L'estat del benestar es finança amb impostos i cotitzacions, i el sistema de pensions de repartiment depèn del nombre de cotitzants per pensionista; l'envelliment el tensa. La política fiscal recapta, redistribueix i estabilitza: els impostos poden ser directes o indirectes i progressius, proporcionals o regressius, i la Constitució en demana el criteri de la capacitat econòmica i la progressivitat. L'economia submergida redueix la recaptació, i l'efecte multiplicador indica quant varia la renda per cada variació de despesa, segons el context i els supòsits. El dèficit és la despesa que supera els ingressos i el deute públic és l'estoc pendent, que els dèficits fan créixer; té un cost d'oportunitat, perquè els interessos no es poden gastar en altres serveis. El pressupost fixa prioritats, i cal avaluar-lo i que sigui transparent; els pressupostos participatius n'amplien el debat. La Generalitat i els ajuntaments tenen autonomia financera, amb tributs propis, cedits i transferències. Per llegir un pressupost cal mirar els ingressos, la despesa i el saldo, i comparar-ne les partides amb les de l'any anterior. Cap xifra sola no diu si una política és justa: cal saber qui paga, qui rep i què es deixa de fer.
Benestar
- Serveis i prestacions
- Cotitzacions i impostos
- Pensions de repartiment
Impostos
- Directes i indirectes
- Progressius, proporcionals i regressius
- Economia submergida
- Multiplicador
Dèficit
- Saldo i deute públic
- Cost d'oportunitat
Despesa
- Pressupost i programes
- Avaluació i transparència
Territori
- Estat, Generalitat i ajuntaments
- Autonomia financera