Situació de partida
Llibre, pàgs. 121–122

És abril i el centre cívic del barri de Valldelana convoca una consulta: l'ajuntament destina una partida del pressupost participatiu a una millora del barri i vol que els veïns diguin en què s'ha de gastar. El grup de l'Observatori econòmic hi va a escoltar, amb la Inés Varela. Tothom té una idea de què cal fer, però els diners no arriben per a tot, i de seguida surt la pregunta que et planteja aquesta unitat: d'on surten els diners de tothom i qui decideix en què es gasten?
En aquesta unitat aprendràs a…
- Explicar com es finança l'estat del benestar i com funciona el sistema de pensions de repartiment
- Calcular quant paga una persona en un impost progressiu i com actua el multiplicador de la despesa pública
- Interpretar el dèficit, el deute públic i el cost d'oportunitat de les decisions de despesa
- Reconèixer com s'avalua la despesa pública i què vol dir la transparència dels pressupostos
- Descriure com es financen la Generalitat i els ajuntaments i llegir un pressupost públic
Per començar
- Quins serveis públics fas servir tu cada setmana? Qui creus que els paga?
- Si l'ajuntament només pot fer una de dues obres, com decidiries quina?
- És just que qui més guanya pagui un percentatge més alt dels seus ingressos? Per què?
- Què passa si una administració gasta cada any més del que ingressa?
Mapa de la unitat

8.1Estat del benestar i finançament; pensions
Llibre, pàgs. 123–124
Els serveis públics semblen gratuïts quan els fas servir, però algú els paga: entre tots. L'estat del benestar és el conjunt de serveis i prestacions públiques que garanteixen drets bàsics, universals o condicionats a requisits: sanitat, educació, pensions, atenció a la dependència, serveis socials. Es finança sobretot amb impostos i amb les cotitzacions socials que paguen treballadors i empreses. Els ingressos públics són diners de les famílies i de les empreses que les administracions reparteixen. A Espanya, més del 40 % de la despesa pública va a la protecció social (més que només pensions; figura 8.1).
—A Espanya, les pensions contributives es financen sobretot amb un sistema de repartiment: les cotitzacions de les persones que treballen avui paguen les pensions de les que ja s'han jubilat, i les que treballen avui cobraran gràcies a les cotitzacions de les futures generacions (i, si cal, a transferències de l'Estat). En canvi, en un sistema de capitalització cadascú estalvia per a la seva pensió. El repartiment depèn de quantes persones cotitzen per pensionista, de quant cotitzen i de quant es cobra, i l'envelliment en pressiona l'equilibri.
—Les prestacions són contributives quan cal haver cotitzat (la pensió de jubilació, la d'atur) i no contributives quan es paguen amb els impostos generals a qui té pocs recursos. L'estat del benestar redistribueix renda, protegeix de riscos com la malaltia, l'atur o la vellesa, i inverteix en persones. Cap d'aquestes funcions no és gratuïta.
Cas · Les pensions d'un país petit
Cas fictici.
En un país (fictici) hi ha 3.000.000 de persones que cotitzen, amb un sou mitjà de 24.000 € a l'any i un tipus de cotització del 25 %. Hi ha 1.500.000 pensionistes amb una pensió mitjana de 12.000 € a l'any. Quin és el saldo del sistema? I si els pensionistes passen a ser 1.800.000? (supòsit didàctic)
| Cotitzants | Pensionistes | Ingressos (M€) | Despesa (M€) | Saldo (M€) | |
|---|---|---|---|---|---|
| Situació inicial | 3.000.000 | 1.500.000 | 18.000 | 18.000 | 0 |
| Amb 300.000 pensionistes més | 3.000.000 | 1.800.000 | 18.000 | 21.600 | −3.600 |
- Els ingressos són 3.000.000 · 24.000 · 0,25 = 18.000 milions d'euros i la despesa, 1.500.000 · 12.000 = 18.000: el sistema està en equilibri, amb dues persones que cotitzen per cada pensionista. Pas 2. Amb 1.800.000 pensionistes, la despesa puja a 21.600 milions i falta 3.600. En el model, es pot tancar el forat amb un tipus del 30 % (21.600 / 72.000), baixant la pensió mitjana a 10.000 € o amb una part dels impostos generals. Resultat: amb 1,67 cotitzants per pensionista el sistema té un dèficit de 3.600 milions. Què significa: quan envelleix la població, o s'ingressa més, o es cobra menys, o s'incorporen més persones a cotitzar.

—Per fer sostenible un sistema de repartiment hi ha diverses vies, que es poden combinar: pujar els ingressos (cotitzacions o impostos), allargar la vida laboral, incorporar més persones a treballar (joves, dones, persones immigrades) o ajustar la quantia de les pensions.
Activitats
- Digues si cada finançament és d'un sistema de repartiment o de capitalització: a) les cotitzacions d'avui paguen les pensions d'avui; b) cadascú aporta a un compte propi que cobrarà en jubilar-se.
- En el país del cas hi ha 2.400.000 cotitzants amb un sou mitjà de 25.000 € i 1.200.000 pensionistes amb 12.000 € de pensió. Quin tipus de cotització cal perquè el sistema estigui en equilibri?
- Amplia. Amb la caixa Dada, calcula quants punts va pujar entre el 2015 i el 2025 el nombre de persones de 65 anys o més per cada 100 de 15 a 64 a Espanya, i explica per què això pressiona un sistema de repartiment.
Simulador
Cas · Les pensions d'un país petit
Canvia els cotitzants, el sou, el tipus de cotització, els pensionistes i la pensió. Mira el saldo del sistema de repartiment i el tipus que l'equilibraria.
Cas (supòsit): 3.000.000 de cotitzants, 24.000 € de sou, cotització del 25 %, 1.500.000 pensionistes i 12.000 € de pensió: 18.000 M€ d'ingressos i de despesa. Amb 1.800.000 pensionistes, la despesa és de 21.600 M€ i el dèficit, de 3.600 M€.

8.2Política fiscal: impostos, solidaritat, economia submergida i multiplicador
Llibre, pàgs. 125–126
La política fiscal usa els impostos i la despesa per recaptar, per repartir i per moure l'economia. Els impostos financen la despesa pública i redistribueixen la renda. Els directes graven la renda o el patrimoni (l'IRPF) i els indirectes, el consum (l'IVA, general del 21 %). Un impost és proporcional si el tipus és el mateix per a tothom, progressiu si el tipus mitjà puja amb la renda i regressiu si pesa més sobre les rendes baixes; l'IVA tendeix a ser regressiu perquè les famílies amb menys renda destinen una part més gran dels ingressos al consum. La Constitució demana un sistema progressiu segons la capacitat econòmica. La solidaritat vol dir que qui té més capacitat contribueix més, perquè tothom accedeixi als mateixos serveis.
Cas · Un impost progressiu
Cas fictici.
Un impost (fictici) grava la base imposable amb un 10 % fins a 12.000 €, un 20 % entre 12.000 i 30.000 € i un 30 % per damunt de 30.000 €. Quant paga una persona amb 25.000 € i una altra amb 50.000 €? Quin és el tipus mitjà de cadascuna? (supòsit didàctic) Pas 1. Amb 25.000 €: 12.000 · 0,10 = 1.200 € i els 13.000 € restants al 20 % són 2.600 €; en total 3.800 €, un tipus mitjà de 3.800 / 25.000 = 15,2 %. Pas 2. Amb 50.000 €: 1.200 + 18.000 · 0,20 (3.600) + 20.000 · 0,30 (6.000) = 10.800 €, un tipus mitjà del 21,6 %. Resultat: amb base doble es paga més del doble: 10.800 € contra 3.800 €. Què significa: el tipus de cada tram és el tipus marginal i s'aplica només a la part de la base del tram; el mitjà és la quota dividida per la base.

—Quan hi ha activitat que no es declara, parlem d'economia submergida: treballs en negre, vendes sense factura, ingressos no declarats, un reforç escolar cobrat sense declarar. Té costos: es recapta menys, el treballador perd cotitzacions i protecció, i les empreses que compleixen competeixen en desavantatge. No és el mateix l'evasió, que incompleix les obligacions tributàries, que la planificació fiscal lícita; l'elusió abusiva (actes artificiosos per no pagar) pot ser corregida. Es combat amb inspeccions, obligacions de facturació i una administració àgil. A Catalunya, l'Agència Tributària de Catalunya gestiona alguns tributs de la Generalitat; els estatals, com l'IRPF i l'IVA, els gestiona l'Agència Tributària estatal.
—La política fiscal també serveix per estabilitzar: és l'eina que fa servir un govern quan vol reactivar l'economia o refredar-la. Una despesa pública addicional en té un efecte multiplicat: l'efecte multiplicador de la despesa pública. La propensió al consum és la part de la renda disponible que es dedica a consumir. En un model simplificat (economia tancada, preus fixos), si el consum de les famílies és una fracció c de la renda disponible i l'Estat se'n queda una fracció t en impostos, el multiplicador és 1 / (1 − c(1 − t)).
Cas · El multiplicador de la despesa
Cas fictici.
Una economia (fictícia) té una propensió al consum de 0,8 i un tipus d'impost del 25 %. L'administració gasta 200 milions més en obres. Quin és l'efecte sobre la renda? (supòsit didàctic) Pas 1. El multiplicador és 1 / (1 − 0,8 · (1 − 0,25)) = 1 / (1 − 0,6) = 2,5. Pas 2. La renda augmenta 200 · 2,5 = 500 milions. Resultat: segons el model, 200 milions de despesa fan créixer la renda 500 milions. Què significa: com més estalvia la gent i com més impostos hi ha, més petit és el multiplicador; un multiplicador alt vol dir que cada euro públic mou més activitat.
—El multiplicador té límits. Si l'administració s'endeuta per gastar, pot desplaçar la inversió privada (l'efecte expulsió), perquè els tipus d'interès poden pujar; els efectes triguen a notar-se. També hi ha estabilitzadors automàtics: si l'economia cau, es paga menys d'impost i es cobren més prestacions d'atur, i això frena la caiguda.
Activitats
- Amb l'escala del cas, calcula l'impost i el tipus mitjà d'una persona amb una base de 40.000 €.
- Un producte costa 50 € sense IVA. Quin és el preu amb un IVA del 21 %? Per què es diu que és un impost regressiu?
- Amplia. Calcula el multiplicador amb una propensió al consum de 0,9 i un tipus d'impost del 20 %, i l'efecte d'una despesa de 100 milions. Compara'l amb el cas.
Simulador
Cas · Un impost progressiu
Canvia la base imposable. Mira quant paga i quin és el tipus mitjà amb l'escala del 10 % fins a 12.000 €, del 20 % fins a 30.000 € i del 30 % per damunt.
Cas (supòsit): amb 25.000 € es paguen 3.800 € (15,2 %) i amb 50.000 €, 10.800 € (21,6 %).
Simulador
Cas · El multiplicador de la despesa
Canvia la propensió al consum, el tipus d'impost i la despesa pública addicional. Mira el multiplicador i quant creix la renda.
Cas (supòsit): propensió al consum de 0,8, impost del 25 % i 200 milions de despesa: multiplicador de 2,5 i 500 milions més de renda.

8.3Dèficit públic i deute públic; cost d'oportunitat
Llibre, pàgs. 127–128
Gastar més del que s'ingressa es pot fer un any, però s'acaba pagant. El saldo públic és la diferència entre els ingressos i la despesa de les administracions. Si la despesa supera els ingressos hi ha dèficit públic; si no, superàvit. Un dèficit no és sempre dolent ni un superàvit sempre bo. El deute públic és el saldo pendent que deuen les administracions en una data, i es mesura com a percentatge del PIB. Els dèficits fan créixer el deute. Es finança emetent bons que compren famílies, bancs i inversors; i tot el deute té uns interessos que s'han de pagar cada any, de manera que el deute d'avui és despesa de demà. El 3 % de dèficit i el 60 % de deute sobre el PIB són valors de referència del marc europeu.
—El deute s'emet en forma de bons: cada títol és un préstec que l'administració ha de tornar en una data i amb un interès. Si els inversors desconfien d'un país, demanen més interès; la prima de risc és el sobrecost respecte d'un país més segur.
Cas · Dèficit i deute d'un país petit
Cas fictici.
Un país (fictici) ingressa 400 i gasta 430 milions; té un PIB de 1.000 milions i un deute de 600. Calcula el dèficit i el deute del final de l'any; el PIB ha crescut a 1.030. (supòsit didàctic) Pas 1. El dèficit és 430 − 400 = 30 milions, un 3 % del PIB (30 / 1.000; es mesura sobre el PIB per poder comparar països de mida diferent). El deute passa a 600 + 30 = 630 milions. Pas 2. La ràtio deute/PIB és 630 / 1.030 = 61,2 %, més que l'inici (600 / 1.000 = 60 %), perquè el deute ha crescut més de pressa que el PIB (5 % contra 3 %). Resultat: el deute puja de 600 a 630 milions i la ràtio, del 60 % al 61,2 %. Què significa: el deute pesa menys si el PIB creix més de pressa, però els dèficits continuats l'engreixen. El dèficit és un flux d'un any; el deute, un estoc en una data.

—El cost d'oportunitat també val per a l'administració: cada euro que va a interessos no va a escoles, a sanitat o a transport. Endeutar-se per invertir en coses que duren (una escola, una xarxa de transport) pot repartir el cost entre les generacions que en gaudeixen. La ràtio deute/PIB baixa si el PIB nominal creix més de pressa que el deute; un superàvit hi pot contribuir.
—Les regles de la Unió Europea limiten els dèficits i la Constitució espanyola, des del 2011, parla d'estabilitat pressupostària.
Activitats
- Un país ingressa 380 i gasta 410 milions; el PIB és de 1.000 i el deute inicial, de 500. Calcula el dèficit en % del PIB i el deute final; si el PIB creix fins a 1.020, quina és la ràtio deute/PIB?
- Amb la caixa Dada, quin percentatge de la despesa en educació (el 4,1 % del PIB) representen els interessos (el 2,4 %)? Per què cal prudència?
- Amplia. Amb les dades de la figura 8.3, calcula la diferència de deute entre Espanya i la UE-27 el 2025 (100,5 % i 81,5 %) i explica què significa per a un país que ha de pagar més interessos.
Simulador
Cas · Dèficit i deute d'un país petit
Canvia els ingressos, la despesa, el PIB i el deute. Mira el dèficit, el deute final i la ràtio deute/PIB.
Cas (supòsit): ingressa 400 i gasta 430 milions, amb un PIB de 1.000 i un deute de 600. El dèficit és de 30 milions (3 % del PIB), el deute passa a 630 i la ràtio, del 60 % al 61,2 % amb un PIB de 1.030.

8.4Despesa pública, avaluació i transparència
Llibre, pàgs. 128–129
No n'hi ha prou amb gastar bé: cal poder saber-ho. El pressupost és el document que fixa, cada any, els ingressos que es preveuen i la despesa que s'autoritza; s'aprova en un parlament o en un ple. La despesa s'organitza en programes amb objectius. L'avaluació compara el que s'ha fet amb el que es volia: quant ha costat, quanta gent n'ha sortit beneficiada i si hi ha alternatives més barates. Una despesa és eficient si obté un resultat amb el mínim de recursos, i eficaç si assoleix els objectius. Hi ha control intern, dins l'administració, i control extern, per òrgans independents de fiscalització, com la Sindicatura de Comptes de Catalunya.
—L'avaluació serveix per decidir si un programa es manté, es millora o s'acaba. La transparència vol dir que els pressupostos, els contractes i els resultats són públics, comprensibles i consultables. En els pressupostos participatius, una part de la despesa la decideixen els veïns amb una votació. Ajuden a prioritzar, però cal que hi pugui participar tothom.
—La publicitat activa és la informació que l'administració publica per iniciativa pròpia, i les dades obertes són dades en format que qualsevol persona pot descarregar i reutilitzar. Els indicadors han de mesurar resultats, no només activitat: no és el mateix «hem fet cursos» que «200 persones han trobat feina».
Activitats
- Digues si és una mesura de transparència, de control o d'avaluació: a) publicar els contractes d'una obra; b) un informe independent sobre l'ús d'uns fons; c) comparar el cost per alumne de dos programes.
- Amplia. En un altre barri, un pressupost participatiu té 60.000 € i quatre propostes: A (25.000 €, 120 vots), B (20.000 €, 95 vots), C (30.000 €, 80 vots) i D (15.000 €, 70 vots). Tria les que s'executen, afegint-les de més a menys votades si hi caben. Hi ha diners sobrants?
Classifica
Activitat 10 · Transparència, control o avaluació?
Classifica cada mesura segons el que fa.
Publicar els contractes d'una obra.
Un informe independent sobre l'ús d'uns fons.
Comparar el cost per alumne de dos programes.
Publicar els pressupostos en un format que qualsevol persona pugui descarregar i reutilitzar.
Una revisió dels comptes feta per la Sindicatura de Comptes.
Mesurar quantes persones han trobat feina després d'un programa de formació.

8.5Finançament territorial: Generalitat i ens locals
Llibre, pàgs. 129–130
Cada administració té responsabilitats i uns diners per assumir-les: la dels veïns també. Espanya està organitzada en tres nivells: l'Estat, les comunitats autònomes i els ens locals. Les comunitats autònomes, com Catalunya, tenen autonomia financera: gestionen les seves competències (sanitat, educació, serveis socials) amb tributs propis, tributs cedits per l'Estat i transferències. Hi ha un sistema d'anivellament perquè tots els territoris puguin oferir serveis semblants, que és motiu de debat polític: la Generalitat rep una part de la recaptació dels tributs estatals, i el repartiment es negocia i s'actualitza. Cada administració té competències pròpies i, com més serveis presta, més recursos necessita; per això és important saber d'on surten els diners de cada administració i qui decideix en què es gasten. Les transferències no són un regal: serveixen perquè els serveis bàsics no depenguin només de la riquesa de cada territori. Els ajuntaments es financen amb tributs locals (l'impost sobre béns immobles, el de vehicles i les taxes), amb preus públics i amb transferències d'altres administracions. Els ens locals presten serveis de proximitat: l'enllumenat, la neteja, els parcs, la policia local, els serveis socials bàsics i, sovint, la cultura i l'esport. Per això el pressupost municipal és el que els veïns noten més a prop, i el que més fàcilment poden fiscalitzar.

Activitats
- Amb la caixa Dada, calcula quin percentatge del pressupost de la Generalitat de 2026 representen Salut i Educació, i què representa la resta.
Els números del barri · Escoltar el barri
Llibre, pàgs. 131–132
Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.
Un dijous d'abril, a la sala del centre cívic, hi havia més cadires blaves que gent. La Marta Puig, la tècnica de participació de l'ajuntament, tenia damunt la taula una pila de fulls i una urna de cartró. Duia un jersei granat i les ulleres a la punta del nas. Quan es va fer silenci, va aixecar una mà.
—Aquest any el barri disposa de seixanta mil euros per fer una millora —va dir—. Hi ha quatre propostes sobre la taula. Tothom té una fitxa, i només una. Escolteu-les i després votem.
La Salma, que seia a primera fila amb la jaqueta texana i un full a la mà, va llegir la primera: renovar els bancs de la plaça, vint-i-cinc mil euros. En Ferran, un veí gran amb una armilla grisa, va assentir amb el cap. La segona, una rampa i un ascensor per a la biblioteca, valia vint mil, i l'Iker, des de la cadira de rodes, va alçar el polze.
—Abans de votar, caldria comprovar si això no és una obligació d'accessibilitat —va dir la Inés—: un dret no pot dependre de la popularitat.
La tercera era una pista esportiva, trenta mil. La quarta, una il·luminació nova per a la plaça de la fàbrica, quinze mil.

—No hi ha diners per a totes —va dir la Marta—. Les tres primeres sumen setanta-cinc mil i ens n'hem passat; amb dues, ens en sobra una part. Això és un pressupost: triar, i el que no es tria, queda per a un altre any.
—I d'on surten els seixanta mil? —va preguntar la Salma.
—Dels impostos que paguem entre tots i del que l'ajuntament rep d'altres administracions —va respondre la Marta—. El pressupost total paga la neteja, els serveis socials, l'enllumenat i el personal; d'aquest total, aquests seixanta mil són la partida que avui decidim entre veïns.
—És a dir, que cada proposta que triem és una altra que deixem de fer —va dir la Inés.
—Això és el cost d'oportunitat —va dir en Dani sense alçar els ulls del portàtil—. Ho vam veure al començament del curs.
L'Iker va dir que la rampa de la biblioteca no era una comoditat: sense, no podia entrar-hi sol. «Per a mi val més que la pista», va afegir, «però no tothom hi pensa, perquè no tothom necessita una rampa.»
En Hugo va anotar els números a la llibreta. Va comptar: vint-i-cinc més vint, quaranta-cinc. Si hi sumaven quinze, seixanta. Justos.
—Mireu —va dir en Dani, des del darrere, amb el portàtil obert—. Si cada proposta ha tret els vots que ha tret, hi ha una combinació que entra exactament als seixanta mil.
—Entra, però no vol dir que sigui la millor —va dir la Salma—. Només vol dir que és una combinació que ens hi cap; encara cal acordar com es compten els vots.
La Inés va deixar que discutissin. Més enllà de la finestra, la tarda anava perdent llum. La Marta va repartir les fitxes i la gent va anar passant, d'un en un, fins a l'urna. En Ferran va tardar més que ningú; va mirar els fulls, va dubtar, i va deixar la fitxa.
Quan van acabar, la Marta va obrir l'urna i van comptar els vots a la taula, amb la gent al voltant. Van guanyar els bancs, la rampa i la il·luminació; la pista esportiva es va quedar sense diners. Alguns van aplaudir i d'altres van marxar callats.
En Hugo va tancar la llibreta i va alçar els ulls. A la sala hi havia trenta-vuit persones, i el barri en té més de sis mil, i no sabem quants tenien dret de vot.
—Penso en els qui no han vingut —va dir en veu baixa—. Els qui treballen a la tarda, els que no saben que hi havia consulta, els més petits…
—Però fer-los participar, ningú no ho ha proposat —va dir l'Iker.
La Marta va mirar el full de les propostes, després la porta oberta de la sala, on ja no entrava ningú, i va tancar l'urna sense dir res.
Situació d'aprenentatge: El pressupost del barri
Llibre, pàg. 133
Activitats individuals
- Calcula el saldo del pressupost i el pes (en %) de cada partida de despesa.
- Calcula quant representa el cost d'una proposta nova en l'import total de la despesa.
- Explica què passaria amb el deute si cada dèficit es financés amb deute durant tres anys, sense altres ajustos.
Activitats en grup
- Compareu les partides amb les de la Generalitat (figura 8.4) i expliqueu les diferències.
- Trieu una proposta nova i justifiqueu-la amb el cost d'oportunitat.
- Decidiu com expliqueu el pressupost perquè sigui transparent i entenedor per als veïns.
Dades. Xifres fictícies de Valldelana. Ingressos: 1.800.000 €. Despesa: 1.900.000 €: serveis socials 600.000 €, educació i cultura 400.000 €, via pública i neteja 500.000 €, seguretat 150.000 €, resta 250.000 €. Proposta nova: una pista esportiva de 150.000 €, afegida sense retallar res (el dèficit passaria de 100.000 a 250.000 €). Comprovació individual. Sense ajuda: un ajuntament ingressa 900.000 € i gasta 950.000 €. Calcula el saldo i digues si hi ha dèficit o superàvit i què passa amb el deute si es repeteix.

Informe: Què fa l'Estat amb els diners de tothom?
Llibre, pàg. 134
Les administracions públiques recapten diners amb els impostos i les cotitzacions i els gasten en serveis. Segons Eurostat, el 2025 els ingressos de les administracions d'Espanya van ser del 42,9 % del PIB i la despesa, del 45,3 %; la diferència, un dèficit del 2,4 %. A la UE-27, el dèficit era del 3,1 % i la despesa, del 49,4 % del PIB. Quant a la mida, el sector públic espanyol és una mica menor que el mitjà de la UE, però cada euro que gasta importa.
—On van els diners? El 2024, el 41,0 % de la despesa pública d'Espanya va a protecció social, sobretot pensions; el 14,2 %, a sanitat, i el 9,1 %, a educació. A Catalunya, el pressupost de la Generalitat del 2026 preveu una despesa de 54.747 milions d'euros, dels quals 13.840 (el 25,3 %) són per a Salut i 8.356 (el 15,3 %) per a Educació. Les pensions fan que l'envelliment sigui un repte: l'any 2025 hi havia 31,2 persones de 65 anys o més per cada 100 de 15 a 64, davant de 27,8 deu anys abans. Amb menys cotitzants per pensionista, o es recapta més, o es cobra menys, o s'incorporen més persones a treballar.
—El deute s'acumula quan hi ha dèficit. A Espanya, el deute va ser del 35,7 % del PIB el 2007 i del 100,5 % el 2025, passant per un màxim del 119,3 % el 2020, l'any de la pandèmia. Un deute alt té un cost d'oportunitat: els interessos de les administracions espanyoles van ser del 2,4 % del PIB, uns 58,5 % del que es gasta en educació (2024). Aquesta xifra no diu que l'educació s'hauria de pagar amb aquests diners, sinó el que es renuncia a fer quan s'han de pagar els interessos.
—Una xifra sola no explica una decisió. Un pressupost és una llista de prioritats, i les xifres no diuen qui n'ha pogut parlar ni a qui afecten. Per això importa que els pressupostos siguin transparents, que s'avaluïn i que els ciutadans hi puguin participar.
Font: Eurostat, gov_10a_main, gov_10a_exp, gov_10dd_edpt1 i demo_pjanind (consulta: 11/2026).
Activitats
Llibre, pàg. 135
8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.
Activitats
13. (comprensió) A l'episodi, quines quatre propostes hi ha i quin és el límit de diners? Per què diu la Marta que un pressupost és triar? Què es queda sense finançar?
Solució: Quatre propostes (bancs 25.000, rampa i ascensor 20.000, pista 30.000, il·luminació 15.000) amb 60.000 € de límit; es tria i el que no es tria queda per un altre any; la pista s'ha quedat sense diners.
14. (aplicació) Digues quin tipus d'impost és cada cas (directe o indirecte; progressiu, proporcional o regressiu): a) un impost sobre la renda amb tipus que pugen per trams; b) l'IVA d'un pa; c) un impost hipotètic de quota fixa per habitatge (no és l'IBI real).
Solució: a) directe, progressiu; b) indirecte, regressiu; c) directe, regressiu (és el mateix import per a tothom).
15. (càlcul) El 2025, a Espanya, els ingressos públics van ser del 42,9 % del PIB i la despesa, del 45,3 %. Calcula el saldo en punts del PIB; si el PIB hipotètic fos de 1.600.000 milions, calcula'l en milions d'euros.
Solució: 42,9 − 45,3 = −2,4 punts; 2,4 % · 1.600.000 = −38.400 M€ (PIB hipotètic).
16. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «El deute públic és dolent per se i cal arribar sempre al deute zero». Què hi ha de cert i què no? Com ho comprovaries?
Solució: Resposta oberta: no sempre; el deute pot finançar inversions i moure l'economia, però cal que sigui sostenible.
17. (document) Mira la figura 8.3. En quin any va ser el dèficit més gran i quin era? En quin any va ser el deute més alt?
Solució: Dèficit més gran: 2012 (−11,5 %); deute més alt: 2020 (119,3 %).
18. (debat d'aula) «Els impostos haurien de ser més alts per als qui més guanyen.» Prepara dos arguments a favor i dos en contra, amb una dada o un exemple, i respecta els torns de paraula.
Solució: Resposta oberta; s'avalua que els arguments siguin coherents, amb dades, i el respecte als torns.
19. (anàlisi) Un govern vol sortir d'una recessió i gasta 300 milions més en obres; la propensió al consum és de 0,8 i el tipus d'impost, del 25 %. Calcula l'efecte sobre la renda i digues quin efecte secundari podria tenir si ho finança amb deute.
Solució: k = 2,5; 300 · 2,5 = 750 M€. Resposta oberta: més deute, interessos i possible desplaçament de la inversió privada.
20. (transferència individual, sense ajuda) En vuit o deu línies, tria un servei públic que facis servir i explica qui el paga, què costa renunciar-hi i com podries saber si es gasta bé.
Solució: Resposta oberta; s'avalua que s'identifiqui qui el paga, el cost d'oportunitat i algun indicador.
Esquema i resum
Llibre, pàg. 136
Sector públic i política fiscal
- Benestar
- Serveis i prestacions
- Cotitzacions i impostos
- Pensions de repartiment
- Impostos
- Directes i indirectes
- Progressius, proporcionals i regressius
- Economia submergida
- Multiplicador
- Dèficit
- Saldo i deute públic
- Cost d'oportunitat
- Despesa
- Pressupost i programes
- Avaluació i transparència
- Territori
- Estat, Generalitat i ajuntaments
- Autonomia financera
Resum
L'estat del benestar es finança amb impostos i cotitzacions, i el sistema de pensions de repartiment depèn del nombre de cotitzants per pensionista; l'envelliment el tensa. La política fiscal recapta, redistribueix i estabilitza: els impostos poden ser directes o indirectes i progressius, proporcionals o regressius, i la Constitució en demana el criteri de la capacitat econòmica i la progressivitat. L'economia submergida redueix la recaptació, i l'efecte multiplicador indica quant varia la renda per cada variació de despesa, segons el context i els supòsits. El dèficit és la despesa que supera els ingressos i el deute públic és l'estoc pendent, que els dèficits fan créixer; té un cost d'oportunitat, perquè els interessos no es poden gastar en altres serveis. El pressupost fixa prioritats, i cal avaluar-lo i que sigui transparent; els pressupostos participatius n'amplien el debat. La Generalitat i els ajuntaments tenen autonomia financera, amb tributs propis, cedits i transferències. Per llegir un pressupost cal mirar els ingressos, la despesa i el saldo, i comparar-ne les partides amb les de l'any anterior. Cap xifra sola no diu si una política és justa: cal saber qui paga, qui rep i què es deixa de fer.