Situació de partida
Llibre, pàgs. 9–10

És el primer dimarts de setembre a l'Institut Joan Robinson. La Ruth, la professora d'economia de primer de batxillerat, no comença pel llibre: comença per una pregunta. Aquest curs, cada dimarts n'hi haurà una, i al juny cada equip n'haurà de respondre una de pròpia a la Fira de reptes. L'Alex, l'Andrea, en Mario i en Carlos Alberto encara no saben què els costarà més: respondre o decidir quina pregunta val la pena.
En aquesta unitat aprendràs a…
- Explicar què estudia l'economia i per què no es redueix als diners
- Calcular el cost d'oportunitat d'una decisió i representar-lo amb una frontera de possibilitats
- Reconèixer biaixos que ens fan decidir de manera previsiblement poc racional i analitzar una situació de cooperació amb la teoria de jocs
- Valorar què diu l'economia de la felicitat sobre els diners i el benestar
- Distingir la microeconomia de la macroeconomia, les afirmacions positives de les normatives i què pot i què no pot explicar un model
Per començar
- Si algú et demana de què va l'economia, què li diries en una sola frase?
- Què fas quan hi ha dues coses que vols fer a la mateixa hora? Com tries?
- Creus que les persones decidim sempre de manera racional? Posa un exemple en què no ho has fet.
- Els diners fan la felicitat? Quina part, i quina no?
Mapa de la unitat

1.1Què és l'economia i per què no és només diners
Llibre, pàgs. 11–12
L'economia no va de bitllets: va de decisions. Estudia com fem servir el que tenim per aconseguir el que volem. La paraula economia ve del grec oikonomia: oikos vol dir «casa» i nomos, «norma, gestió». L'economia va néixer, doncs, com l'art d'administrar bé els recursos d'una casa. Avui és la ciència social que estudia com les persones, les empreses i els governs decidim quin ús donem a uns recursos limitats per cobrir unes necessitats que no s'acaben. Els diners hi tenen un paper important, però són una eina: la gent ja intercanviava coses molt abans que hi hagués moneda, i hi ha decisions econòmiques —quant d'estona dedicar a una cosa, on viure, què estudiar— en què no hi surt cap euro.
—Una necessitat és la sensació que ens falta alguna cosa i volem satisfer-la: menjar, abric, companyia, aprendre. Les necessitats no s'acaben i canvien amb l'edat, l'època i la cultura. Per cobrir-les fem servir béns, que són objectes (el pa, una bicicleta), i serveis, que són activitats que fa algú per a algú altre (una classe, un trasllat en autobús). Un bé és lliure si, aquí i ara, n'hi ha prou per a tothom i no costa res aconseguir-lo; és econòmic si és escàs i produir-lo o aconseguir-lo té un cost.
| Tipus | Què és | Exemple |
|---|---|---|
| Bé de consum | S'usa directament per satisfer una necessitat | Un entrepà, una jaqueta |
| Bé de capital | S'usa per produir altres béns | Un forn, una màquina de cosir |
| Servei | Una activitat útil que sovint no es pot guardar | Un arranjament de bicicletes, una classe |
| Bé substitut | Es pot canviar per un altre | Un entrepà o una amanida |
| Bé complementari | Se sol usar amb un altre | Una bicicleta i el casc |
—Per produir béns i serveis cal combinar recursos productius, també anomenats factors de producció: el treball (el que aporten les persones), el capital (màquines, eines, edificis), els recursos naturals (terra, aigua, energia) i la capacitat emprenedora, que és la iniciativa de qui organitza tot això i assumeix el risc. Qualsevol projecte, des d'una parada de fira fins a una fàbrica, comença així: algú veu una necessitat i reuneix factors per cobrir-la.
—Tota societat s'ha de fer sempre tres preguntes: què produir, com produir-ho i per a qui. Cada resposta deixa algunes necessitats cobertes i d'altres no. En aquesta unitat veurem per què cal respondre-les (escassetat), com ho fem les persones (decisions) i què en pensen els economistes (rames i models); a la unitat 2 veurem qui les respon a cada país.
Activitats
- Classifica cada cosa com a bé o servei i com a lliure o econòmic: a) un forn de pa; b) l'hora de classe d'una monitora d'esports; c) l'aire d'un cim de muntanya; d) un trajecte en autobús.
- Escriu tres necessitats teves i indica quina podries cobrir sense diners i quina no. Per què?
- Amplia. Imagina un taller de bicicletes de barri. Posa un exemple de cada factor de producció (treball, capital, recursos naturals i capacitat emprenedora) que hi intervé.

1.2Escassetat, elecció i cost d'oportunitat
Llibre, pàgs. 12–14
Si tinguéssim de tot sense límit no caldria triar. Però tenim poc temps, pocs diners i pocs recursos: per això l'economia existeix. L'escassetat vol dir que els recursos són limitats davant d'unes necessitats que no ho són. No té a veure amb ser pobre o ric: l'escassetat també afecta una persona amb molts diners, perquè el seu temps continua sent de vint-i-quatre hores al dia. Davant l'escassetat hem de triar, i triar és renunciar. El cost d'oportunitat d'una decisió és el valor de la millor alternativa a la qual renunciem quan l'escollim. No és el mateix que el preu: anar al cinema costa 9 €, però també costa tres hores que no dediquem a estudiar, a entrenar o a descansar, i la millor d'aquestes opcions és el que de veritat hem deixat anar.
—Per decidir bé és útil pensar al marge: no «cinema sí o no», sinó «una hora més de cinema o una hora més d'estudi». El benefici o el cost marginal és el que canvia quan fem un pas més. Mentre el benefici d'un pas més superi el seu cost, val la pena fer-lo; quan deixa de superar-lo, ens aturem. Aquest raonament també explica per què els incentius (preus, premis, normes) canvien el que triem: modifiquen el que guanyem o el que perdem en cada pas.
—Un error freqüent és deixar-se endur pel cost enfonsat: el que ja s'ha gastat i no es pot recuperar. Només compten els costos i els beneficis futurs de cada opció, tant si ja has pagat una entrada com si no.
—L'escassetat no afecta tothom igual. Del temps, tothom en té vint-i-quatre hores al dia, però qui ha de cuidar un familiar o fer cada dia un trajecte llarg en té moltes menys de lliures. Dels diners, una mateixa despesa pesa molt més en una llar amb pocs ingressos que en una de benestant. L'escassetat es converteix en desigualtat quan l'accés als recursos (aigua neta, habitatge, formació, connexió a internet) depèn de la renda o del lloc on s'ha nascut. Preguntar-se qui hi té accés i qui no forma part de l'anàlisi econòmica.
—Una economia o un equip petit pot representar els seus límits amb la frontera de possibilitats de producció (FPP): les combinacions màximes de dos béns que es poden produir amb tots els recursos disponibles. Un punt sobre la frontera fa servir tots els recursos; un de dins n'aprofita menys del que podria; un de fora és impossible amb els recursos actuals. El pendent de la frontera mostra quant del segon bé cal sacrificar per aconseguir una unitat més del primer: és el cost d'oportunitat.
—Les empreses i els governs també tenen límits. Una fusteria pot fer taules o cadires amb la mateixa fusta i les mateixes hores: fer una taula més vol dir renunciar a unes quantes cadires. El mateix passa amb el pressupost d'un ajuntament: més places d'aparcament poden voler dir menys carril bici o menys jardins. En tots els casos hi ha una renúncia, encara que no es vegi.
Cas · Les dotze hores de l'equip
Cas fictici.
Un equip de la Fira de reptes disposa de 12 hores setmanals de feina per a dues tasques. Preparar una enquesta de barri (planificar-la, passar-la i recollir les respostes) els pren 4 hores; fer un cartell de difusió, 2 hores. L'equip valora els resultats en punts (supòsit didàctic): cada cartell val 3 punts; la 1a enquesta, 9; la 2a, 5 (ja no aporta tanta informació nova), i la 3a, 3. Cal decidir quantes enquestes i quants cartells fa, i quin és el cost d'oportunitat de la decisió.
| Enquestes | Cartells | Hores | Punts d'enquestes | Punts de cartells | Total |
|---|---|---|---|---|---|
| 0 | 6 | 12 | 0 | 18 | 18 |
| 1 | 4 | 12 | 9 | 12 | 21 |
| 2 | 2 | 12 | 14 | 6 | 20 |
| 3 | 0 | 12 | 17 | 0 | 17 |
- Compara cada fila amb l'anterior. Cada enquesta de més costa 4 hores, o sigui, 2 cartells (6 punts). La 1a enquesta aporta 9 punts i en treu 6: el saldo és +3. La 2a aporta 5 i en treu 6: el saldo és −1. Per tant, a l'equip li convé fer 1 enquesta i 4 cartells (21 punts). Pas 2. El cost d'oportunitat d'aquesta decisió és el valor de la millor alternativa que deixen de banda: 2 enquestes i 2 cartells, 20 punts. Els punts són una valoració de l'equip, no una veritat: si els pesos canvien, la decisió també. Fixa't que el cost d'oportunitat es calcula sempre respecte de la millor alternativa descartada, no de totes. Resultat: 1 enquesta i 4 cartells, 21 punts; cost d'oportunitat, 20 punts. Què significa: triar la millor opció no fa gratuïta la renúncia; sempre hi ha una alternativa que s'ha perdut.

Activitats
- Repeteix el cas si cada cartell només necessités 1 hora (la resta, igual): quantes combinacions hi ha, quina tria l'equip i quin és el cost d'oportunitat?
- Aquest dissabte tens 4 hores lliures. Valores en punts: quedar amb amics, 8; estudiar, 6; entrenar, 7. Quina opció tries i quin és el seu cost d'oportunitat? I si estudiar passés a valer 10?
- Amplia. Explica dos motius pels quals la frontera de possibilitats d'un país es pot desplaçar cap enfora i què seria un punt fora de la frontera.
Simulador
Cas · Les dotze hores de l'equip
L'equip té 12 hores setmanals per fer enquestes (4 hores cada una) i cartells (2 hores cada un). Tria quantes enquestes fa: els cartells ocupen les hores que queden. Comprova per què la millor opció és 1 enquesta i 4 cartells.
Supòsit didàctic: els punts són una valoració de l'equip, no una veritat. Amb 1 enquesta i 4 cartells, 21 punts; el cost d'oportunitat és el de la millor alternativa descartada (2 enquestes i 2 cartells, 20 punts).

1.3Economia conductual: decidim com pensem que decidim
Llibre, pàgs. 14–16
Fins ara hem suposat que triem amb lògica. L'economia conductual comprova què fem de debò, i la teoria de jocs, què passa quan el que et convé depèn del que fan els altres. Durant molt de temps els models van suposar un agent «racional» que compara costos i beneficis sense equivocar-se. L'economia conductual uneix economia i psicologia per estudiar com decidim realment. Les persones no som irracionals a l'atzar, sinó de manera previsible: fem servir dreceres mentals que solen anar bé, però que ens fan errar sempre en la mateixa direcció. Es diuen biaixos. Els més coneguts són: l'ancoratge (una xifra que ens han donat abans condiciona el que decidim després), l'efecte dotació (valorem més el que ja és nostre), l'aversió a les pèrdues (una pèrdua ens pesa més que un guany igual) i l'efecte de manada (fem el que fa la majoria).
—Entendre els biaixos serveix per decidir millor, però també explica per què els incentius funcionen: un preu «tatxat» ens fa actuar. Les empreses i els governs el poden usar bé (recordar que cal estalviar) o malament (pressionar perquè comprem). Saber-ho és la primera defensa.
—Alguns governs, centres i empreses fan servir aquest coneixement per donar empentes (nudges): canvis petits en com es presenta una opció, sense prohibir res. Per exemple, si qui no diu res queda apuntat a una activitat, s'hi apunta molta més gent. Una empenta és acceptable si és transparent i es pot triar una altra opció.
—L'economia conductual és un bon exemple que l'economia no és una illa. Per entendre una decisió econòmica sovint cal la psicologia (per què triem el que triem), la història (com hem arribat a un determinat repartiment), la geografia i la ciència del clima (d'on surten els recursos i què costa fer-los servir), l'ètica (què és just) i les matemàtiques i les dades (per mesurar-ho). Per això aquesta matèria uneix economia i emprenedoria: emprendre és aplicar aquests coneixements a la vida real, i en cada unitat veuràs una mateixa decisió des de més d'una disciplina.
—Però moltes decisions no depenen només de nosaltres. La teoria de jocs estudia les situacions en què el resultat de cada persona depèn també del que fan les altres. Un joc té jugadors, estratègies (les opcions) i pagaments (el que guanya cadascú segons el que es triï). Un resultat és un equilibri quan ningú no pot millorar canviant d'estratègia mentre els altres mantinguin la seva. El joc més famós és el dilema del presoner: cada jugador guanyaria més si cooperessin, però l'equilibri és que cap dels dos coopera.
—Hi ha altres jocs coneguts. A la caça del cérvol, dos caçadors poden caçar junts un cérvol (un premi gran, però només si tots dos s'hi dediquen) o caçar cada un una llebre (un premi petit i segur). Aquest joc té dos equilibris, i quin dels dos passa depèn de la confiança que cada jugador tingui en l'altre: per això la comunicació i la reputació són tan importants en equip.
Cas · Dues parades, un preu
Cas fictici.
A la Fira de reptes, dues parades de pastissos veïnes poden posar el preu alt o baix. Els beneficis diaris són un supòsit didàctic (en euros, parada A / parada B): si totes dues posen preu alt, 60 / 60; si totes dues el posen baix, 40 / 40; si una el posa baix i l'altra alt, la del preu baix guanya 80 i la del preu alt, 20.
| Si la parada B posa… | La parada A guanya amb preu alt | La parada A guanya amb preu baix | Millor resposta d'A |
|---|---|---|---|
| Preu alt | 60 € | 80 € | Baix |
| Preu baix | 20 € | 40 € | Baix |
- Sigui el que sigui el que faci B, a A li convé el preu baix (80 > 60 i 40 > 20). Com que el joc és simètric, a B també. L'equilibri és preu baix / preu baix: 40 € cadascuna, 80 € en total. Pas 2. Si haguessin cooperat, haurien guanyat 60 + 60 = 120 €. Si el joc es repeteix cinc dies i una parada abaixa el preu el primer dia (80 €) i l'altra respon amb preu baix els quatre dies següents, la primera guanya 80 + 4 × 40 = 240 €, menys que els 5 × 60 = 300 € de cooperar. En un joc repetit sense final conegut la cooperació pot sostenir-se perquè trair té conseqüències. Resultat: l'equilibri és preu baix / preu baix, 40 € cada una, tot i que amb preu alt guanyarien 60 €. Què significa: els resultats col·lectius poden ser pitjors que els que tothom voldria. Entre empreses competidores, pactar preus és il·legal (ho veurem a la unitat 3).

Activitats
- Canvia els pagaments: preu alt / alt, 50 / 50; baix / baix, 30 / 30; baix contra alt, 70 per al del preu baix i 10 per al del preu alt. Troba l'equilibri i digues si continua sent un dilema.
- Una botiga exposa «abans 85 €, ara 55 €». Calcula el percentatge de descompte i explica quin biaix pot estar influint en qui compra.
- Amplia. Amb els números del cas, i si només queda l'últim dia de fira, tindria compte baixar el preu? Compara 80 € amb 60 € i explica què passa amb la cooperació quan se sap que el joc s'acaba.
Classifica
Activitat 7 · Quin biaix és?
Classifica cada situació segons el biaix que hi pot influir.
Una botiga exposa «abans 85 €, ara 55 €» i 55 € sembla una ganga.
Un company demana 20 € per una entrada que ell no hauria pagat més de 12.
Perdre 10 € et fa més mal que el plaer de guanyar-ne 10.
Tries el restaurant que té la cua més llarga només perquè hi ha molta gent.

1.4Economia i felicitat: la paradoxa d'Easterlin
Llibre, pàgs. 16–17
Si l'economia serveix per cobrir necessitats, el seu fi últim és el benestar. Però, el benestar és el mateix que la riquesa? L'utilitarisme, de filòsofs i economistes com Jeremy Bentham i John Stuart Mill, defensa que una acció és bona si augmenta la felicitat —«el plaer i l'absència de dolor»— del màxim nombre de persones. L'economia de la felicitat recull enquestes en què la gent valora de 0 a 10 com de satisfeta està amb la seva vida, i les compara amb la renda i altres factors. L'economista Richard Easterlin va observar el 1974 que, dins un país, les persones amb més renda es declaren més felices, però que, quan tot el país s'enriqueix durant molts anys, la felicitat mitjana no augmenta al mateix ritme. És la paradoxa d'Easterlin: els diners importen, però més diners no sempre vol dir més felicitat.
—L'utilitarisme també té crítiques: si només comptem la suma de felicitat, una minoria pot quedar-se sense res mentre el total augmenta. Per això el filòsof John Rawls va defensar que una societat justa ha de pensar primer en qui està pitjor, com si hagués de triar les regles sense saber quina posició hi ocuparà. Aquesta mirada ajuda a entendre per què molts països combinen mercats amb impostos i serveis públics: no només pensen en el total, sinó en el seu repartiment.
—Aquesta xifra diu que la riquesa mitjana ha crescut, no que la gent sigui un 27,7 % més feliç ni que tothom hi hagi guanyat el mateix. Dos motius expliquen la prudència: una part és només inflació, i la mitjana amaga les diferències. Per això l'economia també discuteix la distribució: l'eficiència busca obtenir el màxim amb els recursos, i l'equitat busca un repartiment just. Poden xocar —uns impostos progressius redueixen desigualtats però poden desanimar la feina— i decidir quin pes tenen és una opció ètica, no només tècnica.
—Per mesurar el benestar es combinen indicadors objectius (renda, salut, esperança de vida, educació) i enquestes de satisfacció, i cap indicador sol n'és suficient. El PIB mesura el valor del que es produeix en un territori durant un any: deixa fora la feina domèstica no pagada, el temps lliure i el desgast del medi ambient, i no diu res de com es reparteix. Els estudis sobre felicitat solen trobar que hi pesen molt la salut, les relacions personals, tenir feina i sentir-se segur.

Activitats
- Amb les dades de la caixa, comprova que 39.531 − 30.957 = 8.574 € i calcula el percentatge. Per què no es pot concloure que els catalans siguin un 27,7 % més feliços?
- Amplia. Posa un exemple d'una decisió pública en què es noti la tensió entre eficiència i equitat, i defensa-la amb dos arguments en una banda i dos en l'altra.
Simulador
Dada · PIB per habitant de Catalunya
Amb les xifres d'Idescat, calcula quant ha crescut el PIB per habitant entre el 2017 i el 2024 (en euros corrents, sense descomptar la inflació).
Font: Idescat, Producte interior brut territorial, revisió estadística 2024 (consulta: 11/2026). És una mitjana en euros corrents: no diu res de la distribució ni mesura la felicitat.

1.5Rames de l'economia i com s'investiga
Llibre, pàg. 18
L'economia es divideix per escala i per tipus de pregunta. Aprendre a distingir-ho ajuda a llegir un titular sense deixar-se enganyar. La microeconomia estudia les decisions de les famílies i de les empreses i com es formen els preus en cada mercat (el preu del lloguer d'un pis, el sou d'una professió). La macroeconomia mira l'economia sencera: el creixement, l'atur, la inflació, el deute. Una afirmació positiva descriu què passa i es pot comprovar amb dades («la taxa d'atur ha baixat dos punts»); una afirmació normativa expressa què creiem que hauria de passar («cal pujar els sous») i depèn de valors. Els economistes sovint discrepen perquè no sempre divergeixen en els fets, sinó en els valors.
—Per investigar, els economistes fan servir models: versions simplificades de la realitat que deixen de banda detalls per veure un mecanisme. Un mapa de metro no té la mida real dels carrers i, tot i així, serveix. Els models s'apliquen amb la clàusula ceteris paribus («tota la resta igual»): es canvia una variable i s'imagina que les altres no es mouen. Aquesta simplificació és la seva força i el seu límit: un model és útil si es pot comprovar amb dades i es diu què deixa fora.
—Investigar en economia segueix un camí: fer una pregunta concreta, plantejar una hipòtesi (una resposta provisional), recollir dades i contrastar-la. Dues variables poden moure's alhora sense que una causi l'altra: és la diferència entre correlació i causalitat. Si a l'estiu es venen més ventalls i més gelats, no és que els uns facin vendre els altres: tots dos depenen de la calor. Per aïllar causes, els economistes també fan experiments, i per això l'economia conductual els fa servir tant.
Activitats
- Classifica com a positives o normatives: a) «El 2024 el PIB per habitant era de 39.531 €»; b) «Cal destinar més diners a la sanitat»; c) «Si el preu del bitllet puja, es viatja menys»; d) «És injust que els sous siguin tan diferents». Justifica cada resposta.
Classifica
Activitat 12 · Positiva o normativa?
Classifica cada afirmació.
«El 2024 el PIB per habitant era de 39.531 €».
«Cal destinar més diners a la sanitat».
«Si el preu del bitllet puja, es viatja menys».
«És injust que els sous siguin tan diferents».
La pregunta del dimarts · La taula de la Ruth
Llibre, pàgs. 19–20
Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.
El primer dimarts de setembre va començar plovent. Els vidres de l'aula de la Ruth tenien el vel gris d'aquell mes, i el pati era buit. Dins, vint-i-pocs alumnes de primer de batxillerat feien veure que no tenien son.
La Ruth va entrar amb la carpeta morada sota el braç, va encendre la pantalla i va deixar el retolador sobre la taula.
—Bon dia. Aquest curs començarem cada dimarts amb una pregunta —va dir—. No serà de l'examen ni del llibre. Serà del món. Avui només en tinc una: quant val un dimarts?
Ningú no va dir res. En Mario va aixecar els ulls del mòbil, que feia servir per amagar un badall.
—Quant val… què? —va preguntar.
—Aquest dimarts. El dia sencer, tal com el teniu al davant. —La Ruth va tocar la pantalla i hi va aparèixer una taula buida, amb cinc columnes de colors i una fila per a cada alumne—. Cada fila és vostra. A la primera columna, què en faríeu. A la segona, quantes hores. A la tercera, què deixaríeu de fer per fer-ho. A la quarta, què en traieu. I a la cinquena, quant us costa.

—Quant em costa? —va dir en Carlos Alberto, que s'havia aixecat i es tocava la barbeta, com cada vegada que no se'n refiava—. Jo entreno quatre hores. No em costa res: m'agrada.
—Ho has dit tu que són quatre hores —va dir l'Andrea, sense girar-se—. Aquestes quatre hores no les pots fer servir per a una altra cosa.
—Ja ho sé.
—Doncs algun preu tenen.
En Carlos Alberto va obrir la boca i la va tornar a tancar. A la pantalla, la Ruth va marcar amb el retolador la columna violeta.
—No he dit preu en diners. He dit quant val —va dir—. Pot ser en diners, en temps, en coses que no passen. Qui comença?
—Jo faig números —va dir l'Alex, que ja havia obert el portàtil—. Un dimarts té vint-i-quatre hores. Si en descomptem vuit de dormir i vuit entre classes, pati i trajectes, em queden vuit. Aquestes són les meves.
—Vuit —va dir la Ruth—. I què en fas?
—Tres per al projecte, dues per a casa, una per a… —L'Alex va fer una pausa—. I dues que no sé on se me'n van.
—Quatre hores de pantalla —va dir en Mario—. Jo ho tinc clar. I no deixo de fer res.
—Segur? —va dir la Ruth.
—Res.
—No pot ser —va dir l'Andrea—. Si fas quatre hores de pantalla, aquestes quatre hores no les dediques a res més. Alguna cosa deixes de fer.
En Mario es va quedar mirant el mòbil, com si la resposta hi fos dins. Va picar amb l'ungla contra la funda.
—Dormir una mica més —va dir, al final.
Es va fer un silenci curt, d'aquells que només tenen les aules quan algú ha dit una cosa certa. L'Andrea va apuntar alguna cosa al quadern i en Carlos Alberto es va asseure.
—No tot té preu —va insistir l'Andrea—. Hi ha coses que no es compren.
—No —va dir la Ruth—. Però per tenir-les sí que hem de renunciar a alguna cosa. —Escriviu-ho. No sé què heu de posar, i no hi ha resposta que sigui la bona. Només una que pugueu defendre.
Es va sentir el bolígraf d'en Carlos Alberto i, al cap d'una estona, el de tothom. La Ruth va caminar entre les taules i es va aturar a la finestra. La pluja no cedia.
—Això també és la feina d'aquest curs —va dir sense girar-se—. Al juny, cada equip tindrà una pregunta de barri i l'haurà de respondre davant de tothom, a la Fira de reptes. Avui només escalfem.
Quan va tornar a la pantalla, les files estaven plenes. Quatre hores de pantalla, quatre d'entrenament, tres de projecte, una d'estudi. Cap fila era igual que una altra, i cap xifra de la columna final coincidia amb la del costat.
—Dimarts que ve —va dir la Ruth— tornarem a mirar aquesta taula. I porteu una xifra que pugueu defensar.
Va sonar el timbre. Ningú no es va moure gaire.
Situació d'aprenentatge: La pregunta del repte
Llibre, pàg. 21
Activitats individuals
- Escriu tres problemes del teu barri o poble i tria el que t'interessa més.
- Anota els teus propis recursos escassos per al projecte: hores, habilitats i material.
- Omple una taula de valoracions amb tres opcions i calcula el cost d'oportunitat de la que triïs.
Activitats en grup
- Poseu en comú els tres problemes de cadascú i trieu-ne un de sol.
- Formuleu-lo com una pregunta que es pugui respondre en vuit mesos.
- Repartiu les hores de l'equip entre dues tasques i justifiqueu què deixeu de banda.
Dades. Feu servir les hores i els punts del cas «Les dotze hores de l'equip» com a model; vosaltres poseu els números del vostre repte. No s'utilitzen dades de cap família. Comprovació individual. Sense ajuda: tens 10 hores. La tasca A pren 5 hores i val 12 punts (només es pot fer una vegada); la tasca B pren 2,5 hores i val 8 punts cada vegada. Escull la combinació que ocupi les 10 hores i calcula'n el cost d'oportunitat.

Informe: Més rics, però no sempre més feliços?
Llibre, pàg. 22
La pregunta sembla senzilla: si un país s'enriqueix, la gent hi viu més contenta? L'economista Richard Easterlin va comparar el 1974 la renda i la felicitat declarada en diversos països i va trobar un patró curiós. Dins d'un mateix país, les persones amb més ingressos es declaraven més satisfetes. Però entre països i al llarg del temps la relació era més feble: en els països que es feien més rics, la felicitat mitjana no pujava al mateix ritme. Aquest resultat es va conèixer com la paradoxa d'Easterlin.
—Una explicació és que ens comparem: no valorem el que tenim en termes absoluts, sinó respecte del que tenen els altres o del que teníem abans. Si tothom puja alhora, la posició relativa canvia poc. Una altra és l'adaptació: ens acostumem ràpid a una renda més alta i el que ahir semblava un luxe avui és normal.
—Però el resultat no és indiscutible. El 2008, Betsey Stevenson i Justin Wolfers van analitzar dades més amplies i van defensar que, quan es compara bé, els països més rics solen tenir una satisfacció mitjana més alta i que l'augment de renda dins d'un país també s'associa amb més satisfacció, tot i que de manera moderada. Dos treballs seriosos, amb dades i mètodes diferents, arriben a conclusions que no coincideixen del tot.
—Què en podem treure? Primer, que els diners i el benestar tenen relació, però no són el mateix: la salut, les relacions, la feina i la seguretat hi pesen molt. Segon, que mesurar la felicitat amb una escala de 0 a 10 té límits: la gent entén i respon la pregunta de manera diferent segons la cultura i el moment. Tercer, que una mitjana no diu res de les diferències: dos països amb la mateixa renda mitjana poden repartir-la molt diferent, i això afecta com viu la gent.
—Per a l'economia, el debat és útil perquè obliga a no confondre creixement amb benestar. Un indicador com el PIB per habitant aproxima la producció per persona, però no mesura la felicitat. Quan una decisió pública o personal es justifica amb «més renda», convé preguntar també: renda per a qui, i a canvi de què?
Font: Easterlin, R. A. (1974), Does Economic Growth Improve the Human Lot?, a Nations and Households in Economic Growth, pp. 89-125; Stevenson, B. i Wolfers, J. (2008), Brookings Papers on Economic Activity 2008(1), pp. 1-87 (consulta: 11/2026).
Activitats
Llibre, pàg. 23
8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.
Calcula
Activitat 15 · El temps de l'Alex
L'Alex té 8 hores lliures i en dedica 3 al projecte. Quin percentatge de les 8 hores representa el projecte?
Activitats
13. (comprensió) A l'episodi, cadascú respon la pregunta de la Ruth d'una manera diferent. Resumeix què diu cada personatge i explica per què l'Andrea insisteix que les quatre hores de pantalla «no es poden fer servir per a una altra cosa».
Solució: Carlos Alberto: «entreno, no em costa res»; Andrea: les hores tenen un cost perquè no es poden usar per a una altra cosa; Alex: calcula vuit hores lliures; Mario: quatre hores de pantalla i, al final, reconeix que dorm menys. L'Andrea parla de cost d'oportunitat.
14. (aplicació) Omple la teva fila de la taula de la Ruth amb un dimarts normal: què fas, quantes hores, què deixes de fer, què en treus i el cost d'oportunitat de l'activitat que més hores et pren.
Solució: Resposta oberta; s'avalua que el cost d'oportunitat sigui la millor alternativa descartada i no el preu.
15. (càlcul) L'Alex calcula que li queden 8 hores lliures: 24 − 8 (dormir) − 8 (institut i trajectes). Si en dedica 3 al projecte, 2 a casa, 1 a esport i la resta a altres coses, quantes hores li queden per a altres coses? Quin percentatge de les 8 hores representa el projecte?
Solució: 3 + 2 + 1 = 6 h; 8 − 6 = 2 h per a altres coses; 3 / 8 = 37,5 %.
16. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «El cost d'oportunitat d'una decisió és simplement el preu en euros que pagues per l'opció que tries». Indica què hi falta i reescriu-la correctament.
Solució: Falta que el cost d'oportunitat és el valor de la millor alternativa a què es renuncia (temps, diners, oportunitats), no només el preu pagat. Correcció: «És el valor de la millor opció a la qual renuncies quan en tries una altra».
17. (document) Llegeix aquest full de temps d'un estudiant (supòsit), en hores setmanals: classe, 30; estudi, 10; son, 56; esport, 5; pantalla, 14; altres (àpats, trajectes, amics), 53. Comprova que sumen 168 h i calcula quin percentatge del total és l'estudi. Si passes 4 hores de pantalla a esport, quin és el cost d'oportunitat en hores de pantalla?
Solució: 30 + 10 + 56 + 5 + 14 + 53 = 168 h; estudi: 10 / 168 = 6,0 %. Passar 4 h de pantalla a esport té un cost d'oportunitat de 4 h de pantalla.
18. (anàlisi) Explica amb el dilema del presoner per què dues botigues veïnes poden acabar baixant els preus tot i que les dues guanyarien més amb preus alts. Què podria canviar el resultat en una relació que dura anys?
Solució: Cada botiga guanya més baixant el preu sigui el que faci l'altra; l'equilibri és preus baixos. En una relació repetida la cooperació pot sostenir-se si es pot castigar la traïció; entre empreses reals, pactar preus és il·legal.
19. (anàlisi) Un company posa a la venda una entrada i demana 20 €, tot i que no n'hauria pagat més de 12 per comprar-la. Quin biaix hi pot haver darrere i com podria fixar un preu més realista?
Solució: Efecte dotació: valora més el que és seu. Per fixar un preu més realista pot comparar amb entrades similars en altres llocs o preguntar a diverses persones quant en pagarien.
20. (transferència individual, sense ajuda) Tria una decisió teva d'aquesta setmana (sense dades de la família). Descriu les alternatives, calcula o estima el seu cost d'oportunitat i digues quin biaix hi podria haver influït.
Solució: Resposta oberta; s'avalua la coherència entre alternativa, cost d'oportunitat i biaix.
Esquema i resum
Llibre, pàg. 24
Principis d'economia: escassetat, decisions i felicitat
- Economia
- Necessitats, béns i serveis
- Factors de producció
- Què, com i per a qui
- Escassetat
- Cost d'oportunitat
- Decisions al marge i incentius
- Frontera de possibilitats
- Conducta
- Biaixos: ancoratge, dotació, pèrdues, manada
- Teoria de jocs i dilema del presoner
- Felicitat
- Utilitarisme i paradoxa d'Easterlin
- Eficiència i equitat
- Rames
- Micro i macro
- Positiu i normatiu; models i ceteris paribus
Resum
L'economia estudia com decidim usar uns recursos limitats per cobrir unes necessitats que no s'acaben; no es limita als diners. Els factors de producció (treball, capital, recursos naturals i capacitat emprenedora) es combinen per produir béns i serveis. Com que els recursos són escassos, triar és renunciar, i el cost d'oportunitat és el valor de la millor alternativa que deixem de banda; la frontera de possibilitats el representa gràficament. L'economia conductual mostra que decidim amb biaixos previsibles, com l'ancoratge o l'aversió a les pèrdues, i la teoria de jocs analitza situacions en què el resultat depèn del que fan els altres: al dilema del presoner, l'equilibri és pitjor per a tothom que la cooperació, però en jocs repetits indefinits la cooperació pot sostenir-se. L'economia de la felicitat i la paradoxa d'Easterlin recorden que més renda no vol dir sempre més benestar i que l'eficiència i l'equitat poden xocar. Finalment, la microeconomia estudia decisions individuals i la macroeconomia, l'economia sencera; les afirmacions poden ser positives o normatives, i els models simplifiquen la realitat amb ceteris paribus, cosa que n'és alhora la força i el límit.