Salta al contingut

Economia, Emprenedoria i Activitat Empresarial · 1r de batxillerat · Economia

Unitat 5 · Desenvolupament sostenible, ODS i economia circular

Explicació interactiva · Llibre de l'alumnat, pàgs. 73–88

Situació de partida

Llibre, pàgs. 73–74

Un diorama isomètric amb un globus terraqüi protegit sota una cúpula, caixes de mercaderies i un document de garantia, sense persones.

És gener a l'Institut Joan Robinson i plou des de fa dies. La Ruth ha deixat una pregunta escrita a la pissarra: quin problema del vostre barri val la pena resoldre? A l'Alex, l'Andrea, en Mario i en Carlos Alberto els toca triar un repte local lligat a un objectiu mundial. Tots quatre coneixen un problema que els fa ràbia. El que no saben és quin és el que de debò poden resoldre, ni amb quines dades ho demostrarien.

En aquesta unitat aprendràs a…

  • Explicar per què el creixement econòmic té un impacte ambiental i calcular si una economia pot créixer sense emetre més
  • Definir el desenvolupament sostenible i la petjada ecològica, i entendre per què costa tant actuar davant del canvi climàtic
  • Distingir pobresa extrema, pobresa relativa i desigualtat, i calcular un llindar de pobresa
  • Relacionar un problema del barri amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i analitzar-lo amb eines econòmiques
  • Comparar l'economia lineal i la circular, i reconèixer l'economia col·laborativa i la solidària

Per començar

  1. Quin és, segons tu, el problema ambiental o social més gran del teu barri o poble? Qui en té la culpa?
  2. Coneixes algun hàbit teu que sàpigues que perjudica el planeta i que, tot i així, continues fent? Per què?
  3. Creus que un país pot créixer econòmicament i contaminar menys alhora?
  4. Què vol dir que una cosa sigui «sostenible»? Posa un exemple.

Mapa de la unitat

5.1Creixement i impacte ambiental

Llibre, pàgs. 75–76

Produir més ha millorat la vida de molta gent. La pregunta és què costa al planeta i qui ho paga. El creixement econòmic és l'augment de la producció de béns i serveis d'una economia al llarg del temps, i se sol mesurar amb el PIB real. Durant dos segles ha anat acompanyat de millores enormes: ha baixat la pobresa extrema, la gent viu més anys i hi ha més béns i serveis a l'abast. Però produir i consumir més també vol dir fer servir més energia i més matèries primeres, i generar més residus. Com vas veure a la unitat 3, és una externalitat negativa: el cost del que contaminem no el paga només qui contamina, sinó tothom, i sovint les generacions que encara no han nascut.

—Els impactes més importants són quatre. El canvi climàtic, causat sobretot per la crema de combustibles fòssils, que escalfa el planeta i provoca onades de calor, sequeres, incendis i pujada del nivell del mar. L'esgotament de recursos que no es renoven prou de pressa, com l'aigua d'alguns aqüífers. Els residus i la contaminació, des dels plàstics que acaben al mar fins a la mala qualitat de l'aire de les ciutats. I la pèrdua de biodiversitat, perquè urbanitzem, conreem i pesquem més del que els ecosistemes poden suportar.

—Cal distingir creixement de desenvolupament. El creixement és una qüestió de quantitat: més producció. El desenvolupament és una millora de la qualitat de vida de les persones: salut, educació, seguretat, medi ambient net. Ja ho vas veure amb la paradoxa d'Easterlin: més producció no vol dir automàticament més benestar. Per això avui els economistes parlen de desenvolupament, no només de creixement.

—Les emissions d'una economia es poden descompondre en dos factors: emissions = PIB × intensitat d'emissions, on la intensitat és la quantitat de gasos que s'emet per cada euro produït. Si la intensitat baixa (energia neta, processos més eficients), es produeix més amb menys contaminació per euro. Quan el PIB puja i les emissions totals baixen, es parla de dissociació absoluta; si les emissions pugen, però menys que el PIB, és relativa. L'absoluta és la que pot alleugerir el planeta, si no trasllada les emissions a un altre país.

—Els efectes no es reparteixen igual. Els països i les persones amb menys recursos són els que menys han contribuït a l'escalfament i, tanmateix, els que més en pateixen les conseqüències, perquè tenen menys diners per protegir-se de les inundacions, de la calor o de les males collites. Aquesta idea s'anomena justícia climàtica: qui més pateix no és qui més contamina. També hi ha una qüestió de temps: com més tardem a actuar, més car serà adaptar-se després, de manera que esperar no és gratuït.

Cas · Créixer sense contaminar més

Cas fictici.

Un país fictici (supòsit didàctic) té un PIB que creix un 2,5 % cada any, i una intensitat d'emissions que baixa un 3,5 % cada any gràcies a l'energia renovable i a processos més eficients. Es pren com a base 100 el PIB i les emissions de l'any 0. Calculem com evoluciona l'economia a 5 i a 10 anys.

AnyÍndex del PIBÍndex d'intensitatÍndex d'emissions
0100,0100,0100,0
5113,183,794,7
10128,070,089,6
  1. Cada any, el PIB es multiplica per 1,025 i la intensitat per 0,965. Com que emissions = PIB × intensitat, les emissions cada any es multipliquen per 1,025 × 0,965 = 0,989, és a dir, baixen un 1,1 % anual. Al cap de 10 anys, l'índex d'emissions és 100 × 1,025¹⁰ × 0,965¹⁰ = 89,6: han baixat un 10,4 %, mentre l'economia ha crescut un 28 %. Pas 2. Hi ha dissociació absoluta, però és lenta. Si el PIB creixés un 3 % i la intensitat només baixés un 2 %, les emissions pujarien un 0,9 % anual. Per reduir un 3 % anual amb un PIB que creix un 2,5 %, caldria que la intensitat baixés un 5,4 % l'any. Resultat: les emissions baixen un 10,4 % en 10 anys amb un PIB un 28 % més gran. Què significa: créixer i contaminar menys és possible, però només si la intensitat baixa més de pressa del que puja el PIB.

Simulador

Cas · Créixer sense contaminar més

Canvia el creixement del PIB, la baixada de la intensitat d'emissions i els anys. Mira què passa amb les emissions (any 0 = 100).

%
%
anys
Índex del PIB128,0
Índex d'intensitat70,0
Índex d'emissions89,6
Variació anual de les emissions−1,1 %

País fictici (supòsit didàctic): al cap de 10 anys, PIB 128,0, intensitat 70,0 i emissions 89,6; baixen un 1,1 % anual.

Figura 5.1. Índexs de PIB, intensitat d'emissions i emissions d'un país fictici (any 0 = 100). Anys 0-10; PIB +2,5 %/any; intensitat −3,5 %/any; emissions = producte. Any 10: 128,0; 70,0; 89,6. Supòsit didàctic.
Figura 5.1. Índexs de PIB, intensitat d'emissions i emissions d'un país fictici (any 0 = 100)

Activitats

  1. Classifica cada cas com a creixement o com a desenvolupament i justifica-ho: a) el PIB d'un país puja un 3 %; b) baixa la mortalitat infantil; c) es fabriquen més cotxes; d) més gent pot llegir i escriure.
  2. Repeteix el càlcul del cas amb un PIB que creix un 3 % i una intensitat que baixa un 3,5 %. Les emissions pugen o baixen cada any, i quant?
  3. Amplia. Explica per què, encara que la intensitat d'emissions millori, les emissions totals poden pujar. Quines mesures, a part de les millores tècniques, pot prendre un govern?

Classifica

Activitat 1 · Creixement o desenvolupament

Classifica cada cas i pensa per què.

El PIB d'un país puja un 3 %.

Baixa la mortalitat infantil.

Es fabriquen més cotxes.

Més gent pot llegir i escriure.

5.2Desenvolupament sostenible, petjada ecològica i paradoxa de Giddens

Llibre, pàgs. 77–78

Sabem què passa i sabem què caldria fer. Per què, doncs, ens costa tant començar? El desenvolupament sostenible és el que satisfà les necessitats de la generació present sense comprometre les possibilitats de les generacions futures. Aquesta definició va aparèixer a l'informe El nostre futur comú (1987) de les Nacions Unides. Té tres potes que s'han d'equilibrar: la econòmica (generar riquesa i feina), la social (que arribi a tothom) i l'ambiental (que els ecosistemes es mantinguin). Si en falla una, el sistema coixeja.

—Per saber si vivim dins d'uns límits raonables, es fa servir la petjada ecològica: la superfície de terra i de mar, en hectàrees globals, que cal per produir el que consumim i absorbir-ne, sobretot, les emissions de CO₂ (no hi entren tots els impactes ambientals). Es compara amb la biocapacitat, que és la superfície productiva que realment hi ha. Si la petjada supera la biocapacitat hi ha un dèficit ecològic: vivim a crèdit, gastant el capital natural que haurien de tenir els qui vindran. La petjada varia molt segons el país i l'estil de vida: depèn de l'energia, el transport, l'alimentació i el que comprem. Sovint s'expressa com el nombre de planetes que caldrien si tothom visqués com els habitants d'un país concret.

—Els recursos que no són de ningú en particular —l'atmosfera, els oceans, un aqüífer compartit— tenen un problema: és difícil impedir-ne l'ús i tothom en gaudeix. L'ecòleg Garrett Hardin el va anomenar la tragèdia dels béns comuns: si cada pastor afegeix una ovella més al prat comú, en surt beneficiat ell sol, però el prat s'esgota entre tots. És una externalitat i un problema d'incentius, que no depèn de la mala voluntat de ningú, i explica per què fan falta normes, preus o acords perquè el que és racional per a un no sigui un desastre per a tothom.

—El sociòleg Anthony Giddens va descriure l'any 2009 una situació incòmoda, la paradoxa de Giddens: com que els perills del canvi climàtic no es veuen ni són immediats, gairebé ningú no actua, i quan els efectes es notin serà massa tard per fer-hi res. Coneixem el problema, però el cost és avui i el benefici és lluny. No és ignorància: és un conflicte entre el que sabem i el que fem, i l'economia del comportament l'explica bé.

—El consum responsable és la part que depèn de cadascú: preguntar-se si cal comprar una cosa, preferir productes duradors, reparar abans de substituir, triar transport públic o bicicleta i evitar el malbaratament d'aliments. No substitueix les polítiques públiques, però canvia la demanda, i les empreses acaben responent al que la gent compra.

Activitats

  1. Escriu amb les teves paraules què significa que un desenvolupament sigui sostenible. Posa un exemple d'una decisió d'un ajuntament que no ho sigui i explica com la milloraries tenint en compte les tres potes.
  2. Explica la paradoxa de Giddens amb una situació teva (no cal que sigui ambiental) i digues quin canvi la faria més fàcil de superar.
  3. Amplia. Posa un exemple actual de tragèdia dels béns comuns (a la platja, al riu o a internet) i proposa una norma o un incentiu per evitar-la.

5.3Erradicació de la pobresa i desigualtats al món

Llibre, pàgs. 78–80

Que una economia creixi no vol dir que tothom en surti beneficiat. Mesurar la pobresa és el primer pas per combatre-la. La pobresa és la situació en què una persona no pot cobrir les seves necessitats bàsiques. Hi ha dues maneres de mesurar-la. La pobresa extrema es defineix amb un llindar fix: viure amb menys d'una quantitat mínima al dia, que el Banc Mundial actualitza periòdicament. La pobresa relativa compara cada persona amb la resta del seu país: a la Unió Europea es considera en risc de pobresa qui té uns ingressos per sota del 60 % de la mediana de la renda del país. La mediana és el valor central quan ordenem les rendes de menys a més.

—Aquests dos tipus no volen dir el mateix. Una persona pot ser pobra en termes relatius a Catalunya i, en canvi, tenir més recursos que algú amb pobresa extrema al Sahel. Per això, a Europa s'utilitza l'indicador AROPE: persones en risc de pobresa o exclusió social, que compta qui té una renda baixa, qui pateix privació material i social severa o qui viu en una llar on gairebé ningú no treballa.

—Pobresa i desigualtat no són el mateix. La pobresa mira els qui tenen menys de cert mínim; la desigualtat mira com es reparteix la renda i la riquesa entre tothom. Un país pot reduir la pobresa extrema i, alhora, veure créixer la distància entre qui més i qui menys té. Per això el llindar relatiu se sol moure amb la mediana: si tots els ingressos pugen igual, la taxa de pobresa relativa no canvia, tot i que tothom hi guanyi.

—Les causes de la pobresa són moltes i s'afegeixen: la trampa de la pobresa (qui no pot estalviar no pot invertir, i es queda sense sortida), la geografia (no tenir sortida al mar o viure en zones àrides encareix tot), els governs febles o corruptes que no ofereixen educació ni sanitat, i els conflictes. També hi influeixen les decisions de la resta del món: els acords comercials, el deute i els preus de les matèries primeres.

—Les polítiques per reduir la pobresa i la desigualtat són de dos tipus: les que actuen abans del repartiment (educació, feina de qualitat, salaris mínims, habitatge assequible) i les que ho fan després (impostos progressius, prestacions, serveis públics). Les segones corregeixen; les primeres eviten que el problema aparegui, i per això solen ser més eficaces a llarg termini.

—En les últimes dècades, la pobresa extrema s'ha reduït de manera notable al món, sobretot a l'Àsia, però no de manera uniforme: cada cop es concentra més en països en conflicte i a l'Àfrica subsahariana. Això mostra que créixer ajuda, però que no n'hi ha prou: també importen la pau, les institucions i l'educació.

Cas · On posem el llindar de pobresa?

Cas fictici.

En un grup fictici de 9 persones (supòsit didàctic), els ingressos anuals són, en euros: 9.600, 11.400, 13.200, 15.000, 16.800, 18.000, 21.600, 27.000 i 48.000. Volem saber quantes persones són pobres segons el criteri relatiu del 60 % de la mediana.

ConcepteCàlculResultat
Mediana (5a persona)valor central de les 916.800 €
Llindar de pobresa60 % × 16.800 €10.080 €
Persones per sota del llindarnomés 9.600 €1 de 9
Taxa de pobresa relativa1 ÷ 911,1 %
  1. Ordenem les rendes i triem la central, la cinquena: 16.800 €. El 60 % és 10.080 €. Només la persona amb 9.600 € està per sota d'aquest llindar, de manera que la taxa de risc de pobresa és d'1 de cada 9, un 11,1 %. Pas 2. Si els ingressos de tothom pugessin un 10 %, la mediana seria 18.480 € i el llindar 11.088 €; la persona més pobra tindria 10.560 € i continuaria sota el llindar: la taxa seguiria sent d'1 de cada 9. Amb els ingressos originals, per treure-la del risc caldria pujar-li l'ingrés fins a 10.080 €, és a dir, 480 € més. Resultat: una taxa de pobresa relativa del 11,1 %, amb un llindar de 10.080 €. Què significa: la pobresa relativa depèn de la distribució; que tothom guanyi més no la fa baixar si no canvia el repartiment.

Simulador

Cas · On posem el llindar de pobresa?

Canvia la mediana, el percentatge del llindar i la renda de la persona amb menys ingressos.

€
%
€
Llindar de pobresa10.080 €
Quant li falta per sortir del risc480 €

Grup fictici de 9 persones (supòsit didàctic): mediana 16.800 €, llindar 10.080 €; només 9.600 € hi queda per sota (1 de 9, 11,1 %).

Figura 5.2. Població en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya, Espanya i la Unió Europea, 2024 i 2025 (llindar estatal). AROPE 2024/2025: Catalunya 20,5/21,3; Espanya 25,8/25,7; UE 21,0/20,9. Font: Eurostat.
Figura 5.2. Població en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya, Espanya i la Unió Europea, 2024 i 2025 (llindar estatal)

Activitats

  1. Un municipi fictici de 20.000 habitants té el mateix percentatge de població en risc de pobresa o exclusió social que Catalunya el 2025 (21,3 %). Quantes persones són? Per què és poc rigorós aplicar la mitjana de Catalunya a un municipi concret?
  2. Repeteix el cas si la persona de 48.000 € passa a guanyar-ne 96.000. Canvien la mitjana, la mediana, el llindar i la taxa de pobresa? Què demostra aquest resultat?
  3. Amplia. Un país multiplica per dos la renda de tots els seus habitants. Disminueix la pobresa relativa? I la pobresa extrema? Justifica-ho.

5.4Els ODS i com s'analitzen amb eines econòmiques

Llibre, pàgs. 80–81

Per primer cop, gairebé tots els països del món s'han posat d'acord en una llista de reptes. Una llista no resol res: cal saber analitzar-la. El setembre del 2015, els estats membres de les Nacions Unides van adoptar l'Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, un pla d'acció per a les persones, el planeta i la prosperitat. Té 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i 169 metes: 1 Fi de la pobresa; 2 Fam zero; 3 Salut i benestar; 4 Educació de qualitat; 5 Igualtat de gènere; 6 Aigua neta i sanejament; 7 Energia neta i assequible; 8 Treball digne i creixement econòmic; 9 Indústria, innovació i infraestructures; 10 Reducció de les desigualtats; 11 Ciutats i comunitats sostenibles; 12 Producció i consum responsables; 13 Acció climàtica; 14 Vida submarina; 15 Vida terrestre; 16 Pau, justícia i institucions sòlides; 17 Aliances per assolir els objectius.

—Els ODS són integrats: avançar en un pot ajudar o perjudicar un altre. Hi ha sinergies (l'educació de qualitat ajuda a reduir la pobresa i la desigualtat) i conflictes (créixer a qualsevol preu, ODS 8, pot xocar amb l'acció climàtica, ODS 13). Per això cal analitzar-los amb eines econòmiques, igual que has fet amb les decisions de la unitat 1: el cost d'oportunitat (què deixem de fer si apostem per una cosa), l'anàlisi cost-benefici (comparar el que costa una mesura amb el que genera), els incentius i la mesura amb indicadors (cada meta té uns indicadors que permeten saber si s'avança).

—Un repte local es pot vincular a un ODS amb quatre passos: descriure el problema i qui el pateix; identificar l'ODS i la meta que hi tenen relació; buscar dades (d'un organisme oficial) que en mostrin la dimensió; i valorar una resposta amb el seu cost, qui la pot fer i quin canvi mesurable aportaria. Si no pots mesurar-lo, encara no tens un repte: tens una intenció.

Repte del barriODS relacionatsDada que cal buscarResposta possible
Envasos de plàstic al mercat12 i 14Residus per habitant del municipiGerres i bosses reutilitzables
Riera plena de bosses6 i 15Qualitat de l'aigua de la rieraNeteja i sensibilització
Gent gran sola3 i 10Persones grans que viuen solesXarxa de visites i companyia

Activitats

  1. Assigna a cada situació l'ODS més adequat: a) un municipi sense aigua potable a tot l'estiu; b) una empresa que ofereix feina digna a joves; c) una escola que no té fons per a llibres; d) un barri amb molta contaminació de trànsit.
  2. Amplia. Posa un exemple en què dos ODS entrin en conflicte i explica com triaries amb el cost d'oportunitat i els incentius.

Classifica

Activitat 10 · Quin ODS?

Assigna a cada situació l'ODS més adequat.

Un municipi sense aigua potable a tot l'estiu.

Una empresa que ofereix feina digna a joves.

Una escola que no té fons per a llibres.

Un barri amb molta contaminació de trànsit.

5.5Economia circular, col·laborativa i solidària

Llibre, pàgs. 81–82

El model de «fabricar, usar i llençar» es pot canviar. Hi ha empreses que ja guanyen diners mantenint les coses en ús. Una economia lineal extreu recursos, fabrica, ven, es fa servir i es llença: «agafar, fer, llençar». L'economia circular intenta tancar el cercle: els productes es dissenyen perquè durin, es puguin reparar, reutilitzar i, al final, reciclar, de manera que els residus d'un procés són la matèria primera d'un altre. L'ordre de prioritat és clar: primer prevenir i reduir, després reparar i reutilitzar, després reciclar i, al final, eliminar.

—L'economia col·laborativa es basa a compartir, llogar o intercanviar el que ja existeix: eines, cotxes, habitatge, coneixements. Pot estalviar recursos perquè una cosa serveix a més gent i redueix la necessitat de fabricar-ne de noves. L'economia solidària posa les persones i l'entorn per davant del benefici: cooperatives, bancs de temps, comerç just. Totes dues poden ser bones per al medi ambient i per a la cohesió social, però cal vigilar-ne els efectes: compartir pot acabar precaritzant la feina, i «reciclar» també costa energia. Per això no n'hi ha prou amb l'etiqueta: cal mirar qui hi guanya, qui hi perd i què canvia de debò.

—Catalunya té una llarga tradició cooperativa, i moltes iniciatives d'economia solidària hi han nascut de la voluntat de resoldre una necessitat col·lectiva: menjar de proximitat, habitatge, energia compartida o ocupació per a persones amb dificultats. Són bons exemples per al teu projecte: una empresa pot tenir un objectiu econòmic i social alhora, i això atrau clients, voluntaris i inversors que valoren l'impacte. Quan una empresa mesura què canvia al seu entorn, pot demostrar-ho amb dades i no només amb eslògans.

Figura 5.3. Part dels materials que provenen del reciclatge a Espanya i a la Unió Europea, 2018-2024. Taxa d'ús circular de materials 2018-2024: UE 11,6; 11,1; 11,2; 11,1; 11,4; 12,1; 12,2. Espanya 9,0; 9,0; 9,4; 9,1; 9,6; 8,2; 7,4. Font: Eurostat.
Figura 5.3. Part dels materials que provenen del reciclatge a Espanya i a la Unió Europea, 2018-2024

Activitats

  1. Classifica com a lineal, circular, col·laborativa o solidària: a) una app per compartir eines entre veïns; b) una cooperativa que arregla bicicletes velles; c) una botiga que ven roba nova que s'espatlla en un any; d) un banc de temps.

Classifica

Activitat 12 · Lineal, circular, col·laborativa o solidària

Classifica cada cas.

Una aplicació per compartir eines entre veïns.

Una cooperativa que arregla bicicletes velles.

Una botiga que ven roba nova que s'espatlla en un any.

Un banc de temps.

La pregunta del dimarts · Un repte per al barri

Llibre, pàgs. 83–84

Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.

Plovia des de dilluns, d'aquella pluja fina de gener que no fa soroll però ho amara tot. A la pantalla de l'aula, la Ruth havia deixat dues llistes: a l'esquerra, cinc problemes del barri; a la dreta, disset objectius amb el seu número. No hi havia cap fletxa que les unís.

—Avui no hi ha una pregunta —va dir en entrar—. Hi ha una feina. Cada equip ha de triar un repte del barri i lligar-lo a un d'aquests objectius. Al juny el presentareu a la Fira. Em sembla que triar serà més difícil que respondre.

Va deixar el retolador sobre la safata i es va aturar a la porta amb el paraigua sota el braç.

—Una cosa més —va dir—. D'aquí a quatre setmanes en vull la primera entrega: la diagnosi del vostre repte, amb dades que es puguin comprovar. No m'interessa el que penseu, sinó el que podeu demostrar. Tinc una reunió de departament. Em direu què heu triat a l'hora de pati.

Va tancar la porta sense fer soroll i, durant un moment, només es va sentir la pluja contra els vidres.

En Mario va ser el primer a aixecar-se, i la cadira va grinyolar contra el terra. Tenia el mòbil a la mà i ja ensenyava la pantalla com qui presenta un invent.

—Fàcil: votem. Faig un formulari ràpid, cadascú tria el que li fa més ràbia i guanya el que tingui més vots.

En Mario assenyala la pantalla amb el mòbil; l'Andrea l'escolta, escèptica.
En Mario assenyala la pantalla amb el mòbil; l'Andrea l'escolta, escèptica.

—Això no és triar —va dir l'Andrea, amb els braços creuats i el quadern sobre la falda—. És triar el que més es veu. Un problema no val més perquè tingui més vots.

—Doncs digues tu què val.

—Primer, qui hi surt perdent si no ho resolem. Després, si ho podem resoldre nosaltres.

L'Alex va girar el portàtil.

—Ho puc posar en una taula —va dir—. Cada repte, una nota d'impacte i una altra de viabilitat, de l'u al cinc. Es multipliquen i surt un número. Almenys així discutim sobre una cosa que es pot comptar.

—I qui posa les notes? —va preguntar en Carlos Alberto—. Si poso jo l'impacte de la riera bruta, sortirà un cinc.

—I si el poso jo, un dos —va dir l'Andrea—. Això és el que cal discutir.

Van llegir la llista de l'esquerra. Els envasos de plàstic del mercat de dijous. La riera, plena de bosses quan plovia. Els carrers sense ombra a l'estiu. Els veïns grans que passaven setmanes sense parlar amb ningú. Els pisos buits al costat dels qui no trobaven lloguer.

—El del plàstic és fàcil —va dir en Mario—. Tothom ho sap.

—Tothom ho sap —va repetir l'Andrea, amb la barbeta damunt la mà—. I tu, quan vas comprar l'aigua?

En Mario va obrir la boca i la va tornar a tancar. Va mirar la botella de plàstic que tenia a la motxilla.

—Aquest matí —va dir, al final—. Perquè tenia set.

—No et jutjo —va dir l'Andrea—. Només dic que saber-ho no ha servit de res.

—Això té un nom —va dir l'Alex, sense apartar els ulls de la pantalla—. Ho vam veure la setmana passada. La gent sap el que passa, però fer-hi alguna cosa costa avui i el benefici és lluny.

—Doncs som tots igual —va dir en Carlos Alberto, i es va deixar caure a la cadira—. Votem i sortim de dubtes.

—No —va dir l'Andrea.

Van discutir fins que va tornar la Ruth. Ningú no havia triat. A la pantalla, l'Alex havia omplert cinc files de notes, i a la dreta del tot, una columna que ningú no s'atrevia a posar: «Qui ho pagaria?».

La Ruth va mirar la taula, i després els quatre.

—I a mi què em doneu? —va preguntar.

—Tres reptes que ens agraden —va dir en Mario.

—I una hora —va dir l'Andrea.

—Una sola —va dir la Ruth, i va somriure—. Doncs ja veieu quin és el primer recurs escàs d'aquest projecte.

Situació d'aprenentatge: Diagnosi del repte

Llibre, pàg. 85

Activitats individuals

  • Anota tres problemes del teu barri o poble i el que els afecta a cada un.
  • Busca per a un d'ells una dada oficial (d'un institut d'estadística, d'un ajuntament o d'un organisme europeu) i anota'n la font i la data.
  • Valora de l'1 al 5 l'impacte i la viabilitat de cada problema i calcula'n el producte.

Activitats en grup

  • Poseu en comú les notes i discutiu les diferències: per què no coincideixen?
  • Trieu un sol repte i vinculeu-lo a un ODS i a una meta.
  • Escriviu la diagnosi: problema, qui el pateix, dada, ODS i una primera resposta amb el seu cost d'oportunitat.

Dades. Feu servir com a model la taula de notes d'impacte i viabilitat de l'episodi i les dades de pobresa o d'economia circular de la unitat; vosaltres hi posareu les del vostre repte. No es demanen dades econòmiques de cap família. Comprovació individual. Sense ajuda: en un grup de 8 persones, els ingressos anuals, en euros, són 8.400, 10.800, 12.000, 14.400, 16.200, 19.800, 24.000 i 36.000. Calcula la mediana, el llindar de pobresa del 60 % i la taxa de pobresa relativa. Si tots els ingressos pugen un 20 %, canvia la taxa? Justifica-ho.

Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge. Repte «Diagnosi del repte» → Individual → Grup → Producte → Comprovació.
Així es desenvolupa la situació d'aprenentatge

Informe: Si ho sabem, per què no actuem?

Llibre, pàg. 86

L'any 2009 el sociòleg Anthony Giddens va fer notar una cosa estranya. La majoria de persones saben que el canvi climàtic és un problema greu, però gairebé ningú no canvia la seva manera de viure per evitar-lo. Va anomenar-ho una paradoxa: els perills no es veuen ni són immediats, i quan es vegin ja serà massa tard per fer-hi res. Aquest desfasament entre saber i fer explica per què les polítiques ambientals són tan difícils.

—Una primera explicació ve de l'economia. Contaminar és barat per a qui ho fa i car per a tothom. El 1968, el biòleg Garrett Hardin va descriure-ho amb la tragèdia dels béns comuns: un prat compartit s'esgota perquè a cada pastor li convé afegir una ovella més, tot i que a tots plegats els perjudiqui. Anys després, l'economista Elinor Ostrom va mostrar que moltes comunitats han sabut gestionar recursos compartits durant segles sense que ningú els ho imposés, amb normes pròpies i vigilància mútua. La tragèdia no és inevitable, però demana organització.

—Una segona explicació ve de la psicologia. Valorem més el que passa avui que el que passarà d'aquí a trenta anys, i tendim a pensar que els problemes grans els resoldran uns altres. També ens afecta el que fa la gent del voltant: si ningú no es mou, em moc jo? Per això qui dissenya polítiques no es limita a informar. Posa un preu al que contamina, ofereix alternatives fàcils (un transport públic decent, un contenidor ben situat) i fa visible què gasta cadascú.

—Què en podem treure? Primer, que la informació és necessària, però no suficient. Segon, que no hi ha una eina única: les normes, els preus i els hàbits comparteixen feina. Tercer, que els canvis petits poden ser col·lectius: una escola que tria gerres en comptes de gots, un barri que organitza un mercat de segona mà. No resolen el canvi climàtic, però entrenen una cosa que sí que cal: que saber i fer vagin junts.

—Per a una persona emprenedora, la paradoxa també és una oportunitat. Allà on la gent sap que hi ha un problema i no hi veu cap solució fàcil, hi ha una necessitat per cobrir. Els projectes que més funcionen no demanen a ningú que sigui més virtuós, sinó que fan que triar bé costi menys que triar malament.

Font: Giddens, A. (2009), The Politics of Climate Change, Polity Press; Hardin, G. (1968), «The Tragedy of the Commons», Science 162(3859), pp. 1243-1248; Ostrom, E. (1990), Governing the Commons, Cambridge University Press (consulta: 11/2026).

Activitats

Llibre, pàg. 87

8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.

Activitats

13. (comprensió) A l'episodi, en Mario proposa votar el repte i l'Andrea s'hi nega. Explica els dos arguments i què aporta la taula de l'Alex. Què té a veure la botella de plàstic d'en Mario amb la paradoxa de Giddens?

Solució: Mario: votar; Andrea: un problema no val més perquè tingui més vots; Alex: taula d'impacte i viabilitat per poder comptar. Mario sap que el plàstic és un problema i el va comprar igualment: coneix el risc i no canvia el comportament.

14. (aplicació) Fes servir la taula de l'Alex per puntuar els tres reptes que t'agradarien més del teu barri (impacte i viabilitat de l'1 al 5) i digues quin guanya. Qui hauria de posar les notes perquè fossin justes?

Solució: Resposta oberta; s'avalua que usi la taula i que justifiqui qui hauria de posar les notes (persones afectades, experts, un grup divers).

15. (càlcul) A l'institut es venen 120 gots d'aigua d'un sol ús cada dia durant 180 dies lectius, a 0,08 € cada got. Una gerra reutilitzable costa 2,50 € i rentar-la, 0,03 € cada cop. Quants usos calen per amortitzar-la? Si 100 persones tenen cadascuna una gerra i la fan servir cada dia lectiu en comptes del got (rentant-la cada cop), quant s'estalvia en un curs?

Solució: 2,50 ÷ (0,08 − 0,03) = 50 usos. Gots: 100 × 180 × 0,08 = 1.440 €; gerres: 100 × 2,50 + 100 × 180 × 0,03 = 790 €; estalvi: 650 €.

16. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «Si el PIB d'un país creix, les seves emissions creixen sempre en la mateixa proporció». Indica per què és falsa, amb una dada o un exemple de la unitat, i reescriu-la.

Solució: Falsa: si la intensitat d'emissions baixa, les emissions poden baixar tot i que el PIB pugi (cas 5.1: −10,4 % amb un PIB un 28 % més gran). Correcció: «Les emissions depenen del PIB i de la intensitat d'emissions».

17. (document) Llegeix aquesta taula de valoració d'un equip (supòsit). Reptes: A, plàstics al mercat (impacte 4, viabilitat 4); B, riera bruta (5 i 2); C, gent gran sola (5 i 3); D, carrers sense ombra (3 i 2). Calcula el producte de cada repte, tria el millor i digues què no mostra aquesta taula.

Solució: A: 16; B: 10; C: 15; D: 6. Tria A. No mostra qui ho paga, les dades reals ni els conflictes entre objectius, i les notes són subjectives.

18. (anàlisi) Explica amb el biaix del present per què molta gent sap que ha de reciclar més i no ho fa. Proposa un canvi petit que ho faci més fàcil.

Solució: El benefici de reciclar és lluny i l'esforç és avui; canvi: tenir el contenidor a mà, un calendari, un incentiu.

19. (anàlisi) Tria un producte que utilitzes (un mòbil, unes sabatilles) i descriu com es podria fer més circular en el disseny, l'ús i el final de la vida. Quin obstacle econòmic hi veus?

Solució: Resposta oberta; obstacles: costos, hàbits, manca de reparació.

20. (transferència individual, sense ajuda) Tria un problema real de la teva zona, digues amb quin ODS i meta es relaciona i quina dada oficial buscaries per demostrar-lo. Què deixaries de fer tu per afrontar-lo?

Solució: Resposta oberta; s'avalua la coherència entre problema, ODS, dada i cost d'oportunitat.

Esquema i resum

Llibre, pàg. 88

Desenvolupament sostenible, ODS i economia circular

  • Creixement
    • Impacte ambiental i externalitats
    • PIB, intensitat i emissions
    • Dissociació relativa i absoluta
  • Petjada
    • Desenvolupament sostenible
    • Petjada ecològica i límits planetaris
    • Tragèdia dels béns comuns
    • Paradoxa de Giddens
  • Pobresa
    • Extrema i relativa; AROPE
    • Desigualtat
    • Causes i trampa de la pobresa
  • ODS
    • Agenda 2030
    • Sinergies i conflictes
    • Cost-benefici i indicadors
  • Circular
    • Jerarquia de residus
    • Col·laborativa i solidària

Resum

El creixement econòmic ha millorat la vida de molta gent, però l'impacte ambiental és una externalitat negativa que el mercat no paga. Les emissions són igual al PIB per la intensitat d'emissions: hi ha dissociació absoluta quan l'economia creix i les emissions totals baixen. El desenvolupament sostenible satisfà les necessitats presents sense comprometre les futures, i la petjada ecològica compara el que consumim amb el que la Terra pot regenerar. La tragèdia dels béns comuns i la paradoxa de Giddens expliquen per què costa actuar: els costos són immediats i els beneficis, llunyans. La pobresa extrema es mesura amb un llindar fix i la pobresa relativa amb el 60 % de la mediana; no és el mateix que la desigualtat, i a Europa s'usa l'indicador AROPE. Els ODS de l'Agenda 2030 són 17 objectius i 169 metes amb sinergies i conflictes, i s'analitzen amb el cost d'oportunitat, el cost-benefici i els indicadors. L'economia circular substitueix el model lineal pel de reduir, reutilitzar i reciclar, i l'economia col·laborativa i la solidària hi aporten maneres de compartir i de posar les persones al centre.

Vés al test →