Situació de partida
Llibre, pàgs. 25–26

Octubre a l'Institut Joan Robinson. La tutoria ha deixat tres portàtils per als cinc equips que treballen en el seu repte, i els equips tenen tots un bon motiu per quedar-se'n un. La Ruth no ho vol resoldre ella. L'Alex, l'Andrea i en Carlos Alberto proposen tres maneres de repartir-los, i cap no convenç del tot els altres.
En aquesta unitat aprendràs a…
- Identificar els agents econòmics i els factors de producció, i classificar una activitat per sectors
- Comparar els sistemes econòmics (tradicional, de mercat, planificat i mixt) i valorar com reparteixen els recursos
- Explicar el flux circular de la renda i calcular el PIB per tres mètodes amb un exemple senzill
- Reconèixer el paper de les institucions i de l'Estat en l'economia
- Distingir què explica i què deixa fora un model econòmic
Per començar
- Qui decideix què es produeix, com es fa i qui ho aconsegueix, a la teva ciutat o al teu poble?
- Quines persones, empreses i organismes han intervingut perquè avui tinguis un entrepà a la mà?
- Quan hi ha poca cosa per a molts (places, entrades, aparcament), quines maneres de repartir coneixes?
- Què creus que mesura el PIB? Creus que mesura bé com viu la gent?
Mapa de la unitat

2.1L'activitat econòmica: agents, factors i capital humà
Llibre, pàgs. 27–28
Cada dia milions de decisions petites fan que hi hagi pa a la botiga i un autobús a la parada. Les prenen uns pocs tipus de protagonistes. L'activitat econòmica és el conjunt d'accions que fem per produir, repartir i consumir béns i serveis. Les persones i organitzacions que hi prenen decisions són els agents econòmics. Els principals són quatre. Les famílies consumeixen, estalvien i aporten el seu treball. Les empreses produeixen béns i serveis, contracten gent i inverteixen. El sector públic són les administracions (l'Ajuntament, la Generalitat, el Govern d'Espanya): cobra impostos, ofereix serveis com l'escola o la sanitat i redistribueix part de la renda. El sector exterior és la resta del món: les compres i vendes que fem amb altres països. Entre tots hi ha el sector financer (bancs i entitats d'estalvi), que connecta qui estalvia amb qui necessita diners, i que veurem a la unitat 4.
—Les decisions dels agents són interdependents: el que fa un afecta els altres. Si les famílies redueixen la despesa, una botiga ven menys i potser no renova un contracte; si una empresa s'instal·la a un poble, hi pot haver més feina i també més trànsit. A més, algunes decisions tenen efectes que ningú no paga, com la contaminació d'una fàbrica o el soroll d'una activitat nocturna; els economistes les anomenen efectes externs i veurem què se'n pot fer a la unitat 3.
—Per produir, les empreses fan servir els factors de producció que ja coneixes: treball, capital, recursos naturals i capacitat emprenedora. Cada factor rep una remuneració, que és la renda de qui el posa a disposició.
| Factor | Què aporta | Remuneració |
|---|---|---|
| Treball | L'esforç i el temps de les persones | Salari |
| Capital | Màquines, eines, locals | Rendiments o interessos |
| Recursos naturals | Terra, aigua, energia | Lloguer o renda |
| Capacitat emprenedora | Iniciativa i assumpció de risc | Benefici |
—El treball no val igual en totes les persones. El capital humà és el conjunt de coneixements, habilitats i salut que fan més productiva una persona. Estudiar, formar-se i cuidar-se és una inversió: sovint es nota en el sou i en el que pot fer una empresa. Com més gent s'incorpora al mercat de treball i com més gent té formació, una economia disposa de més factor treball i de més capital humà. La productivitat del treball és el que es produeix per hora treballada: si puja, la mateixa feina dona més.
—Pensa en un mercat municipal: hi ha famílies que compren, parades que són empreses petites, un ajuntament que en gestiona l'edifici i la neteja, productes que arriben d'altres països i un banc que dona un compte a cada parada. Totes les peces del flux circular hi són, i canvien quan es modifica una: si l'ajuntament puja el lloguer de les parades, canvien els costos de les parades i, al final, els preus.
—La productivitat depèn de moltes coses a la vegada: la formació de qui treballa, les màquines i la tecnologia que té, l'organització de la feina i fins i tot el temps que es perd en trajectes. Per això una mateixa jornada pot produir molt més en una empresa amb bons equips i bona formació que en una altra que no ha invertit en equips ni formació.
—L'activitat també es classifica per sectors: el primari (agricultura, ramaderia, pesca), el secundari (indústria i construcció, que transformen i construeixen) i el terciari (serveis: comerç, turisme, sanitat, educació, transport). A les economies riques els serveis són el sector més gran, però això no vol dir que la indústria sobri: sovint és on més s'innova i es creen serveis al voltant. Les fronteres, a més, són difuses.

Activitats
- Digues quin agent decideix i què fa en cada cas: a) una família que compra aliments; b) un ajuntament que paga la recollida de residus; c) una fàbrica de mobles que contracta una persona; d) una botiga que ven a turistes estrangers.
- Classifica en sector primari, secundari o terciari: un pagès, una ebenista, un hospital, una fàbrica de conserves, un hotel i una empresa constructora.
- Amplia. Explica per què invertir en educació és invertir en capital humà i com pot influir en els ingressos d'una persona i en la productivitat d'un país.

2.2Sistemes econòmics: de l'economia de mercat a la planificada
Llibre, pàgs. 29–30
Totes les societats han de decidir què, com i per a qui es produeix. Els sistemes econòmics són les maneres d'organitzar aquestes decisions. Un sistema econòmic és la manera com una societat organitza les respostes a les tres preguntes bàsiques. Hi ha tres formes «pures» i una de combinada. En l'economia tradicional, el costum decideix: es fa el que sempre s'ha fet i es transmet de pares a fills; encara existeix en comunitats petites. En l'economia de mercat, les persones i les empreses decideixen per compte propi, la propietat és privada i els preus, que sorgeixen de la competència entre compradors i venedors, orienten què es produeix. En l'economia planificada, és l'Estat qui decideix què, quant i a quin preu es produeix, i la propietat dels mitjans de producció és sobretot col·lectiva. L'economia mixta combina mercat i intervenció pública, i és la que tenen la majoria de països actuals, també Espanya.
| Sistema | Qui decideix | Avantatges | Inconvenients |
|---|---|---|---|
| Mercat | Famílies i empreses, pels preus | Llibertat, incentius a innovar | Desigualtats, fallades del mercat |
| Planificat | L'Estat, amb un pla | Control i objectius comuns | Poca informació, poca iniciativa |
| Mixt | Mercat i Estat | Combina eficiència i serveis públics | Cal trobar l'equilibri |
—Aquests sistemes també tenen història. Durant segles, la major part del món va viure d'una economia tradicional, agrícola. La industrialització del segle XIX, de la qual el tèxtil català és un bon exemple, va consolidar l'economia de mercat. El segle XX va veure el cas més gran d'economia planificada, a la Unió Soviètica fins al 1991, i, després de la Segona Guerra Mundial, l'extensió de l'Estat del benestar, que va portar l'economia mixta a Europa Occidental. A Catalunya, per exemple, les cooperatives agràries i de consum del segle XX van combinar la lògica de mercat amb la propietat col·lectiva, i avui encara hi conviuen empreses grans, petites i entitats de l'economia social. Els sistemes purs gairebé no existeixen: cada país barreja mercat i decisió pública en proporcions diferents.
Cas · Tres portàtils per a cinc equips
Cas fictici.
Una tutoria disposa de 3 portàtils per a 5 equips. Cada equip ofereix punts d'una subhasta (supòsit didàctic) i declara la seva necessitat de 0 a 10 (se suposa certa): A ofereix 40 punts i necessita 2; B, 35 i 8; C, 30 i 7; D, 22 i 9; E, 15 i 6. L'any passat els tenien A, C i E. Compara tres maneres de repartir-los: costum, mercat i planificació.
| Sistema | Qui rep portàtil | Necessitat total |
|---|---|---|
| Tradició (els de l'any passat) | A, C, E | 2 + 7 + 6 = 15 |
| Mercat (subhasta: les 3 ofertes més altes) | A, B, C | 2 + 8 + 7 = 17 |
| Planificació (qui més necessita) | D, B, C | 9 + 8 + 7 = 24 |
- En la subhasta guanyen A, B i C; paguen el preu de la primera oferta que queda fora (22 punts cadascun), de manera que la subhasta recapta 3 × 22 = 66 punts. La tradició deixa fora B i D; el mercat, D i E; la planificació, A i E. Pas 2. Si es mesura per necessitat, la planificació en cobreix 24 punts; el mercat, 17 (17 / 24 = 70,8 % del màxim) i la tradició, 15 (62,5 %). Però la planificació només és tan bona com la informació de qui decideix: si les necessitats declarades no són certes, perd l'avantatge. El mercat es basa en què s'està disposat a pagar, no en què es necessita. Resultat: la planificació cobreix més necessitat (24 punts), el mercat 17 i la tradició 15. Què significa: cada sistema deixa algú fora i el criteri no és neutral; el que és eficient depèn del que volem aconseguir.
Activitats
- Si només hi hagués 2 portàtils, qui els tindria en la subhasta, quin preu pagaria cada guanyador (el de la tercera oferta) i quants punts es recaptarien?
- Digues a quin sistema s'acosta cada situació i justifica-ho: a) una comunitat reparteix la collita segons el costum; b) un govern decideix què fabrica cada fàbrica; c) en una plaça cada paradista fixa el seu preu; d) un país amb mercats i sanitat pública.
- Amplia. Hi ha béns que la majoria de societats no volen repartir només pel mercat (l'escola obligatòria, la justícia). Tria'n un, defensa per què i digues quin sistema fas servir per repartir-lo.
Classifica
Activitat 5 · Quin sistema és?
Digues a quin sistema s'acosta cada situació.
Una comunitat reparteix la collita segons el costum.
Un govern decideix què fabrica cada fàbrica.
En una plaça cada paradista fixa el seu preu.
Un país amb mercats i sanitat pública.
Simulador
Cas · La subhasta dels portàtils
A la subhasta guanyen les ofertes més altes i tothom paga l'oferta més alta que queda fora. Canvia quants portàtils hi ha i quin és el preu per veure què recapta la subhasta.
Supòsit didàctic. Amb 3 portàtils, guanyen A, B i C, paguen 22 punts (l'oferta de D) i es recapten 66 punts.

2.3El flux circular de la renda i les macromagnituds
Llibre, pàgs. 30–32
Una economia és un circuit: el que algú gasta és el que algú altre ingressa. El flux circular ho dibuixa i el PIB ho mesura. El flux circular de la renda és un model que mostra com circulen els béns, els serveis i els diners entre els agents. En la versió més senzilla hi ha dues parts. Les famílies ofereixen treball i altres factors a les empreses i en reben una renda (salaris, interessos, lloguers, beneficis). Amb aquesta renda, compren els béns i serveis que fabriquen les empreses: és la despesa. Per això l'economia és un cercle: la producció genera renda, la renda es converteix en despesa i la despesa torna a les empreses com a ingressos.

—A la realitat el cercle té «fuites» i «injeccions». Les famílies no gasten tota la renda: n'estalvien una part (el sistema financer la presta a les empreses perquè inverteixin) i en paguen una altra en impostos (que l'Estat torna en serveis, ajuts i salaris públics). Una part de la despesa va a béns fets fora (importacions) i, alhora, entra diners de fora quan altres compren el que fem aquí (exportacions).
—La macroeconomia mesura aquest circuit amb magnituds. La principal és el producte interior brut (PIB): el valor de mercat dels béns i serveis finals produïts en un territori durant un període, normalment un any. Només es compten els finals (el pa, no la farina amb què es fa) per no comptar dues vegades el mateix. Es pot calcular de tres maneres que han de coincidir: sumant el valor afegit de cada empresa (mètode de la producció), sumant la despesa final (consum + inversió + despesa pública + exportacions − importacions) o sumant les rendes (salaris, beneficis, impostos nets). El PIB per habitant divideix el PIB entre la població, i el PIB real descompta la inflació perquè es pugui comparar entre anys.
—Un exemple de PIB real: si el PIB d'un país puja de 200 a 210 milions d'euros (un 5 %) però els preus pugen un 3 %, el creixement real és només d'un 1,9 % (1,05 / 1,03 − 1), perquè una part de l'augment és simplement que tot costa més. Els valors són un supòsit didàctic.
—La macroeconomia també mira dues magnituds que afecten directament la vida de les persones. L'atur és la situació de qui vol treballar i no troba feina; es mesura amb la taxa d'atur, que és el percentatge de persones actives sense feina. La inflació és l'augment general i continuat dels preus; es mesura amb l'índex de preus de consum (IPC), que segueix el cost d'una cistella representativa de béns i serveis. A la unitat 4 veuràs què fa la inflació als estalvis.
—Amb el flux circular, els economistes construeixen dos conceptes clau: la demanda agregada (tota la despesa que es vol fer en una economia: consum, inversió, despesa pública i exportacions netes) i l'oferta agregada (tot el que les empreses estan disposades a produir). Quan la demanda agregada és més alta que l'oferta, els preus tendeixen a pujar; quan és massa baixa, l'activitat es frena i pot augmentar l'atur.
Cas · El PIB d'un forn de barri
Cas fictici.
En una economia de joguina hi ha tres empreses: un pagès ven blat al molí per 30 €; el molí ven farina al forn per 70 €; el forn ven el pa a les famílies per 150 €. Cal calcular el PIB pel mètode de la producció i comprovar-lo amb el de la despesa i el de les rendes.
| Empresa | Vendes | Compres a altres | Valor afegit |
|---|---|---|---|
| Pagès | 30 € | 0 € | 30 € |
| Molí | 70 € | 30 € | 40 € |
| Forn | 150 € | 70 € | 80 € |
| Total | 250 € | 100 € | 150 € |
- El valor afegit de cada empresa és el que ven menys el que compra a les altres: 30 − 0 = 30, 70 − 30 = 40 i 150 − 70 = 80 €. La suma és 30 + 40 + 80 = 150 €, i aquest és el PIB. Si sumàvem totes les vendes, 250 €, comptaríem més d'una vegada el blat i la farina. Pas 2. Pel mètode de la despesa, l'únic bé final és el pa: consum de les famílies, 150 €. Pel de les rendes, en aquest model sense impostos, els sous són 20 + 25 + 50 = 95 € i els beneficis, 10 + 15 + 30 = 55 €: 95 + 55 = 150 €. Resultat: PIB = 150 € per producció, despesa i renda. Què significa: el PIB només compta el valor nou que s'afegeix a cada pas; el producte, la despesa i la renda són tres maneres de mirar el mateix cercle.
Activitats
- Si el pagès ven el blat per 40 € i el molí la farina per 80 € (el pa continua a 150 €), calcula el valor afegit de cada empresa i comprova que el PIB continua sent 150 €.
- Amb les dades de la caixa, comprova que els quatre components sumen 317.101 i calcula quin percentatge del PIB és la inversió.
- Amplia. Explica dues coses importants per a la vida de les persones que el PIB no recull (per exemple, la feina domèstica no pagada o el medi ambient) i proposa un indicador complementari.
Simulador
Cas · El PIB d'un forn de barri
Un pagès ven blat al molí, el molí ven farina al forn i el forn ven pa a les famílies. El valor afegit és el que ven cada empresa menys el que compra a l'anterior. Canvia les vendes i comprova que el PIB només depèn del bé final.
Supòsit didàctic: economia de joguina amb tres empreses. El PIB és de 150 €; si se sumaven totes les vendes (250 €) es comptaria el blat i la farina més d'una vegada.
Simulador
Dada · El PIB de Catalunya per la demanda
Amb les xifres d'Idescat, comprova que els quatre components sumen el PIB de Catalunya del 2024 i calcula quin pes té la inversió.
Font: Idescat, Comptes econòmics anuals de Catalunya, PIB per la demanda, preus corrents; dades provisionals (consulta: 11/2026). Les xifres són milions d'euros.

2.4La importància de les institucions i el paper de l'Estat
Llibre, pàgs. 33–34
Un mercat no és un lloc sense regles. Perquè funcioni calen normes que es compleixin, i algú que les faci complir. Les institucions són les regles formals i informals que ordenen la vida econòmica: les lleis, els tribunals, la propietat, els contractes i també les normes socials. Les economies solen prosperar millor quan les institucions són inclusives: protegeixen la propietat de tothom, fan complir els contractes i obren oportunitats a la majoria. Són extractives quan serveixen perquè un grup reduït s'apropiï del que produeix la resta. L'institucionalisme és el corrent que analitza aquest paper.
—L'Estat intervé en l'economia amb quatre funcions. La funció assignativa corregeix allò que el mercat no fa bé o no vol fer (carreteres, escoles, justícia, protecció del medi ambient); la distributiva redueix desigualtats amb impostos i prestacions; l'estabilitzadora suavitza els alts i baixos de l'activitat amb la despesa i els impostos, i la reguladora fixa les regles de joc (competència, consum, treball). La Constitució espanyola també reconeix que tota la riquesa del país està subordinada a l'interès general (art. 128.1). Cap institució és perfecta: l'Estat també es pot equivocar, i ho veurem a la unitat 3.
—A Catalunya l'Estat són en realitat diversos nivells: l'Ajuntament (neteja, urbanisme, serveis socials), la Generalitat (sanitat, ensenyament, seguretat), el Govern d'Espanya (pensions, defensa, política exterior) i, segons els tractats, la Unió Europea (moneda, competència, mercat interior). Cada nivell fa servir els impostos que recapta o que se li assignen per pagar els serveis que li corresponen.
—Les institucions també inclouen allò que no està escrit en cap llei, com la confiança entre persones o el costum de pagar a temps. Una economia amb corrupció, tribunals lents o normes que canvien contínuament funciona pitjor perquè qui vol invertir no sap què pot esperar. Per això es diu que un Estat de dret és, entre altres coses, una condició perquè les empreses es creïn i creixin: qui emprèn necessita saber que un contracte es compleix. També hi té un paper la transparència: quan els preus, les condicions d'un servei o les decisions públiques són coneguts per tothom, és més difícil que algú se n'aprofiti, i els mercats funcionen amb menys costos de vigilància.
Activitats
- Indica la funció de l'Estat que correspon a cada cas: a) un tribunal fa complir un contracte; b) un impost sobre la renda més alt per a rendes més altes; c) una subvenció al transport públic per evitar el col·lapse del trànsit.
- Amplia. Explica per què unes institucions transparents ajuden al creixement a llarg termini i cita dos altres factors que també hi influeixen.

2.5Models econòmics: què expliquen i què no
Llibre, pàg. 34
El flux circular és un mapa: ens mostra com s'organitza l'economia, però no cada carrer. Saber què deixa fora és part d'usar-lo bé. Els models simplifiquen la realitat. El flux circular, per exemple, deixa fora la diversitat d'empreses i persones, que els preus canviïn, les diferències entre territoris i les crisis. Serveix per veure que tot està connectat: si es redueix la despesa de les famílies, baixen els ingressos de les empreses, que contracten menys i redueixen la renda. No serveix per predir quant tardarà a notar-se o quina empresa tancarà.
—Els economistes no sempre encerten. Alguns models que s'utilitzaven abans de la crisi financera de 2008 donaven poca importància al sistema financer, i això va fer que alguns riscos no es veiessin. No vol dir que els models no serveixin: vol dir que cal revisar-los quan la realitat els contradiu i no fiar-se de cap com si fos definitiu.
—Un bon model es reconeix perquè diu què suposa, què explica i què deixa fora, i perquè es pot confrontar amb dades. Un mal ús consisteix a oblidar els supòsits i a tractar el model com si fos la realitat. En economia, també és important no confondre ser amb haver de ser: el model diu què passaria si les coses són així; què convé fer depèn d'objectius i valors. Per això convé llegir sempre qui ha fet el model i amb quina finalitat, i comprovar si les conclusions encara valen quan canvien els supòsits de partida.
Activitats
- Indica un supòsit del flux circular simple que no sigui realista, afegeix-hi un agent amb una fletxa i explica què canvia en el model.
La pregunta del dimarts · Tres maneres de repartir
Llibre, pàgs. 35–36
Episodi de la novel·la del curs: personatges i situacions fictícies.
Era un dimarts d'octubre i els plataners del pati començaven a groguejar. La Ruth havia dibuixat a la pissarra blanca tres caixes unides amb fletxes i, a sota, un cercle partit en cinc trossos de colors, i havia deixat el retolador damunt la safata sense dir res.
—La pregunta d'avui és fàcil de dir i difícil de respondre —va dir quan van entrar tots—. A la tutoria hi ha tres portàtils lliures per a l'hora del projecte, i cinc equips que en volen un. Com els repartiu?
—Els de l'any passat —va dir en Carlos Alberto, somrient—. Sempre s'ha fet així i no se n'ha queixat ningú.
—Això és un costum, no un criteri —va dir l'Andrea, amb la barbeta damunt la mà i el bolígraf al cantó de la boca.
—Jo proposo una subhasta —va dir l'Alex, que ja havia obert el portàtil i tenia a la pantalla una taula i dos gràfics—. Cada equip té cent punts i els reparteix com vulgui. Qui més n'ofereix, s'endú el portàtil. Així queda tot a la vista.

—I qui ofereix més punts guanya, tant si el necessita com si no —va dir l'Andrea—. Jo faria una altra cosa: cada equip diu què necessita de debò, de zero a deu, i els tres que més necessiten s'emporten el portàtil.
—I qui decideix quant necessita cadascú? —va preguntar en Carlos Alberto, aixecant una cella—. Tu?
—Algú haurà de decidir.
—I si a mi no m'agrada que decideixis tu?
—Doncs hi votem.
—Doncs això no és una subhasta ni un costum —va dir l'Alex, sense apartar els ulls de la pantalla—. És una tercera cosa.
—Votar també és repartir —va dir en Carlos Alberto, que ja no somreia tant—. Si ho votem, guanya el que té més amics.
—O el que té menys enemics —va dir l'Andrea.
La Ruth havia anat fins a la pissarra i assenyalava la primera caixa del dibuix amb el dit, com si les tres respostes ja fossin allà dalt. No va dir res. Només va escriure tres paraules, una a cada caixa: «qui», «com», «amb quina informació». Es va fer un silenci petit, d'aquells que es noten quan la gent comença a pensar de debò.
—Una cosa més —va dir, de cara a l'aula—. Si fóssiu l'equip E, el que només pot oferir quinze punts, quin dels tres mètodes triaríeu? I si fóssiu l'equip A?
Ningú no va contestar de seguida. En Carlos Alberto es va rascar el cap i va riure per sota el nas, i l'Andrea va tapar el bolígraf.
L'Alex va escriure les ofertes a la taula: A, quaranta punts; B, trenta-cinc; C, trenta; D, vint-i-dos; E, quinze. L'Andrea va anotar a la llibreta, a la columna del costat, el que cadascú necessitava, a mà i a ull.
—No tinc totes les dades —va dir—. Em baso en el que m'han dit els equips.
—Doncs la teva informació és parcial —va dir l'Alex.
—I la teva també. Tu només saps què paguen, no per què.
La porta es va obrir i en Mario va entrar de puntetes, amb el mòbil a la mà, abraçant la motxilla.
—Perdó, perdó. Què m'he perdut? Quin equip som?
—El D —va dir l'Andrea.
—Vint-i-dos punts, nou de necessitat —va llegir l'Alex a la taula.
—Perfecte —va dir en Mario—. Necessito el portàtil, doncs.
—Si guanyes la subhasta —va dir l'Alex.
—O si l'Andrea ho decideix —va dir en Carlos Alberto.
—O si ho fem com l'any passat.
En Mario va mirar tots tres, un per un, i després la Ruth.
—I aquest any, qui em toca ser? —va preguntar—. Qui perd amb cada sistema?
—Aquesta és la pregunta —va dir la Ruth. I va deixar el retolador a la safata.
L'Alex va tancar el portàtil amb la taula a mig fer i la tinta de l'últim punt encara no s'havia assecat a la pissarra quan va sonar el timbre. Ningú no va dir qui havia guanyat.
Situació d'aprenentatge: El mapa d'agents del repte
Llibre, pàg. 37
Activitats individuals
- Llista els agents (famílies, empreses, sector públic, sector exterior) que intervenen en el teu repte.
- Dibuixa què s'intercanvien: béns, serveis, diners, informació.
- Tria un recurs escàs del repte i escriu com es reparteix ara.
Activitats en grup
- Poseu en comú els mapes i quedeu-vos amb un sol esquema.
- Comproveu quin sistema (tradició, mercat o planificació) descriu millor el repartiment actual i qui hi perd.
- Proposeu un canvi i justifiqueu-lo amb dos arguments.
Dades. Feu servir el cas «Tres portàtils per a cinc equips» com a model per comparar sistemes; les dades del vostre repte són les que investigueu. No s'utilitzen dades de cap família. Comprovació individual. Sense ajuda: en un repartiment, 4 equips ofereixen 50, 40, 30 i 10 punts per 2 recursos i la necessitat real és 3, 9, 8 i 6. Calcula qui els rebria amb una subhasta i amb una planificació per necessitat, i la necessitat total de cada sistema.

Informe: Catalunya, una economia oberta
Llibre, pàg. 38
Les dades de la comptabilitat de Catalunya permeten veure fins a quin punt una economia depèn de fora. El 2024 Catalunya va exportar a l'estranger béns i serveis per valor de 128.230 milions d'euros, entre els quals hi ha 18.924 milions de despesa de visitants estrangers al territori (turisme), i en va importar per 100.882 milions. El saldo és positiu: 27.348 milions, el 8,6 % del PIB (317.101 milions). En proporció, les exportacions totals equivalen al 40,4 % del PIB (indicador d'obertura): és una economia molt connectada amb l'exterior.
—L'estadística també compta el comerç amb la resta d'Espanya, que no és estranger però els comptes de Catalunya el tracten com a exterior. Si hi afegim aquest comerç, el saldo amb l'exterior arriba als 45.222 milions, el 14,3 % del PIB, i és el que apareix a la caixa de la demanda. Vol dir que Catalunya ven a la resta d'Espanya i de l'estranger més del que compra.
—Un saldo positiu no vol dir que tothom en surti guanyant. Les exportacions beneficien les empreses que venen fora i els qui hi treballen; però si una economia depèn molt d'uns pocs països o d'un sector, una crisi allà arriba aquí. Les importacions, d'altra banda, no són «una pèrdua»: porten matèries primeres, energia i béns que no es produeixen aquí, i poden millorar el que es produeix, perquè afavoreixen la competència i la tecnologia.
—Convé ser prudent amb les xifres. Són dades provisionals de la comptabilitat anual, que poden revisar-se; són preus corrents (inclouen la inflació); i comparar-les amb el PIB mostra una proporció, no un judici. Una economia oberta ofereix oportunitats, però també depèn més del que passa fora. Aquest és un exemple de per què el model del flux circular necessita un sector exterior.
—A més, una part de les exportacions són serveis, com el turisme, que depenen de la temporada, de les modes i de la renda dels països d'origen dels visitants. Per això convé mirar la sèrie de molts anys i no només l'últim.
Font: Idescat, Comptes econòmics anuals de Catalunya, PIB per la demanda, preus corrents, dades provisionals; càlculs propis (consulta: 11/2026).
Activitats
Llibre, pàg. 39
8 activitats per repassar i aplicar el que has après. Pensa o escriu la teva resposta abans d'obrir la solució.
Calcula
Activitat 18 · Una economia oberta
El 2024 les exportacions totals de Catalunya van ser de 128.230 milions d'euros i el PIB, de 317.101 milions. Quin percentatge del PIB són les exportacions?
Activitats
13. (comprensió) A l'episodi, l'Alex, l'Andrea i en Carlos Alberto proposen tres maneres de repartir els portàtils. Resumeix cada una i digues a quin sistema econòmic s'assembla.
Solució: Carlos Alberto: costum (tradicional); Alex: subhasta (mercat); Andrea: assignació per necessitat decidida per algú (planificació/decisió pública).
14. (aplicació) La Ruth escriu «qui», «com» i «amb quina informació» a la pissarra. Explica què vol dir cada pregunta per a cada un dels tres sistemes de repartiment.
Solució: «Qui» decideix (costum, preus, un planificador); «com» (regla); «amb quina informació» (el passat, les ofertes, les necessitats declarades).
15. (càlcul) Amb les ofertes de l'episodi (A 40, B 35, C 30, D 22, E 15), suposa que hi ha quatre portàtils en lloc de tres. Qui els tindria en la subhasta, quin preu pagaria cada guanyador (el de la cinquena oferta) i quants punts es recaptarien?
Solució: Guanyen A, B, C i D; paguen la cinquena oferta, 15 punts cadascun; recaptació: 4 × 15 = 60 punts; es queda sense portàtil E.
16. Revisa aquesta resposta simulada d'un assistent d'IA: «El PIB de Catalunya és la suma de totes les vendes de totes les empreses d'un any». Indica per què no és correcta i com es calcula.
Solució: No: el PIB només compta béns i serveis finals per no comptar dues vegades; es calcula sumant el valor afegit, la despesa final o les rendes.
17. (document) Llegeix aquest extracte d'una taula de comptes simplificada (milions d'euros): consum de les llars, 100; consum públic, 30; inversió, 25; exportacions, 40; importacions, 35. Calcula el PIB per la despesa i el pes de cada component (les importacions resten).
Solució: PIB = 100 + 30 + 25 + 40 − 35 = 160. Pesos: consum llars 62,5 %; públic 18,8 %; inversió 15,6 %; exportacions netes 3,1 %.
18. (anàlisi) Amb les xifres de l'informe, calcula quina part del PIB representen les exportacions totals a l'estranger i explica en dues frases què vol dir que una economia sigui oberta.
Solució: 128.230 / 317.101 = 40,4 %. Una economia oberta és la que comercia molt amb l'exterior, de manera que depèn de la demanda i els preus de fora.
19. (anàlisi) Posa un exemple d'un bé que a Catalunya es reparteix sobretot pel mercat i un altre que es reparteix sobretot per decisió pública. Quin sistema fa servir cada un i per què?
Solució: Resposta oberta: mercat (roba, restauració) i decisió pública (escola obligatòria, sanitat); s'avalua el sistema i la justificació.
20. (transferència individual, sense ajuda) Tria un recurs escàs de la teva ciutat o poble (aparcament, places d'escola bressol, pistes esportives…) i descriu com es reparteix i quin sistema hi domina; digues qui hi guanya i qui hi perd, i proposa una altra manera de repartir-lo.
Solució: Resposta oberta; s'avalua la coherència entre sistema, guanyadors/perdedors i proposta.
Esquema i resum
Llibre, pàg. 40
Sistemes econòmics, agents i flux circular de la renda
- Agents
- Famílies, empreses, sector públic i exterior
- Factors de producció i remuneració
- Capital humà i sectors
- Sistemes
- Tradicional, de mercat, planificat i mixt
- Avantatges i inconvenients
- Flux
- Flux circular de la renda
- PIB per producció, despesa i renda
- Fuites i injeccions
- Institucions
- Inclusives i extractives
- Funcions de l'Estat
- Models
- Què expliquen i què deixen fora
Resum
Els agents econòmics (famílies, empreses, sector públic i sector exterior) prenen decisions amb els factors de producció —treball, capital, recursos naturals i capacitat emprenedora—, i cada factor rep una renda. El capital humà i la productivitat expliquen part de les diferències de renda; l'activitat es classifica en sectors primari, secundari i terciari. Un sistema econòmic és la manera d'organitzar què, com i per a qui es produeix: el tradicional segueix el costum, el de mercat es guia pels preus, el planificat el decideix l'Estat i el mixt combina mercat i intervenció pública. El flux circular de la renda mostra que la producció genera renda, la renda es converteix en despesa i la despesa torna a les empreses; el PIB mesura el valor dels béns i serveis finals i es calcula per producció, despesa o renda, tres maneres que han de coincidir. Les institucions inclusives i l'Estat (funcions assignativa, distributiva, estabilitzadora i reguladora) condicionen com funciona una economia. Finalment, un model és una simplificació útil que només serveix si es diu què suposa, què explica i què deixa fora, i si es pot confrontar amb dades reals.