Salta al contingut

Emprenedoria · 4t d'ESO · Primer trimestre

Unitat 1 · Triar amb recursos escassos

Explicació interactiva · Llibre de l'alumnat, pàgs. 9–26

Situació de partida

Llibre, pàgs. 9–10

Portada: «UNITAT 1 · Triar amb recursos escassos · El que costa triar · Una tarda, tres plans». Imatge `_00` (substituïda per la de FOPP, EM4-09): el camí de l'institut, entre arbres i amb la ciutat al fons; al mig, un pal indicador amb quatre fletxes (birret de graduació, eines, planta i edificis) i, al peu, cinc joves del grup que es paren a decidir quin camí agafen: un amb una llibreta, un altre amb un portàtil, un noi en cadira de rodes i un que assenyala un dels camins.

És octubre a 4t B de l'Institut Ribera Nord. En Hugo té lliure el dissabte de 16.00 a 20.00 i tres peticions per a la mateixa tarda: la seva mare li demana que ajudi a la terrassa del bar, la Martina vol entrenar amb ell a les cinc i la Lucía organitza un repàs de quatre a set. En Dani li passa «Minuter», un planificador que reparteix la tarda en tres blocs i promet «Eficiència: 100 %». Però una tarda només té quatre hores. Com es decideix quan no es pot fer tot?

En aquesta unitat aprendràs a…

  • Distingir necessitats, desitjos, béns i serveis, i explicar per què els recursos són escassos
  • Explicar el problema econòmic: què produir, com i per a qui
  • Calcular el cost d'oportunitat d'una decisió i distingir-lo de la suma de tot allò que no tries
  • Decidir «una hora més o no» pensant en el marge, no en el total
  • Reconèixer incentius i els seus efectes no previstos, i per què de vegades no decidim com diu el model
  • Iniciar el teu quadern de decisions amb una primera fitxa de decisió (E1)

Per començar

  1. Escriu tres coses que t'agradaria fer aquest cap de setmana. Les pots fer totes? Per què?
  2. Quan tries un pla i en deixes un altre, què perds a part del temps?
  3. Si una persona té molts diners, se li acaba la necessitat de triar? Explica la teva resposta.
  4. Quines decisions del teu dia delegaries en una aplicació i quines no? Per què?

Mapa de la unitat

1.1Necessitats, recursos i escassetat

Llibre, pàgs. 11–13

Una tarda de quatre hores també és un recurs escàs. Per això cal triar. Cada dia decideixes sense adonar-te'n: què esmorzes, amb qui quedes, en què gastes la paga o el temps lliure. Aquestes decisions són econòmiques encara que no hi hagi diners pel mig, perquè totes parteixen del mateix fet: volem moltes coses i no tenim recursos per a totes.

—Una necessitat és alguna cosa que cal per viure o per viure millor. Les necessitats primàries són les bàsiques, com menjar, dormir, vestir-se o estar sa; les secundàries milloren la vida sense ser imprescindibles, com viatjar, estudiar música o tenir mòbil. A més, hi ha necessitats individuals, de cada persona, i col·lectives, d'un grup sencer, com l'enllumenat d'un carrer.

—Un desig és voler una cosa concreta per cobrir una necessitat: tens fam (necessitat) i et ve de gust una pizza (desig). Les necessitats bàsiques són poques, però els desitjos i les maneres de cobrir-les no s'acaben mai: sempre apareix alguna cosa més que voler. Una mateixa cosa pot ser bàsica per a una persona i secundària per a una altra.

—Per cobrir necessitats fem servir béns (objectes materials: un entrepà, unes vambes) i serveis (activitats que fa una altra persona: un tall de cabell, una classe). Els béns lliures no són escassos i ningú no els ha de produir, com la llum del sol (l'aire net deixa de ser-ho on hi ha contaminació); els béns econòmics són escassos, encara que de vegades es regalin.

—Segons l'ús, un bé és de consum si satisfà directament una necessitat (una poma, un quadern) o de capital si serveix per produir altres béns (un forn de pa, un ordinador de feina). Gairebé tot el que fas servir es va fabricar abans amb béns de capital.

—La diferència entre necessitat i desig importa més del que sembla. La publicitat i moltes aplicacions treballen just aquí: converteixen un desig passatger en una aparent necessitat urgent («ho necessites ja», «només per avui»). Separar el que cal del que només ve de gust és una destresa econòmica molt útil. Pensa en l'última cosa que volies amb ganes i que, uns dies després, ja no et feia falta: era un desig, no una necessitat.

—Per produir béns i serveis calen recursos, i aquí apareix la paraula clau de la unitat: són limitats. No només els diners: també el temps, els materials i l'atenció. A aquesta manca de recursos davant de necessitats i desitjos que no s'acaben l'anomenem escassetat.

—Compte amb una confusió freqüent: escassetat no és pobresa. Una persona amb molts diners també pateix escassetat: el dia continua tenint 24 hores i no pot ser en dos llocs alhora. L'escassetat és el punt de partida de l'economia per a tothom. El que canvia d'una persona a una altra no és si hi ha escassetat, sinó quin recurs és el més escàs; reconèixer quin és el teu en cada moment és el primer pas per decidir bé.

—Entre els recursos n'hi ha un que gairebé mai no apareix als comptes i és decisiu: l'atenció. Quan dues tasques exigeixen concentració, se la disputen; per tant, també és escassa, i per això moltes aplicacions competeixen per aconseguir-la. Tenir-ho en compte ja és pensar com un economista.

—Com que els recursos són escassos, tota societat respon a tres preguntes, el problema econòmic: què produir (i en quina quantitat), com produir-ho (amb quins recursos i tècniques) i per a qui (com es reparteix el que es produeix). No hi ha una única resposta: cadascuna té avantatges i inconvenients. I no són només dels països o de les empreses: també les respons tu quan organitzes el teu temps.

—Pensa en el Bar Benítez. El què: menús, esmorzars o tapes? No ho pot oferir tot amb una cuina petita. El com: amb més personal o amb una planxa nova que estalviï temps? El per a qui: qui podrà pagar el que serveix, tot el barri o uns pocs clients? Cada resposta fa servir uns recursos i en deixa fora d'altres. El mateix li passa a un país quan decideix en què gasta: més en una cosa és menys en una altra.

—Compartir és una manera de fer front a l'escassetat: els bancs del temps, les biblioteques d'eines o la reutilització de productes ajuden a aprofitar el que és escàs (economia col·laborativa). L'economia social i solidària prioritza finalitats socials, participació i cooperació, i en destina els excedents.

Figura 1.1. Del problema de l'escassetat al cost d'oportunitat. Quatre caixes amb fletxa: «Necessitats i desitjos (són molts)» → «Recursos (limitats: diners, temps, materials)» → «Cal triar (no es pot tot: escassetat)» → «Cost d'oportunitat (la millor opció a la qual renuncies)» (última caixa en blau cobalt). Títol: «El problema econòmic: què produir, com i per a qui». Peu intern: «L'escassetat obliga a triar; triar sempre té un cost d'oportunitat». Color del llibre blau cobalt #1A5CC8 (fons COBALTO_CLARO). Xifres: cap.
Figura 1.1. Del problema de l'escassetat al cost d'oportunitat

Fixa't en la tarda d'en Hugo: quatre hores són el seu recurs i té més plans que hores. El temps és escàs, així que haurà de triar. L'economia no estudia només els diners: estudia com es reparteixen recursos escassos entre usos que competeixen. I cada minut que en Hugo dediqui a un pla serà un minut que no podrà dedicar als altres: aquí comença el cost d'oportunitat.

—Per això estudiar economia serveix molt més enllà dels comptes. Un ajuntament que decideix si construeix un poliesportiu o arregla un institut, una família que reparteix els diners del mes i tu quan organitzes una tarda esteu fent el mateix: repartir una cosa que no arriba per a tot. Reconèixer l'escassetat no serveix per resignar-se, sinó just al contrari: per decidir millor, perquè veure clar el que tens i el que vols ajuda a triar amb més criteri. I triar, com veuràs de seguida, mai no és gratis.

Classifica

Activitat 1 · Necessitat primària o secundària?

Classifica cada necessitat segons les definicions de l'apartat.

Dormir

Beure aigua potable

Viatjar

Tenir mòbil

Anar a un concert

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

1. Classifica cadascuna com a necessitat primària o secundària i com a individual o col·lectiva (si dubtes, explica el teu criteri): a) beure aigua potable; b) tenir una biblioteca al barri; c) anar a un concert; d) dormir. Posa també un exemple de bé de consum i un de capital.

Solució: a) primària, individual; b) secundària, col·lectiva (s'accepta primària si s'argumenta com a accés a l'educació o a la cultura); c) secundària, individual; d) primària, individual. Bé de consum del bar: un cafè servit; bé de capital: la cafetera o el forn.

2. Amplia. Explica amb un exemple propi per què una persona amb molts diners també pateix escassetat. Quin recurs se li fa escàs i com ho relaciones amb les tres preguntes del problema econòmic?

Solució: Oberta. Clau: el recurs que se li fa escàs sol ser el temps o l'atenció. Relació amb què/com/per a qui correcta si identifica que triar implica repartir recursos.

1.2Triar és renunciar: el cost d'oportunitat

Llibre, pàgs. 13–15

Cada vegada que tries una cosa, deixes de fer-ne una altra. Això que deixes té un nom. Com que no pots fer-ho tot, triar sempre implica renunciar: tota elecció deixa fora alguna cosa. El cost d'oportunitat d'una decisió és el valor de la millor alternativa a la qual renuncies, no la suma de totes les que descartes. És potser el concepte més important de l'economia, i el veuràs durant tot el curs. Si dissabte en Hugo ajuda a la terrassa, renuncia a entrenar i a repassar, però el seu cost d'oportunitat és només la millor d'aquestes dues opcions, no les dues juntes. Aquesta idea sembla senzilla, però canvia per complet la manera de mirar les decisions: deixa de comptar només el que fas i comença a comptar també el que deixes de fer.

—No tot cost es mesura en euros. Hi ha costos explícits, els diners que pagues (les entrades d'un cinema), i costos implícits, el que deixes de guanyar o de gaudir encara que no surti de la butxaca (el descans, el temps amb els amics, una bona nota). Quan valores una decisió compten tots dos, i sovint l'implícit és el més important. El cost d'oportunitat és el valor de la millor alternativa descartada: el preu que pagues no n'és per si mateix, però compta perquè aquells diners ja no podran anar a una altra cosa.

—Si en Hugo fa una mà una tarda al bar de la seva família, no paga res, però el seu cost d'oportunitat (entrenar o repassar, el que valori més) és ben real. Oblidar els costos implícits porta a decisions que semblen «gratis» i surten cares.

—Un error freqüent és sumar tot el que descartes. Si en triar una cosa renuncies a tres més, el cost d'oportunitat no són les tres juntes: és només la millor, perquè aquelles opcions competien entre elles. Comparar, no sumar: quan tries una sèrie per a aquesta nit, el teu cost d'oportunitat és l'única que hauries vist en el seu lloc, no totes les altres.

—Per prendre decisions amb les renúncies a la vista es fa servir una fitxa de decisió: s'hi escriuen les alternatives i, per a cadascuna, què guanyes, què et costa i a què renuncies. La fitxa no decideix per tu, però t'obliga a mirar de cara el que es deixa enrere i fa visible el que de debò valores. La faràs servir durant tot el curs: serveix igual per a una tarda lliure que per decidir què estudiar o en què gastar.

Cas · La tarda d'en Hugo

Cas fictici.

El dissabte 3 d'octubre, de 16.00 a 20.00, en Hugo té 240 minuts (4 hores) i tres plans que se solapen d'horari.

AlternativaQuè guanyaQuè costa (temps)A què renuncia
Torn al barAjudar la seva família; no tanquen la terrassa4 h (bloc sencer)Entrenar o repassar
Entrenar amb la MartinaArribar millor a la prova90 min, de 16.45 a 18.15 (60 + 30 de camí)El torn o el repàs
Repassar amb la LucíaPreparar l'examen de dillunsDe 16.00 a 19.00 (sessió de grup, sencera)El torn o entrenar
  1. El torn és un bloc indivisible: o ajuda les 4 hores o no serveix, perquè amb el dinar d'aniversari de 30 persones els seus pares necessiten una mà tota la tarda. No es pot partir en «estones», i això canvia el problema: no es tracta de repartir el temps, sinó de triar una opció sencera. Moltes decisions reals són així, de tot o res: amb elles no serveix el «una mica de cada». Pas 2. Si en Hugo tria el torn, el seu cost d'oportunitat és la millor de les altres dues opcions (entrenar o repassar), la que valori més. No és la suma de les dues, perquè entrenar i repassar també competien entre elles: l'entrenament cau enmig del repàs i no les tindria totes dues alhora. Sumar-les faria semblar el torn molt més car del que és. Pas 3. En comparar, també compta el temps que sobra: si entrena, li queden 150 minuts lliures; si repassa, 60. I el cost d'oportunitat no és el mateix per a tothom: si en Hugo valora més arribar bé a la prova, el seu cost de renunciar a l'entrenament és alt; si li preocupa més l'examen, li pesa més perdre's el repàs. Resultat. La fitxa no decideix sola: fa explícit què perd cada persona, i per això en Hugo, la seva mare, la Martina i la Lucía triarien d'una altra manera encara que tinguessin al davant les mateixes dades. Què significa: el cost d'oportunitat obliga a comparar, no a sumar, i depèn de qui decideix i de què valora. Una bona fitxa no busca la resposta «correcta» per a tothom, sinó la decisió que cadascú pot defensar sabent què deixa enrere.

Simulador

Cas · La tarda d'en Hugo

Calcula quant de temps ocupa entrenar i quant et sobra amb cada pla. Canvia les xifres per provar altres casos.

min
min
min
min
Temps que ocupa entrenar (amb el camí)90 min
Minuts lliures si entrena150 min
Minuts lliures si repassa60 min
Part de la tarda que ocupa entrenar37,5 %

Són les dades del cas: el torn al bar ocupa els 240 minuts sencers i no es pot partir.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

3. Completa la fitxa d'en Hugo amb el teu criteri: tria una alternativa i indica'n el cost d'oportunitat (només una, la millor que descarta). Explica per què no és «entrenar i repassar» alhora (mira els horaris) i assenyala un cost implícit de la teva elecció que no sigui temps.

Solució: Oberta. Es valora que triï una sola alternativa com a cost d'oportunitat (la millor descartada) i que expliqui que entrenar i repassar coincideixen d'horari (16.45-18.15 dins de 16.00-19.00), així que no se sumen.

4. Amplia. Un taller fa, en 10 hores, cartells i xapes. Les combinacions possibles fent servir tot el temps són: 0 cartells i 60 xapes; 10 i 54; 20 i 42; 30 i 24; 40 i 0. a) Afegeix una columna amb les xapes que deixa de fer per cada 10 cartells més. b) Què li passa a aquest cost d'oportunitat quan fa més cartells? c) Amb aquestes 10 hores, podria fer 10 cartells i 30 xapes? I 30 cartells i 40 xapes? Explica què indica cada cas.

Solució: a) 6, 12, 18 i 24 xapes per cada 10 cartells més. b) El cost d'oportunitat creix: cada tanda de cartells costa més xapes. c) 10 i 30: possible, però desaprofita temps (amb 10 cartells caben 54 xapes); 30 i 40: impossible amb 10 h (amb 30 cartells caben 24).

1.3Pensar en el marge: l'hora següent

Llibre, pàgs. 15–17

Moltes decisions no són «tot o res», sinó «una mica més o no». Per a aquestes, es pensa en el marge. No sempre tries entre opcions senceres. De vegades la pregunta és «estudio una hora més o ho deixo?». Per decidir-ho es compara només la següent unitat, no el total. Això s'anomena anàlisi marginal, i corregeix un error molt comú: mirar el total acumulat en lloc del que aporta el pas següent. El que ja has fet no canvia; l'única cosa que decideixes ara és si fas o no un pas més.

—El benefici marginal és el que t'aporta una unitat més (una hora més de repàs, per exemple). El cost marginal és el que et costa aquesta unitat més: els diners que afegeixi, si n'hi ha, i el valor del que deixes de fer. La regla: continua mentre el benefici marginal superi el cost marginal; si són iguals, és indiferent seguir o parar.

—Un detall important: el benefici de cada unitat extra sol ser cada cop menor. La primera hora de repàs rendeix molt; la quarta, gairebé gens. No cal enunciar cap llei: n'hi ha prou de mirar els números. Això passa en moltíssimes coses: la primera porció de pizza quan tens gana té un gust de glòria; la cinquena, ja cansa.

—L'anàlisi marginal apareix arreu. Al bar, compensa preparar deu entrepans més per si ve gent? Depèn del que aporta aquell entrepà davant del que costa fer-lo (ingredients i temps), no de quants en porti preparats.

—En una hora extra de repàs, el cost marginal és sobretot un cost d'oportunitat: la quarta hora no costa diners, però costa el que en Hugo podria fer en aquell moment. Per això anàlisi marginal i cost d'oportunitat van de la mà.

—Una pista per no equivocar-se: el que ja has invertit no ha d'entrar al compte del marge. Si en Hugo porta dues hores repassant, aquestes dues hores ja no tornen: la pregunta no és «aprofito el que porto?», sinó «l'hora que ve em compensa?». El marge sempre mira cap endavant, no cap al que ja s'ha gastat. Per això s'equivoca qui acaba una pel·lícula que no li agrada «perquè ja va pagar l'entrada»: aquests diners no tornen, i l'única cosa que encara pot triar és què fa a partir d'ara.

Cas · La següent hora de repàs

Cas fictici.

La Lucía estima quina nota trauria en Hugo segons les hores que repassi pel seu compte el diumenge (és un supòsit, no una promesa):

Hores de repàsNota esperadaEl que suma aquella hora (marginal)
0 h5,0—
1 h6,0+1,0
2 h6,6+0,6
3 h6,9+0,3
4 h7,0+0,1
  1. La columna marginal es calcula restant a cada nota la de l'hora anterior: 6,0 − 5,0 = +1,0; 6,6 − 6,0 = +0,6; i així fins a +0,1. Pas 2. Es compara cada hora amb el seu cost d'oportunitat: el que en Hugo faria en aquell moment (descansar, sortir). Suposa que en Hugo valora cadascuna d'aquestes hores com 0,4 punts de nota (és la seva valoració, no una mesura). Resultat. Les dues primeres hores compensen (+1,0 i +0,6 superen 0,4); la tercera (+0,3) i la quarta (+0,1), no: en Hugo s'atura a les 2 h. Què significa: pensar en el marge evita dos errors: deixar-ho massa aviat (quan una hora més encara rendia molt) i obstinar-se massa (quan ja gairebé no aporta). Si en Hugo valorés menys el seu temps lliure (0,2 punts), li compensaria la tercera hora; si el valorés més, pararia abans. Amb les mateixes dades, dues persones poden parar en llocs diferents. Compte: són supòsits del cas, no mesures. L'anàlisi marginal ordena la decisió, però continua sent seva.
Figura 1.2. Cada hora de repàs suma menys que l'anterior
Figura 1.2. Cada hora de repàs suma menys que l'anterior

Classifica

Cas · Compensa la hora de repàs?

En Hugo valora cada hora lliure en 0,4 punts. Compara el benefici marginal de cada hora amb aquest valor.

1a hora (+1,0)

2a hora (+0,6)

3a hora (+0,3)

4a hora (+0,1)

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

5. Amb la taula del cas d'aquest apartat, explica amb les teves paraules per què la quarta hora «gairebé no suma». Si en Hugo només pogués repassar una hora, quant hauria de valer per a ell el seu temps lliure perquè no li compensés? Justifica-ho amb el benefici marginal.

Solució: La quarta hora només suma +0,1 perquè el benefici marginal decreix. La primera hora aporta +1,0: li compensa si el seu temps lliure val per a ell menys d'1,0 punt i no li compensa si val 1,0 o més: igualar-lo no n'hi ha prou, l'hora l'ha de superar.

6. Amplia. Imagina que en Hugo ja domina el tema i la seva nota esperada fos 6,0 / 6,3 / 6,5 / 6,6 / 6,6 (de 0 a 4 h). Calcula la columna marginal. Amb la mateixa valoració del cas (0,4 punts per hora lliure), quantes hores repassaria? En què canvia la decisió respecte al cas del llibre? Explica quines dades han canviat i per què, quan ja es domina un tema, repassar més gairebé no fa pujar la nota.

Solució: Marginal: +0,3 / +0,2 / +0,1 / 0,0. Amb la mateixa valoració del cas (0,4 punts per hora lliure), cap hora compensa: no repassaria. Dades canviades: la nota de partida (5,0 → 6,0) i el que suma cada hora (+1,0/+0,6/+0,3/+0,1 → +0,3/+0,2/+0,1/0,0). És un supòsit del cas, no una llei de tot aprenentatge.

1.4Incentius: per què canviem el que fem

Llibre, pàgs. 17–18

Un petit canvi en el que guanyem o perdem pot canviar el que decidim. Això és un incentiu. Un incentiu és qualsevol cosa que anima o desanima a fer una cosa perquè canvia el que guanyes o perds. Les persones responen als incentius, i per això entendre'ls ajuda a preveure decisions, tant les pròpies com les dels altres.

—Els incentius poden ser positius (premien: un descompte, un reconeixement) o negatius (penalitzen: una multa, perdre's alguna cosa). I poden ser monetaris (diners) o no monetaris (temps lliure, agraïment, complir una norma, quedar bé amb el grup). No tot el que mou la gent són diners. L'aplaudiment d'un públic o la reputació davant del grup també són incentius.

—Mira la tarda d'en Hugo. A la seva mare la mou no tancar la terrassa amb un dinar de 30 persones (incentiu econòmic per al bar). A la Martina la mou arribar bé a la prova de dimarts i no entrenar sola (incentiu no monetari). A la Lucía la mou aprovar l'examen de dilluns i comptar amb en Hugo, que fa els números de pressa. Cadascú empeny la mateixa tarda cap a un lloc diferent. Ningú no té un incentiu «dolent»: cadascú té els seus.

—Els incentius tenen un risc: de vegades produeixen efectes no previstos. Un descompte d'autobús a certa hora pot omplir els autobusos just aleshores i deixar-los buits la resta del dia. Una multa petita per recollir tard els nens pot acabar funcionant com un preu: algunes famílies pensen «pago i arribo tard sense sentir-me malament», i els retards augmenten en lloc de baixar.

—Aquests efectes no previstos apareixen perquè les persones no es queden quietes: tan bon punt canvia el que guanyen o perden, busquen la manera de sortir guanyant amb les noves regles, i de vegades aquesta manera no és la que esperava qui va posar l'incentiu. Si un poble paga per cada rata morta per acabar amb una plaga, potser algú comença a criar rates per cobrar.

—L'incentiu funciona —la gent hi respon—, però de vegades cap a un lloc diferent del que es buscava. Per això un bon incentiu es prova a poc a poc i es corregeix, en lloc de donar-lo per bo des del primer dia. Per això, quan una cosa no funciona, la millor pregunta és «quins incentius té la gent?».

—Els incentius també expliquen decisions que semblen estranyes. Si una aplicació regala monedes per obrir-la cada dia, molta gent l'obre encara que no la necessiti: el premi canvia la conducta. El mateix passa a classe: si una tasca puntua, més gent la fa; si no compta per a res, molts la deixen per després. No sempre és manca d'interès: també es respon als incentius que hi ha.

—Dissenyar un bon incentiu és més difícil del que sembla, perquè cal alinear el que vols aconseguir amb el que la gent guanya en fer-ho. Si només premies la quantitat, pots perdre la qualitat: una pizzeria que paga per nombre de lliuraments pot empènyer els seus repartidors a córrer i conduir malament. Per això convé preguntar-se què es mesura de debò i quina conducta es recompensa sense voler: el que es premia és el que s'obté, no el que es desitja.

—Hi ha, a més, un risc menys visible: els incentius monetaris poden expulsar els no monetaris. Si a algú que ajuda els veïns per gust comences a pagar-li una quantitat petita, pot deixar de veure-ho com un favor i fer-ho pitjor o deixar de fer-ho. Els diners no sempre se sumen a la motivació que ja hi havia; de vegades la substitueixen. No tot s'arregla «posant-hi diners».

—Entendre-ho també serveix per a tu. Moltes de les teves decisions d'estudi responen a incentius: estudiar per aprovar, perquè no et renyin, per quedar bé o perquè el tema t'interessa. Els tres primers són motius externs (premi, càstig o aprovació); l'últim és intern, l'interès propi. La persistència de cadascun depèn de la persona.

—Saber què et mou de debò en cada cosa t'ajuda a no dependre només del premi o del càstig de fora. I de vegades el premi extern apaga l'interès que ja tenies: una cosa que feies per gust comença a sentir-se com una obligació.

—Convé preguntar-se sempre qui dissenya un incentiu i amb quina finalitat: una oferta, una norma de l'institut o una recompensa d'una aplicació no són neutrals; busquen que facis alguna cosa. Entendre-ho no serveix per desconfiar de tot, sinó per decidir amb els ulls oberts: quan reconeixes l'incentiu que hi ha darrere d'una oferta o d'una norma, deixes de reaccionar automàticament i tornes a triar tu. Veure l'incentiu et retorna la decisió.

Vertader o fals

Vertader o fals? Incentius

Els incentius són sempre diners.

Una multa petita pot acabar funcionant com un preu.

Un incentiu sempre produeix l'efecte que busca qui el dissenya.

Pagar per una cosa que algú feia per gust pot fer que la faci pitjor o deixi de fer-la.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

7. Assenyala a la tarda d'en Hugo un incentiu monetari per a la seva mare (el bar) i un de no monetari per a en Hugo. Explica per què el mateix pla (ajudar a la terrassa) val diferent per a en Hugo i per a la seva mare, i afegeix un incentiu que, sense fer servir diners, animaria en Hugo a triar el repàs.

Solució: Monetari, per a la seva mare i el bar: no perdre les vendes de la terrassa (en Hugo no cobra). No monetari, per a en Hugo: ajudar la seva família, aprovar, no deixar sola la Martina. El mateix pla val diferent perquè cadascú guanya i perd coses diferents (cost d'oportunitat propi).

8. Amplia. L'institut vol que l'alumnat recicli més i proposa donar un punt extra per cada ampolla portada. Explica un possible efecte no previst d'aquest incentiu i proposa una manera de reduir-lo sense renunciar a l'objectiu.

Solució: Efecte no previst: portar ampolles comprades a propòsit, o portar escombraries de casa que no s'haurien reciclat allà. Correcció: premiar la conducta (separar bé) i no la quantitat; límit de punts; validar l'origen.

1.5Com decidim de debò

Llibre, pàg. 19

El model suposa que ho calculem tot amb calma. A la vida real decidim amb pressa, amb poca informació i en grup. L'economia fa servir un model útil en què les persones comparen totes les opcions i trien la millor. Aquest model serveix per fer prediccions i ordenar el pensament, i moltes vegades encerta. Però a la pràctica decidim amb límits: informació incompleta, poc temps, emocions, hàbits i normes del grup. L'economia del comportament estudia quan i per què les decisions reals s'allunyen d'aquest model i n'assenyala els límits, per no caure en explicacions fàcils.

—La idea de fons és la racionalitat limitada: decidim de manera raonable dins dels nostres límits, i moltes vegades busquem una opció «prou bona», no la millor possible. En Hugo escriu la seva fitxa «a ull», de pressa i entre classe i classe: no és que decideixi malament, és que decideix amb el que té. Esperar a tenir tota la informació i tot el temps del món no és ser més llest: moltes vegades és, senzillament, no decidir mai.

—Dues cauteles importants. Primera: no tota desviació del model és un error; de vegades no comparar-ho tot pot ser raonable, perquè buscar més costa més del que aporta. Segona: abans de dir «aquesta persona ha decidit malament», convé mirar si li faltava informació o recursos, o si el context (pressa, soroll) explicava millor la seva decisió.

—Per decidir de pressa fem servir dreceres mentals: «trio el que conec», «faig el que fa la majoria», «em quedo amb la primera opció que em serveix». Estalvien temps i moltes vegades funcionen; d'altres fallen de manera previsible. El que és útil no és eliminar-les, sinó saber quan una decisió mereix més temps: triar de pressa un entrepà és raonable; triar així què estudiar després de l'ESO, no.

—Tot això connecta amb idees que veuràs més endavant: el comerç, el benestar i les desigualtats (no tothom parteix amb els mateixos recursos per triar).

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

9. En Hugo escriu la seva fitxa «a ull», de pressa. Va decidir malament o va decidir amb racionalitat limitada? Justifica-ho assenyalant quina informació, quin temps i quin context tenia. Indica una cosa que podria haver fet per decidir una mica millor sense perdre tota la tarda comparant.

Solució: Va decidir amb racionalitat limitada: poca informació ordenada, poc temps (entre classes), context amb pressa. Millora possible: dedicar cinc minuts a la fitxa o fixar primer l'indivisible (el torn). No és «decidir malament».

1.6Quant costa delegar una decisió?

Llibre, pàg. 20

Un planificador pot repartir la teva tarda en segons. Això estalvia temps de pensar, però no sap el que tu valores. Delegar una decisió en una aplicació té avantatges: estalvia temps de pensar i ordena les opcions. Però també té un cost: l'eina optimitza el que mesura (gairebé sempre, minuts) i ignora el que no coneix (les teves prioritats, els blocs que no es poden partir, els compromisos amb altres persones). Per valorar si convé delegar, compara el benefici del temps estalviat amb els costos dels errors possibles i de l'autonomia que perds si acceptes la seva resposta sense revisar.

—Delegar no és dolent en si mateix: ho fem tot el dia, en un mapa o en una calculadora. El problema apareix quan delegues una decisió que depèn de coses que l'eina no pot saber.

—En Hugo ho va veure clar amb «Minuter». L'aplicació va repartir la seva tarda en tres blocs iguals de 80 minuts (bar, entrenament i repàs) i va marcar «Eficiència: 100 %». El repartiment suma 240 minuts i sembla perfecte. El problema és el que no sap o no té en compte: que el torn del bar no es pot partir en 80 minuts, que l'entrenament inclou 30 minuts d'anada i tornada i comença a les 17.00, que el repàs és de 16.00 a 19.00 i que no totes les hores valen el mateix per a en Hugo.

—Que un resultat arribi amb un cartell de «100 %» no prova que el pla sigui bo; només sona segur.

—La pregunta útil no és «me'n fio o no?», sinó «quines decisions convé delegar i quines no?». Reunir informació o ordenar horaris es pot delegar; decidir què valores i prendre la decisió final, no. I qui delega continua sent responsable: si la seva família es queda sense ajuda, en respon en Hugo, no l'aplicació.

Activitats (pensa la teva resposta i obre-la per comprovar-la)

10. Revisa la proposta de «Minuter» de la caixa. a) Comprova la suma de minuts. b) Assenyala tres coses que ignora el pla. c) Reescriu-lo amb una prioritat explícita (per exemple, «el torn del bar és fix») i indica què passa amb el repartiment del temps.

Solució: a) 80 × 3 = 240 min: la suma quadra. b) Ignora que el torn és indivisible, els 30 min de desplaçament i les hores fixes (l'entrenament comença a les 17.00; el repàs és de 16.00 a 19.00). c) Amb «torn fix» de 4 h no hi cap res més; sense el torn, entrenar (16.45-18.15) cau enmig del repàs de grup (16.00-19.00), així que tampoc caben els dos: el pla honest tria una opció sencera.

11. Tria una decisió d'oci teva o d'un personatge (una tarda amb tres plans). Justifica quina part delegaries en un assistent (reunir horaris o preus) i quina no (el que valores i l'elecció final).

Solució: Delegable: reunir horaris, preus, durades. No delegable: què valora la persona i l'elecció final (l'assistent no coneix les seves prioritats). Es valora la justificació.

12. Resumeix en dues línies què és el cost de delegar una decisió i posa un exemple, diferent del de «Minuter», en què estalviar temps no compensi el que es perd.

Solució: Delegar: el temps estalviat és el benefici; els errors possibles i la pèrdua d'autonomia, els costos. Exemple obert (p. ex., deixar que una aplicació triï el regal d'un amic: estalvia temps però no sap què li agrada).

El que costa triar · Una tarda, tres plans

Llibre, pàgs. 21–22

Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.

Dijous a la tarda, l'aula de 4t B encara feia olor de retolador de pissarra. La Inés va deixar una targeta de cartolina sobre la taula d'en Hugo, de cara avall.

—Per dissabte, una fitxa de decisió —va dir—. Alternatives, què guanyes, a què renuncies. Un cas de debò.

En Hugo la va girar, va llegir el seu propi nom i es va posar a riure.

—Aquest me'l sé de memòria. Dissabte tinc tres compromisos a la mateixa tarda.

Al seu costat, la Lucía ja tenia l'agenda oberta.

—A veure, per parts. L'examen de Mates és dilluns. Munto un repàs dissabte de quatre a set, a la biblioteca, i compto amb tu: fas els números de memòria més de pressa que ningú.

—Però després no sé explicar com —va admetre en Hugo.

La Martina es va girar des de la taula del davant. Encara no s'havia lesionat; aquell matí havia entrenat abans de classe.

—Sense embuts, Hugo. Dimarts tenim la prova de resistència. Dissabte a les cinc véns al parc de la ribera i fem una hora ben feta. Vas just, i ho saps.

—I un quart d'hora caminant fins al parc —va apuntar la Lucía sense aixecar la vista de l'agenda—. Anada i tornada, mitja hora més.

El mòbil d'en Hugo va vibrar. Era un missatge de la seva mare: dinar d'aniversari de trenta persones al bar, dissabte. «Si no ens fas una mà amb la terrassa, la tanquem abans.» En Hugo va deixar de fer broma: al bar no sobrava gent un dissabte amb una taula de trenta.

—Mira, mira —va dir en Dani, arribant amb el portàtil—. T'ho faig en un moment. He posat la teva tarda a Minuter.

Va girar la pantalla. Tres blocs de vuitanta minuts: bar, entrenament, repàs. A baix, en verd, un cartell: «Eficiència: 100 %. Zero temps perdut».

—Fet —va dir en Dani—. Vuitanta per tres, dos-cents quaranta. Et cap tot.

—El bar no es fa a estones —va dir en Hugo—. Si hi entro, és tota la tarda. I la mitja hora d'anar i tornar del parc, això no ho compta. I la Martina entrena a les cinc, enmig del repàs.

—Doncs treu-li l'entrenament —va dir en Dani.

—Això, digues-ho a la Martina —va murmurar en Hugo.

—Què perds amb cada opció? —va preguntar la Inés, que passava per darrere, sense dir quina era la resposta—. No en general. Per a tu.

En Hugo va agafar el bolígraf i va començar la fitxa. Va escriure tres files: torn, entrenament, repàs. Al costat de cadascuna, què guanyava i a què renunciava. Si ajudava a la terrassa, perdia l'entrenament o el repàs, però no tots dos alhora: la millor d'aquestes dues. Si entrenava, deixava la seva mare amb la terrassa plena un dissabte de trenta persones. Si anava al repàs, ajudava la Lucía però arribava a la prova de dimarts sense haver corregut. No hi havia cap fila que no li prengués alguna cosa; aquesta era just la qüestió.

—Què estrany —va dir, gairebé per a ell—. Cadascú perd una cosa diferent. La meva mare perd la terrassa. La Martina, entrenar acompanyada. La Lucía, els números ràpids. I jo…

—Tu què? —va preguntar la Lucía, ara sí, aixecant la vista.

En Hugo no va contestar. Va ratllar una línia i en va escriure una altra. L'«eficiència del cent per cent» continuava a la pantalla, tan segura, repartint en blocs iguals una tarda que no es deixava partir així.

—El que està clar és que no me'n caben tres —va dir al final—. I el que triï, em costarà els altres dos.

—Bé, els altres dos no —va corregir la Lucía, que ja ho havia entès—. El que més t'importi dels dos. L'altre l'hauries perdut igualment.

—Això ja ho sabia aquest matí —va dir la Martina.

—Ja. Però ara sé per què —va contestar en Hugo.

Va sonar el timbre. En Dani va tancar el portàtil sense convèncer ningú. En Hugo va guardar la fitxa a mig fer al quadern, entre un tovalló del bar i un horari d'autobús plegat. El dissabte començava a les quatre, i encara no sabia on seria.

Situació d'aprenentatge: Decidir una tarda amb tot a la vista

Llibre, pàg. 23

Actividades individuales

  • Separa al relat recursos, alternatives, restriccions (blocs indivisibles) i incentius.
  • Completa la fitxa d'en Hugo amb el cost d'oportunitat de cada opció.

Actividades en grupo

  • Apliqueu l'anàlisi marginal al repàs de diumenge: fins a quina hora compensa?
  • Compareu amb «Minuter»: què ignora i quina prioritat li afegiríeu?

Dades. Tarda de 16.00 a 20.00 (240 min). Torn al bar: bloc indivisible de 4 h (dinar de 30 persones). Entrenament: de 17.00 a 18.00, amb 15 min d'anada i 15 de tornada (de 16.45 a 18.15). Repàs de grup: de 16.00 a 19.00, sencer. Repàs de diumenge: taula de 1.3; en Hugo valora cada hora lliure en 0,4 punts. «Minuter» reparteix 80 + 80 + 80 min i marca «Eficiència: 100 %». Pots treballar amb aquestes dades del relat; no cal explicar res teu. Comprovació individual. Sense ajuda: la Salma té 2 h lliures i tres plans que ocupen aquestes 2 h senceres (quedar amb una amiga, avançar un treball o descansar). Escriu-ne la fitxa de decisió amb el cost d'oportunitat de triar-ne un i una línia sobre què valora.

Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge. Repte → individual (separar recursos/alternatives/restriccions/incentius; completar la fitxa d'en Hugo amb el cost d'oportunitat) → grup (anàlisi marginal del repàs; comparar amb «Minuter») → producte (fitxa d'en Hugo + fitxa d'un cas nou) → comprovació (fitxa de la Salma, 2 h i tres plans).
Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge

Informe: El que costa una tarda: el temps també és escàs

Llibre, pàg. 24

Quan pensem en economia, pensem en diners. Però el recurs més repartit i, alhora, més escàs és el temps: tothom té exactament vint-i-quatre hores al dia, ni una més. Els diners es poden estalviar en una guardiola i fer-los servir després; el temps, no. Una tarda que no s'aprofita no es guarda per a la setmana següent: simplement passa. Per això decidir com fem servir el temps és una decisió econòmica en tota regla, encara que no hi hagi ni un euro pel mig.

—El cost d'oportunitat explica bé per què costa tant triar una tarda. Cada pla que acceptem ens en tanca d'altres, i el valor del que deixem no apareix en cap rebut. En Hugo no paga diners per entrenar amb la Martina, però si entrena no és al bar ni repassa amb la Lucía. Aquest cost implícit és real, encara que sigui invisible. Les decisions quotidianes són econòmiques precisament perquè reparteixen recursos escassos: temps, atenció i energia.

—Aquesta idea canvia la manera de veure el dia. Una tarda «perduda» veient passar l'estona no és necessàriament una mala decisió: descansar també cobreix una necessitat, i pot ser la millor opció després d'una setmana dura. El problema no és gastar temps, igual que el problema no és gastar diners; el problema és gastar-lo sense saber a què estem renunciant. Per això el cost d'oportunitat és una eina tan potent: no et diu què triar, t'obliga a mirar el que deixes fora.

—Convé recordar dos límits del càlcul. El primer: no tot el que hi ha en joc es pot mesurar en euros ni en minuts. El descans, una amistat o la tranquil·litat d'una família pesen en la decisió i no caben en una taula. Fer una fitxa ajuda a veure les renúncies, però no converteix la decisió en un compte exacte ni substitueix el criteri de qui decideix.

—El segon: moltes decisions no són només nostres. La tarda d'en Hugo afecta la seva mare, la Martina i la Lucía, i cadascuna valora alternatives i renúncies diferents: el que per a una persona és la millor opció, per a una altra és just el que perd. Una bona decisió no és la que un planificador marca com a perfectament eficient, sinó la que té en compte les renúncies pròpies i les dels altres, i es pren sabent què es deixa enrere. Triar bé no és no renunciar a res: és impossible no renunciar. Triar bé és saber a què renuncies i per què. Apuntar al portafoli què has deixat enrere cada vegada és un bon entrenament: amb el temps, veuràs quines renúncies repeteixes sense adonar-te'n.

Activitats

Llibre, pàg. 25

8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.

Calcula

Activitat 20 · El temps de l'entrenament

Entrenar al parc costa a en Hugo 90 dels 240 minuts de la tarda (60 d'entrenament i 30 d'anada i tornada). Quin percentatge de la tarda és?

%

Activitats

13. Explica amb les teves paraules per què la tarda d'en Hugo és un problema econòmic encara que no aparegui cap diner. Anomena el recurs escàs i dues de les renúncies que hi ha en joc. Quina d'aquestes renúncies és més difícil de mesurar i per què?

Solució: És econòmic perquè reparteix un recurs escàs (el temps) entre usos que competeixen. Recurs: la tarda (240 min). Renúncies: dues de les tres opcions. La més difícil de mesurar sol ser la implícita (el descans, ajudar la família), perquè no té preu.

14. Amb les dades del relat, escriu el cost d'oportunitat de cadascuna de les tres opcions d'en Hugo. Recorda: una sola alternativa (la millor que es descarta), no la suma. Explica després per què sumar les dues renúncies faria semblar cada opció més cara del que és.

Solució: Si tria el torn: la millor d'entrenar/repassar. Si entrena: la millor de torn/repàs. Si repassa: la millor de torn/entrenar. Sempre una alternativa, no la suma: sumar comptaria opcions que tampoc no podria fer alhora (els seus horaris se solapen).

15. En el cas de la nota per hores de repàs (5,0 / 6,0 / 6,6 / 6,9 / 7,0), calcula la columna marginal i digues fins a quina hora compensaria repassar si en Hugo valorés cada hora lliure en 0,7 punts de nota (el seu cost d'oportunitat). Justifica-ho.

Solució: Marginal +1,0 / +0,6 / +0,3 / +0,1. Amb 0,7 punts per hora lliure: només +1,0 supera 0,7; +0,6, +0,3 i +0,1, no. Compensa repassar 1 h.

16. Posa un exemple propi d'incentiu amb un efecte no previst (diferent del de l'autobús i del de la multa) i explica com es podria corregir. Digues també qui hi guanya i qui hi perd, amb aquest efecte.

Solució: Oberta; es valora que l'incentiu tingui un efecte no buscat clar, una correcció raonable i qui hi guanya i qui hi perd.

17. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «He optimitzat el teu dissabte: tres blocs iguals, aprofitament del 100 %, zero temps perdut». Assenyala què significa «zero temps perdut» per a l'aplicació, quina restricció de la tarda d'en Hugo no té en compte i què li preguntaries abans de fer servir el pla. Reescriu després el missatge de l'assistent de manera honesta.

Solució: «Zero temps perdut» = omple els 240 min sense forats. No té en compte que el torn no es pot partir (ni el desplaçament). Preguntes: quins dels meus blocs són fixos?, quina prioritat vull? Reescriptura honesta: «Et proposo tres blocs, però no sé quins plans es poden partir ni quant tardes a arribar».

18. Decideix i justifica quina part de l'organització d'una tarda amb tres plans delegaries en un assistent i quina no. Relaciona la teva resposta amb el cost de delegar (temps estalviat, errors i autonomia) i posa un exemple de l'error que cometria l'assistent si no li dius que el torn no es pot partir.

Solució: Oberta. Delegable: organitzar i reunir dades; no delegable: la decisió i el que es valora. Ha de citar el cost de delegar. Error esperable: partir el torn del bar en un bloc de 80 min, que no serveix.

19. Cas nou, sense ajuda: tens 3 hores una tarda i tres plans (un és un compromís que ocupa les 3 hores senceres i no es pot partir; els altres dos coincideixen d'horari). Escriu la teva fitxa de decisió amb alternatives, què guanyes, a què renuncies i el cost d'oportunitat de triar el compromís. Acaba amb una línia: quina dada et faria canviar d'opinió?

Solució: Oberta. Es valora: cost d'oportunitat del compromís = la millor de les altres dues opcions; reconèixer el bloc indivisible; i una dada concreta que canviaria la decisió (p. ex., que el compromís es pugui moure).

20. Amplia. Entrenar al parc li costa a en Hugo 90 dels 240 minuts de la tarda (60 d'entrenament i 30 d'anada i tornada). a) Quin percentatge de la tarda és? b) Si la Martina proposés entrenar a la pista de l'institut, a 5 minuts caminant, quants minuts de tarda guanyaria en Hugo? c) Canvia amb això el cost d'oportunitat d'entrenar? Explica per què la decisió continua sense estar presa.

Solució: Amplia. a) 90 / 240 = 37,5 % de la tarda. b) Anada i tornada 2 × 5 = 10 min en lloc de 30: entrenar ocupa 70 min i guanya 20 min, tot i que l'entrenament continua solapant-se amb el repàs de grup. c) No: el cost d'oportunitat d'entrenar continua sent la millor alternativa a la qual renuncia (el torn al bar és un bloc de 4 h i no hi cap amb cap altre pla); només canvia el temps que li queda. La decisió depèn del que valori en Hugo.

Esquema i resum

Llibre, pàg. 26

Triar amb recursos escassos

  • Necessitats i escassetat
    • Necessitats i desitjos; béns i serveis
    • Recursos limitats: diners, temps, atenció
    • Escassetat no és pobresa
    • Problema econòmic: què, com, per a qui
  • Triar és renunciar
    • Cost d'oportunitat: la millor alternativa, no la suma
    • Cost explícit i implícit
    • Fitxa de decisió
  • Pensar en el marge
    • Benefici i cost marginal
    • Comparar la següent unitat, no el total
    • Comparar benefici i cost marginals; si són iguals, és indiferent
  • Incentius
    • Positius i negatius; monetaris i no
    • Efectes no previstos
    • Qui els dissenya i amb quina finalitat
  • Com decidim i delegar en la IA
    • Racionalitat limitada i els seus límits
    • Delegar: temps estalviat; errors i autonomia perduda

Resum

Triar suposa renunciar, perquè els recursos són escassos: no només els diners, també el temps i l'atenció. L'escassetat no és pobresa; afecta tothom, i obliga tota societat a respondre al problema econòmic (què, com i per a qui produir). El cost d'oportunitat d'una decisió és el valor de la millor alternativa a la qual renuncies, no la suma de totes; quan decidim compten els costos explícits (diners) i els implícits (temps, descans, relacions), i tot es veu bé en una fitxa de decisió. Quan l'elecció és «una mica més o no», es fa servir l'anàlisi marginal: es compara només la següent unitat i s'atura quan el benefici marginal deixa de compensar-ne el cost. Les persones responen a incentius, que poden ser positius o negatius, monetaris o no, i de vegades provoquen efectes no previstos. A la pràctica decidim amb racionalitat limitada: amb poca informació, poc temps i en grup; no tota desviació del model és un error. Delegar una decisió en una aplicació estalvia temps, però té un cost: l'eina optimitza el que mesura i ignora el que no coneix, de manera que el que valores i la decisió final continuen sent teus. Guardar les fitxes al portafoli t'ajudarà a veure com decideixes.

Vés al test →