també protegeix el que és seu. El nom i el logotip es poden registrar com a marca, una figura de la propietat industrial que serveix per distingir un servei d'altres. Crear dona drets; fer servir el d'altres, obligacions. Per a un projecte escolar el pràctic és senzill: anotar d'on surt cada contingut, guardar-ne el permís o la llicència i, si alguna cosa s'ha generat amb una eina, dir-ho.
Font: Ministeri de Cultura, Anuario de Estadísticas Culturales 2025 (ocupació cultural 2024 i aportació al PIB 2023); Ley de Propiedad Intelectual (text refós vigent), arts. 1, 5, 17 (consulta: 10/2026).
Activitats
Llibre, pàg. 189
8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.
Activitats
13. Resumeix en tres frases què va decidir i què va deixar obert l'equip a l'episodi sobre el cartell, la música i el calendari. Quina dada nova va aparèixer que no tenien al matí?
Solució: Decidit: acceptar la rampa deixada i mesurar l'endemà. Obert: quin cartell, amb quina música i què retallar del pla. Dada nova: la primera sessió del model, 5 h en lloc de 3; la rampa no hi cap amb aquest pendent.
14. Amb les dades del cas del mapa de recursos (10.3), calcula quant costa una sessió a la qual assisteixen 30 persones (costos fixos més cost variable) i quant costaria la llicència per sessió si aquesta mateixa quota de 20 € cobrís cinc sessions en lloc de quatre. Escriu les operacions.
Solució: 30 assistents: 60 + 1 × 30 = 90 € de despeses directes. Llicència amb 5 sessions a la mateixa quota: 20 ÷ 5 = 4 € per sessió (supòsit del cas: una sola quota cobreix el cicle; repartiment didàctic, no una tarifa per concert).
15. L'equip té 14 dies de tasques i 14 dies de feina disponibles. a) Explica per què un pla que ocupa tots els dies és un problema, encara que sembli eficient. b) Amb el cas del calendari (10.2), calcula quants dies farien falta amb un marge del 30 % i a quants dies haurien de baixar les tasques perquè hi càpiguen amb aquest marge. c) Proposa un pla que hi càpiga: digues quina tasca retallaries o quines dues tasques solaparies, i quin risc té l'opció que triïs.
Solució: a) Sense folgança, qualsevol imprevist trenca el pla. b) Amb 30 % de marge: 14 × 1,3 = 18,2 dies (4,2 més dels 14). Perquè hi càpiguen amb marge, les tasques han d'ocupar com a màxim 14 ÷ 1,3 = 10,769… ≈ 10,77 dies: retallar o solapar més de 3,23 dies (en dècimes, almenys 3,3: 10,7 × 1,3 = 13,91 ≤ 14; amb 10,8, 14,04 no hi cap; en dies sencers, 10 de tasques: 10 × 1,3 = 13 ≤ 14). Retallar 4,2 també hi cap, però no és el mínim, perquè el marge es calcula sobre el pla nou. c) Resposta raonada.
16. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «Les imatges que generis són teves i les pots fer servir per al que vulguis, sense limitacions». a) Assenyala què afirma de més. b) Explica què depèn de les condicions del servei i què diu la llei sobre qui és autor. c) Reescriu la frase de manera prudent i correcta.
Solució: a) «són teves», «per al que vulguis» i «sense limitacions». b) El que el contracte permet (ús comercial, avisar que és generada) depèn de les condicions del servei; si hi ha una obra protegida i de qui, ho decideix la llei, que exigeix una creació humana i no resol de manera expressa el cas de la IA; i en qualsevol cas cal respectar els drets d'altres persones. c) P. ex.: «Pot ser que puguis fer servir les imatges, segons les condicions del servei; l'autoria del que es genera amb IA és una qüestió oberta».
17. Imagina que una eina de disseny et retorna un cartell «a l'estil» d'una il·lustradora coneguda. Explica dues raons (una de legal i una de respecte) per les quals l'equip s'ho hauria de pensar abans de fer-lo servir, i proposa una alternativa.
Solució: Legal: si reprodueix elements concrets de les seves obres pot infringir els seus drets, i les condicions del servei poden prohibir imitar estils (un estil en si no està protegit; tampoc no està clara l'autoria del que es genera); respecte: aprofita el seu treball i la seva reputació, pot confondre el públic i perjudicar-la. Alternativa: fer servir el dibuix de la companya o una imatge amb llicència oberta.
18. Per a cada ús, digues si cal permís i quin reconeixement correspon: tocar al concert una cançó actual d'un grup famós; fer servir una fotografia amb llicència oberta que demana citar l'autor; fer servir el logotip que ha dissenyat una companya de l'equip. Justifica cada cas amb el que has après a la unitat. Després, per al primer ús, proposa dues alternatives que tindria l'equip si no aconseguís el permís.
Solució: Cançó actual: permís per interpretar-la en públic i citar-ne els autors. Foto amb llicència oberta: sense demanar permís si se'n compleixen les condicions; citar l'autor. Logotip de la companya: ella n'és l'autora i en conserva els drets encara que l'hagi fet per a l'equip; l'equip només el pot fer servir i adaptar com ella autoritzi (millor per escrit i amb el vistiplau del professorat, per ser menors) i n'ha de reconèixer l'autoria. Alternatives si no hi ha permís per a la cançó: tocar un tema propi o una cançó amb llicència oberta.
19. Transferència individual, sense ajuda: tria un projecte diferent (per exemple, un hort escolar o un club de jocs de taula). Escriu-ne la missió i el repte mesurable, fes-ne el mapa de recursos (tres recursos, dient d'on surten i què costen) i assenyala una obra aliena que faria servir i amb quin permís.
Solució: Transferència: missió i repte mesurables, mapa amb tres recursos (tipus, origen, cost) i una obra aliena amb el seu permís (p. ex., música amb llicència oberta citant l'autor).
20. Una altra empresa ofereix a «Sala Oberta» l'equip de so de dues maneres: llogar-lo per 30 € cada sessió (una altra oferta, diferent de la del cas) o comprar-lo per 180 €. a) Per al cicle de quatre sessions, calcula què surt més barat i escriu les operacions. b) Amb quantes sessions costen el mateix i a partir de quantes és més barat comprar? c) A més del preu, quines dues raons tindries en compte per decidir (per exemple, on guardar-lo, el manteniment o els usos futurs)?
Solució: a) Lloguer: 4 × 30 = 120 €; compra: 180 €. Per a quatre sessions surt més barat llogar (120 € < 180 €). b) Costen el mateix amb 180 ÷ 30 = 6 sessions (6 × 30 = 180 €); comprar és més barat des de la 7a (210 € davant de 180 €), sense comptar manteniment ni el que valgui després l'equip. c) Raons no monetàries: on guardar-lo, el manteniment i si es farà servir en més ocasions.
Esquema i resum
Llibre, pàg. 190
Dissenyar la solució i reunir recursos
- Missió, visió i valors
- Missió: què i per a qui
- Visió: on arribar
- Valors: com
- Repte concret, mesurable i amb data
- Organitzar i planificar
- Funcions i responsables
- Tasques, dependències i fites
- Calendari amb marge
- Planificació optimista
- Recursos
- Materials, humans, digitals, financers, immaterials
- Propis, deixats, comprats, llogats
- Mapa de recursos amb costos i condicions
- Costos fixos 60 €; variable 1 €/assistent
- Del repte al prototip
- Prototip barat per aprendre
- Desenvolupament àgil i versions
- Sostenibilitat
- Accessibilitat preguntada
- Propietat intel·lectual i industrial
- Drets d'autor: morals i d'explotació
- Llicències: reservat, obert, domini públic
- Imatges generades amb IA: pregunta oberta
- Marca del projecte
Resum
Un projecte comença per la seva missió (què fa i per a qui), la seva visió (on vol arribar) i els seus valors (com), d'on neix un repte concret i mesurable. Planificar és ordenar les tasques, veure'n les dependències i les fites i dibuixar un calendari amb marge, perquè la planificació optimista fa que els plans es quedin curts: l'equip tenia 14 dies de tasques en 14 de disponibles. Després es reuneixen els recursos (materials, humans, digitals, financers i immaterials), que poden ser propis, deixats, comprats o llogats; el mapa de recursos n'anota el cost i les condicions, i distingeix els costos fixos (60 € per sessió) del cost variable (1 € per assistent). Per aprendre abans de gastar es construeix un prototip i s'avança per versions (desenvolupament àgil), tenint cura de la sostenibilitat i d'una accessibilitat decidida preguntant als qui assistiran. Finalment, fer servir obres d'altres exigeix mirar-ne la llicència i respectar els drets d'autor, que poden ser un incentiu per crear; les imatges generades amb IA plantegen una pregunta oberta sobre l'autoria, que convé tractar amb prudència i transparència; i el nom del projecte es pot protegir com a marca, una figura de la propietat industrial que cal registrar.